*
2-6-12
*
Ens entra juny,
el dels gladiols encesos com llances de sang. S’acaben els pocs silencis que
encara quedaven. Multituds cridaneres envaeixen carrers i terrasses, fan cua
per festivals, s’amunteguen a les platges entre meduses i dofins mutilats per
les llanxes sense control, com en mostra la televisió.
A vegades va bé seure en un racó no
habitual de casa i contemplar la perspectiva que ens ofereix. Sec al rebedor
on, sobre la vella arca de núvia que aguanta llibres i peces de coure, hi ha el
tapís galant pintat per Antonio Ramos el 1922. Ramos era valencià i va exercir
de professor pocs anys a l’Escola d’Art de Tarragona. Van ser moda aquests
tapissos i els meus avis n’hi van encarregar un on hi sortís un jove pianista,
perquè el meu pare, fill únic, estudiava piano. Ramos va dir que el jove del
tapís representava Chopin. Molt sovint em mirava jo aquestes dames de pell
setinada i roba de seda i els senyors que feien guàrdia al seu darrere, tots atents
a escoltar el concert: silenci, que comencem. Al fons, el jardí romàntic es
perd entre nebuloses de somni. A vegades al fons dels boscos veig aquestes
perspectives rosades al capvespre, com si fos en un parc.
Ramos també va pintar per als avis
dues aquarel·les ovalades amb flors que la iaia comprava a la finca dels
patricis Puig i Valls, ara monument singular al Parc de la Ciutat. La
Quan he de tancar forçosament les
dobles finestres, engegar l’aire i posar-me taps de cera perquè dia
i nit els marrecs converteixen el Passeig en camp de futbol a crits sense cap
ordre ni respecte; quan un urbà groller li diu a la meva veïna que si viu aquí
es canviï de casa, penso en aquest parc de fantasia on potser la merla feia la
competència al Chopin dels dits àgils. I que si el paradís fos així, perquè no
hi marxo aviat.
*
13 comentaris:
Ja se sap, amb la calor s'esvalota el galliner, siguin autòctons o foranis els que ens fan tancar les finestres i no ens deixen dormir...
Quan parles del paradís imaginari, m'has fet pensar en Maragall, quan en el seu Cant espiritual, es queixa perquè se n'ha d'anar d'aquest món que per ell, ja ho és un paradís...
Bon diumenge Olga.
Sort que tens una eixida a Mont-ral... En efecte. Les terrasses han omplert les voreres i la mala educació campa que és un gust...
Jo també puc fugir, amb molt de gust, de les ambulàncies que passen per davant de casa, al poble dels meus avis.
Ben bonic el tapís. Das d'ací em pareix escoltar el piano.
Salut.
Va bé tenir racons a on poder canviar la perspectiva i per uns instants viatjar a paradissos imaginaris.
A casa hi tinc molta tranquil.litat, és un privilegi, però cada tarda de fa dues o tres setmanes un grup de jovenets i jovenetes han fet del meu aparador el seu punt de reunió, s'hi asseuen, piquen el vidre, deixen el seu rastre fastigós de bosses, llaunes, closques, insults i grolleries si els avises...
Em vaig veure obligada a trucar els municipals i sortosament, em van venir a veure, els nois ja no hi eren i em van donar el número directe per contactar amb els que roden el barri, que els truqués de seguida que passarien cada dia si convenia i que en cap moment assenyalarien qui els havia avisat. Hem vaig sentir alleujada.
Tot i això és tristissim veure nois i noies de 14,15, 16..anys, desvagats, maleducats, enfadats amb tothom, ensenyant sempre les dents i treient només tot allò dolent que tenen, això no pinta gens bé...
S'ha fet habitual el soroll, la majoria de vegades evitable.
A mi també m'agrada entrar dins dels quadres de casa i perdre'm en els seus paisatges.
Preciosa i poètica la descricpció de la teva fugida.
Digueu-li a la veïna que tingui coratge, que aguanti les envestides dels gambirots junyencs. De fugir, sempre si és a temps. I a més a més encara ens voldrien fer pagar peatge.
Allà on visc jo tenim una certa tendència a fer xivarri. Del dia a dia fer-ne crits. De les festes fer-ne un terrabastall. De la vida, un concert per a sords.
Per sort podem anar trobant refugis, ja sigui en poblets, ja sigui en platges desertes o em muntanyes enlairades que ens permeten gaudir d'allò que ja no té preu, d'allò que ja no sembla ni que existeixi, ni que es valori... el silenci. M'encanta.
Poder és perquè vaig neixer al costat d'uana fàbrica de ciment (de la que le meu pare n'era el director), o sempre he estat al costat d'un pati plé de nens cridaners, però a mi el soroll no em molesta. Si agafo un llibre m'aillo totalment dels sorolls . I si és l'hora de dormir...als cinc minuts faig més soroll jo que tot el veinat. És una sort per a mi. Una abraçada: Joan Josep
Vine a Verdú. Orenetes, xerrameca sota el balcó, i campanades cada 15 minuts. Apart, res més.
Abraçades.
M'agrada que la joventut gaudeixi però, desesperada, busco el silenci i l'ombra. No tinc el bell quadre que tens tu però demà me l'imaginaré i hi entraré mentre sona un piano.
Salut i pau, estimada Olga!
Com un amic dels meus pares, gran i savi, et dic: pel què s'hi fa, en aquest món...jo m'hi quedo.
Vivim immersos en un soroll artificial que es retroalimenta, per a mal.
Publica un comentari a l'entrada