*
7-12-11
*
Estirant encara la cua del dia de sant Nicolau, he de dir que les respostes al post d’ahir van ser totes molt saboroses i ocurrents, gràcies, lectors blogaires.
Vull tornar al fet que l’emperador Licini manés cremar les barbes de sant Nicolau. Penso que en devien sortir més reforçades. M’han vingut a la memòria les cues, cabells i crineres. Moltes imatges de santcristos, em va explicar un pagès, portaven cabell natural fet de la cua d’un matxo. També dones i noies piadoses donaven les seves esplèndides mates de cabell per fer perruques sedoses per a les marededéus. És clar que també hi ha Cristos que porten cabell de dona, però el toc aspre de la cua del matxo s’avé més a la figura mascle d’un jueu abrandat, predicant amb els cabells al vent. Per això es descriu així a “El Crist dels Vents”, de l’admirat Ventura Gassol, fill de La Selva del Camp.
I, encara un afegit significatiu. Segons la Bíblia, Absaló, fill tercer de David i home bellíssim amb frondosa cabellera, fugia perseguit pel capità Joab. La història és trista, perquè al desventurat Absaló, a cavall com anava, li va quedar la mata de pèl enredada en una alzina. Aquest fet va permetre que Joab li clavés una llança i el matés. Quin desastre. He pensat moltes vegades que si el fort Absaló hagués portat perruca, hauria estat la perruca la que l’hauria salvat i ell hauria pogut continuar fugint al galop, que Joab només hauria trobat el manyoc de pèl arrissat. Per això Absaló hauria de ser amb tota justícia patró dels perruquers i dels que fabriquen postissos, de trena o de matxo. Va morir a causa del seu cabell.
El cavall que mostro és blanc, engroguit pel temps, però s’hi poden fer perruques i barbes blanques sense haver de destenyir, com la del sant Pere del model, pintat per Guido Reni, com el seu company Pau.
*
6 comentaris:
Com barbut, méstimu Sant Nicolau. No sé per què, la meva mare n'era molt devota. Però la nostra setmana és la dels barbuts. Una abraçada: Joan Josep
L'Antic Testament és ple d'històries punyents, de sang i fetge, algunes certament esgarrifoses.
No sé perquè però m'agraden més les majestats romàniques que els cristos barrocs.
El relat d'Absaló, em fa pensar que les coses de les quals estem més orgullosos, de vegades poden ser la nostra perdició...potser val més passar desapercebut...
Bona nit Olga,
M. Roser
En els cabells hi ha la força, diu la tradició, i el cert és que els cabells viuen més que nosaltres. En alguns museus he vist capsetes amb cabells de noia o d'infant, que vés a saber els anys que fa que són morts!
Un dia vaig sentir que els barbuts no són homes de fiar... no conec l'origen d'aquesta aversió però a mi sempre m'han aixecat bonhomia i bon fer!
Publica un comentari a l'entrada