*
Mont-ral, 13/14 – 8 – 10
*
Un dia em vas abraçar i s’encenia l’aire. Fortalesa de la torre de pedra però també persistència de l’heura. No hi havia ningú més i vam començar a construir el nostre palau de paper i de lletra al voltant dels cossos. Va ser un temps sense límits on encara em refugio. Veig les estances buides però la meva memòria les omple fins a les llàgrimes i els somriures. Va ser un espai de llibertat exultant i, per això mateix, més consistent que la mort. Mentre tingui consciència, el portaré amb mi.
*
Collage d’OX
5 comentaris:
Sempre he pensat que les heures, a més de persistents (i resistents!) són unes afamades i unes xafarderes. S'arrapen a les parets com si les volguessin xuclar l'ànima i s'enfilen fins als balcons i les finestres per guaitar cap a endins, a veure què hi passa.
Fantàstica concentració!
continuo el que diu l'isnel:
... i quan ho saben, s'espongen, orgulloses, i continuen teixint la vida per parets, finestres i balcons.
A mi les heures, no sé per què, em fan pensar en la bella dorment.
M'agradat l'expressió "i s'encenia l'aire". Genial.
Bella imatge vegetal...
L'amor és més fort que la mort!!!
Publica un comentari a l'entrada