*
29/30-10-10
29/30-10-10
*
Primera fotografia de tardor amb sortida de sol. “Cada dia surt el sol i tot recomença...”, fa la cançó tradicional hongaresa. Tornem a retratar, com si mai no ho haguéssim fet. ¿Per què? Perquè nosaltres també ens recomencem, no som els mateixos d’ahir, sinó, no caldria que ens recomencéssim. Però el mar sembla que sigui el mateix.
Per això Vasili Grosmann, a “Todo fluye” (Galaxia Gutenberg) fa parlar Ivan Grigòrievich, un presoner dels camps stalinistes alliberat. L’home se’n va a Leningrad, a l’Hermitage, i els retreu a les figures com és possible que elles hagin continuat tan precioses, inalterables tots aquells anys mentre ell es transformava en un vell presidiari; per què el plor no havia enterbolit els seus ulls; ¿era així com l’art traïa l’home que l’havia creat?
El mar, certament no és creació nostra, però, ¿com és que continua tan sorprenent com el primer dia, mentre nosaltres envellim i desapareixem?
*
Foto V. Roca
Primera fotografia de tardor amb sortida de sol. “Cada dia surt el sol i tot recomença...”, fa la cançó tradicional hongaresa. Tornem a retratar, com si mai no ho haguéssim fet. ¿Per què? Perquè nosaltres també ens recomencem, no som els mateixos d’ahir, sinó, no caldria que ens recomencéssim. Però el mar sembla que sigui el mateix.
Per això Vasili Grosmann, a “Todo fluye” (Galaxia Gutenberg) fa parlar Ivan Grigòrievich, un presoner dels camps stalinistes alliberat. L’home se’n va a Leningrad, a l’Hermitage, i els retreu a les figures com és possible que elles hagin continuat tan precioses, inalterables tots aquells anys mentre ell es transformava en un vell presidiari; per què el plor no havia enterbolit els seus ulls; ¿era així com l’art traïa l’home que l’havia creat?
El mar, certament no és creació nostra, però, ¿com és que continua tan sorprenent com el primer dia, mentre nosaltres envellim i desapareixem?
*
Foto V. Roca
6 comentaris:
Mirant el xiprer enorme de ma casa, que vaig plantar ja fa alguns anys, alguna vegada he pensat que potser estiga ací molt més enorme quan jo ja no estiga i els meus fills tinguen l'edat que tinc jo ara.
Tens raó Olga, nosaltres passem però moltes coses ens sobreviuen.
Salut.
El mar es renova amb noves aigües, però nosaltres som els de sempre. I que duri!
El mar, si el deixéssim, seria etern
però no crec que l'hi deixin ser, llàstima.
Una fotografia preciosa, Olga!
Molt bona castanyada, si la celebres!! (que no ho sé, però francament, no et veig disfressada de fantasma, hehehe)
Tu pots pirar com Heràclit o com Parmènides. Per l'un tot canviaba i res era el mateix. Perl'altre tot era fixa i els canvis aparences. A mi m'agrada l'idea de renovar-me cada dia. Una abraçada: Joan Josep
Quin roig tant intens i quin privilegi d'albada. La meva avui també ha sigut ben roja però amb Les Gavarres com a horitzó.
Afortunadament no totes les coses envelleixen al mateix ritme, però n'estic segur que fins i tot el mar ho fa, fins i tot els estels ho fan.
A una antiga sèrie de ciència ficció que no recorde ara,vaig escoltar una frase que els més antics habitants de l'univers li deien als homes. "quina sort que teniu amb les vostres curtes vides de pensar que coses com l'amor son eternes". Tant de bo no perdem mai aquestes referències "invariables?"
bonica imatge.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada