EL CASTELL D'ALADÍ

EL CASTELL D’ALADÍ
*
30-7-14
*
Salutacions de nou, que tinc ganes de tornar al blog encara que sigui des de Mont-ral, on la cobertura és pèssima i cridar Internet, heroic.
A Caldes de Boí, on fugíem quan gairebé no tenia l’alta mèdica, vaig haver d’aprendre a caminar de nou, i no exagero: braç de Vicenç i bastó, un pas darrere l’altre amb gran feinada i esforç. I molt descans perquè el cos no em seguia. Al final de l’estada ja podia caminar amb dos bastons per un senderet verd, ombrós i, això sí, pla.
Ara ja som a Mont-ral i encara arrossego molèsties, però vaja, he pogut fer algun camí dins del bosc que em pensava que no veuria més. Moltíssimes gràcies per totes les vostres amables respostes i desigs de salut.
Aquí la calma és monàstica. Recordo que una de les meves primeres vocacions va ser la de convent de clausura o monestir. No sabem si la vida ens fa complir o trair els camins, i sempre en queda un eco llunyà i amable. Ara faig gairebé la feina de copista medieval: em tradueixo al castellà la meva novel·la “Cerimònia privada” (Columna). Molt disfressada, es basa en la curta i fatal trajectòria d’Isabella, casada amb un Hannover cunyat de Carolina de Mònaco. A les revistes hi ha fotografies del casament d’aquesta parella. Volia saber quins motius podien induir una noia com ella a acabar com va acabar i la vaig situar al nostre castell de Tamarit. Privilegi de pintors, escriptors i també d’Aladí el de la llàntia, això de poder canviar noms i traslladar castells en l’aire. Algunes tardes de núvols rosa encara veig el castell d’Aladí com em passa pel davant, camí de l’impossible.
Ja escriuré el que vaig prometre.
*
L’oca de Taüll. Foto de Vicenç Roca.