- Han quedat força paneres per vendre – va observar l’esquelet viu de Gustau Molins.
S’adreçava a l’esquelet viu d’Horaci Vergés, que entrava a la botiga per l’escala del soterrani.
- Una llàstima. Tan lluents amb el seu paper de cel·lofana i els encenalls de colors. Alguns les devien esperar i s’han hagut d’acontentar amb mirar l’aparador tot fent salivera. I de capses del Barça sembla que se n’han venut poques, també.
- És que no pesen gens, potser hi deu haver palla. I la marca es fa pagar.
- Ruc qui la pagui -, sentenciava l’esquelet d’Horaci, fent ballar amb la mà d’ossos ben polits una rastellera de fuets i regirant el caviar del frigorífic.
- Se m’ocorre una cosa. Com que no podem sortir perquè el fred no ens convé, podríem anar portant ampolles i embotits de les paneres a uns desgraciats que hi ha més amunt, aquells de la sabateria, ¿què et sembla?
- Home... una feinada- respon l’esquelet d’Horaci.
- Hi ha el carretó aquí sota. Només l’hauríem d’arrossegar. ¿Que no som forts, nosaltres? No com els nostres cossos, que semblen figa.
- ¿I les escales?
- Una mica d’exercici no fa mal... Va, no rondinis, que és festa, i els nostres cossos dormen com soques, no es despertaran, per ara.
*
- Mira quin munt de botes de muntar han quedat per vendre, aquestes festes...- feia el Pare Noel, gratant-se la barba a la gran sabateria de més amunt.
- És que tota la població de dones sembla que va a cavall i fa pudor d’estable, no sé quina moda és aquesta -, responia el ren Rodolf, rondinaire de mena i amb tírria pels cavalls.
Un bosc de botes altes ocupava tot l’aparador, com devastat per destralers.
- Tinc el sac mig buit, encara -, es lamentava Noel.
- Menys feia a estirar, ja em feia mal la ronyonada -, s’alegrava Rodolf.
- ¡Osti, tu!, s’aixeca el terra sota els meus peus...- cridava el nan Edulis, corrent per l’aparador.
La trapa del soterrani s’obria just en començar el gran aparador de vidre i a tocar l’interior de la botiga.
Rodolf, ren vell, s’acostava a ensumar.
- Os fresc – informà tot seguit.
Primer va ser la mà esquelètica d’Horaci, després la calavera, per veure quin camp d’acció tenien davant. Finalment tot l’esquelet amb una ampolla de xartrès verd a l’altra mà.
- ¡¡Ho, ho, ho!! - va fer Noel, segons el seu costum de tota la vida i fent tremolar els vidres i les botes de muntar.
- Bona nit tot plegats. Sabíem que estàveu morts de fàstic i us portem teca. Aquí l’amic Gustau, amb coques dels Pallaresos, massapà de les monges de Vallbona, anxoves, nous i galetes de Camprodon. Hem portat una carretada de menjar. Fora aquestes botes i seiem, que és tard i no vol ploure de cap manera.
*
L’endemà es va parlar de dos robatoris en botigues de la Rambla. De l’una havia desaparegut teca fina. De l’altra, les figures decoratives i deu parells de botes. Els lladres ho havien deixat tot fet una perdició i empastifat de xartrès. Alhora, en dos llits de la població, dos cossos es despertaven amb sensació de cruixits i embafats. Com que eren catedràtics i tenien vacances, s’hi van tombar fins a migdia.
*
Olga Xirinacs.
Composició d’OX amb esquelets inspirats en El Persas per als meus contes.
10 comentaris:
Una trobada nadalenca d'ànimes i esperits perduts.
M'has fet riure molt amb les tendències equines de les joves (i no tan joves) del nostre país.
Et desitjo un molt bon any nou Olga!
Els esquelets han fet la seva festa sense que els cossos, baldats, s'hagin assabentat de res...
Feliç creativitat per al nou any, estimada amiga!
Aquesta parella d'en Gustau i l'Horaci m'han fet memòria de Bouvard i Pecuchet. Fa uns dies vaig veure El Gran Silencio, m'agradà molt, i des de llavors estic per comprar una ampolla del xartrès verd aquest que mai no l'he tastat, tot i no ser catedràtic. Gràcies pel conte. I el que dius de les botes de muntar és ben cert. Bona entrada d'any.
Un conte ben bonic amb el seu missatge... no aniria malament que ens dediquéssim a repartir coses entre els que no tenen res, els que encara rondem per aquí...
No sabia que la crisis havia arribat
al món irreal també...
Bon Any Olga, i vigila amb els raïms,
no tinguéssim un disgust,
M. Roser
Bon Any, Olga!
Que mai t'abandoni la capacitat de crear i que et dibuixi un gran somriure.
Aquests catedràtics que estan al llit i es donen el tomb per continuar amb el descans, ens donen un bon exemple per encarar els problemes que tindrem aquest any.
Salut i bon humor.
Un conte sorprenent. Beneïda la teva imaginació, Olga!
I que tinguis un 2012 molt feliç!
Bon any, i que no s'aturi l'enginy de la ploma. Haurà de ser el nostre refugi.
Molt bo! Quan vulguis, el llibre que havies traduït de l'anglès, me'l llegiré ben a gust! Bon any, Olga!
Amb regals com els teus no dubto gens que l'any comença amb bons auguris. Bon 2012, malgrat tot allò que ens prediuen :)
Publica un comentari a l'entrada