*
27-2-11
*
L’hora d’estimar no existeix: sempre és una hora furtiva, sostreta al temps ordinari del dia. Una hora bombolla que conté un paradís i que després desapareix entre el trànsit i els tràfecs.
L’hora d’estimar és íntima. Quan es fa pública atreu totes les mirades, àvides, enyoradisses, i moltes vegades provoca enveja. Per això encara ara sembla poc apropiat per a alguns veure qui s’estima en públic. La gent no suporta bé que els altres siguin feliços i ho demostrin, i els déus se senten provocats pels amors exclusius que no els pertanyen.
Els amants creuen que el seu enamorament serà etern com el mar i extens com el cel. Per això les aigües cobreixen les penes amb colors ben triats, per tal d’irisar la bombolla i amagar la punxada.
*
Foto d’OX
7 comentaris:
Que bonic això que "les aigües cobreixen les penes amb colors ben triats",deu haver-hi un color per cada pena.
La veritat ,jo no sé quina és l'hora d'estimar, però si el decorat és el de la foto, l'hora és el de menys...
Una abraçada,
M. Roser
el moment, tot i fugisser, és etern alhora.
Quin balcó més privilegiat!
Si tothom s'emocionés més, el món seria millor. M'encanta descobrir-me estimant, sigui l'hora que sigui. M'encanta poder agafar-me de la seva mà, passi el que passi i mirar-la als ulls.
L'amor no cal que sigui etern, sinó que sigui sincer.
En l'enamorament es viu una parcel.la de Paradís, en efecte.
Després ve l'hora de la veritat. L'amor participa de l'espontaneïtat tant com de la voluntat d'estimar.
Em fa pensar que diferent és amb els amants madurs i amb experiència..., amb la tendresa... els déus tampoc hi tenen res a fer.
Els vostres comentaris són per sucar-hi pa! També el que diu l'Olga.
Per a mi l'hora d'estimar és qualsevol moment, perquè quan escric també estimo, estimo el que interpreto, estimo el meu passat, i tots els meus somnis.
Publica un comentari a l'entrada