L'ABRAÇADA


*
Mont-ral, 13/14 – 8 – 10
*
Un dia em vas abraçar i s’encenia l’aire. Fortalesa de la torre de pedra però també persistència de l’heura. No hi havia ningú més i vam començar a construir el nostre palau de paper i de lletra al voltant dels cossos. Va ser un temps sense límits on encara em refugio. Veig les estances buides però la meva memòria les omple fins a les llàgrimes i els somriures. Va ser un espai de llibertat exultant i, per això mateix, més consistent que la mort. Mentre tingui consciència, el portaré amb mi.
*
Collage d’OX

5 comentaris:

isnel ha dit...

Sempre he pensat que les heures, a més de persistents (i resistents!) són unes afamades i unes xafarderes. S'arrapen a les parets com si les volguessin xuclar l'ànima i s'enfilen fins als balcons i les finestres per guaitar cap a endins, a veure què hi passa.

miquel ha dit...

Fantàstica concentració!

Montse ha dit...

continuo el que diu l'isnel:

... i quan ho saben, s'espongen, orgulloses, i continuen teixint la vida per parets, finestres i balcons.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

A mi les heures, no sé per què, em fan pensar en la bella dorment.

M'agradat l'expressió "i s'encenia l'aire". Genial.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Bella imatge vegetal...
L'amor és més fort que la mort!!!