MADURACIÓ (III), SAVIESA I COMPLEXITAT


*
Mont-ral, 27 – 8 – 10
*
Ahir parlava de la intel·ligència en relació o potser en contraposició amb la simplicitat. El paleontòleg jesuïta Pierre Teilhard de Chardin ( Castell de Sarcenat 1881- Nova York 1955), un dels meus autors bàsics des de fa molts anys, indicava que una capa de coneixement cobriria la Terra, i ell en deia Noosfera. Aquest coneixement, la intel·ligència sublimada al màxim, arribaria a la seva perfecció en el punt àlgid, el Punt Omega. Per això el van o el volien anomenar patró d’Internet, per la seva clara visió del tema. És la complexitat, la xarxa universal, l’expansió del potencial pensant.

Res més senzill que parlar d’una fruita silvestre madura, com la de la gavarrera, de la que alguns en fan confitura saborosa. Té altes qualitats vitamíniques, com gairebé totes les baies i fruits vermells, blaus o negres. Ara se’n produeix la maduració, l’explosió de color, el valor del que havia sigut neu de pètals de rosa. La llavor continguda aquí porta l’ADN que es transmetrà a la generació que segueix, i això no té lloc fins que el fruit no arriba a la maduresa. Pels creients, també l’Evangeli exposa el seu exemple del gra de blat que mor per donar vida. Deixo pels científics les maduracions de laboratori.

Això és el que joves i grans haurien de tenir en compte quan, en un error continuat i molt comú, defugen i estigmatitzen la maduresa, el pensament i la intel·ligència, emocional o no. Cal expressar les emocions o explotarem com una caldera sense vàlvules. La natura té i fa el seu curs, i la Terra tomba abans i ara de la mateixa manera, per molt que intentem deturar-la o modificar-la. Saber això demana entendre i acceptar la dificultat quan es reflexiona en la quietud necessària; no pas conformar-se amb la tèbia mediocritat daurada.
*
Agraïment a V. Roca jr.
Foto d'OX

2 comentaris:

Israel Clarà (La figa del Papiol) ha dit...

La teva reflexió d'avui, estimada Olga, em fa pensar en el que hi ha darrere de tota aquesta por que expresses de la gent, en especial jove, per viure d'acord amb la vida i fer-la plenament humana. Acceptar la intel·ligència és haver d'assumir el pas del temps, la capacitat humana d'estimar sense mesura, de fer el bé, optar pel camí difícil en comptes del camí fàcil, aprendre a madurar amb els grans i escoltar-los, cosa que a mi em van ensenyar des de petit. Crec que tot això ens porta a una altra reflexió i aquesta ha de ser la de la mort. Hi ha pànic a ser plenament humans perquè viure així comporta constatar la mort, el fet que podem deixar d'existir en qualsevol moment, i que a sobre ens n'adonem. Els uns escrivim, els altres silencien la realitat, d'altres segurament ni se la plantegen. Per això es rebutja la intel·ligència, perquè ens mostra que som moridors, però tampoc la intel·ligència no és el fi últim, sinó la bondat, i la intel·ligència ha d'estar subordinada a la bondat; per això es rebutja la sensibilitat, perquè plorem, i estem tristos, i les coses ens fan mal, sentim morts petites; per això rebutgem la gent gran, perquè ja han fet més camí que no pas nosaltres. I en aquesta mediocritat daurada que tu esmentes tot és més còmode i tots som iguals. Però de la mateixa manera que la Terra continua girant, la vida continuarà passant, i continuarem envellint, i continuarem tenint una intel·ligència i un cor que hauríem d'aprendre a escoltar més vegades.

Alyebard ha dit...

És curiosa la relació que tinc amb Teilhard; vaig descobrir el seu punt Omega en una obre de ciència ficció i em va agradar el concepte, ara el llegeixo de mica en mica.