DUES ÀNIMES



DUES ÀNIMES
*
29-3-14
*
Vaig néixer en una casa modernista construïda el 1914. Casa nostra fa cent anys. ¡Felicitats, casa estimada! Encara hi vivim tres dels que hi vam néixer. La fotografia grisa la va fer Hermenegild Vallvé el 1920, durant una nevada considerable. La fotografia blava la va acolorir i enviar l’Ajuntament un Nadal com a felicitació als ciutadans, afegint l’estrella que mira l’est. S’hi pot veure el Passeig de les Palmeres quan hi havia les originals ben ordenades, amb els seus alambors i la seva ombra.
            Els anys setanta, per conveniència entre majoria de propietaris i constructora, la van fer enderrocar i s’hi va alçar la que es pot veure a l’altra fotografia: una mole de ciment com una casamata. La gràcia va ser vençuda per la prepotència. Hi continuem vivint perquè ens corresponien pisos per herència. Els avis els van comprar el 1917, en bona hora i els n’estic ben agraïda.
            La meva ànima és dividida. Em sembla que correspon més a la casa vella que a la nova, on encara no s’ha sabut acomodar, on tot és canviat. Quan somio casa, sempre és l’antiga, fenomen curiós: al meu cervell, a la meva memòria, sempre sóc allà, al jardí que ja no tenim; s’hi van construir pisos a canvi: eren dos per replà i ara són tres.
            2014. Ara la casa fa cent anys. Amb una mateixa arrel de roca viva, perquè no s’hi van poder fer soterranis i tenim un bocí enorme de roca a l’entrada. Sóc edificada sobre pedra ferma. Penso que la casa nova és deutora de la vella. Però això, els nouvinguts no ho arribaran a saber ni a sentir mai.
*
Foto antiga: Vallvé- Foto actual: V. Roca.


POEMES DE PROGRAMA


POEMES DE PROGRAMA
*
26-3-14
*
Mentre esperes el concert i mentre escoltes el concert. Els programes te’ls posen un a cada seient. Els agafes, els mires i hi escrius poesia automàtica: la que et suggereixen els dibuixos o fotos. I l’àlbum poesia de programa creix i s’enriqueix. ¿Algú podria objetar que s’embruta? Agafes un altre programa, però el primer te’l guardes.
*
Portada (esquerra)

L’herba tallada
s’enyora dels prats,
senyora dels prats,
senyora enyorada
de terra i de saba.
Del rou de la matinada,
del pas lleu d’alguna fada,
i de les mans de la lluna
entre la boira manyaga.
*
Portada (Dreta)

La flor de la prada
la sega la dalla
la mort perfumada,
la falç esmolada,
la forca polida,
flor groga, flor blanca
lliris i jonquills,
corones de l’alba.
*
Per un sí o per un no (de Nathalie Sarraute)
.
L’un diu que sí, l’altre que no,
era de dia i ja es fa fosc
passen el sol i la lluna,
no arriba l’acord:
si l’un encara és viu,
l’altre ja és mort.
*
 Poemes d'OX 22-3-14
 

MONÒLIT 1939-1988 fins ara.


MONÒLIT 1939 – 1988 fins ara.
*
23-3-14
*
Vaig néixer el 36. El 39, “Año de la Victoria”, va ser instal·lat aquest monòlit a la Plaça de la Font (Ajuntament). S’hi deien misses de campanya, com es pot veure a la fotografia. El conjunt resultava paorós.
El nostre professor de dibuix, sr. Cartañà, home encara de l’Esquella de la Torratxa, que vivia a prop, en deia el ‘manolito’, i a vegades amenaçava algun alumne rebel a fer-lo anar a l’ombra del ‘manolito’.
Amb el temps, el monòlit ‘manolito’ va ser desterrat a un lloc inhòspit de la carretera de València, entre arbustos, i s’hi van produir les ‘pintades’ subversives pròpies de l’època.
Quan vaig guanyar el Sant Jordi, l’Ajuntament, a petició d’alguns regidors, em va voler dedicar el monòlit. Es va fertransportar, netejar, dignificar i gravar amb un poema meu dedicat a Tarragona i publicat el 1978. El van col·locar a les roques que fan la Punta del Miracle, sobre el mar. Lloc preciós on, dic jo, ja tinc la primera pedra del meu mausoleu. Mai ningú no hi ha fet una pintada.
Però jo sí. De tant en tant agafo un potet de pintura d’exteriors, un banquet plegable i sec a repassar les lletres mig esborrades per l’acció dels elements. Hi ha tantes plaques i monuments a la ciutat que s’han esborrat i ningú repassa... Després de mi, ja ho veurem.
Això ho explico perquè un company de blog, entre comentari i comentari em va preguntar: “¿Del 1939?”.  Aquesta és la resposta documentada.

*

ESTATS DE VIDA

ESTATS DE VIDA
*
21-3-14
*
La primavera s’escriu a la Terra amb la força impacient de la sang i de la saba.
L’estiu s’escriu a la Terra amb el vol solar d’abelles i orenetes.
La tardor s’escriu a la Terra amb la bella plenitud d’una dona madura.
L’hivern s’escriu a la Terra amb un esclat de foc i diamants.
*
Collage d’OX

DESAIRES

DESAIRES
*
20-3-14
*
Els blogs solen tenir uns requadres on consten els amics que han fet l’esforç de donar la seva cara com a seguidors dels escrits. A tots els que s’han apuntat els he donat sempre les gràcies a un correu que no sé si reben, però que és el que consta al costat del seu títol.
Passa un cert temps, i quan pitjo el retratet per visitar segons quins blogs “amics” em surten els avisos següents: PERMÍS DENEGAT – SEMBLA QUE NO T’HAN CONVIDAT A LLEGIR AQUEST BLOG – AQUEST BLOG NOMÉS ESTÀ OBERT A LECTORS CONVIDATS – DEMANEU UNA INVITACIÓ. Així, categòrics, altius. Primer, ells s’han posat voluntàriament al meu blog. No he demanat cap permís i ja me’l deneguen per endavant. No sóc convidat benvingut. Per descomptat que amb aquesta actitud no demanaré cap invitació. Maleducats.
En un altre ordre de coses, si alguna vegada m’he avingut a respondre certes enquestes telefòniques que em semblava que ajudarien, pel tema que em demanaven, m’han engegat immediatament per edat. I si no a la primera, al final de les preguntes. Fins i tot una dona em va dir: “Ai, per la veu em semblava més jove”.
Vaja, que avui la primavera arriba alterada.
*

 Col·lecció MANS, d'OX

¿QUINA SOBIRANIA, SENYOR BAUMAN?

¿QUINA SOBIRANIA, SENYOR BAUMAN?
*
18-3-14
*
Un dels nostres diaris concedeix dues pàgines centrals a un opinador que es diu Zygmunt Bauman, convidat a Barcelona pel cicle ‘D.O.Europa’.
Assegura el tal Bauman que la globalització és la causa de tots els nostres desencerts i misèries actuals, i ho raona llargament. Conclou: “Les forces globalitzades, els fluxos del capital, etc., ignoren la sobirania dels països.” “No es tracta de tenir un govern global, sinó un equivalent als territoris sobirans.”
Però, oh paradoxa, ves per on, quan se li pregunta què en pensa del procés sobiranista a Catalunya,  l’home respon: “Són intents de resoldre grans problemes amb un instrument passat de moda: la separació territorial. Això és tot el contrari del futur de la Humanitat, que comporta conviure amb les diferències.”
¿Quina sobirania defensa, doncs, el senyor Bauman? ¿I ens ho ve a predicar convidat per nosaltres mateixos?

*

TAMBORS DE GUERRA

TAMBORS DE GUERRA
*
16-3-14
*
Després de Nadal, les confraries de Setmana Santa comencen a assajar la desfilada dels misteris que, en una ciutat costeruda com la nostra, necessita entrenament. Tot el matí, des de la Part Alta fins el Passeig Marítim i Serrallo, ressonen els tambors a pas rítmic. Hi ha queixes dels veïns, perquè ho solen fer en caps de setmana, quan la gent pot dormir, però aquest no és el tema.
La qüestió és que tanta desfilada de tambors em recorda militars en formació, preparant-se per qualsevol cosa desagradable. Tambors de guerra, com un títol de l’Oest. La religió s’ha tamboritzat i timbalitzat de forma castrense. De seguida em ve al cap algun país colpista, possiblement de l’Amèrica Llatina. I la reflexió s’imposa: ¿d’on van sortir tants països colpistes? Penso que de les ensenyances i exemples dels invasors espanyols, els aventurers catòlics. L’Amèrica del Nord, amb altre tipus d’aventurers de religió distinta, no han fet el mateix camí que els del sud. Com el Raimon més lúcid, penso que “nosaltres no som d’eixe món”, però que ens hi obliguen a ser a cop de tambor.

*
Collage d'OX 

GRANS HOMES IL·LUMINATS

            GRANS HOMES IL·LUMINATS
*
15-3-14
*
Són Grover Morales  el de la túnica groga i Ashutosh Maharaj el de la vermella. Coincideixen en unes barbes i bigotis ben cuidats; de pell morena l’un, de pell blanca l’altre. De Bolívia l’un, del Punjab l’altre. L’un es viu i l’altre és mort. O no, però m’explico.
Grover Morales ha estat molt viu quan de de l’Hospitalet de Llobregat ha aconseguit per la seva bella fesomia el permís d’uns pares per emportar-se la seva nena de 9 anys a fer un tomb per les selves amazòniques. Bona parelleta, a fe. Que més endavant s’hagi sabut que l’home és un criminal i violador d’infants començant pels seus propis fills; que els pares de la neneta hagin amollat calerons pel viatge ¿de noces?; i que la nena diuen que ha passat “un infern”, ¿què hi fa? Aquest modelet de mascle esquifit ha aconseguit nova esclava sexual tendra per uns quants mesos. I ja està. Ara, puja aquí dalt i balla.
Molts més calerons s’ha agenciat un dels nombrosos gurus de l’Índia que entabanen fins i tot el món occidental. És tan espiritual,  l’Índia... tant, que aquest guru de la Divya Jyoti Jagriti, o sigui: Missió per a la Il·luminació Divina, maneja 180 milions d’euros, té 110 seus a l’Índia i 22 més en 15 països d’altres continents, puntualitza el diari. Un imperi, diuen. A costa dels crèduls fanàtics.
Doncs bé, sembla que aquest home ha mort. Però els seguidors es pensen que medita i l’han ficat a la nevera perquè no pot ser que un mite mori i els euros s’esfumin com un tartuf. No hi fa res que la pell s’hagi tornat de cera i sorgeixein alguns senyals de podridura. L’home, a la nevera,  perquè prediqui després de mort, com diuen que va fer el Cid, que encara, lligat al cavall, va guanyar alguna batalleta corrompudet i tot.
*
Font: La Vanguardia, 14-3-14


LLÀGRIMES PELS ROIGS


LLÀGRIMES PELS ROIGS
*
12-3-14
*
A Altafulla ha estat detingut un home de Barcelona per delicte contra la fauna; caçava espècies protegides i havia mort 2 pit-roig i 3 cua-roja.
La barbàrie, de sempre, atempta contra allò més delicat i desprotegit. La variació de fauna i flora és motiu d’admiració per a qui la sap contemplar. I objecte de desig per als brètols destructors.
Ara bé, informa Nació Digital que els ocells caçats en ratera eren morts. No eren per vendre empresonats. Segurament havien de servir per menjar. “Pajaritos fritos”, encara subsisteixen a segons quines taules. Què hi fa si són els preciosos i confiats pit-roig. Aquells que a l’estiu se’ns acosten, ens miren i ben segur que si els parlem ens visiten cada dia. Pel bosc ens segueixen, pel jardí, ens observen, familiars. ¿Heu parlat mai amb un pit-roig? Nosaltres sí, i diria que ens busquen i tot.
Bombes allà. Rateres i trets d’escopeta aquí. Avui també cal una llàgrima per la delicadesa assassinada.
*
Punts de llibre d’OX.

CALAR FOC A LA TAULA

CALAR FOC A  LA TAULA
*
9-3-14
*
De tant sentir a parlar de la taula ja n’estic fins als nassos. No hi ha tertulià, polític, presentador, entrevistador o entrevistat que no digui el tòpic: “ho poso damunt la taula”. Hi hauria d’haver una convenció per evitar repetició tan suada, frase coixí, frase crossa, que surt de la boca com un ruixat de capellans.
La taula aquesta deu ser resistent, pel que es veu. Ara bé, tant posar de tot i variat, gruixut i pesant damunt la taula, ¿serveix per a alguna cosa? ¡No! Al contrari: la pols s’hi acumula, ningú no ho recull i els temes exposats i deixats es corquen, es saliven, s’hi caga la mosca i acaben per embussar l’orella i el cervell del sofert oïdor fins que el pacient es col·lapsa i pren el determini de calar foc a la taula aquesta, carai.
*

Dibuixet d’ox

SOTA ELS NÚVOLS


SOTA ELS NÚVOLS
*
4-3-14
*
Als núvols no s’hi por estar per molta frase feta que ho digui. El núvol és vapor humit i desagradable i ens hi trobem quan hi ha boira espessa perquè el núvol baixa a tocar de pell.
“Els núvols d’aquell dia van acollir la teva arribada quan tot el món era nostre. Teulada d’un espai en el que vam ser feliços. Estrany en la distància, el sentiment de felicitat hi persisteix sense esvair-se, com els camps silvestres contenen l’olor intensa de la farigola i de la ginesta. Perdura i em ve a trobar quan miro la fotografia.”
O bé:
“S’costava tempesta i vam encendre foc. La pluja des de les teules. Els arbres diluïts. El vent contra parets que contenien pa torrat a la llar i un edredó tebi per tot refugi.”
*

Fotografies de Miquel Vinya.

OSTIXEC

OSTIXEC
*
4-3-14
            *
Uns amics m’han preguntat pel nostre llamàntol Ostixec, que fa mesos que no treu el cap per aquesta finestra. Viu amb molta salut, gràcies. Ja sabeu que Ostixec té una fixació que el porta a atacar tots els toreros que troba, i que és per aquesta causa que s’han suprimit algunes curses al territori.  Els toreros prenien mal, me’ls deixava destrossats, perquè les mordasses d’Ostixec són poderoses i el mantenim en bona forma.
Des de fa un temps, Ostixec ha experimentat una mutació que primer ens va deixar perplexos: se li anava transformant el cap en àguila, sense perdre la potència de les pinces, i ara hi afegeix el atacs amb el bec.
Ens vam adonar que deixava els toreros de banda i tirava més cap a les gavines. Ja se sap, en port de mar, la gavina és abundosa, i en rius també. Però a banda d’estirar les gavines per sota l’aigua, Ostixec s’enfilava per parets i terrats i les atacava allà on fossin, fins i tot en cartells als balcons. Cal tenir en compte que la gavina és predadora i carronyaire –“Oh, gavina predadora...” que deia la cantant-, i sol dominar tot el panorama al seu abast sense trobar resistència: contra ella no hi val res. Doncs sí, contra la gavina va el nostre Ostixec decidit com un cavaller defensant causa justa. Ens agrada, aquest gir d’Ostixec, animalet de companyia que no té preu. Aquí el teniu.

*

ARRIBEN ELS ALIATS

ARRIBEN ELS ALIATS
*
1-3-14
*
Avui han arribat els aliats i s’han quedat de vigilància davant de casa. ¿Esperen algun atac? Com que els militars han dit que Catalunya serà Espanya ni que sigui per les armes, aquestes miniforces espero que vetllin per mantenir l’equilibri al territori. Estan encarats al Balcó, per si els sublevats ataquen des de mar.
Continuo apuntant uns quants titulars de primera i segona plana dels diaris locals, per afegir als que han que vaig anotar dies enrere i que ens presenten com els més miserables de Catalunya:
“Tarragona sortirà de la crisi més tard que la resta de Catalunya. Un estudi de Cepta conclou que la demarcació tarragonina arrossega el pitjor mercat laboral del país (...)” Notícies tgn, 12-2-14.
“Tarragona perd habitants per primer cop des de la guerra civil.” Notícies tgn, 12-2-14.
“Continua el col·lapse als jutjats de Tarragona tot i l’arribada de reforços.” Diari Més, 26-2-14.
“Els estudis de Filologia Catalana es veuen amenaçats per falta d’alumnes, informa la URV.” Diari Més, 26-2-14.
“Tarragona perd l’equilibri socieconòmic.” Notícies tgn, 9-2-14.
“Tarragona és un dels deu millors llocs del món per gaudir del Carnaval.” Notícies tgn, 19-2-14.
*
Reconec que l’últim titular xoca, però referma l’actitud dels tarragonins d’encarar el mal temps amb bona cara, com vol el refrany. ¿Que no hi ha feina? Doncs a riure i ballar pel carrer, cosa que fa bona la coneguda cançoneta popular: ”Quan el pare no té pa, / la canalla, la canalla, / quan el pare no té pa, / la canalla fa ballar. / Tres per’qui, tres per’llà, / quatre quartos, quatre quartos, / tres per’qui, tres per’llà, / quatre quartos per sopar.”

*