*
“TRISTOR IMMENSA”
Amb aquestes paraules començava la carta que vaig rebre ahir de la directora de l’Escola Olga Xirinacs. Desapareix l’Escola i l’equip que la va iniciar, fer créixer, donar uns valors d’escola activa admirada per tothom menys, sembla, per Ensenyament i per l’Ajuntament. L’equip de pares s’havien integrat de tal manera a l’Escola que eren un model a seguir. Potser per això, com que la enveja és negra, calia fer desaparèixer el centre. “UN DIA TRIST PER A L’EDUCACIÓ A TARRAGONA”, titula el seu article Edward A. Lockhart Domeño, mestre de l’Escola: “Avui és un dia trist perquè mor un referent que hauria d’haver estat promogut i usat com exemple, independent de la situació econòmica. No ens podem permetre perdre models pedagògics com aquest”, diu Edward, que és ensenyant des de fa molt de temps. Continua: “101 famílies ens reconeixen, totes formen part de l’AMPA. ¿Quants centres poden dir el mateix?” En fi, el dol és gran perquè el Col·legi es disgrega, s’escapça i mor sota unes altres directrius.
M’ha trencat el cor. Hi vaig celebrar el meu 75 aniversari, compartint un pastís amb els petits, potser algun lector ho recorda. Ara desaparec de viu en viu. Em van fer un honor posant el meu nom a la petita escola. Ho he agraït sempre. No és la vanitat de tenir el meu nom encapçalant un centre de progrés i projectes tan vius i entranyables. No és vanitat, dic. És que ja fa molt de temps, potser els lectors ho han notat, que tinc la sensació d’oblit, d’ostracisme, com bé va dir Lluís Llort a l’Avui. I ara, a les meves velleses, moro per dins lentament. Adéu, equip de mestres que tan entusiastes treballàveu; adéu, nenes i nens amb les batetes amb el nom del Col·legi; adéu, jardins i hortet on fèieu verdura i algun avi hi ajudava; adéu pebrer immens d’ombra acollidora; adéu, fins i tot, fantasma de l’habitació de dalt.
*
Foto Diari de Tarragona, 21-12-11
24 comentaris:
Hi ha coses que no te les pendrà cap crisi; per exemple, els sentiments que ens has regalat en llegir-te. A mi, particularment, em vas ajudar a reconciliar-me amb els trens, amb el teu misteriós i poètic llibre de viatges,"Trens" http://aencesadellum.blogspot.com/2011/03/cavall-de-ferro.html
Va ser una reconciliació màgica que va ajudar a encaixar el cel blau, totalment homogeni, d'un trencaclosques de moltes peces.
Crec que això és el més important, el que has estat capaç, conscientment o inconscient, de fer-nos sentir. Qui serà capaç de treure'n el teu nom?
Gràcies, Olga!
La crisi mai ha de ser justificant per retallar ni modificar en negatiu ni l'educaciò ni la cultura.
Ningú treurà el nom de l'escola ni el seu record...un poeta extremeny deia "mientras pueda recordarte, no habitará el olvido"...aquells nens mentre que puguin recordar que van estudiar al Olga Xirinacs mai moriràs ni t'aniràs.
Una abraçada i ànims.
Una notícia molt trista efectivament, he conegut tancaments d'escoles que funcionaven, de forma força arbitrària unes es potencien i d'altres es deixen morir i tancar, ho sento encara més pel nom que porta, espero que al menys el 'recuperin' en algun altre centre, però ja sabem com les gasten 'els de dalt'.
Aquesta notícia em sap molt de greu, estimada Olga, molt. El teu cor sensible ha de sentir-se'n per força. El natural és experimentar un sentiment de pèrdua com el que expresses en el teu post.
Cal tenir present que allò que en diem dreta ataca sistemàticament la cultura i, sobretot, l'arrel de la cultura que són les escoles, i més si són escoles innovadores. Sé de què parlo perquè la meva companya és mestra en una escola rural, que són les que funcionen millor, i te'n podria explicar de l'alçada d'un campanar. Si no hi ha cultura, educació, les masses són fàcilment manipulables, per això ens mana qui ens mana. El departament vol escoles de dues, tres o quatre línies, massificades i embotides i en les quals és difícil l'atenció personalitzada i l'ensenyament doguem-ne progressista. Volen obrers i necessiten fàbriques d'obrers. Les elits econòmiques no volen competència, no fos cas. És el que hi ha. Ho podríem canviar? Ho volem canviar?
M'arriba tota la justa tristesa que expresses en el teu escrit. I és que abans de marxar ja ens fan fora...confíem en una nova escola que guardi, com feia aquesta, el teu nom.
Ep sap molt de greu Olga, penso que sempre seria una mala notícia, però més en aquestes festes que sembla que hem d'estar alegres...
Però segur que els nens i nenes d'aquesta escola que han tingut l'honor de coneixe't, mai t'oblidaran i recordaran quan van celebrar el teu aniversari i ho explicaran als fills i als nets, que anaven a una escola que es deia Olga Xirinacs i que van compartir amb tu , moments entranyables...
Petons pre nadalencs,
M. Roser
Caram Olga, em sap molt greu... realment és una notícia trista, ja no no més per ser l'escola que du el teu nom i el teu reconeixement, és que tanca un centre dedicat a l'ensenyament i això mai serà una bona notícia.
Ja sé que és insignificant però jo, almenys, t'he descobert en aquest darrer any. Almenys per a mi, has sortit de l'ostracisme en que et tenia. T'he anat llegint i descobrint mica en mica i per mi, ja ets l'Olga Xirinacs, amb totes i cada una de les teves lletres!
Una abraçada Olga, una abraçada de veritat.
Com diuen tots és una notícia ben trista. Caram, els dos últims apunts no han estat gens agradables per tu. Només puc afegir que avui mateix m'han trucat de Tres i quatre per dir-me que le teu llibre Tempesta d'hivern ha arribat. Estic en ganes de llegir aquell diàlec entre la viola i violí de la simfonia concertant de Mozart. No tot tenia que ser dolent. Una abraçada.
Estimada Olga,
Tal i com vaig dir a twitter i facebook em sap molt greu, tens raó aquest apunt és d'una tristor inmensa. El teu nom per mi ja és vinculat a cada vers que em reverbera en trepitjar tarragona, no ho permetre que t'oblidin almenys els que em van llegint, t'asseguro no ho permetré.
ara estic indignada i no puc parlar... t'abraço de nadal i et desitjo un 2012 ple de bones notícies.
Compartim la tristor immensa... No ens mereixem els gestors que tenim.
Una abraçada, Olga!
No estàs sola.
M'he quedat de pedra, Olga, ho lamento profundament. Si hi ha alguna cosa que poguem fer, sis plau, diga'ns ho. Tristor, ràbia, impotència...
És ben trist això que expliques. Però no podem deixar que ens vencin tan fàcilment. N'hi haurà altres escoles, altres lectors, altres espais. Passarem, però la lletra romandrà escrita. L'oblit no és al menú. I defallir no és una opció. A més, on s'és vist un/a escriptor/a satisfet/a?. Doncs això. Esperit crític i ploma a punt.
Una abraçada.
En poc temps s'han fet desaparèxer algunes escoles emblemàtiques.
A la majoria es treballava amb unes idees concretes basades més en les ciències que amb les creences.
Vaig llegir que la Inquisició fou abolida en el segle XIX, és així?
Bones Olga, soc una mare d'una nena del Reus 21, un dia que van tenir reunió amb la senyora Àngels González, va dir que ens fusionaria amb el Isabel Besora, degut a que no tenim nom "Reus 21". Ara veig que tot i tenir un nom i ser una bona escola amb molta participació del pares, no som res. Nosaltres son una escola amb molta participació del pares i al final que faran amb nostres fills?. Gràcies Olga.
F.A.F
si us ve de gust podeu veure la canalla que plorarà aquesta decissió junt amb nosaltres que ja fa díes que no ho fem...
http://www.youtube.com/watch?v=Xfa-57AgSGo#
Dol, dol moltíssim de veure com perdem la paraula, la vida, tristament.
PS: és veritat, fa temps que et notem aquesta sensació que tu dius, de postergació, d'oblit...; i crec que, d'una manera o altra tots els blogaires la compartim, amb matisos i estils diferents, és veritat, però amb un denominador comú, n'estic convençut.
Gràcies, moltes gràcies, amics i amigues que heu llegit el post referent al Col·legi OX. Em deien les professores que anaven plorant pels racons i havent de dissimular. Sí, ja sé que altres centres també es troben amb moltes dificultats, i m'hi solidaritzo de cor.
Gràcies per la vostra sensibilitat, comprensió i companyia. Tant de bo tothom qui passa alguna pena o peneta es pugués sentir tan confortat com em sento jo amb l'amistat vostra , a vegades expressada en paraules, altres en el silenci de la lectura. Em sento rica entre vosaltres.
Moi, ho sento però no he pogut obrir l'adreça que poses...
Bon hivern a tots.
Hola un altre cop. A veure si ara el podem obrir:
http://youtu.be/Xfa-57AgSGo
es tracta d'un video de la canalla de l'escola. Fixeu-vos en el desig del final...
Olga, em solidaritzo amb l'escola i amb tu. Moments com aquests sé que fan molt mal per dins perquè sembla que t'arrenquen les entranyes...
Una abraçada solidària
Em sento com si m'haguessin tret part de mi
Al nostre poble també patim la voluntat d'eliminació d'una escola i la despersonalització d'una altra, per decret, amb criteris purament economicistes. M'emprenya que la crisi sigui l'excusa per retallar on no toca, sanitat i ensenyament haurien de ser les últimes baules a ser tocades en la cadena. En canvi, esgarrifa veure com són els primers que reben. Em sap molt de greu per l'escola OX, pel que és i, també, pel que significa per tu. Una abraçada i, malgrat tot, bon Nadal.
Em sap molt de greu que es treguin els diners de l'educació que és el que més fa falta. L'altra pota, la sanitat ja sabem com anirà. S'acosten temps grisos, temps en blanc i negre. Ahir a la feina, mentre una companya escoltava la rifa, em preguntava si ens canviaran la tv pel NODO un altre cop...
Avui a La Vanguardia llegeixo que un fiscal demana 7 anys de presó (sí 7 anys de presó) per una pianista que treballa a casa.
On anem no ho sé, té mala pinta però!
Difonc a les xarxes aquest post.
Una abraçda i ànims
Publica un comentari a l'entrada