17-5-12
*
SOMNIS IRISATS
*
Passa la meitat
de maig entre un somni de lliris: iris blancs, blaus i morats, lliris blancs de
paperina, aquells lliris d’aigua de la trista melodia oblidada: “La cançó del
lliri d’aigua, / si la voleu escoltar, /
és la cançó d’una noia / que el promès la va deixar (...)”
Malenconia dels
lliris i de la noia que escriu poesia esperant veure-la editada, bon somni,
aquest. I la de l’enamorat que escriu poemes amb tinta de lliri sobre l’esquena
setinada de la dona. ¿Ho heu fet alguna vegada? Al cinema hem vist escriure en
paper i directament sobre el cos nu, però no és més que una projecció. Ara bé,
la projecció imita la realitat.
El cavall, animal noble, projecta la
seva brillant saviesa meditativa sobre l’ombra clara d’una poeta. No és
l’unicorni, mític per excel·lència i que simbolitza la virginitat esquiva. Però
els ulls grans i cristal·lins es mouen pels prats de lliris grocs, de calèndules i de pensaments també
inviolables. El somni, escrit amb ploma de color malva, ens allunya el temor i
la inquietud que vivim aquests dies. Evasió, fugida endins, trobar els prats
interiors, ja que l’exterior crema pels quatre costats amb els focs maleïts.
El piròman espera, astut, criminal,
el vent propici i la calor extrema; quan s’apleguen, llança la guspira
assassina, amb la seguretat que mai serà descobert, i amb el goig de la
destrucció per equipatge: odia la natura i la vida. Després del foc arriba la
pols africana, ens diuen, que tenyirà el cel de color de totxo.
Aigua per a la set dels camps. Per
als rius enverinats. Per a la set dels cavalls. Per als lliris dels somnis de
maig.
*
Collage d’OX
8 comentaris:
Doncs oer els lliris dels somnis de maig i per aquell libre de poemes que no acaba mai de ser.
Olga, salut!
Somnis irisats contra la realitat que ens envolta.
Diuen que no hi ha set sense foc. Però és mentida: el piròman s'ho ha cregut.
Dels somnis s'extreu molta informació sobre la naturalesa humana...
Somnis de noia, malenconia de lliris,
trobar prats interiors...Lírica que ensopega amb la crua realitat.
Bona nit, Olga.
Massa aigua per a sadollar excessives angoixes del moment, que ens ofeguen i ens assequen la boca, no sé si de l'esforç de suportar-les o de l'odi que em generen.
Somnis que escriure, que cavalquen en la llegenda, que llencen guspires assessines al vent, que demanen aigua per calmar la set.
Quina descripció més idílica d'una nit.
Només m'agradaria que els criminals que cremen els boscos quedessin ells mateixos ben cremats de meitat per avall de seu propi cos.
Publica un comentari a l'entrada