CATALUNYA ( I ALTRES ) - CINISME-


 

 

 

                                                                                                                               

                                                                                                                                   CATALUNYA (I ALTRES)

 

                                                                 

CINISME CENTRAL

                                                                                                                                18 -     18 - 10 - 20

                                                                  

 Catalunya (i altres) els paguem  els impostos que ells ens carreguen a  les costelles.

Catalunya (i altres) aspirem a rebre

els diners que Madrid ens deu i que ells en

diuen subvencions, generós regal de la 

Meseta.

Catalunya (i altres) tenim molts menors 

(MENA), la majoria marroquins

tutelats i sense possibilitats de feina 

després dels 18 anys. Mengen, van a 

escola i tenen assegurança mèdica.

Madrid disposa que vinguin aquí.


Per això nosaltres som els vençuts, els 

dèbils, els dominats, els maltractats, 

insultats i humiliats.

Som el pitjor.

Perquè si hi hagués entre nosaltres alguna cosa bona i de mèrit, ja seria a Madrid, on no es paguen impostos, subvencions 

ni es tutela ningú. On campa el cinisme a

cara  descoberta.

===========================

                                                                 ==               

EL DOL I LA TENDRESA

                                               EL DOL I LA TENDRESA

                                                          *

                                                  29 - 9 - 20

                            *

DOL. Com que no he parlat mai amb el president Torra ni tinc pretensions de fer-ho, li expresso aquí el meu sentiment perque ha estat víctima de la injustícia per part de les altes institucions espanyoles. Vergonya.

          Deu ser fort, aquest home. Ha exercit fins a la fi su mandat sense focs d'artifici ni terrabastalls. Ha fet la seva feina i ara el sotrac ha de ser ben gros. Ara i fins ara, perquè la confabulació de les forces obscures ja corria de temps. Dia de dol per ell i per tants brots escapçats de la terra estimada. No ens deixen créixer.

                     =================   

         

TENDRESA. "OLOR DE TIÓ".   Dijous a mitja tarda sóc a la Rambla. En passar per davant de quiosc de flors, un dona porta de la mà d'un nen d'uns cinc o sis anys; el nen mira la parada i diu: "aquí fa olor de tió". La mare li respon: "no, que són flors".

          Quedo impressionada i em repeteixo la frase:   "... olor de tió". Som a finals de setembre i el nen "ha vist i olorat ara" els tions que solen poblar el terra de la Rambla a les parades pels volts de Nadal. Aquest nen és un Proust reencarnat que desa a su cervell la impressió dels tions de la seva  curta vida, i els atribueix una olor: la de verd, bosc i plantes.

          Els tions fan olor de pins. El nen no n'ha vist, avui, però hi ha la il·lusió, el desig, l'esperança que aviat hi seran. Si la parada fa olor de tió, és que alguna cosa conserva a l'ambient: els colors, el verd. El nen a els ha figurat perquè els porta dins. I jo conservaré sempre aquest nou significat: "olor de tió".

                              ==========================

 Tions del Vendrell.

                              ==========================      

 
Pujada en curs: 771.482 de 771.482 bytes enviats.

ESTUPIDESA POLÍTICA

ESTUPIDESA POLÍTICA

*

10-9-20

*

Amb el temps i els circumstàncies he arribat a una certesa: l'espinada vertebral  d'una gran majoria d polítics en exercici és l'estupidesa. Suposo que quan aspiren a un lloc   en la política activa passen proves de rectitud i de fidelitat al poble. Com les que passen a els reis, segons hem pogut comprovar pel seu pes insuportable a les nostres espatlles en forma de robar pensions, sanitat, ensenyament i habitatge.

            Acabo de llegir 1'article on, en un diari local català, qui l'escriu ho fa en castellà perquè l'entenguin. Dispara directament contra els independentistes. Des del seu partit convida els correligionaris a votar (¿on, quan?). Perquè si no ho fan, assegura, hi haura més talls de carreteres. Afinadíssima destil·lació d'una vida dedicada a la bona harmonia, a la cortesia i a la polidesa. ¿Coneixeu algun polític que demostri ser digne d'aquests 3 adjectius?

            Avui, 10 de setembre, algú ja m'ha desitjat bona Diada. Algú que és fidel, constant i servidor del poble. És la meva metgessa. Però en conec d'altres. I no fan vida a la carretera.

================================================== ==========

 Figura del rei: grup Al Tall (València) inserida en un collage meu.

 

ANUNCI DE TARDOR

ANUNCI  DE   TARDOR

*

8 - 9- 20

*

El brollador con los nenúfars i l 'espígol ben granat

les móres ja són madures,  els cireretes d'arboç

han pres a els primers colors. Al  lluny, en estampa grisa,

Podem ver Montserrat com una suau aquarel·la

i si el dia fos molt clar podriem veure el Cadí

com estampa japonesa perfilada amb pinzell fi.

 

La tardor fa a els primers passos, s'encenen els gavarreres,

als aurons de dins del bosc s'amaguen les caderneres.

Sé que arriben dies aspres, el fred glaçarà les mans

i aquí dalt, a la muntanya,  els ramats en marxaran,

Solament hi haurà el relleu de les muntanyes dormides.

Em vull quedar vora el foc amb llenya de ginebró

fins que s'acabi la vida.

========================================

 



QUINA VERGONYA!

 UINA VERGONYA...!

          *

    13-8-20      

          *

 

“La Conferencia Episcopal Española agradece al Rey Juan Carlos su contribución a España y reza por la Familia Real”. Ahir es va conèixer la notícia.

            Que els grans sacerdots són hipòcrites, ja ho denuncia Jesús a l’evangeli.

            Perquè un escàndol com la sagnia que  Juan Carlos ha  efectuat al poble espanyol, té els noms pitjors que se li puguin donar. Entre ells, espoliar els pobres.

Perquè les preferències del rei emèrit ja les sabem, encara que no totes, i no són pas el seu poble, sinó escandalitzar el poble amb tot el fariseisme possible.

            A la Conferència Episcopal hi ha algun bisbe català, però que jo sàpiga tots hi han estat d’acord. Quina diferència amb el mai prou reconegut Francesc Vidal i Barraquer, que es va jugar la vida en negar-se a signar per Franco.

            Això tenim. Anem de mal en pitjor.

            ==============================

            

TRISTESA

 

8 – 8 – 20

       *

TRISTESA

        *

He estat cinc dies a Viladrau amb un grup reduït d’amigues vìdues d’una edat semblant.

            A Viladrau hi havia estat molts anys enrere, a l’Hotel Santa Fe, una setmana santa, quan la neu impedia obrir les portes dels cotxes.

            Més endavant vam  ser a l’Hostal de la Glòria. Era un temps que Vicenç i jo encara podíem anar a descobrir els boscos i les fonts, exuberància i bellesa, frescor i plenitud.

            Ara... per força tinc present com un mirall el text de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, sobre la vellesa.

            L’edifici on hem estat, modernista de transició, és impressionant com una fortalesa. De la segona meitat del XIX, amb les estances de l’època, detalls notables,  tracte exquisit i menjar excel·lent. Però... jo ja hauria tornat amb el mateix taxi: no hi ha ascensor ni aire condicionat. La calor, intensa. 27 esglaons carretó amunt, 27 avall, tot i que alguna vegada el personal el pujava.

            Ens van dir que el fundador de la casa era un dentista de Barcelona que recomanava el clima als seus pacients, amb un autobús a disposició que els portava des de la capital. Em vaig fer amiga d’un grup local que prenia cafè a la terrassa i fins i tot Ramon Calm em va regalar la seva autobiografia, “Roses i bardisses”, interessantíssima. Aquesta gent em va aclarir que el pacients del metge eren tuberculosos que s’anaven a guarir al casalici de Viladrau. Així s’entén millor.

            Al poble hi ha altres cases modernistes, amb el cartell per vendre. Aquestes circumstàncies em van portar a escriure el poema que poso a continuació:

           

JARDINS TRISTOS PER A NOIES TRISTES

 

El nom encara es veu

al marc de la finestra en pedra.

Vidres tancats, polsosos.

Parets lleument escrostonades

1853

La noia trista ja no hi és;

les camises i les tovalloles

eren brodades per les monges.

Família benefactora,

fabricants enriquits,

nits de Liceu i torrons per als pobres.

 

La noia llegia,

ulls enfondits i pell groga;

sense força a les mans

deixava anar el llibre

sobre la vànova brodada.

Feia lliscar els ulls

pels vidres de colors,

ara blaus, ara grocs, ara vermells de sang,

cap al jardí de sota, ben retallat d’hortènsies,

boixos i troanes, amb el gran meliner,

l’auró amb el gronxador, encara,

de quan ella jugava, de nena.

Un brollador de pedra,

peixos japonesos, paraigüets.

 

Els ulls se li apagaven

i es perdien als núvols indolents.

Ella també es perdia.

I van tancar la casa.

=============================

                            

 

NOIES DE VIDRE


NOIES DE VIDRE
        *
12 – 6 – 20
         *
Dues noies en una galeria envidrada llegeixen atentament un mateix llibre amb punt de seda blava.
            ¿Què hi deu haver? Potser un premi dels Jocs Florals. O poemes de Verdaguer, que també els va guanyar. O unes cartes d’amor de l’àvia... però en un volum tan gran...No és la comptabilitat dels bancs del pare. Potser els morts de la pesta... No serien aquí tan ben relligats.
            És el llibre meravellós “El Profeta o l’explorador del futur”, d’Efraïm Alió, que han descobert regirant armaris.  Es posa el dit sobre el punt que interessa  i surt al marge l’any i la classe de tragèdies que vindran. Les noies no es poden avenir del que hi veuen. Hi haurà una guerra; no una, sinó tres. ¿Ens mataran a nosaltres? Quina por... Hi haurà epidèmies diverses, totes amb molts morts. Ai, mare...
            Ens envairà molta gent estrangera. No hi haurà feina i els pobres tallaran el coll als rics. ¿A nosaltres també? Hi haurà massa gent al món i els que sobrin cauran pels costats, condemnats a la foscor i al fred sense fi.
            Esgarrifades, les noies s’espanten i els cau alguna llàgrima.
            Prou. ¿Vols dir que és veritat, això? Jo em penso que sí, mira aquestes taques, semblen d’aigua, però diria que són de llàgrimes. ¿De qui, nena? ¿De l’àvia, de la mare? ¿Només hem de plorar les dones? Els homes ploren a la guerra. ¿Segur que hi moriran tots? Si no moren queden molt malferits. ¿Vols dir que no ens podrem casar? ¿Saps què? Amaguem el llibre que no el vull veure més. Que no el vulguis veure no vol dir que no passi. Les filles del banquer posen el punt de seda blau i se’n van a prendre la xocolata.
===========================================
            Vidriera del taller dels Rigalt, de Barcelona.
           

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA
*
19-5-20
*
Quan s’ha pogut sortir a passeig, he fet cada dia la mateixa ruta. Vorejo casa meva, ressegueixo la paret de pedra que, tot seguit, és base de l’hotel i va fins la carretera (v. foto.)
            La meva contemplació de cada dia és comprovar el ràpid creixement dels lletsons, de l’heura i de la morella roquera entre les pedres.
            Al Passeig escolto la merla, que és territorial i fa concerts esplendorosos. Algunes vegades sec en un banc, a escoltar-la, i jugo a veure-la. Aquests dies hi ha les mèlies florides, de suau olor violeta.
            Aquest recorregut és ombrós: baixo pel Vial Bryant i entro al jardí romà de l’Amfiteatre, on les rampes fan de bon passejar, perquè el carret m’acompanya. S’agraeixen les rampes i més en una ciutat costeruda com la meva, però no es prodiguen gaire. Ja em veig tot l’estiu comptant els mateixos passos. A vegades sec en un banc i escric un petit poema quan un gat negre recorre el monument, amb el mar al fons.
            El que no podré constatar és el lent creixement de les fitolaques. Fa anys que són escultures afermades a terra, sòlides, robustes, amb una força samsònica dominant. Ara fan el seu delicat raïm verd clar amb filigrana de serrells. Però si compto els anys que tinc, vaig néixer quan era el Passeig de les Palmeres i n’hi havia, i les fitolaques les he vistes plantar.
            El meu passeig és solitari, però ja el primer dia m’hi vaig sentir bé. Sortia d’una opressió de tancament angoixosa en el silenci i soledat del pis. Veurem quan la calor avanci. Dels petits passeigs agradables els francesos en diuen “routine”, ruta petita. La rutina a vegades resulta convenient, et sustenta i et cura.
                                  ======================

ROMANÇO DEL PINTOR ANÒNIM


ROMANÇO DEL PINTOR DE ROSES

Les va pintar un noi anònim
una tarda que plovia
i el cel es va il·luminar
en un moment d'alegria.
El gerro és pintat per dins,
quina traça que hi tenia.
Ara el pobre noi ja és mort, 
però em va deixar la vida.
Pintor, s'acosta sant Jordi,
tu, que em vas portar la rosa,
des del cel ho pots fer tot:
pinta una ciutat florida,
una finestra, un balcó,
un terrat i alguna eixida,
una rosa en cada pit.
Necessitem moltes roses,
que les roses ja han florit
però estan empresonades
i no les deixen sortir.
Que Sant Jordi ens enamori,
que jo t'estimo, i tu a mi.
======================
OX

20 - 4 - 20

PRIMAVERA DEL 20


PRIMAVERA DEL VINT

Julio Antonio va esculpir un mausoleu. (1 i 2)
La mare, els braços estesos
suplicant i adolorida, mira el cel.
Vetlla el fill de marbre blanc,
un fill de gel. “El meu fill...”, i ens l’ensenya.
Fa fred de primavera calcigada
pel cavall de la Mort.
Hi ha gel a la flor dels l’ametllers,
a la flor dels cirerers
i a la pell de les llimones.

La primavera del vint
posa el gel als nostres cossos (3)
de cara al cel, abatuts.
No hem tingut aquella mà
que ens havia de cloure les parpelles (4)
dels nostres ulls tan sorpresos.
Vam caure sense una mare,
ni pare, germans o fills.
Julio Antonio, vas fer uns homes
com els difunts d’aquesta primavera.
============================
1 - Julio Antonio Mora d’Ebre 1889- Madrid 1919
2 . Mausoleu Lemonier. Museu d’Art Modern de Tarragona
3 – Ref. al Palau de gel de Getafe.
4 – Bist du bei mir- J. S. Bach BWV508
==============================
Olga Xirinacs  - 2-4-20

PLAGA INAUGURAL DEL 2020



PLAGA INAUGURAL DEL 2020

Serà molt interessant, encara que resulti exhaustiu, llegir les experiències que passen i passaran cadascun dels nostres conciutadans amenaçats pel virus inaugural del 2020. Caldrà que primer les escriguin, i valdrà la pena.
            L’avorriment, la desesperació, la impotència, la imposició, la tristesa, la pau, la serenitat, el silenci, la companyonia, l’extenuació,  la destrucció, la mort. S’ha arribat i s’arribarà a molts límits: l’abnegació, l’esperit de servei, l’afany de lucre, la recerca, la generositat, la pròpia resistència.
            Som conscients, aquesta llarga temporada, de l’esperit de servei de la classe mèdica i de sanitaris en diverses funcions i atencions. Sabedors que els recursos fallen i que la població sofreix, pensem com hauria alçat els ànims el gest generós i magnànim d’un cap d’estat que ho fos de veritat, empàtic amb el seu poble, generós i just amb aquells de qui  es lucra.
            Com ens hauria confortat, en comptes de les  paraules seques i buides, sentir de la seva boca apàtica: “Ciutadans, com que ens enfrontem a un dolor i una angoixa mai experimentats fins ara, aquí teniu part de la nostra herència, que busca destinatari després de passar per mans innobles: volem que es dediqui totalment a la Sanitat i al socors dels més necessitats.”
            Però la caricatura del cap d’estat no és clement; és el que és, caricatura en un rictus despectiu, hieràtic. No nia la compassió al cor i a les mans que haurien de vetllar pels seus súbdits més febles, que són els qui les han emplenat amb el seu esforç.
            Em sap greu que sobre el poble es continuï acomplint l’advertiment de Jesús als evangelistes: “A aquell que més té, més encara li serà donat: a aquell que menys té, fins i tot això li serà pres”,  Mateu 13:12. Aquestes són les fórmules per dominar el món. Em temo que, amb disfresses diverses en passar els segles, serà sempre així.

            OLGA XIRINACS
==============================
Text en publicació per a la revista Foc Nou.
Gravat: Melancolia I, d'Albert Durer (1471-1528)

LA CORONA DE FRA OLIVARI


LA CORONA DE FRA OLIVARI


Fra Olivari cull espàrrecs
a la voreta del bosc.
Veu que alguna cosa es mou
sobre la branca d’un xop:
una bola verda i groga
obre una boca en corona
per saludar fra Olivari.
“¡Quin cuc més ben educat!”
“No sóc un cuc, Olivari,
sóc un virus amb corona
que busco alguna persona
per poder-m’hi entaforar.
A mi m’agrada picar,
i com més gent picaré
més de gust em trobaré.
Obriu la boca, Olivari,
bon frare tan somrient,
¡quina llengua tan preciosa,
més vermella i més sucosa,
ara hi salto prestament!”

Fra Olivari  aixeca un braç
i tot seguit, pel detràs,
apareix el corb Tronat.
Fra Olivari  manté oberta
la boca, i llavors el corb,
amb el bec s’emporta el cuc
i el soterra ben avall,
sota una tifa de bou
de les que es desfan quan plou.
“¡Gràcies, Tronat, aquí tens
 quatre pinyons ben pelats
i si passes pel convent
sempre hi trobaràs bon plat!”

========================

Lo Gayter del Balcó
12 - 3 - 20

8 DE MARÇ - SEQÜÈNCIA
















8 DE MARÇ – SEQÜÈNCIA
=====================
1 – Sóc la flor de la casa.
2 – Ara decoro el pis perquè avui fem dinar de família.
3 – Poso el caldo al foc i jo també em consumeixo.
4 – Tinc el cubell de la roba bruta per rentar. Poso la màquina.
5 – Mentrestant els faré una amanida primavera.
6 - Una picadeta d’all pel romesco.
7 – Un bon trinxat de ceba per la carn en suc.
8 – Ara preparo el vi.
9 – Paro taula amb culleres pel caldo.
10  - Quin munt de plats, marededéu...
11 – Cal fer el berenar de les nenes.
12 – Després em quedarà planxar...
13 – I fregar el terra... (error en el pas del dibuix)
14 – Ai, quina son m’agafa...
15 – S’ha acabat el Dia de la Dona.
==================================
Collages d’OX



MEMÒRIA HISTÒRICA



MEMÒRIA HISTÒRICA
                *
        14 – 2 – 20
               *

Divendres dia 7 de febrer vam presentar a Rubí el llibre “El rec” a la Biblioteca Mestre Martí Tauler. Lídia Juste, locutora de Ràdio Rubí  i Marga Ortiz, bibliotecària, van fer la presentació. Adrià Martín, director; Josep Maria Olivé (Editorial Cossetània) i jo mateixa vam parlar breument.
            Mentre es parlava, anaven desfilant, filmades, algunes fotografies de l’època dels meus avis, que solien festejar pel bosc de Can Xercavins, sempre vigilats per les espelmes familiars.
            El túnel del temps, divendres, era més o menys de setanta anys que no havia estat a Rubí, tret d’alguna visita estrictament familiar. Per tant, no em podia esperar de cap manera l’afectuosa, amabilíssima i nombrosa resposta que vaig rebre d’una sala plena de gent amiga.
            Cadascun m’explicava la seva circumstància: “sóc el fill de la família de davant de casa seva”; “som els que vivíem a la caseta de pagès, al fons del seu hort, i els nostres fills jugaven amb els seus germans”; “sóc la que es banyava a la bassa, m’he vist en el retrat”; “vivíem al seu mateix carrer”; “ sóc amiga de la Lola” (la Lola té moltes amigues); “jo havia estat a casa vostra de Tarragona quan hi anàvem amb l’Esbart Dansaire”. Tothom hi deia la seva, tothom saludava amb la cara contenta. Tothom volia que li signés el llibre. El llibreter Enric, de El Racó del Llibre,  encara somreia més.
            El dia abans de la presentació vaig estar molt nerviosa perquè no tenia idea de com es prendria la gent aquell llibre “seu” després d’un salt tan gran en el temps. Però el llibre encomana vida, explica vida viscuda, conté els records que es graven al cervell de cadascú, que hi són; només cal gratar amb voluntat perquè tothom retrobi i refaci temps determinats que es van viure amb alegries o penes. D’infantesa, de soroll de telers i de campanes, de vinyes i de carros, de tímids canvis tècnics.
            Us demano que participeu de la meva emoció per totes aquestes coses i per retrobar un món que jo portava tan endins però que em pensava que era sola. Gràcies, amics.
====================================================
Aspecte de la sala d’actes de la Biblioteca.
Olga jove bevent aigua a la Plaça de l’Aurora.




EL REC


=================================
EL  REC
   *
18-1-20
    *
Tenir el llibre nou a les mans compensa d’algunes tristeses. Ahir vaig rebre EL REC, acabat d’editar per Cossetània, de llarga experiència editorial. Una alegria. Si recordeu allò de: “Encara escriu, vostè?”, ara puc ensenyar aquest llibre n. 82 i respondre que sí. I compartir aquest goig amb tots els amics lectors i els blogaires que sempre m’heu demostrat tant d’afecte. Encara que, diuen, els blogs vagin de baixa a favor dels telèfons. Jo aquí; més lenta, però aquí.
            Fragment de l’obra que explica els petits paradisos dels llargs estius de nena i noia a Rubí. “Ella pensava que al besavi Joan li anava bé llegir la Bíblia, si és que la llegia, cosa que no sap, però que la Bíblia era a casa seva sí que ho sap. Llegint la Bíblia s’hauria enardit, amb les guerres venjatives i cruels organitzades per Déu per al seu poble. Potser d’això li venien a Joan els afanys guerrillers. ¿De quin bàndol hauria estat Joan?
            “El poble de Déu emprenia matances esgarrifoses, com les de la ciutat de Jericó, una història de sang i d’espionatge que fa posar els pèls de punta. Si el poble escollit feia aquelles matances per posseir les terres de Canaan, després dites Palestina, ¿com podran perdonar mai els palestins aquella destrucció i crueltat per part del poble escollit per Déu? Per això al segle XXI aquella guerra antiga continua.  ¿S’haurien arrenglerat Joan i Josep Palet al costat dels cananeus?”
            Les petites fades continuaven fent la vida a la vora del rec. L’Olga petita n’havia après coses. I així discorre el llibre i les seves etapes, fins la destrucció final.
            “No has de viure al passat”, m’aconsellen. Dono gràcies al meu cervell que em conserva la memòria fins els més petits detalls i em permet recrear o crear nous mons. Us recomano que també ho feu.
            Gràcies per la vostra atenció lectora.
            ==============================


LA VIDA EN ROSA

LA VIDA EN ROSA
     ***
6-1-2020
     ***
L’any 1945 Edith Piaf va compondre aquesta cançó que encara tots recordem. ¿Tots? Això no ho sabria dir, però, ¿qui no desitja la vida en rosa, encara que el rosa no duri per sempre?
            ¿Què feia jo el dia de Reis del 1945? Sóc del 36, tenia 9 anys, postguerra nostra. Fi de la II Guerra Mundial, viscuda de lluny pel el gran mapa de darrere l’armari del despatx, amb les banderetes de colors que el pare i l’avi feien córrer segons els situacions. Jo les mirava.
            Fred i calefacció escassa, de braser i alguna estufa. Llum feble, amb bombetes de 25. Cartilles de racionament, menjar insuficient, mercat negre, més fred, neu i tot a Tarragona.  La vida en negatiu per a la població.
            La mare era la primera engrescada a muntar el pessebre a casa, amb paper d’embalar blau a la paret per fer el cel. Hi havia un sac de suros  per fer les muntanyes i la cova. Posava aigua corrent des del dipòsit d’una lavativa de llauna penjada a la paret, fins al riu de paper de plata. Cantava nadales que ara només sé jo i que moriran amb mi. Era creativa, la mare, ens  cosia nines de drap i llibrets amb tapes de retalls de roba.
            El Reis disposaven a casa de galetes, vi bo i aigua pels camells. Llavors a la nostra cavalcada hi havia un gran elefant i camells de cartó pedra, que feien un gran efecte a la canalla.
            Els Reis deixaven a les sabates del balcó regals modestos però molt ben rebuts.
Llavors jo  no plorava i m’atreviria dir que la meva petita vida potser sí que era en rosa, perquè la mare no ens la deixava veure d’altra manera. Ara, avui és dia de Reis i la meva vida no és en rosa. Però he trobat aquesta nineta, de casualitat, i he pensat que desitjo a tothom una vida en rosa. Fins i tot als cors verinosos que ens voldrien vençuts, abatuts i sense  horitzons. No és bo per a la salut tenir el cor d’escurçó i enverinar els altres, ni pensar a empresonar i portar al límit de la pena les persones que tots estimem i que fan l’espinada del país, perquè no defalleixi i s’ensorri.
            Que els bons Reis us portin una vida en rosa, encara que sigui un moment.
            Olga