SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

T’estimo sobre el fred de les aigües
i la resistència de les pedres.
Som els rius a la mar del trist Manrique,
però em veig en l’arrel d’aquestes torres:
Erill, Cardet, Boí, Sant Quirc, Taüll:
arrel de carn i pedra ens van fer poble
d’altes i esplèndides volades.
La boira entela els ulls, que ja no tenen
la resplendor d’antany.
La neu a poc a poc ens colga
i encara trobo, a la fi, la tebiesa de les teves mans,
la teva veu que potser un dia
coronarà aquells cims que ens estimàvem
i en una sola abraçada els vencerem.
*
Boí, juliol 18
*
Collage d'OX
p.

ESTIU


ESTIU

A l’estiu sembla que tot hagi de tenir una lleugeresa notable: vol de cintes, ball de cintes, cintes grogues que s’enllacen, vols de papallona, volar de coets al cel, avions que porten a vacances lleugeres, cos lleuger afinat pels règims de bikini, menjar fresc d’amanides i gelats, vestits de gasa que l’aire fa jugar, cabells d’estilista acariciats pel vent, exèrcits d’insectes en suspensió al nostre voltant, exèrcits armats també al nostre voltant a l’airet lleuger del paracaigudes, veus i xiscles de platja...
            No obstant, bona part de la població pateix opressions distintes: els malalts, els empresonats, els que només tenen vacances de pantalla marca ñ mentre les revistes de moda ofereixen formidables cossos 10, vacances de la reialesa europea a totes les platges del món, navegacions en iots fabulosos, tot amanit amb els ídols de pilota milionària. Ja en tenen prou amb mirar, la bona gent; als afortunats la seva sort els fa lleugers, també, en aquelles festes de nit il·luminades als jardins babilònics de parcs i palaus.
            Cal prendre paciència per suportar la informació de cada dia. Molta. Em pregunto si la paciència ens pot fer lleugers; la marea de les polítiques diverses ens lliga com en el ball de cintes que deia, però sense tanta precisió, més aviat destarotats, atònits, perduts. Semblem un formiguer trepitjat. Però així es presenta l’estiu aquest. Mentrestant, faig penjolls de cintes de colors (treball manual) i intento atendre la cinta contínua de la literatura (feina mental).
            *


TRES LLÀGRIMES




TRES LLÀGRIMES
*
5-6-18
*
Així com, al final de la seva vida, la vella senyora sospesa a les mans aquelles joies que un dia la van il·luminar, i en sent recança, he recordat tres llàgrimes literàries que el cinema ens ha fet properes; joies, aquestes, que encara ens il·luminen i que no tothom ha tingut el plaer de contemplar amb amor i compassió.
*
1 – La llàgrima del guepard. Fabrizio, príncep de Salina, en l’alta nit al saló on s’havia celebrat el ball esplendorós, se sent fatigat per dues coses: per les notícies polítiques sorgides en les converses; i per les parelles que, com Angèlica i Tancredi, l’allunyen tant de la seva joventut i de l’amor ja impossible. Lentament, es veu reflectit al gran mirall, es detura en els seus ulls i li cau una llàgrima, abundosa, càlida.
*
2 – La llàgrima de Totò. Quan torna Totò al poble de la seva infantesa, les màquines són a punt d’aterrar el cinema Paradiso. Ja havia mort Alfredo, el vell company que passava les pel·lícules i que havia acollit la insaciable curiositat del nen; junts s’havien aventurat en la vida del cinema, on fantasia i realitat els donaven una complicitat extrema. Quan torna Totò a Roma, entristit, examina el llegat d’Alfredo: els bocins de pel·lícules censurades pel capellà del poble, que Alfredo havia afegit per al seu amic. I plora.
*
3 – La llàgrima d’Adrià. És de nit. L’emperador Adrià viatja pel Nil en exploració de terres egípcies. Potser perquè els amants són dotats de gran intuïció, troba a faltar Antínous. ¿On és? Ha sortit en una barca, li diuen. “ Chabrias va trobar uns vestits plegats i unes sandàlies. Vaig baixar els esglaons relliscosos: era ajagut al fons, cobert ja pel llot del riu. (...) Tot s’ensorrava, tot s’apagava. S’aterrava el Zeus Olímpic, l’Amo del Tot, el Salvador del Món, i sols va quedar un home de cabell gris plorant al pont d’una barca.” (M. Yourcenar: “Memòries d’Adrià”)
*
Fotografies d’Internet:

VIATGE AL FONS D'UN PAISATGE



VIATGE AL FONS D’UN PAISATGE
*
27-5-18
*
He perdut els paisatges de muntanya que havia admirat i recorregut quan era més jove. La muntanya del Pirineu i la “meva” de Mont-ral.
            Simone de Beauvoir, a “La força de les coses”, diu: “(...) Un darrere l’altre es trenquen els llaços que em retenien a la terra. Sí, ha arribat el moment de dir: ¡mai més! No sóc jo qui es separa de la meva vella felicitat, és ella la que es separa de mi: els camins de muntanya refusen el meu pas. Mai més em deixaré anar, cansada, sobre l’olor de l’herba tendra; mai més lliscaré solitària per la neu dels matins (...)”
            Els llocs que tant he viscut que ara em fa mal recordar; els llocs on he deixat tanta vida, ara m’abandonen a mi, i ho contemplo astorada, incrèdula. El meu és un dol per la terra, també, i ploro només de pensar un bri d’herba, una petita orquídia porpra o blanca, una mata de veces o un grup de trèvols i escabiosa.
            Llavors, en posar el cap al coixí, sigui de dia o de nit, començo a enfilar camins i, perquè els recents no siguin tan dolorosos, m’endinso en els que vaig pintar de noia, de jove, en viatges que havien estat feliços; potser aquestes ribes són les del Varradós, pujant cap al Salt del Pix; al fons, Palomèra i Es Arméros. Les dues artigues de l’Aran, en direccions oposades, són belles totes dues, amb imponents muntanyes de fons: a Lin, el Pas dels Aranesos, Maladeta i Aneto.
            Pedra per pedra, mata per mata; la blava genciana, els narcisos, els botons d’or, algun cep a l’abric dels vells faigs; aquell saltant d’aigua, no cal que sigui molt gran per pintar, així, per mullar-s’hi els peus i veure passar un bocí de temps que ja tinc per sempre, escrit i pintat. Aquesta és la rima de la meva vida: viatge al fons d’un paisatge, i que la memòria hi posi el que hi faci falta.
            *
            Olis d’Olga Xirinacs

MALALTES D'AMOR



MALALTES D’AMOR
*
5-5-18
*
Primer va ser Sulamita, la dona decidida, forta, enamorada, la que expressava els seus sentiments, l’única, diuen els estudiosos, entre les altres dones de la Bíblia. La dona estava sotmesa a l’home, gairebé era invisible, dona només reproductora. Sulamita no: ella decideix, va i ve i conta els seus amors amb tota llibertat.
            Hi ha un moment que invoca les seves donzelles per demanar: “Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes: estic malalta d’amor. Té l’esquerra sota el meu cap i amb la dreta m’abraça.” Durant una absència de l’estimat les convoca de nou: “Jo us conjuro, filles de Jerusalem, si trobeu el meu estimat, ¿què li contareu? Digueu-li que estic malalta d’amor”.
            Prenc la il·lustració d’un bell llibre del 1934 que hi ha a casa i que es diu “Estampas Bíblicas”, molt consultat per mi en la infantesa, per les seves precioses làmines amb terribles batalles, serps, diluvi, foc, sacrificis... Aquest gravat és de L. Obermann.
            *
            Una altra malalta d’amor és la que figura a la preciosa pintura de Jan Steen (Leiden 1626-1679), un dels meus admirats holandesos del XVII. Un metge amatent pren el pols a la noia que, asseguda, reposa el cap en un coixí flonjo. L’enamorada fa un posat tristoi, va ricament vestida amb seda i vellut i disposa d’una cambra ampla i còmoda. El metge li donarà algun consell, potser una estona de conversa, però sap que el mal no té remei. Aquí no sabem si l’estimat és lluny, potser en algun viatge comercial mar enllà, però sí que observem que la pena és llarga.
            Tant si l’enamorat és present com si no, comprovem que qui estima, més que qui és estimat, sovint pateix mal d’amor.
                                                               *
           

ROSES I AMORS


*
ROSES I AMORS
*
27-4-18
*          
Montserrat. Aquests dies hem parlat molt de roses: n’hem comprat, n’hem rebut, n’hem retratat. Hi haurà qui, en cerimònia privada, n’haurà escampat pel cos dels amants. ¿Qui no recorda “L’amant de lady Chatterley”, de D. H. Lawrence, en cinema? ¿I més recent, “Lady Chatterley”? M’agradava la versió anglesa on George Peppard feia de mosso d’estable, convincent, imaginatiu.
            Hi va haver el temps de portar roses a la mare de Déu a la catedral. Hi anàvem una cosina i jo amb els nostres fills quan eren petits. No sé si els fills en recordaran el costum; els hem ensenyat tantes coses ara perdudes...
            Aquesta princesa dels catalans i estrella d’Orient dels espanyols contempla els desficis del seu poble des de la immutable muntanya. Les pregàries a ella adreçades fan un oceà als seus peus i a vegades les aigües són amargues. Princesa, llança al vol unes quantes de les teves roses, que la nostra terra també vol carícies, no pas càstigs, i ara estem ferits, els botxins s’acarnissen i ens ofeguen. Deixa el nen un moment a mans dels monjos i allarga’ns roses de tija llarga, perquè ens hi agafem i ens salvem de morir d’asfíxia.
*

VIGÍLIA DE SANT JORDI



VIGÍLIA DE SANT JORDI
*
22-4-18
*
Sol. Mar com un mirall. Calor i calitja. L’amic escriptor Josep Gironès em ve a buscar a casa al matí i em porta un pa i una caixa de pastes de La Fatarella, del Forn de Baix. Anem al Catllar, on a les 12 li presentaré el seu llibre “Contalles de cafè –(que acaben més o menys bé)”, obra amena i enginyosa.
         Al Catllar hi trobo amics, coneguts i familiars. L’alcalde, Joan Morlà ens espera a l’Ajuntament, on em fa l’honor de presentar-me el llibre de la casa per signar. Després m’acompanya a visitar les parades de sant Jordi, que celebren avui. Mentre faig la presentació al Casal, hi ha sardanes a la plaça. Alegria, alfàbrega, somriures, roses. 
          Conec la bibliotecària Isabel i quedem que li portaré els llibres meus que li faltin, que avui és dia de comprar i regalar literatura. Amb l’escriptor i la seva família anem a dinar per celebrar la festa. S’acaba el meu sant Jordi. A l’aire ha quedat flotant una esperança groga: la de la ginesta que comença a florir pels camps i marges.  Ahir vam ser a Bràfim, i a la carretera, els arbres de les seves innombrables rotondes lluïen llaços grocs en abundor. L’argelaga, del color del sol, també ha florit, generosa: la natura ens regala groc i entremig les primeres roselles. Tot promet, en aquest temps. ¿Tot? Com en un extrem del mapa de la Gàl·lia, on els irredents bretons desafiaven els romans, Catalunya s’enforteix amb la nova primavera i amb les paraules dels seus escriptors.
            *
1-collage OX
2- Internet

MENTRE ES COU EL PA


MENTRE  ES  COU  EL  PA
- Seqüència des de la vigília d l’1-O-
*

Als obradors ja preparen el pa.
Hi ha molta gent que vetlla, la vigília aquesta:
són voluntaris d’una nit potent
i alhora silenciosa, blava i groga.
Segles enrere els temples custodiaven l’arca,
ara també les cases, al celler, al cementiri
o a les golfes: el secret enforteix aquest poble.
Mentre el veí vigila, couen el pa els forners.
*
La negra nit amaga exèrcits en silenci,
homes amb casc i escut preparen durs atacs
encerclant  cada poble quan el pa és mig cuit.
Sonen les nou en punt al moment de l’esclat,
quan el poble es fa tot un amb els que vetllen:
¡porteu les urnes, vigileu, que cada vot és d’or!
que no ens els prenguin, ¡resistiu-vos fort!
*
Les ombres emboscades ja ens ataquen,
trenquen vidres, reixats, assalten, peguen
cops a la bona gent, famílies, criatures, vells.
No hi valen veus de pau als carrers i a les places.
Quatre barres de pa s’han esquitxat de sang.
*
Ja es fa de nit i als obradors preparen el nou pa.
Les ombres es retiren i les ferides són memòria viva.
Poble d’herois, aquest. Per a vosaltres
tot el pa de la glòria, l’eterna i blanca llum de la victòria.
* * *

OLGA XIRINACS
Tarragona    4-2-18

Collage d'OX
________________________
Aquest poema ha estat publicat al llibre de recent aparició LA TERRA SAGNA - L'1 D'OCTUBRE DELS POETES - 106 POEMES PER LA LLIBERTAT -, d'Edicions L'Albí.





PASQUA FLORIDA



PASQUA FLORIDA
*
4-5-18
*
L’amo del restaurant és marroquí i ofereix mona per postres. Amb una ploma verda i tot. Ho agraeixo.
            Ser sola a casa fa que dies com els de Pasqua t’arribi aquella mena d’impuls migratori primaveral, acomplert tants anys, de preparar el cistell i pujar a muntanya a collir farigola, menjar el be pasqual i la mona.
            Ho vaig perdre demà fa un any. Com en el convit evangèlic, la meva casa és buida, sense ressò ni pels meus pensaments. Els de casa no hi eren. Vaig cridar els de fora i van venir.
            Em van portar ninotets de xocolata. No vam ser sota els pins sinó sota arcades romanes. Acabat el dinar no em vaig poder abraçar a cap arbre silvestre perquè a ciutat no n’hi ha.
            En arribar els que eren fora portaven l’olor de la llar de foc encesa i el color del vi a les velles copes de vidre gruixut. Feia fred, deien els uns. Plovia, feien els altres.
            Va ser un moment: després, la casa es va buidar de nou i el cistell feia el seu primer any oblidat al prestatge.
            *
            Collage: primera pàgina de l'àlbum per la meva mare.

EL PODER DEL "MÓN"


EL PODER DEL “MÓN”
*
18-3-18
*
“Quan els individus s’enfronten al món amb tant de valor, el món sols els pot doblegar matant-los. I, naturalment, els mata. El món trenca els individus i, a la majoria, se’ls forma calç al lloc de la fractura; però als que no es volen deixar doblegar, llavors el món, a aquests, els mata. Mata indistintament els molt bons, els molt dolços i els molt valents. Si vostè no es troba entre aquests, també el matarà, però en aquest cas trigarà més temps.”
Ernest Hemingway: “Adéu a les armes”.
*
Formem part del món i el món és creat per donar primer vida i després mort a tot allò que hi viu. També al pensament, a les idees, si pot.
L’impressionant Crist de Mijaran, a l’església de Sant Miquèu de Vielha, n’és un exemple i símbol. El món el va trencar i matar perquè era bo, dolç, valent.
Però el món no va poder matar el seu missatge. Com no matarà el nostre determini, tan ben expressat per Raimon, “de poble que no vol morir”.
*
Crist de Mijaran. Església de Sant Miquèu. Vielha.

JA TORNEN


JA  TORNEN...
*
8-3-18
*
Aquest matí del 8 de març he anat a Joan XXIII. El personal era a la plaça d’entrada amb pancartes, banderes, xiulets i consignes. M’hi he afegit, acompanyada de Nieves, una infermera navarresa, dona de caràcter, de somriure i decisió. He fet un bocí de vaga, com qui fa el camí de sant Jaume per etapes. No em puc fer moltes, perquè he recaigut, segons l’informe oncològic. Sorpresa. Indecisions. Nou tractament. Ara serem soles a casa, la malaltia i jo, tot el pis per a nosaltres dues. Però així, avui, abraçada als amics, semblava festa.
            Quan arribo a casa, trobo una sorpresa emocionant que m’ha omplert de llum, per no dir d’alegria, dins de les circumstàncies: una carta de Jordi Cuixart, que reprodueixo:
            “Estimadíssima Olga Xirinacs.
            Les meves germanes, Esther i Neus m’han fet arribar el teu poema “Els fills de casa” que et vull agrair enormement.
            Tornarem a casa més d’hora que tard amb el cor noble i sense ni un bri d’odi o de rancúnia i també serà gràcies a la vostra ferma lluita per la pau, l’amor, la justícia i la llibertat,
            Amb tota la tendresa,
                                             Jordi Cuixart

            Soto del Real, 24 de febrer 2018
===========================================================
            Avui, quan he obert la finestra a primera hora, una formació d’aus en migració seguia la línia marítima cap al nord: tornaven a casa.
            ¡Tornaran a casa! I tots nosaltres recomençarem, continuarem el llarg viatge com fan les aus, decidides i valentes, ¡lliures!
            *
            Carta autògrafa de Jordi Cuixart.
            Fotografia d’O.X.

ELS FILLS DE CASA

ELS  FILLS  DE  CASA
*
15-2-18
*

Una vegada, no fa pas gaire,
els fills de casa nostra van sortir a trenc d’alba,
quan encara brillava Venus al cel.
No tornaven i no van tornar,
i vam saber què els passava:
la gent del rei havia empresonat,
els nostres fills i els que els acompanyaven.

Sembla que expliqui un conte antic,
i no és un conte, que és d’ara.
Molta, molta gent demana al rei
que ens torni els fills cap a casa
perquè no han fet cap mal ni abans ni ara.
Fills d’altres cases han fugit enllà
per no ser presos de l’enveja amarga,
ni de fosca justícia venuda i renegada.
Però nosaltres enyorem els nostres
i emprenem llargs viatges per una abraçada.
Tot el poble alça els braços per la pau.
i el crit de llibertat omple carrers i places.

Deia el Cid: “Oh envidiosos castellanos,
cuán mal pagais la defensa
que tuvísteis en mi espada
ensanchando vuestra cerca...”
I Rosalia de Castro, la poeta:
“¡Castellanos de Castilla,
tenéis corazón de acero,
almas como peñas duras
y sin entrañas el pecho!”
“Castilla debe saber,
que de tan grande se alaba,
que siempre soberbia torpe
fue hija de almas bastardas.”

I allà són els fills de casa,
els que pateixen presó,
a les Castelles glaçades
com el cor dels seus botxins,
com el cor del rei que els mana.

*****

Olga Xirinacs
Tarragona, 11-2-18




JOROPO


JOROPO
*
23-1-18
Aquests dies  que obliguem el nostre cervell a fer hores extraordinàries; que demanem al nostre cos a mantenir-se en forma per suportar els contratemps derivats de la política, com si no en tinguéssim prou amb els particulars; aquests dies, doncs, m’he dedicat a revisar l’armariet de música, o musiquer. Un moblet venerable que fa joc, en la talla, amb cadires, butaques i sofà, ideat tot pels meus avis com a sala de música.
            Com que l’armari està atapeït, però en ordre, en la revisió he trobat algunes peces curioses que oblidava que eren desades allà. Les he saludat i tornat a lloc amb una certa nostàlgia.
            Ves com són les associacions d’idees: llegeixo que el Papa és a l’Araucària, em fa gràcia i trec una partitura que tocava de jove: Alma Llanera. Alma Llanera és un joropo i es balla “zapateado”. L’autor, Rafael Bolívar Coronado, la va escriure el 1914 i de seguida va ser adoptada popularment com un segon himne de Veneçuela.
            “Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador, / soy hermana de la espuma, / de las garzas de las rosas / y del sol. / Me arrulló la viva diana de la brisa en el palmar / y por eso tengo el alma / como el alma primorosa / del cristal (...) “
            Revisar el musiquer és fer aparèixer totes les ànimes de la música allà continguda i, el que és més engrescador, els puc donar vida amb les meves mans. Llavors els pulmons s’eixamplen, el somriure aflora als llavis, canto amb la meva veu cada vegada més fluixa, però tampoc em sent ningú. I allà va el joropo.
            Per un moment, s’ha obert una escletxa de llum en el fosc firmament de les preocupacions del dia.
            *
            1- El musiquer.

           2- Ànimes de la música. Cors i orquestra Mediterrània en la interpretació de la meva cantata “Cada castell una flama”,  música de Jordi Molina, dirigida per Josep Prats i enregistrada per la televisió de Vilafranca del Penedès, al mateix teatre de Vilafranca. Foto retocada. Es va presentar en cinc auditoris de ciutats castelleres i mai més no s’ha tornat a representar; és preciosa perquè Molina és bon compositor i l’orquestra cobla, de primera. Falta algun “redescobridor” i el que en diuen una “zona de confort”. Gràcies.

L'ARBRE DELS DESIGS


ARBRE DELS DESIGS
*
5-1-18
*

Margarideta, lleva’t de matí,
vés a veure si els reis ja són aquí,
vull dir els mags que segueixen estrelles,
i parlen amb pastors i amb les ovelles.

Margarideta, lleva’t de matí,
vés a veure si els presos són aquí;
si no els veus, crida fort, que vinguin àngels,
mags i criats, que encara han de partir,
i l’home de la llenya, i el carboner del bosc,
i el fill del pescador, i el moliner i la dona,
i el que cull les olives, i el forner, cepat,
i el serraller, i el carreter i els bous,
i els pescadors amb rems i eixàrcies,
anem, Margarideta, cridarem ben fort,
que caiguin les parets de la presó,
com van caure aquells murs de Jericó.
Correm, Margarideta, que t’ajudo jo.
*

Olga Xirinacs

2018

2018
*
1-1-18
*
Llibres, pàtria, flors. Pàtria, flors, llibres. Flors, llibres, pàtria. En l’ordre que vulguem, i que creixin amb nosaltres mentre els vivim amb un somriure al cor i als ulls.
És el meu desig per a tothom  aquest 2018 que tot just comença.
*