CIRRUS


*
Mont-ral, 29-8 10
*
Blancs, puríssims, els cirrus de divendres passat eren empesos cap a l’est pel vent que començava. Escultures ignorades de glaçades altituds, aviat semblaven columnes salomòniques com plomes d’àngel o delicades filigranes d’Alençon.

Quan mirem tan amunt, solem dipositar en les fràgils i netes formacions els nostres desigs més nobles, els que segurament no es realitzaran mai.

De peus a terra, ens confortem amb la càlida fugacitat d’un bes, d’una abraçada que, en tot cas, sempre deriva a ponent.
*
Foto d’OX

6 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Espectacular la foto, i més el comentari.

Montse ha dit...

Fa venir ganes de volar i jugar a pentinar els serrells dels núvols!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La contemplació del cel, amb la ingravidesa dels núvols, en efecte convida a l'expansió de la nostra part més elevada, noble, transparent.

Israel Clarà (La figa del Papiol) ha dit...

Estimada Olga, sobre la terra en tenim prou amb un bes, és veritat, i com ens pot salvar una abraçada... A mi m'ha salvat tantes vegades, tnts cops he estat fort i m'he sentit viu gràcies a ella. Mentrestant, al cel, els núvols anaven passant de llarg, sempre de llarg, aliens a la felicitat que jo experimentava a la terra.

Clidice ha dit...

què bells que són els núvols i si tens la sort de contemplar-los des de dalt aleshores els ulls se t'omplen de llàgrimes! Però al final, com tu ho dius, ells són allà i per a nosaltres el contacte humà :)

rosa pagmo ha dit...

Una vegada amb van dir que nosaltres arribem (toquem) fins allà on arriba la mirada i el pensament.
En a mi m'agrada