LA PRIMERA GINESTA (O L'ÚLTIMA)

 

           

                5 – 4 – 24

 

LA PRIMERA GINESTA  (O L’ÚLTIMA)

 

    Quan  vaig a l’hospital, que és sovint, un moment o altre el dedico a observar el talús. És un ampli espai de terra elevat i extens que va dels darreres de l‘hospital fins a la carretera. S’hi fan tota mena de plantes silvestres. Amb la dilatada sequera que patim a Tarragona, tot el talús és de color més aviat marró. Hi ha una gran ginesta ara seca...  ¿Seca?

De la meitat de l’arbust  i fins cosa d’un metre cap amunt en surt un sol brot ben verd. I del brot, ramificades, vuit o deu flors busquen el sol. ¿Com deuen haver sobreviscut en la soca mare?

Les saludo amb admiració per la persistència de la vida, però no duia màquina per poder-les retratar.

Alguns artistes plàstics que han pintat les nostres terres del sud constaten que aquí els arbres es veuen marronosos, com gairebé tot el paisatge; o platejats si són oliveres. Però mai amb el verd fresc dels prats i territoris més al nord. Hi ha el que hi ha i així vivim.

Aquest hospital Joan XXIII acabarà aviat unes obres importants per poder atendre la gran demanda dels d’aquí i dels que arriben, que són molts. Molts per al mateix personal. Que vol dir forçosament escatimar atencions. Per això no s’entén que despatxin tants professionals d’un gran hospital de Barcelona. ¿És que a la «capital» no hi ha immigració?

Com que som generosos i ens preocupem pels d’aquí i pels de més enllà, trobem l’horror dels que es delecten a bombardejar hospitals com qui elimina plagues de rates.

¿És que en alguns llocs del món, després de les grans massacres, com en el talús eixut,  sols en quedaran deu o dotze flors de ginesta?  ¿ O encara seran massa?

*****

Dibuix: Olga

ENYORANÇA I CANTS

 

ENYORANÇA I CANTS

24-3-24

   *

Soc una dona sola. Ningú m‘acompanya. Enyoro aquells temps de Setmana Santa que em sentia protegida per pares i avis. Més endavant vaig saber el significat de la cruel postguerra, però no pas de nena ni en la primera adolescència.

    La iaia Lola portava un preciós devocionari enquadernat en pell suau i jo l’acompanyava a visitar els altars guarnits de flors i de ciris en profusió. Silenci. Pregària. L’avi anava a la processó i portava un gran ciri, l’atxa, que en deien, i aquella olor de cera omplia els carrers per on passaven els misteris, enormes figures amb cares adolorides que ens interpel·laven, ens demanaven compassió.

    Eren temps de necessitat i misèria per a molts. Quan em vaig fer gran anava comprenent el sentit de la postguerra, cada vegada amb més cruesa. Morts, desapareguts, ferits, represaliats... Fins al 74 encara, amb Puig-Antich.

    No em puc estar d’esmentar aquí la felicitació que el papa Pius XII va enviar a Franco per l’èxit de la «cruzada». El terme «cruzada» el va determinar el cardenal Gomà. Sense la seva influència al capdavant dels cardenals, potser la nostra guerra del 36 no hauria tingut lloc.

    Ho explica l’autor del llibre «La Iglesia contra la República española» (Editor: Grupo amigos del P. Llorens, Vieux, 1968), que hauria de ser conegut per tots nosaltres. El pare Josep Maria Llorens, de Tarragona, exiliat a França, ens ho mostra en aquest volum documentadíssim, que no té pèrdua, que tots hauríem d’haver llegit, i que es ven per Internet.

    Quan el P. Llorens explica la felicitació de Pius XII a Franco, exclama: «El felicita per un milió de morts!!!»

***

    Soc la dona que escriu a la placeta de Vilarroma, abans d’anar a beneir una palma tan menudeta, que una veïna em dona un brot de llorer perquè no es vegi tan petita. Enyorava la postguerra, la protecció de casa i el clima de recolliment. Records de nena feliç. Ara cal que m’enfronti sola a un cert clima social indiferent amb retirada a hostil. I em miro l’arquebisbe vestit de vermell com baixa en processó amb les palmes i la Schola Cantorum de la catedral.

    Cantarem, sí. «Cantarem la vida, / cantarem la nostra vida / de poble que no vol morir». (Raimon)

    Olga

Imatge: Internet

Palmeta: meva

EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

 

EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

1-3-23

Amb voracitat segons els uns i amb lentitud segons els altres, el nou any 24 se’ns ha empassat dos mesos.

En aquest temps de la meva vida, arrencar fulls de calendari és tan habitual com treure les escombraries. Comparació poc digna? Juntament amb el diari, també cada dia llenço les notícies de guerra i la ineptitud flagrant dels nostres polítics. Ja no dic la mala entranya dels «altres» polítics. I la bestialitat dels de més enllà. Al començament, al mig i al final, tots xuclen la sang dels pobres.

Amb els anys que tinc, no confio veure cap final feliç. Els grans oracles mundials només ens porten amenaces de mort.

Els meus oracles més propers són tres i fan prediccions per al dia, màxim per tres dies. Un és el baròmetre: fa molt temps que ha oblidat la pluja i l’agulla només es decanta cap al vent. L’altre és el mar, quan mostra el moment que el mestral intens empeny l’aigua de través. I un tercer i modestíssim és el record de la sardana de Morera i Guimerà: «Les fulles seques». És així: «Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant...». La diferència entre els dies dels autors i els meus dies, és que ara, en comptes de fulles seques, la sardana la formen plàstics i tovallonets de paper dels bars.

*****

Olga Xirinacs

HOSPITAL

27 - 1 - 24

Estimats amics del Bloc,

                              d'imprevist es va fer una pausa forçada a la meva vida. Ni temps vaig tenir de respondre tots els missatges de Nadal.

    El 27 de desembre ingressava a urgències de l'Hospital Joan XXIII. Hi he passat  un mes. Vaig perdre la noció dels primers dies i amb prou feines sé com he viscut els altres.

    La grip A es va conjurar amb un fet greu: l'efecte advers d'un canvi de medicament pel càncer, la lenalidomida, em va produir una trombosi a la cama dreta, amb gran dolor i perill. Tot plegat em va deixar feta un nyap. Segons em van descriure el TAC, la meva cama dreta és un camp de mines.

    Lenta recuperació. Hi ha hagut tots els tractaments necessaris a l'abast. He tingut una atenció perfecta.

    Però no explicaré com he exhaurit tots els meus recursos mentals per omplir les llargues, llarguíssimes hores del temps en soledat i incertitud que tan lentament passaven.

    A casa vaig deixar els meus petits pessebres i el trio de vells caganers encara es deu preguntar on soc. Guardo la llauneta de l'hospital amb els raïms del dia 31. Que lluny van quedar per a mi les sirenes dels vaixells del port, a les 12...

    Soc en un any nou i no el veig... Les parets desconegudes, els sèrums, les ombres, l'insomni. Del meu cervell van sortir totes les músiques possibles, tots els contes infantils i els artúrics, més els inventats, on jo em feia també de la colla per tal de passar uns minuts més de les nits inacabables.

    Ara em vaig curant i tinc por. Por de tot el que he vist al meu voltant. Tinc l'edat més que suficient per saber què m'espera. Ho torno a dir: tinc por.

    No obstant, treballo en dos nous llibres petits. Agraeixo la vida que em retorna a poc a poc, entre els plàtans amb color de rovell i el paisatge de la Serra de Prades que veia per la finestra.

    Ahir vaig arribar a casa. He perdut la llestesa i em canso de seguida. No obstant, voldria celebrar el meu 88 aniversari amb les dues publicacions. Viure, alhora agraïda i temorosa. I escriure.

    Us estimo, amics fidels. Us desitjo el millor.

    Olga