AMORETES

AMORETES


*

30-12-11

*

Millor acabar l’any enamorats, perquè l’amor, diuen, tot ho supera. Ahir, després de molts anys, vaig sentir que algú parlava de Miquel Melendres (Girona 1905-Tarragona 1974). Capellà i poeta, té obra ingent i ambiciosa, i biògrafs que se n’han ocupat. Va ser titllat de massa pompós, i ell mateix es deia successor de Verdaguer. De paraula inflamada i mística, el sentíem predicar que semblava haver-se d’alçar cap al cel d’un moment a l’altre. Després de la mort, com sol passar, va venir un llarg oblit; la poesia religiosa es feia difícil de suportar, sobretot el llarg i massís verb de l’”Esglesíada”, puntal de la seva vida.

No obstant, penso que és en l’obra menuda on hem de trobar el seu contacte real amb el món. I, encara dins d’aquesta obra, l’amagat i no sé si pòstum llibre “Tardor”, del 1963 (Ed. Casulleras). Hi ha indicis d’amor, en aquest llibre que he estudiat a fons. Era la seva tardor: s’enyorava i el cor se li trencava, i es nota. Us copio dos poemes d’aquest llibre tardoral:

“REPARACIÓ

Ja és prou clara l’amor per no dubtar del bes.

Confia en els meus llavis, Amat, d’una vegada,

i deixa que l’ardor d’una besada

vagi esborrant en cada

nafra del cor malmès,

el senyal d’una antiga mossegada.”

*

“DEIXA’M DIR UNA PARAULA

Deixa’m dir una paraula;

després ja callaré.

Deixa’m dir que t’estimo.

Després talla’m la llengua

si no l’he dita bé.”

*

“Amoreta”, postal collage d’OX