CONCERT


*

SOTA L’ILLA de les foques,
molt avall, al fons del mar,
hi ha un vaixell mig enterrat
entre l’arena i les roques.
S’hi amaguen peixos, meduses,
cucs, cetacis i cargols.
Com que els agrada ballar,
han decidit fer una orquestra
que toca les nits de festa
dins del vaixell enfonsat.
Ells saben que sou aquí
i us conviden a baixar,
a mirar,
a escoltar,
a cantar
i a saltar.
¿Coneixeu tots aquests músics?
Ara us volen saludar.
*
*
*
TEXT D'o.x.

L'HORT


*
Al CEIP Olga Xirinacs tenen un hort i un jardí. Com podeu veure, les nespres són precioses i, quan les cullin, les mares encarregades de tutelar l'hort les vendran.
També venen els enciams, les faves i tot el que vagin plantant i collint: es posen els seus davantals reciclats de banderoles d'anuncis, fan la paradeta, i a menjar fresc. Així l'hort s'autogestiona i amb el producte de la venda es van comprant estris necessaris: carretons, mànegues de rec, pales...
Ha vingut la jove directora a portar-me aquestes fotografies, i jo he escrit un bonic poema per al llibre de signatures del Col·legi. També va augmentant l'aportació a la biblioteca.
¿Sabeu? Aquesta visita i aquestes fotografies m'han fet somriure en un moment que estava decaiguda, cosa que sol passar quan acabes d'escriure un llibre: depressió post...
Potser hauré d'anar sovint a visitar el "meu" hortet i observar com hi creix la vida, a mesura que creixen els petits alumnes.
*
*
*
Fotografia Rat Cebrian (Directora).

TEIXOS I CAROLINES

*
Tenim el privilegi de veure florir les carolines (coronilla) als contraforts dels Motllats, a Mont-ral. Els camins salvatges ofereixen una exuberància groga i fragant en tota l'amplada i l'alçada. La carolina pren cos i s'escampa en un espectacle bellíssim quan la traspassa el sol de mitja tarda. A banda i banda la verdor severa de pins i teixos. Aquí encara hi podem trobar el teix.

El teix autòcton (taxus baccata) és un arbre admirable, robust i fràgil alhora, i amb tantes propietats que ocuparien llibres sencers. Antic i venerat, emergent de llegendes i segurament dissenyat pels déus pastors, guardava ermites, pous i cementiris. Les seves arrels, diuen, es fiquen a les boques dels morts, i per això també és temut. Tòxic tot ell menys l'anella taronja del fruit, a Astúries es creia que per aquesta mateixa raó exercia funcions higièniques i antivíriques; pensem en els pelegrinatges camí de Santiago, per exemple. Eradicat després perquè afirmaven que enverinava els ramats, cosa no comprovada. De tota manera, és antic símbol d'immortalitat.

Del teix s'extreu el taxol, poderosa substància que combat determinats càncers, molt efectiu en els de mama i ovaris, i en els casos de sida. El taxol va ser descobert el 1971 a la costa del Pacífic i ara ja s'ha pogut sintetitzar en laboratoris. Valuosíssim, doncs. En queden pocs, però a Mont-ral n'hi ha algun de notable. Els iniciats ho saben, i també saben que cal preservar-lo i preservar l'espècie.

A la catedral de Tarragona en tenim un de venerable, precisament al costat del pou de glaç medieval.

El contrast entre les aèries, lluminoses i oloroses carolines, i la foscor severa dels teixos al camí, fa dels racons feréstecs de Mont-ral una delícia que cal protegir després d'haver-la contemplat.
*
*
*
Somni de carolines. Fotografia d'O.X.

MONTSERRAT


*
MONTSERRAT

“Alba naixent, d’estrelles coronada” és un fragment del Virolai, gravat a l’atri de la basílica de Montserrat.

Pedres originals, un cúmul sorgit d’antigues erupcions, amb restes de fòssils marins. Mars interiors. El descobriment popular d’una imatge de la Mare de Déu, somrient, ingènua, fumada, amb corona i el Nen dominant el món. Una cova. Els orígens. De la cova a l’alba naixent. De l’alba a la cova, com un diamant incrustat al cor de la roca.

Centre geogràfic i espiritual de Catalunya. Nació mai consumada, verge. Alba naixent, la catalana, que mai no arriba a ser migdia per culpa de les fragmentacions sense voluntat d’unió. Reiets al cos que impediu la unitat necessària, ja podeu pregar, covards. Montserrat catalana ja hauria de ser avui una de les estrelles d’Europa.
*
*
*
Estampa antiga. O.X.

PLUJA


*
El cel venia fosc a primera hora. Ha tronat i ha començat a ploure amb gotes grosses. S'ha mantingut bona estona i aviat ha minvat, perquè la pluja mediterrània és escassa. Ha obert la finestra per escoltar la pluja i sentir-la a la pell. Quina pau, quin goig inusual poder apreciar la remor del passeig buit: el mar a penes insinuat; el xerroteig dels pardals; el xiscle de les falcies; el parrupar de les tórtores que estarrufen les plomes; un tren somort arribant per sota el Balcó.
Després del martiri del Tarracojones d'aquests dies - vull dir la pantalla gegant i els decibels insuportables que l'Ajuntament ens ha plantat a tocar de casa -, el matí és d'una suavitat exquisida. El Tarracojones (abreviació lògica de la paraulota original) és un guirigall que ve a demostrar la lletjor dels seus inventors i la falta de comunicació que suposa, perquè ningú l'entén ni la sap dir; i ja no parlo de la despesa per la impressió a terra, als bancs, etc. etc. almenys en tota la Rambla. ¿Quan serem civilitzats?
*
Sentir la pluja és seguir-la amb el pensament; cada derivació de l'aigua cap al seu destí. Així, de la fresca sensació primera passem a la rebuda per part dels arbres, que es netegen i l'absorbeixen, i als que llisca l'aigua pel tronc fent reverdir l'escorça i les molses, que s'espongen per la carícia inesperada. Degoteig sobre l'herba i les flors - que no es salven ni així dels gossos depredadors-. Per un instant la vegetació veu canviat el líquid úric dels gossos per una destil·lació benèfica. De la terra xopa l'aigua vessarà rajoles del Passeig avall, les farà brillar, reflectiran les palmeres i els fanals i per un moment ens semblarà que siguem a l'enyorada Venècia. Però, coses de la vida, passa el camió a regar sota l'aiguat i es desfà l'encant.
La pluja dolça entra al mar i va formant, a través d'emissaris submarins i clavegueres, taques de color més clar que s'estenen pel mar encara agrisat. De la trobada de les aigües ja n'he escrit un llibre. El mar tot ho atrau i necessita aquestes aportacions, que després retornarà a les verdes muntanyes en forma de vapor, i el vapor generarà uns preciosos irisaments d'aigua continguda al cel: una altra forma efímera d'elevació de l'aigua que contradiu la gravetat.
¿Quina seria la destinació final de la pluja? ¿Vapor sostingut per l'aire, estalactita o absorció en abismes marins?
*
*
*
Gris d'aurora. Collage d'O.X.

LLENGUA


*
Com a senyal de conciliació lingüística, la seu d’Òmnium Cultural a Tarragona ha rebut pintades amb signes nazis en tot el vidre d’entrada i la placa del portal que diuen: ”Esto es sociedad española”. Després de tot, les enquestes oficials de dos diaris de diferent opinió donen a Tarragona només un 11 % de catalans i entre una estranya llista de matisos acaba amb un 22 % d’espanyols. Golejada. De tarragonins n’hi ha força, però condicionats a altres maneres de pensar que la catalana, de forma que les conseqüències pel que fa a la nostra societat són i seran les que es dedueixen d’aquests estudis.

No hi ha més cera que la que crema.
*
*
*
Estampa antiga. Col·lecció d'O.X.

PEDRALBES


*
23 d'abril a Pedralbes. ¿Què brilla més que el sol, els polítics i els llibres? La preciosa font de xocolata calenta, que raja de continu i fa feliç la gent. T'hi acostes amb una maduixa en pal, la suques, tanques els ulls i ets al cel. Fantàstic.
Polítics de variades procedències se saluden (potser avui no és dia de conspirar, o no gaire) davant de la façana del Palau Reial, finca en els seus inicis coneguda com Can Feliu, ennoblida per diferents arquitectes i cantada per excelsos poetes.
Vicenç i jo passejàvem pels Jardins de Rubió i Tudurí, en solitari: vam menjar maduixes silvestres, cantaven merles, xerraven cotorres i garces i florien els trèvols, els lliris d'aigua i les clívies. Els estanys, sense ànecs, refrescaven el dia.
¿Els llibres? Tota una altra història.
Ja a Tarragona, la insuportable música d'una pantalla acústica davant de casa em va fer emmalaltir. Mai arribarem a ser civilitzats. ¡Ai, els jardins, com els vaig enyorar...!
*
*
*
Font de xocolata. Fotografia de Vicenç Roca.

NAUFRAGI

*
Ahir a la tarda vaig "alliberar" un llibre. Vol dir deixar-lo en un lloc perquè algú altre l'agafi. No era un llibre escrit per mi, però pel cas era el mateix: el vaig deixar en un banc de la Rambla.

Quan vam tornar a casa, hora i mitja després, dos nens d'uns deu anys, amb uniforme de col·legi privat i bicicleta, jugaven a la basseta de davant de casa, la del nen amb l'oca. M'hi vaig fixar bé i feien nedar el llibre que jo havia deixat al banc. Naturalment, el llibre estava fet una merda.

Els vaig renyar des de la finestra. "Deixeu-lo al parterre, que s'eixugui", vaig acabar. Ells en feien mofa. Mala premonició pels llibres. Al cap d'una estona el llibre ja no hi era. Potser l'havien fet servir per eixugar el cul d'algun dels gossos que embruten el Passeig.

Aquest Sant Jordi de l'estampa el vaig comprar a l'església de l'Esperit Sant, de Sant Petersburg, un matí quan unes dones devotes feinejaven. Tot era claror i serenitat. Jo estava contenta, i sant Jordi ens unia.

Pregària d'avui: "Sant Jordi, fes que els llibres no naufraguin".

*
*
*
Sant Jordi. Estampa d'O. X.

LLIBRES A CABASSOS


*
Ahir al vespre van ser presentats els llibres dels Premis Ciutat de Tarragona a l'Ajuntament. Llibres dignes, interessants. Però, ¿on eren els escriptors de la ciutat i voltants, tret de dues premiades totes dues forasteres? ¿On era el personal universitari d'una ciutat "cultural" com aquesta? ¿On eren els aprenents d'escriptors, que n'hi ha a la ciutat? Organitzadors dels premis només hi vaig veure la junta d'Òmnium, que van formar com els primers.
És clar que l'il·lustre presentador, també foraster, va fer un parlament de nivell P-3, segons les seves mateixes paraules. Amables i fidels senyores d'edat que solen acudir a aquests actes ¡i sort en tenim!, reien de bona fe amb l'enginy que demostrava el professor. Un assistent em deia que aquell discurs l'havia sentit ja tres vegades... O sigui que ni la molèstia de parlar dels nostres llibres.
L'àngel lector que em desperta cada matí ja m'ha advertit que el dia de sant Jordi conservi la calma. No presento llibre, però n'hi ha algun, com "El maestro de nubes", que encara no ha passat cap sant Jordi. Seré a Barcelona, a Pedralbes. Seurem en un banc a l'ombra i veurem passar autoritats, polítics, altres convidats, i potser cap escriptor, que ben enfeinats estaran signant als carrers festius, entre roses, esperances i algun desengany, que de tot porta aquest dia. L'àngel, amb el mòbil, està al cas del que passa i m'informa.
*
*
*
Àngel del matí a la meva finestra, amb mòbil. Dibuix d'O. X.

LLIBRES I ESTAT


*
Vinc de la ràdio, on m'han fet una entrevista relacionada amb els llibres de Sant Jordi.
Com que el llibre és matèria política, i molt, es vendran sobretot els llibres d'autoajuda i els de títol precisament de controvèrsia política. Els dos elements estan molt relacionats.
I com que la festa d'aquest dia és la de tot el país, aquí i a la ràdio em faig ressò de la reflexió de Salvador Cots a l'Avui fent-se eco de l'agitació política del moment: "¿Quin sentit té un segle i mig de catalanisme polític si ningú no està disposat, a la pràctica, a plantejar un full de ruta cap a la sobirania? ¿Quantes nacions han accedit a un Estat des del Memorial de Greuges, el 1885? ¿I PER QUINA RAÓ ELS CATALANS NO?"
Aquesta és la pregunta del Sant Jordi, i la de cada dia.
*
*
*
Àngela lectora. Dibuix d'O.X.

ROSA I LLIBRE


*
Torno del Col·legi de les Teresianes on, des de fa molts anys, comparteixo amb els alumnes de segon la festa literària de Sant Jordi, acompanyada de la professora Anna Roca.
Em miro els sostres elevats de l'edifici modernista; les parets d'obra vista que he contemplat des que tinc memòria; les penombres conventuals i les veus contingudes a les aules dels pisos alts. L'amabilitat extrema de la rebuda cordial és grata memòria també d'una extensa època literària meva, amb cafès i pastes compartits amb professores i professors. Una mica a casa, em sento. N'he vist créixer alguns.
Però la primavera sempre és nova i la conversa també. L'atenció, les preguntes, les dedicatòries als llibres, tantes i totes diferents. Si el nom s'hi escau, els escric una rimeta. Cares curioses que observen com escric amb rapidesa; ¿per què, aquest nom? ¿què vol dir, en xinès? : un llac sobre el cel... ¿què podria escriure jo millor, si ja et dius així?
Tot és primavera. Allà on s'ajunten infantesa i preadolescència: el millor temps per al record, perquè és el temps dels paradisos. Tota infantesa ha de ser feliç, escrivia jo fa pocs dies. És un dret i un deure de pares i educadors.
Torno cap a casa amb la rosa i el llibre per un camí que he fet tants anys i no em pesa. No sento el carrer buit al meu darrere. Potser hi tornaré a passar.
*
*
*
Rosa a Mont-ral. Roca-Xirinacs

XURROS


*
Una vegada hi havia una ciutat que, a més de ser ja una bella capital, volia ser Capital Cultural i dels Jocs del Mediterrani, etc. No sabia com fer-ho per ser més bonica. Diners per comprar-se joies no en tenia i es va prostituir. Pensava, “¡ai, si pogués ser com el Lloret dels anys 80 i 90...! Vindrien turistes feliços que farien de la nit el dia”. I va començar a donar permisos perquè, en la seva zona més noble, els bars obrissin fins les 3 de la nit, a costa del malestar dels veïns. ¿Què importen els veïns? Llavors va començar a posar nou mobiliari urbà, com el que es veu a la fotografia.
La Rambla és una merda sense afegits de plàstic, i a més aquest és fumós, greixós i, com que de fums a la ciutat no n’hi faltaven, per l’est i per l’oest, hi va afegir el que faltava, tan bonic, vora el gran almirall Roger de Llúria. Hi porta mesos, perquè aquesta és una ciutat amb futur, i quan la gent refinada surti del gran teatre Tarragona podrà menjar xurros.
*
*
*
Fotografia de Vicenç Roca

CRIATURES


*
Aquest muntatge correspon a la commemoració contra l’explotació infantil. Era al Pla de la Catedral la nit serena del 16 d’abril.

No perquè ho disposin els Drets Humans o els Drets de la Infància. Tota criatura hauria de tenir amor. Hauria de poder construir els seus records sobre una base de plàcides vivències. ¿Utopia?

El temps d’aprenentatge de tota persona hauria de bastar perquè, quan fos gran, pogués tornar la vista enrere i explorar el camp de la seva memòria amb imatges positives. Del record se’n viu, i com més grans ens fem, ens serveix de refugi.

No són tan llunyans els temps que les pàl·lides criatures catalanes treballaven a les fàbriques de filats i teixits; que duien el dinar als homes que feinejaven al camp; que portaven la casa amb fills més petits mentre els pares treballaven. No és només ara que treballa la parella en una família. Al Rubí de la meva infantesa, i ja des de molt abans, des de l’adveniment de l’era industrial, pare i mare treballaven a les fàbriques, i els convents es feien càrrec de guardar les criatures més petites. En aquest punt estem igual, però la lluita social ens ha portat l’augment del nivell de vida, la contenció d’hores laborals i l’escolarització obligatòria. Pas de gegant.

¿Com hem construït els nostres records? De nosaltres depèn sempre que els dels més joves siguin feliços. Hi tenen tot el dret.
*
*
*
Fotografia de Vicenç Roca.

DANUBI


*
Ahir sopàvem un quants amics amb motiu d'una presentació literària. Vam coincidir tres que llegíem "El Danubi", de Claudio Magris; no l'hem acabat encara. Vaig explicar que jo en trec tant goig i profit que no em sé estar de copiar-ne fragments i enviar-los a alguns íntims. Això és el que faig ara.
" El viatge és la fidelitat del sedentari, que a tot arreu ratifica els seus costums i les seves arrels i, amb la mobilitat en l’espai, mira d’enganyar l’erosió del temps, per repetir sempre les coses i els gestos familiars: seure a taula, xerrar, estimar, dormir. Entre les divises llatines que adornen les sales del castell de Sigmaringen amb l’autoritat de la llengua morta, una celebra l’amor pel lloc de naixement, l’esperit amb residència fixa, arrelat a casa seva i lliure de la dèria de sortir-ne: 'Domi manere convenit felicibus', als feliços els va bé quedar-se a casa. "
*
*
*
"Mare, lo riu". (Ebre, a falta de Danubi). Dibuix d'O. X.

BISBE


*
- Als braços del bisbe-
*
Ell es diu Fernando i ella Viviana. Van tenir un fill. Ell era bisbe catòlic quan el va tenir, i d’ella el diari no en diu res més. Ell, després, ha arribat a president del Paraguai, on exerceix aquest digne ofici.

Que atractiu és el poder. I el poder religiós encara més, perquè ofereix aquell punt de morbositat que es diu transgressió i que tan feliços fa els qui hi arriben. Vull imaginar-me la Viviana que no conec ni he vist en foto, i me la vull imaginar en braços del bisbe, amb aquella dolçor que demostren certes feligreses en ajudar l’Església i servir d’auxiliars. Quina fascinació pot exercir un bisbe sobre una humil fidel.

Què dic, no sobre una sinó sobre disset almenys, que sembla ser, i això ja no ho afirma el diari sinó que només ho insinua, que els fills amb altres dones van ser disset. O potser alguns eren amb una mateixa dona, els detalls no els sé, però ho afirma l’oposició, i ja se sap que l’oposició és dura. Viviana reclama el reconeixement pel seu fill, el de l’amor sublim. Els altres sembla que no són reconeguts. Però l’esperit que portava les cartes de París bé els deia conèixer...
*
*
*
Postal de la col·lecció d'O.X.

JAZZ A SANT LLORENÇ


*
JAZZ A SANT LLORENÇ
*

Santa Magdalena, roba vermella, pot daurat d’ungüents,
contempla, als seus peus amb sandàlia,
dos músics de jazz que toquen Ellington.
A Sant Llorenç hi ha un Crist jacent,
és de Jujol i vetlla sol. També hi ha una Pietat,
amb un llenç emmidonat i les flors blanques
per mortalla del Fill que sosté, adolorida,
avançant la mort estàtica, severa i desolada.

Al retaule gótic, àngels multicolors
festegen la Magdalena, i és dissabte de Passió,
quan l’avellana sols és ament.*
El contrabaix, les aspidistres, sons i olors severs
i un públic amatent sent l’esperit en moviment,
compàs del cor, compàs de mans i peus.

Jazz de colors alats i un vol perfecte d’àngels admirats
perquè Duke Ellington, des dels núvols,
els compassa la tarda i estira els dits veloços
per tocar cordes afins, sense piano i violins.

Però la Magdalena somriu de lluna plena,
vestit verd, gladiol verd, sant Roc amb gipó verd.
El saxo i les llums d’ambre oscil·len amb el jazz,
ritmes i vida per a la mort tenaç.
*
* Ament: inflorescència en forma d’espiga.
*
Olga Xirinacs.
A Xavier Pié, saxo soprano, i Ignasi González, contrabaix.
4 d’abril del 2009.
*
*
*
Dibuix d'O.X.

CREUERS


*
Jo posaria aigua pel mig. La gent, emmandrida pels dies de festa, els veus tornar a la feina amb cara llarga i pas cansat, sobretot els que han de pujar des de l’estació de Tarragona a peu.

Doncs bé, seguint el consell d’aquest opuscle de l’any 1936, res millor que un creuer on, estirat al sol, prens l’aire iodat i saníssim del mar. Sense llegir, sense ensenyar, sense pastar fang. ¡Ah...que ningú s’ho pot permetre! Home, n’hi ha que sí, i potser alguna persona que llegeixi aquest blog també, ves per on. Després de tot, treballar és un càstig imposat per la divinitat en venjança de cert pecat d’ambició... Doncs sí, senyor, és veritat. I els ambiciosos tenen premi: navegar pels set mars (sense comptar els mars i llacs interiors).
*
*
*
De la col·lecció de Vicenç Roca.

CACAMOBIL


*
Cada dos o tres anys apareix al Passeig un nan verd que, a tota velocitat, condueix un artefacte destinat a recollir la merda de gos. El Cacamòbil.
La futura Capital Cultural 2016 i Capital dels Jocs Mediterranis té els habitants més porcs per metre quadrat de la Península. Això pel que a tifes de gos es refereix, que és el que veig des de la meva finestra.
El nan verd porta un Cacamòbil dotat de manguera per recollir excrements tot i anant en moto. Acrobàcies. Però hi ha un amo o mestressa que fa cagar el gos -gran- al mig del petit parterre que tinc sota la finestra sense recollir la caca, és clar. Potser ho fa en obsequi meu.
Dues vegades, una fa tres anys i l'altra fa dos dies, he aconseguit cridar l'atenció del veloç nan verd del cacamòbil per assenyalar-li l'enorme tifa que es repeteix. Abans i ara la resposta del bon nan ha estat la mateixa, i no rigueu perquè és literal: LA MANGUERA ÉS CURTA I NO HI ARRIBA. (¿Recordeu el que cantàvem de nens? Doncs és cert.)
Qui és curt és qui dirigeix les operacions del simpàtic nan verd. Si la manguera no arriba a l'estret parterre, a recollir la tifarada de la gespa tan curosament segada i regada, ¿de què ens serveix el Cacamòbil? Uns llencen merda i els altres recursos.
*
*
*

DIUMENGE DE PASQUA


*
A Mont-ral.
*
En tota la seva glòria s'obre primer la terra molla, xopa de pluja recent i continuada: vinques, carolines, violetes, violers, iris, muscaris, flor de cirerer, pomera, prunera, perera. Romaní exuberant, farigola a penes florida; al bosc tots els arbustos poncellen sota la flor groga del pi. Les liles són també poncella a l'arbre. Sentim el cucut, la merla, les mallerengues i els tudons, però encara no es veuen les orenentes.
¿I la glòria del cel? L'endevinem en la blavor intensa, però enyorem la neu, que enguany no he pogut veure.
Resurrecció. La vida comença. Però, ¿retorna? No pas en la tija seca de l'espígol, encara que l'arrel sigui la mateixa: és una nova tija i la vella es manté, eixuta, potser per protegir la nova del vent mentre neix.
Vida nova a mons nous. Un any nou a partir de la resurrecció dels nostres ulls a la vida deixada un any enrere. Tot ens sembla viu, però la mort ha actuat abans, en el silenci i el fred.
Pugen mones i coques del forn, la nova temporada esclata en aromes i dolçors. El be pasqual es cou lentament al forn de casa: beurem vi i prendrem la carn d'una renovació sempre volguda.
¿Qui vol saber, ara, quan serà interrompuda? En aquest moment només cal celebrar i felicitar la vida que se'ns presenta, que se'ns ofereix i que moltes vegades no sabem valorar.
*
Fragment final del Dietari de Setmana Santa, d'O.X.
*
*
Saludant la vida. Collage d'O.X.

DISSABTE SANT O DE GLÒRIA


*
Sant o de Glòria, n'hi ha per a tots els gustos. Aquest dissabte és paradoxal: anhel i tristesa. És vigília en tres sentits: vetllar un cadàver, vetllar una memòria i esperar l'endemà ple de promeses glorioses.
Quietud: el cadàver ja és net, ungit, voltat de flors i ciris. Plors continguts dels creients fidels. També càlculs de futur. El pensament és una amplitud que va del record llunyà a l'estratègia de futur.
Olors que volem oblidar; foscor glauca.
Es celebraran les cerimònies del foc, vetlla en la nit d'amples esperances; enormes ciris pasquals clavats d'incens, que mantindran viva la flama de la vida, invocada en llargiues salmòdies. Es beneiran els sants olis que serviran per confortar els moribunds. "Ja ha begut oli", es diu de qui està a les últimes. Aquesta referència ja s'ha perdut en el llenguatge d'ara.
Quan era noia no podíem tocar el piano ni cantar. Un vel funerari recobria el dissabte com una calitja. Ara el vel d'aquest temple s'ha esquinçat; però també hi ha un halo funerari que s'estén per les carreteres sense fi, amb la sang sobre l'asfalt. La mort només ha canviat de lloc.
Al mar assolellat d'avui, després de la pluja nocturna, els barcos també vetllen: verd, vermell i, sobretot, un que despunta a l'horitzó i avança; l'aventura, les vides de les tripulacions exòtiques, tan lluny dels costums del lloc: el mar té horitzons però també obre horitzons, mai els tanca.
La gent corre, fa esport. Els veig passar, com deia Proust, apressadament cap a la mort. Altra gent recull les mones; els obradors de pastisseria, d'olors acollidores i confortants, no donen l'abast: ous de la vida, la vida s'obre pas, es mou, i a nosaltres ens sembla que una Pasqua és continuació de l'altra, sense temps entremig.
A la tarda sortirà la processó de la Soledat, lluïda. La mare sola. Quantes mares soles. Anit, en amable tertúlia a l'estudi del Pere i la Cèlia a la Baixada de Misericòrdia, discutíem amb Lluís M. Moncunill i la Maria Martí l'evolució perceptiva de la divinitat en el temps i el que resta del missatge evangélic com a norma i observació de vida. Amb tambors paramilitars de fons.
Però avui surt el sol i el llevant mou les iuques.
*
Fragment del Dietari de Setmana Santa.
*
*
Quadern amb armat. 1936. Col·lecció Vicenç Roca.

DIVENDRES SANT


*
A la vitrina hi tinc alguns devocionaris oberts per les làmines doloroses, com una petita exposició adequada al dia. Els vells gravats també agraeixen veure la claror de tant en tant.
Avui els devots de sempre han anat a via-crucis a altes hores de matinada. Altra gent haurà sortit a collir farigoles i esmorzar al camp. Ho vaig escriure a "El sol sobre les vinyes": "(...) Ell va morir just al temps que florien les farigoles..." Relativitats.
Poques alegries hi ha el dia d'avui per celebrar. Només queda el floklore. Esperar menys música selecta i més tambors sagnants, en estúpida substitució aberrant. Esperar el pas rítmic dels armats, les reverències, les capes de vellut blau nit dels del Serrallo, els més ben plantats.
Admirar les antigues talles que es van salvar dels anys, revolucions i incendis. Les cares i figures que acompanyaven la meva infantesa. Les noves no valen res, domina el mal gust. "El retorn del Calvari", en canvi, mostra altes imatges dolgudes i estilitzades, sòbries i ben disposades, amb trets modernistes que ens fan recordar personatges medievals com els que podríem veure representats a les òperes de Wagner.
¿Què ho fa que una sola reminiscència ens porti pels camins dels orígens? Camins per on anem trobant tot allò que ens precedia. Els amors, les pors, els dolors antics. ¿Qui, d'entre les les nostres nissages familiars, hauria pensat en els seus descendents, que som nosaltres? Si jo recordo els ulls d'alguna besàvia gràcies als retrats o a la imaginació intuïtiva, penso en els que vindran i en com ens recordaran a nosaltres. Per això escric les meves alegries, les meves pors, la meva incertesa. A ells no els farà mal i jo, així, els deixo encara algunes paraules. Desig de perdurar, d'immortalitat. Vanitats, a la fi.
Passen penitents adolorits, descalços i amb creus al coll, no podem saber per quines penitències o promeses. (...) La nit destil·la tambors lentament. Tres hores més de tambors-silenci-ministrers-silenci-tambors-bandes-silenci. El vell estudi que ens acull a la Baixada de Misericòrdia mostra sobre la lleixa de la llar de foc un cap romà coronat amb el fragment d'un plat de Tau, i un àngel espasa en alt. De tant en tant treiem el cap a la nit freda, on dames portadores d'estendards i pendons afronten la baixada amb mantellina i pinta i talons d'agulla. Equilibris.
(...) Finalment tot passa. La nit repuntada de ciris i atxes, de lliris i clavells i de fantàstics romans pescadors de plata i vellut blau ja són un record -un més- i un apunt de quadern sobre un nou any de la meva vida.
*
Fragment del Dietari de Setmana Santa.
*
*
Estampa antiga de la col·lecció d'O. X.

DIJOUS SANT


*
La multitud tafaneja, indiferent a l'àngel adolescent d'ales esteses de La Salle, i a Jesús agenollat en oració perenne sota l'olivera. Quants anys fa que els àngels de pedra, fang o vidre ens vetllen a nosaltres. Ningú es creu, però, tenir un àngel 'real' a la vora.
L'experiència ensenya que l'àngel no pot evitar la mort ni el patiment. ¿Què, doncs? La creença diu que són portadors de les nostres pregàries a Déu. ¿I de la paraula de Déu a nosaltres? ¿Aura, esperit, il·lusió? ¿Veure un àngel és una il·lusió? Ho deixo en aquest terreny. Només afegir que contemplar àngels pintats del gòtic fins al barroc fa venir un somriure amable. Precisament perquè prenen forma humana i són bells, independent del sexe.
Avui hi haurà vetlles dels armats en dos temples. Guàrdies d'Honor, en diuen. La guàrdia va fer possible la mort de Jesús, i ara el vetlla... oh paradoxes. Pura ornamentació.
Ocells, criatures i paisatge, llunes i marees seran alienes al pensament de certa part del món cristià. Continuarà la vida o s'extingirà per molts. No hi haurà pa repartit per a molts més. No obstant, l'obra alta i bellíssima de la intel·ligència humana haurà creat marcs esplèndids per acompanyar aquests actes sacres i el símbol euarístic de compartir i estimar. Tenir-ho en compte serà un plaer.
*
Fragment del Dietari de Setmana Santa.
*
*
Estampa francesa antiga. Arxiu d'O.X.

DIMECRES SANT


*
Dimecres Sant i l'ambient és recollit a la força per la pluja continuada. Però la sensació és de festa. Els personatges de la Passió, al seu temps, ja devien sentir el neguit dels mals pressentiments, de tot el que es remorejava, de les maquinacions sinistres.
Aquí entre nosaltres la devoció és llunyana i el record i evocació inexistents. Tot és -sol ser- llum i color, i les gitanes romaneses s'apoderen del Balcó i de les terrasses a la caça del turista que arriba en ramats bovins. Un galdós fòrum intercultural.
Imaginem que no hagués plogut, per això escric la nota de l'any passat: ahir al vespre vam voler veure l'església de Sant Miquel, on es preparaven per baixar dos misteris fins a Sant Francesc. La majoria del públic eren gitanos locals al voltant de l'església; gitanos acompanyants dels portadors de misteris. Carrers alts de la ciutat. Carrerons estrets i personatges de Pasolini entre balcons florits, humitats, bars de putes i balconets mísers on es veia el cap tapat d'alguna marroquina.
En intentar entrar a l'església, on alguns homes es preparaven per carregar els 'passos' ajustant-se les faixes, un energumen ens va fer fora a fums de sabatot. ¿Potser es pensava que robaríem l'església buida? Vicenç i jo vam fugir dient pestes dels homes i de les seves processons. Ja s'ho farien.
Avui -si no plou- hi ha la processó del Dolor des de sant Joan, també al vespre. Sonaran els macabres tambors de la mort i retrunyiran a les façanes i potser al fons d'algunes ànimes, provocant la inquietud. Un retronar paramilitar, paorós. Els homes juguen a morts, judicis, sentències, guerres. Les representen i les arriben a fer reals.
Però no serveixen de res. No s'aprèn res. La pau es paga sempre amb la mort cruel.
*
Fragment del Dietari de Setmana Santa.
*
*
Dibuix a tinta xinesa d'O. X. Aprox. dels anys 50-60

DIMARTS SANT


*
No té gaire de sant sinó de profà. Millor dit, de profanat. Fets i notícies profanen la necessària serenitat que necessitem per meditar les coses vertaderament notables o profitoses. La mort sempre com a teló de fons.
Hi haurà una processó vespertina pels carrers de la Part Alta. Els tambors sinistres ressonaran entre carrers estrets i posaran inquietud als cors. Es mostrarà Crist, portat com una exhibició sagnant. ¿Per què ens esgarrifem dels morts calcinats i exposats com trofeus als països en guerra, si nosaltres portem el cos de Crist com una penjarolla sangonosa? ¿Contrasentits? ¿Paradoxes? No. Ens acostumem a la iconografia de la mort i la despullem de tot el seu sentit: momés és una imatge, una representació. Va passar fa segles. A nosaltres no ens passarà. "Ell va morir per nosaltres". Però és que nosaltres també morirem, i alguns de morts esgarrifoses. La mort ens iguala.
Comencen a comptar els morts en carretera. Morts cristians autoimmolats, i val el doble sentit de la frase. ¿Morts per quina causa? Per la imbecil·litat pura: mantenir rècords de velocitat; poder al volant; curses suïcides. Estupidesa humana. La sang, doncs, també exhibida a l'asfalt.
És per això que alguns, cada vegada menys, contemplem encara el mínim i lent brostar entossudit d'una flor o d'una herba. I ens agradaria veure on porten les branques els ocells per construir un niu fràgil, còmode i tebi. N'hi haurà de plomissol arrencat del pit dels mateixos pares; de llanes i fibres arreplegades en una pacient recerca pels carrers; de molses diverses; de llana que els bens han deixat al pas per mates punxoses. Quan, passada ja la cria, obrim algun niu en cautelosa i respectuosa inspecció, ens admirarem de trobar-lo net i teixit de tants variats elements. La natura ofereix la vida i els homes s'entesten en la mort.
*
Del Dietari de Setmana Santa.
*
*
Dibuix d'O. X.a la tinta xinesa. Aprox. anys 50-60.

DILLUNS SANT


*
La calma anuncia un matí plàcid, emboirat. Una barca blanca feineja a la vora, amb dos homes. Al fons, esfuminats, els barcos a l'espera d'entrar al port. S'obrirà pas el sol sense força, com el dia que s'arrossega.
De sobte, veient un home travessar el passeig, m'adono que el Passeig és petit. El veig com l'adult que torna a visitar els seus llocs d'infant. Ahir aquest Passeig era ple de gent mudada amb màquines de retratar. Ara, en aquesta hora, ja es veu ple amb un sol home. Realment és una llenca estreta, on es pot distingir bé un colom a la barana de ferro.
És dia d'expectació. Potser sortirà algun viacrucis, no ho sé. Però de petita m'impacientava per veure com preparaven les llotges i com portaven els misteris als portals. Sí, hi ha hagut cert moviment i dilluns encara no passa res d'això, però ja hi ha l'ambient festiu, gens recollit, dels qui fan vacances i passegen sense pressa.
La gent a casa repassa les vestes, les van a recollir a la tintoreria, poleixen les medalles i s'assagen de caminar per les hores que durarà la processó, l'única llarga i solemne de divendres.
Dilluns es treballa però ja no ho sembla. És sant i profà alhora. Temps d'espera.
*
*
*
Dibuix d'O.X. a tinta xinesa, aprox. dels anys seixanta.

DIUMENGE DE RAMS


*
Diumenge de Rams s'estrena amb un cel pàl·lid de prims celatges, una intuïció d'ales immenses. A les muralles, verd tendre, marfull, iris, carolina.
Les campanes celebren l'entrda de Jesús a Jerusalem i d'aquí pocs dies tocaran a difunts per Ell mateix. Vet aquí la versatilitat del poble. Quin desengany, per qui confia en el poble. I en els amics. De totes maneres, toquen.
Hi ha la groga acidesa de la palma treballada i milers d'infants i adults fan veure que homenatgen Jesús.
Les terrasses dels bars s'omplen de gent mudada i acolorida: els infants com les noves flors que despunten. El color i l'alegria s'imposen, avui, malgrat el dolors i la incertesa de la pau al món sotmès a crisis i amenaces de terrorisme absurd.
Com sempre, hi ha qui diu que en temps durs cal escriure i llegir novel·la, i qui manté que no s'ha d'escriure novel·la ni poesia davant situacions de crisi.
Però fa sol, la figuera despunta amb les primeres i minúscules figuetes brillant a la llum mentre tórtores i garces pretenen el xiprer més alt. Sota d'un enorme camió grua vermell veig com una tórtora s'afanya a recollir un branquilló per al seu niu. Fragilitat i persistència de la vida.
Com diu Tolstoi a "Resurrecció", la bellesa i sacralitat de la primavera no impedeix que els homes maquinin i ambicionin dominar els uns sobre els altres. Per a ells, la bellesa no compta.
*
Fragment del "Dietari de Setmana Santa".
*
*
*
Foto aprox. del 1943: jo al jardí del Col·legi del Sagrat Cor, construït per Jujol. Es pot veure la caseta de les oques al fons. Era al carrer August, el van enderrocar i destruir, i a sobre s'hi va edificar un supermercat i un bloc de cases. Hi vam viure mentre ens construïen la nostra, també enderrocada. O sigui, que vaig viure després sobre d'aquest mateix jardí del meu col·legi.

COCA D'ANÍS AMB MOSCA (4)


*
Continuació.
*
- No em deixes acabar res del que dic, i això no està bé. Sóc una mosca respectable, jo.
- Perdona. ¿Li diràs que vingui?
- Si em retrates, faré el que pugui.
Així va ser com un retrat de la Mosca Grossa fet per la Roseta va passar volant d'una finestra a l'altra. La Roseta i el Tonet es van conèixer, perquè la fotografia de la Mosca Grossa portava l'adreça i el telèfon de la noia al darrere.
El mes de maig va ser tan dolç com una coca d'anís. La Roseta i el Tonet preparaven àlbums de fotos per concursos. Els volien guanyar tots.
Mentrestant, la Mosca Grossa ensenyava a les seves mosquetes petites quines finestres eren les millors de la ciutat.
Un matí, després d'esmorzar, quan la Mosca Grossa prenia el sol a la paret de fora de casa de la Roseta, va comparèixer el Dragó Gran i se la va cruspir en un no res. Després el Dragó Gran ho explicava a la seva família, rellepant-se satisfet:
- Les mosques d'aquesta casa són gustoses i dolces, amb un punt d'anís.
*
Final.
*
*
*
Conte a "Cavall Fort" núm. 885

COCA D'ANÍS AMB MOSCA (3)


*
Continuació.
*
La Mosca Gran xuclava el dit de la Roseta i el trobava bo. Movia la trompa buscant els granets de sucre i es trobava a gust sobre la suau escalfor del dit. No se n'hauria mogut. També es mirava els ulls de la Roseta.
- ¿On vius? - tafanejà la Roseta.
- Al costat del niu de les tórtores, a la branca del davant del teu balcó.
- Fantàstic. Deus veure les finestres dels veïns...
- Totes. No em perdo res.
- Doncs farem un tracte. Cada dia et guardo coca d'anís amb sucre i tu m'expliques què fa el Rafa del pis de sota. El Rafa és...
- Ja el conec, i no en vull saber res. Ens mata així que ens veu. Jo no hi entro. En canvi, a la casa del costat, paret per paret amb la teva, hi viu un noi que té un formiguer, un terrari amb granotes i sargantanes, un...
- ¡Què dius! Si totes aquestes bèsties són enemigues teves... Se't cruspiran.
- Doncs t'equivoques. Ens ha preparat una caixa amb mel, on no arriben les bestioles que t'he dit, i hi anem les papallones i les mosques. Ell ens retrata i...
- ¿Que us retrata? Li has de dir que em vingui a veure. ¿Saps que jo retrato ocells?
*
Continuarà.
*
Dibuix d'O.X.

COCA D'ANÍS AMB MOSCA (2)


*
Continuació
*
La mare de la Mosca Grossa li havia explicat què passava a les cases. Sabia que les mosques feien fàstic a tothom, i elles se n'aprofitaven. ¿Com? Veureu: hi ha cases i cases.
Unes famílies són més bones que altres. I la casa de la Roseta era de les millors, deia la Mosca Mare. No s'hi matava mai cap bèstia. Si molestaven, les feien fora amb escombres o plomalls, i les aranyes les deixaven a la part de fora de la finestra, que visquessin.
Si no aixafaven mai cap mosca, encara menys ho farien quan eren al menjar. Si aixafaven una mosca sobre una coca, per exemple, ja no es menjarien aquella coca amb una mosca esclafada a sobre. Si la mosca era sobre un pastís i s'hi quedava enganxada de potes i ales, la treien amb una cullera i la posaven a les plantes del balcó. La qüestió era resistir i afartar-se mentre no et descobrissin, deia la Mosca Mare. De manera que la Mosca Grossa s'estimava més aquella casa que cap altra.
La mosca grossa es va posar al dit de la Roseta, que era enganxós de sucre. Quina bona olor que feia el dit de la Roseta.
Llavors la Roseta es va acostar la Mosca Grossa als ulls per veure-la bé.
La Mosca Grossa era una mosca ben vestida. Duia ratlles grises i negres, molt elegants, i les ales feien joc amb un gris més clar, brodades en vellut sobre plàstic. Era peluda, amb barba i bigoti i grans ulls de color de vi. Feia respecte i no s'espantava. Devia ser una mosca important. La Roseta va pensar que aquella mosca devia manar, perquè anava com el rei en vestit de gala.
*
Continuarà
*
*
*
Dibuix d'O.X.

COCA D'ANÍS AMB MOSCA


*
A finals d'abril, la Mosca va decidir entrar a la casa. Havia passat l'hivern en forma d'ou sota una butaca vella, en unes golfes, sense menjar res, de manera que anava morta de gana i havia d'omplir la panxa.
Les finestres mig obertes pel bon temps deixaven anar unes olors calentes que enamoraven: Pastissos d'aniversari amb xocolata, coques de ceba i pebrot amb arengada o llonganissa, llagostins i costelles a la planxa, formatge gratinat. La Mosca Grossa es moria de ganes de xuclar.
Va entrar directa com una bala i es va posar al plat, on la Roseta es menjava una coca d'anís amb sucre i un bol de iogurt de maduixa per esmorzar. La Mosca Grossa no veia res més que el sucre, de manera que va apuntalar la trompa a la crosta de la coca i a xuclar s'ha dit.
A la Mosca Grossa li convenia el sucre, perquè li donava força per volar. Una mosca necessita molta energia per mantenir els motors sempre en marxa. Uns motors que fan soroll d'avió: zoooom, broooom, ffffziuuuuu. Gasten molt, aquests motors d'ales grises.
La Roseta no sabia què fer.
- ¡Mosca, fuig d'aquí! - l'espantava amb la mà, però la mosca ja havia tastat el sucre anisat i ningú no la faria fora de la crosta.
*
Continuarà fins dissabte.
*
*
*
Conte d'O. X. publicat al Tatano.