EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA
*
19-5-20
*
Quan s’ha pogut sortir a passeig, he fet cada dia la mateixa ruta. Vorejo casa meva, ressegueixo la paret de pedra que, tot seguit, és base de l’hotel i va fins la carretera (v. foto.)
            La meva contemplació de cada dia és comprovar el ràpid creixement dels lletsons, de l’heura i de la morella roquera entre les pedres.
            Al Passeig escolto la merla, que és territorial i fa concerts esplendorosos. Algunes vegades sec en un banc, a escoltar-la, i jugo a veure-la. Aquests dies hi ha les mèlies florides, de suau olor violeta.
            Aquest recorregut és ombrós: baixo pel Vial Bryant i entro al jardí romà de l’Amfiteatre, on les rampes fan de bon passejar, perquè el carret m’acompanya. S’agraeixen les rampes i més en una ciutat costeruda com la meva, però no es prodiguen gaire. Ja em veig tot l’estiu comptant els mateixos passos. A vegades sec en un banc i escric un petit poema quan un gat negre recorre el monument, amb el mar al fons.
            El que no podré constatar és el lent creixement de les fitolaques. Fa anys que són escultures afermades a terra, sòlides, robustes, amb una força samsònica dominant. Ara fan el seu delicat raïm verd clar amb filigrana de serrells. Però si compto els anys que tinc, vaig néixer quan era el Passeig de les Palmeres i n’hi havia, i les fitolaques les he vistes plantar.
            El meu passeig és solitari, però ja el primer dia m’hi vaig sentir bé. Sortia d’una opressió de tancament angoixosa en el silenci i soledat del pis. Veurem quan la calor avanci. Dels petits passeigs agradables els francesos en diuen “routine”, ruta petita. La rutina a vegades resulta convenient, et sustenta i et cura.
                                  ======================

ROMANÇO DEL PINTOR ANÒNIM


ROMANÇO DEL PINTOR DE ROSES

Les va pintar un noi anònim
una tarda que plovia
i el cel es va il·luminar
en un moment d'alegria.
El gerro és pintat per dins,
quina traça que hi tenia.
Ara el pobre noi ja és mort, 
però em va deixar la vida.
Pintor, s'acosta sant Jordi,
tu, que em vas portar la rosa,
des del cel ho pots fer tot:
pinta una ciutat florida,
una finestra, un balcó,
un terrat i alguna eixida,
una rosa en cada pit.
Necessitem moltes roses,
que les roses ja han florit
però estan empresonades
i no les deixen sortir.
Que Sant Jordi ens enamori,
que jo t'estimo, i tu a mi.
======================
OX

20 - 4 - 20

PRIMAVERA DEL 20


PRIMAVERA DEL VINT

Julio Antonio va esculpir un mausoleu. (1 i 2)
La mare, els braços estesos
suplicant i adolorida, mira el cel.
Vetlla el fill de marbre blanc,
un fill de gel. “El meu fill...”, i ens l’ensenya.
Fa fred de primavera calcigada
pel cavall de la Mort.
Hi ha gel a la flor dels l’ametllers,
a la flor dels cirerers
i a la pell de les llimones.

La primavera del vint
posa el gel als nostres cossos (3)
de cara al cel, abatuts.
No hem tingut aquella mà
que ens havia de cloure les parpelles (4)
dels nostres ulls tan sorpresos.
Vam caure sense una mare,
ni pare, germans o fills.
Julio Antonio, vas fer uns homes
com els difunts d’aquesta primavera.
============================
1 - Julio Antonio Mora d’Ebre 1889- Madrid 1919
2 . Mausoleu Lemonier. Museu d’Art Modern de Tarragona
3 – Ref. al Palau de gel de Getafe.
4 – Bist du bei mir- J. S. Bach BWV508
==============================
Olga Xirinacs  - 2-4-20

PLAGA INAUGURAL DEL 2020



PLAGA INAUGURAL DEL 2020

Serà molt interessant, encara que resulti exhaustiu, llegir les experiències que passen i passaran cadascun dels nostres conciutadans amenaçats pel virus inaugural del 2020. Caldrà que primer les escriguin, i valdrà la pena.
            L’avorriment, la desesperació, la impotència, la imposició, la tristesa, la pau, la serenitat, el silenci, la companyonia, l’extenuació,  la destrucció, la mort. S’ha arribat i s’arribarà a molts límits: l’abnegació, l’esperit de servei, l’afany de lucre, la recerca, la generositat, la pròpia resistència.
            Som conscients, aquesta llarga temporada, de l’esperit de servei de la classe mèdica i de sanitaris en diverses funcions i atencions. Sabedors que els recursos fallen i que la població sofreix, pensem com hauria alçat els ànims el gest generós i magnànim d’un cap d’estat que ho fos de veritat, empàtic amb el seu poble, generós i just amb aquells de qui  es lucra.
            Com ens hauria confortat, en comptes de les  paraules seques i buides, sentir de la seva boca apàtica: “Ciutadans, com que ens enfrontem a un dolor i una angoixa mai experimentats fins ara, aquí teniu part de la nostra herència, que busca destinatari després de passar per mans innobles: volem que es dediqui totalment a la Sanitat i al socors dels més necessitats.”
            Però la caricatura del cap d’estat no és clement; és el que és, caricatura en un rictus despectiu, hieràtic. No nia la compassió al cor i a les mans que haurien de vetllar pels seus súbdits més febles, que són els qui les han emplenat amb el seu esforç.
            Em sap greu que sobre el poble es continuï acomplint l’advertiment de Jesús als evangelistes: “A aquell que més té, més encara li serà donat: a aquell que menys té, fins i tot això li serà pres”,  Mateu 13:12. Aquestes són les fórmules per dominar el món. Em temo que, amb disfresses diverses en passar els segles, serà sempre així.

            OLGA XIRINACS
==============================
Text en publicació per a la revista Foc Nou.
Gravat: Melancolia I, d'Albert Durer (1471-1528)

LA CORONA DE FRA OLIVARI


LA CORONA DE FRA OLIVARI


Fra Olivari cull espàrrecs
a la voreta del bosc.
Veu que alguna cosa es mou
sobre la branca d’un xop:
una bola verda i groga
obre una boca en corona
per saludar fra Olivari.
“¡Quin cuc més ben educat!”
“No sóc un cuc, Olivari,
sóc un virus amb corona
que busco alguna persona
per poder-m’hi entaforar.
A mi m’agrada picar,
i com més gent picaré
més de gust em trobaré.
Obriu la boca, Olivari,
bon frare tan somrient,
¡quina llengua tan preciosa,
més vermella i més sucosa,
ara hi salto prestament!”

Fra Olivari  aixeca un braç
i tot seguit, pel detràs,
apareix el corb Tronat.
Fra Olivari  manté oberta
la boca, i llavors el corb,
amb el bec s’emporta el cuc
i el soterra ben avall,
sota una tifa de bou
de les que es desfan quan plou.
“¡Gràcies, Tronat, aquí tens
 quatre pinyons ben pelats
i si passes pel convent
sempre hi trobaràs bon plat!”

========================

Lo Gayter del Balcó
12 - 3 - 20

8 DE MARÇ - SEQÜÈNCIA
















8 DE MARÇ – SEQÜÈNCIA
=====================
1 – Sóc la flor de la casa.
2 – Ara decoro el pis perquè avui fem dinar de família.
3 – Poso el caldo al foc i jo també em consumeixo.
4 – Tinc el cubell de la roba bruta per rentar. Poso la màquina.
5 – Mentrestant els faré una amanida primavera.
6 - Una picadeta d’all pel romesco.
7 – Un bon trinxat de ceba per la carn en suc.
8 – Ara preparo el vi.
9 – Paro taula amb culleres pel caldo.
10  - Quin munt de plats, marededéu...
11 – Cal fer el berenar de les nenes.
12 – Després em quedarà planxar...
13 – I fregar el terra... (error en el pas del dibuix)
14 – Ai, quina son m’agafa...
15 – S’ha acabat el Dia de la Dona.
==================================
Collages d’OX



MEMÒRIA HISTÒRICA



MEMÒRIA HISTÒRICA
                *
        14 – 2 – 20
               *

Divendres dia 7 de febrer vam presentar a Rubí el llibre “El rec” a la Biblioteca Mestre Martí Tauler. Lídia Juste, locutora de Ràdio Rubí  i Marga Ortiz, bibliotecària, van fer la presentació. Adrià Martín, director; Josep Maria Olivé (Editorial Cossetània) i jo mateixa vam parlar breument.
            Mentre es parlava, anaven desfilant, filmades, algunes fotografies de l’època dels meus avis, que solien festejar pel bosc de Can Xercavins, sempre vigilats per les espelmes familiars.
            El túnel del temps, divendres, era més o menys de setanta anys que no havia estat a Rubí, tret d’alguna visita estrictament familiar. Per tant, no em podia esperar de cap manera l’afectuosa, amabilíssima i nombrosa resposta que vaig rebre d’una sala plena de gent amiga.
            Cadascun m’explicava la seva circumstància: “sóc el fill de la família de davant de casa seva”; “som els que vivíem a la caseta de pagès, al fons del seu hort, i els nostres fills jugaven amb els seus germans”; “sóc la que es banyava a la bassa, m’he vist en el retrat”; “vivíem al seu mateix carrer”; “ sóc amiga de la Lola” (la Lola té moltes amigues); “jo havia estat a casa vostra de Tarragona quan hi anàvem amb l’Esbart Dansaire”. Tothom hi deia la seva, tothom saludava amb la cara contenta. Tothom volia que li signés el llibre. El llibreter Enric, de El Racó del Llibre,  encara somreia més.
            El dia abans de la presentació vaig estar molt nerviosa perquè no tenia idea de com es prendria la gent aquell llibre “seu” després d’un salt tan gran en el temps. Però el llibre encomana vida, explica vida viscuda, conté els records que es graven al cervell de cadascú, que hi són; només cal gratar amb voluntat perquè tothom retrobi i refaci temps determinats que es van viure amb alegries o penes. D’infantesa, de soroll de telers i de campanes, de vinyes i de carros, de tímids canvis tècnics.
            Us demano que participeu de la meva emoció per totes aquestes coses i per retrobar un món que jo portava tan endins però que em pensava que era sola. Gràcies, amics.
====================================================
Aspecte de la sala d’actes de la Biblioteca.
Olga jove bevent aigua a la Plaça de l’Aurora.




EL REC


=================================
EL  REC
   *
18-1-20
    *
Tenir el llibre nou a les mans compensa d’algunes tristeses. Ahir vaig rebre EL REC, acabat d’editar per Cossetània, de llarga experiència editorial. Una alegria. Si recordeu allò de: “Encara escriu, vostè?”, ara puc ensenyar aquest llibre n. 82 i respondre que sí. I compartir aquest goig amb tots els amics lectors i els blogaires que sempre m’heu demostrat tant d’afecte. Encara que, diuen, els blogs vagin de baixa a favor dels telèfons. Jo aquí; més lenta, però aquí.
            Fragment de l’obra que explica els petits paradisos dels llargs estius de nena i noia a Rubí. “Ella pensava que al besavi Joan li anava bé llegir la Bíblia, si és que la llegia, cosa que no sap, però que la Bíblia era a casa seva sí que ho sap. Llegint la Bíblia s’hauria enardit, amb les guerres venjatives i cruels organitzades per Déu per al seu poble. Potser d’això li venien a Joan els afanys guerrillers. ¿De quin bàndol hauria estat Joan?
            “El poble de Déu emprenia matances esgarrifoses, com les de la ciutat de Jericó, una història de sang i d’espionatge que fa posar els pèls de punta. Si el poble escollit feia aquelles matances per posseir les terres de Canaan, després dites Palestina, ¿com podran perdonar mai els palestins aquella destrucció i crueltat per part del poble escollit per Déu? Per això al segle XXI aquella guerra antiga continua.  ¿S’haurien arrenglerat Joan i Josep Palet al costat dels cananeus?”
            Les petites fades continuaven fent la vida a la vora del rec. L’Olga petita n’havia après coses. I així discorre el llibre i les seves etapes, fins la destrucció final.
            “No has de viure al passat”, m’aconsellen. Dono gràcies al meu cervell que em conserva la memòria fins els més petits detalls i em permet recrear o crear nous mons. Us recomano que també ho feu.
            Gràcies per la vostra atenció lectora.
            ==============================


LA VIDA EN ROSA

LA VIDA EN ROSA
     ***
6-1-2020
     ***
L’any 1945 Edith Piaf va compondre aquesta cançó que encara tots recordem. ¿Tots? Això no ho sabria dir, però, ¿qui no desitja la vida en rosa, encara que el rosa no duri per sempre?
            ¿Què feia jo el dia de Reis del 1945? Sóc del 36, tenia 9 anys, postguerra nostra. Fi de la II Guerra Mundial, viscuda de lluny pel el gran mapa de darrere l’armari del despatx, amb les banderetes de colors que el pare i l’avi feien córrer segons els situacions. Jo les mirava.
            Fred i calefacció escassa, de braser i alguna estufa. Llum feble, amb bombetes de 25. Cartilles de racionament, menjar insuficient, mercat negre, més fred, neu i tot a Tarragona.  La vida en negatiu per a la població.
            La mare era la primera engrescada a muntar el pessebre a casa, amb paper d’embalar blau a la paret per fer el cel. Hi havia un sac de suros  per fer les muntanyes i la cova. Posava aigua corrent des del dipòsit d’una lavativa de llauna penjada a la paret, fins al riu de paper de plata. Cantava nadales que ara només sé jo i que moriran amb mi. Era creativa, la mare, ens  cosia nines de drap i llibrets amb tapes de retalls de roba.
            El Reis disposaven a casa de galetes, vi bo i aigua pels camells. Llavors a la nostra cavalcada hi havia un gran elefant i camells de cartó pedra, que feien un gran efecte a la canalla.
            Els Reis deixaven a les sabates del balcó regals modestos però molt ben rebuts.
Llavors jo  no plorava i m’atreviria dir que la meva petita vida potser sí que era en rosa, perquè la mare no ens la deixava veure d’altra manera. Ara, avui és dia de Reis i la meva vida no és en rosa. Però he trobat aquesta nineta, de casualitat, i he pensat que desitjo a tothom una vida en rosa. Fins i tot als cors verinosos que ens voldrien vençuts, abatuts i sense  horitzons. No és bo per a la salut tenir el cor d’escurçó i enverinar els altres, ni pensar a empresonar i portar al límit de la pena les persones que tots estimem i que fan l’espinada del país, perquè no defalleixi i s’ensorri.
            Que els bons Reis us portin una vida en rosa, encara que sigui un moment.
            Olga