CALENDARI


CALENDARI
*
31-1-16
*
El llibret folrat de roba fa 13X9 i aprofita un full de calendari de tot l’any amb la impressió tan feble que no s’hi podia veure ni anotar res. ¿Què en faré? Retallo i escric un poemet per cada mes: ni dies ni llunes, però sí algunes enyorances de temps que voldria tenir: núvols, aigua, alguna tempesta, poca cosa més.
*
 CALENDARI DE L’ANY (16)
*
Follet de gener
groc de llessamí,
el sol et pregunta
si vols venir amb mi.

Carícia mimosa,
núvol de febrer,
de tan lluminosa
ets somni lleuger.

Buf del vent de març
porta un núvol fosc
amb pluja abundosa
i un llamp tremolós.

Abril, gota d’aigua
que d’una en fas mil,
els ulls veuen perles
i el sol va per dins.

Maig de l’aigua en raig,
omple-me’n els ulls,
que de tant plorar,
ara els trobo buits.

Juny de blat, cap altre
toca l’infinit
dels camps del Vallès
quan hi cau la nit.

Juliol cargola fulles
al voltant dels albercocs,
resina dels ametllers
regalima a poc a poc.

Agost, llum torrada,
cap a la muntanya
creix una tempesta
de neu regalada.
                                                                                                                                         
Colors de setembre,
robins de magrana,
el raïm que esclata,
crec-crec d’avellanes.

L’octubre s’acosta
amb colors de mel,
s’amaga a la costa
i una barca el pren.

Novembre té capa
de núvols ponents:
tots els mesos dormen
sota el cel rogent.

I arriba desembre
que s’encén el crit
de Nadal que esclata
al pic de la nit.
*
Olga Xirinacs -16

CORAL PER A NENS SENSE ÀNGEL

CORAL PER A NENS SENSE ÀNGEL
*
26-1-16
*

Vosaltres somiàveu. ¿Qui somia més que un nen? /
Sabíeu moltes coses que nosaltres no sabem:/
països de colors on amagar-vos /
quan venien les llàgrimes. Perquè de plorar, /
sí que heu plorat, petits  infants, i el vostre plor, ¿sabeu? /
era de perles transparents sobre la pell tan fina /
d’una petita amb trenes  i una nina de drap, /
d’una menuda morta amb les amigues i les mares /
a qualsevol poblat del mig Orient fatigat per les bombes. /
També aquells nens en flor, tan plens de somnis dels dotze anys,
 postals als pares, necessers, colònia; ¿què vols dir? Mai ho hem vist, això que dius.
 I un cor dibuixat amb coloms blancs tot al voltant;
 el pas sobre la neu ja es va esborrar en un túnel; ¿què és la neu, mare? /
la sorra dels deserts us ha cobert les ombres;
i els passos curts, després de l’esmorzar, d’aquells nens a l’escola amb quaderns // donats per nens llunyans que també tenen cor. //
Vosaltres no anàveu amb el pare: ni el pare ni les mares, //
els avis ja fa temps que són morts. //
NI ELS ÀNGELS, NINGÚ NO HI HAVIA /
per deturar aquells gestos precisos de la mort que ALGÚ HA PERMÈS.
Fillets, no patiu gens pels vostres animals, si els trobeu a faltar: //
l’osset,  la cabra, els colomets i el gos, /
jo no sé si els peluixos que us feien companyia i confidència,
però ells sempre seran amb vosaltres. //
Mares, els vostres nens no tindran fred, no penseu el viatge sinó en aquelles mans /
acariciades, dolces, amb xocolata als dits, amb llapis de colors.
¿Algú ha dit xocolata? Si només en mengen al cel... //
 NO HI HAVIA CAP ÀNGEL, ALLÀ AMB ELLS, QUAN MORIEN.
QUI SAP ON EREN, POTSER FEIEN CORONA A ALGUN DÉU //
PERÒ SI ELS ÀNGELS S’AMAGUEN, NO TINGUEU POR: /
TOTS VOSALTRES, INFANTS D’ULLS TENDRES, US FAREU COMPANYIA.
*
OLGA XIRINACS


FLOTAR


FLOTAR
*
El d’avui és un dia d’aquells que si mires el mar veus els barcos que semblen flotar en les boires.
            He baixat al jardí romà, entre el Passeig de les Palmeres i l’amfiteatre: ascensor des de la Via Augusta i rampes que permeten passar sense esforç pels que, com jo, portem bastó acabadet d’estrenar. Negre i amb mànec rodó, el més pràctic per penjar-te al braç quan fas la foto.
            Si et gires i mires enlaire, veus una gloriosa formació d’àloes sobre un massís d’àsters i tot acabat en la vertical d’un taronger ben fruitat. Colors d’hivern, solars.
            Ahir vaig tenir la meva última sessió de químio: sis horetes i mitja. M’han donat dos mesos abans no s’hagi eliminat tot el verí del cos, i els malestars. Entremig, les proves de rigor per comprovar si tot ha anat bé; fins ahir no vaig saber, ruc de mi, que el limfoma també afecta els ossos, per la sang que hi circula. Cada dia aprenc alguna cosa.
            He anat al jardí romà a respirar verd i mar. Em costa, ara, creure que he arribat a aquest final, després que em va costar creure la realitat del començament. Potser trigaré dos mesos a treure’m aquest pes i a recuperar l’alegria que prefiguren els àloes i els tarongers: viva, solar, lleugera d’esperit.
*

¿RIUS O PLORES?


¿RIUS O PLORES?
*
17/18-1-16
*
¿Què ens porta avui el cel? ¿Llàgrimes o somriures?
El primer cop d’ull és de somriure admirat i contingut: '¡mira!'
“Al cel bassetes, aigua per les barraquetes”, diuen. I aquí tot un plegat de variacions segons els llocs; potser tantes variacions com bassetes hi ha al cel d’avui, tarda de sant Antoni.
Hem vist diversos cels amb bassetes, a vegades tots coberts d’aquests altocumulus sempre sorprenents. Però com els d’ara, disposats en ventall cap a ponent, que la natura esplèndida ha dotat d’un delicat toc d’or, potser cap. És clar que quan són tots vermells no tenen parió, però llavors és un cel massa apassionat, potser.
Penso que aquestes delicades bassetes  flonges han eixugat més d’una llàgrima, o l’han deturat si ja brollava.
Ells ulls s’hi han encantat, s’hi han deixat anar, no hi han gosat jugar per no desfer la formació perfecta. I, contemplant contemplant, s’han trobat lliscant  en un vespre que ja era blau fosc: les ovelletes amb els seus flocs de llana ja pasturaven més lluny. Se les ha emportat sant Antoni, amb el bàcul, el porquet i un gosset que li ha deixat sant Roc perquè avui l’abat feia el sant.
*
fotografies V. Roca


SOPAR DE FAMÍLIA

SOPAR  DE  FAMÍLIA
*
12-1-16
*
L’ós gran talla llenya
voreta del riu,
la casa és molt freda
i l’óssa major
vol el foc ben viu.

L’àvia petiteta
teixeix uns mitjons
i així l’ós menut
al mig de l’hivern
té els peus calentons.
 L’oncle de la casa
ha anat a pescar,
porta quatre truites
que faran ben cuites
avui per sopar
 La mare ensabona
l’osset més petit,
l’eixuga, el pentina,
correu tots a taula,
que el peix ja és fregit.
*
OX
*
Ossets russos.




MUSICA RECREAT COR HOMINIS





8-1-16

*

Tants anys de tocar el piano, mai ningú de casa m’ha demanat per tocar-lo. Ni una peça. Cosa que m’ha decebut profundament. Sola, jo, de cara al corredor buit, i sota els retrats dels avis, toco segons els meus estats d’ànim, i no són poques les vegades que acabo plorant. “Je te veux”, “Les fulles mortes”, “Under the rainbow”... Barbara, Brel...

                  
                  En somnis em veig tocant amb lleugeresa. ¿I al cel? ¿Tocaré al cel? ¿Em deixaran els àngels tocar al seu costat? ¿Què s’ha fet de tots els compositors i pianistes morts?
***

Collage de la sèrie 'Autobiografia'

¡S. O. S.!

 ¡S. O. S.!
*
7-1-16
*
Llàstima de no fer post ahir, que era dia capicua, i així quedava per a la posteritat.

Estic espantada per les prediccions que apunten a gent pacífica de la tercera o quarta edat, sobretot dones.
Hem llegit sovint que als geriàtrics hi ha incendis i s’han de desallotjar ràpidament. Potser el fet incendiari és el més repetit i afecta homes i dones.
Vam llegir amb una esgarrifança que a l’estiu, a Agramunt, la crescuda del riu va ofegar una sala de jaietes immobilitzades als seus llits.
Hem pogut saber que a Arenys, la nit de Nadal, un zelador apallissava i violava com a mínim deu jaietes que s’acabaven de ficar al llit després d’haver cantat “El noi de sa mare”. Una de les dones ha mort de l’ensurt.

Aquest, amigues meves, és el negre futur. Que ja és curtet, pels anys que tenim. Però sembla que el nostre destí final és ser cremades, ofegades o violades.
Galdoses les prediccions per l’any. ¡S. O. S.!



HOSPITAL

DOS POEMES A L’HOSPITAL DE DIA
30-12-15

CLAROR DE CLARA

L’aire encalmat, estàtic,
fluctua en claror de clara,
translúcid, gairebé dens.

Tan sols les mans de servei,
lleugeres, silencioses
de les infermeres blanques,
amatents, proveïdores,
revolen de l’un a l’altre,
reparteixen ara els sèrums,
ara curen amb gran cura
i nosaltres, pacients
els oferirem els braços
per rebre el verí mortal,
salvació paradoxal.

Claror de clara
lúcida, reposada
fins que el rovell se’n va a la posta
i el repòs de les mans és la resposta.
*

EL DIA ES CANSA DEL DIA

Cau la tarda i es repenja
al cos de la terra eixuta.
no hi ha sol a la palmera
que just s’estremeix lleument;
només ha estat un moment
i ha perdut el rovellat
espès de l’hora tardana.
El dia es cansa del dia,
jo no em canso de la tarda
aquí, a la butaca dotze
on la llum acaricia;
no hi ha desig ni nostàlgia,
i flueix, del comptador,
líquid a compàs de quatre.
*
Olga Xirinacs