EL VIOLADOR POETA


EL VIOLADOR POETA

*

31-10-12

*

Ahir em van confiar un fet real. Lloc: barri important de Tarragona. Bloc de tres pisos per replà. En un dels pisos, matrimoni amb fills. En un altre, mare amb dues filles. Fa sis anys dels fets.

      L’home del matrimoni amb fills escrivia poemes que, de tant en tant, deixava a la dona amb dues filles perquè els llegís. Un dia que la dona no els podia tornar per raons de feina, va demanar a la seva filla de 13 anys que anés a portar-los a l’home del replà. Al cap d’una estona, la noia de 13 anys va picar alterada a la porta de casa seva, dient a la mare que obrís ràpidament. Un cop dins, va explicar plorant que el poeta li havia tocat els mugrons (va dir ‘pezones’, perquè parlen castellà) i altres parts del cos mentre li deia paraules que l’espantaven.

      L’home sovint se’l veia voltat de canalla. Aquest i altres fets devien exasperar el veïnat. La mare de la nena, que havia denunciat el veí, consta que va dir a la dona del poeta que era una alcavota, tota vegada que coneixia la situació i tant se li’n donava. Resultat, el matrimoni amb fills va marxar del barri.

      Fins aquí, res que no surti als serials televisius cada dia. I res que no passi contínuament sense que transcendeixi. “Era tan bona gent...” solen dir els testimonis quan casos com aquests surten a la llum. També ho sentim a dir cada dia a la tele.

      Però els poemes... ¿potser eren bons? ¿L’home havia participat en concursos? ¿Tenia algun premi i tot? ¿Li agradaven els poemes a la mare de les dues nenes? ¿I a la dona del poeta violador? ¿Continua escrivint, aquest home? ¿Potser els escrivia ella i així proveïa el seu home? ¿Hauria estat mal vist al barri una dona poeta i alcavota? ¿Potser aquest rastre de poesia portarà el violador poeta al premi Nobel? ¿Escriuré algun dia aquest fet sense saber-ne els detalls crucials? Aquesta “noche de los brujitos”, que diu la meva amiga colombiana, vetllaré per si alguna de les petites aparicions, subornada amb panellets, em vol confiar el que em falta per completar el cas, o sigui, la qualitat i acceptació dels poemes. Sinó, m’ho hauré d’inventar, ves quin remei.

*

Collage d’OX

LLIBRES COM OUS, PERÒ MENYS


LLIBRES COM OUS, PERÒ MENYS

*

30-10-12

*

Era de nit, pobrissons meus, i sort que no plovia... Ja he notat que qui llença llibres els sol posar dins d’una bossa i generalment sobre un contenidor i al nivell dels ulls. Considerats. Qui arriba primer, pot triar de gust. A nosaltres només ens quedava el rebuig, variat com els panellets. No obstant això, vaig remenar la paradeta nocturna per agafar-ne quatre o cinc, res de l’altre món, que diria aquell. Abrigadets (els llibres) i cap a casa.

      No era bookcrossing, allò. En tinc mala experiència, del bk.: des que vaig deixar un llibre meu al banc del passeig i després la canalla en feia barques a la basseta, s’ha acabat. Ara, si vull, els tiro en bústies: sóc la repartidora misteriosa, i Vicenç i jo riem com si féssim una malifeta. Potser sí que qui els rep em maleeix, aneu a saber.

      ¡Marededéu dels ous, vigileu els nostres llibres! Van cars. Fa poc dies, no ho recordava, perquè ja hi estic feta i no hi pateixo ni gota, em descatalogaven “Pavana per un tauró” (Columna), llibre que, de ser escrit a centreeuropa ja l’haurien traduït aquí. L’editor em demanava 50 eurets si volia que me n’enviessin uns quants dels que se solen donar abans del sacrifici, i que jo sempre demano, per regalar a qui s’ho mereix; ara el senyor Lara ja no regala res. Doncs tots els taurons a mar, apa. Quins ous. (En la pronúncia xava, si dius quins ous pot resultar quins sous, ens fixem molt en aquests jocs de paraules.)

      Però pel que anava. Dins d’un dels llibres, ben plegat, hi havia un full de prestació d’atur de l’any 87. Cal deduir que l’antic aturat ja ho era del tot i els descendents, amb nocturnitat, li havien llençat la minsa biblioteca. Ja podria començar un conte calderià. Costa, col·locar llibres, vells o nous. No serveixen ni per fer una truita, ¡marededéudelsous!, que dic jo, no en Higgins aquesta vegada.

*

Collage postal d’OX

VAGA L'ESPERIT DEL LLIBRE...


VAGA L’ESPERIT DEL LLIBRE...

*

28-10-12

*

S’acosta novembre, conegut com el mes de les ànimes. Ànimes: esperits, ectoplasmes, focs follets, espectres, fantasmes, fluids fosforescents, focs de sant Telm, vapors insidiosos, consciències enyorades, aparicions, benaventurats, desventurats, aventurats...

      M’acaben de comunicar la descatalogació d’un altre llibre meu, per cert molt ben editat: “El viatge” (Comte d’Aure). Un bon dietari, per qui no sabia que també he escrit dietaris, gènere molt del meu gust tant per llegir els dels altres com per escriure els meus, però poques vegades, ai, esmentat pels historiadors literaris. No hi veuen més enllà del que els interessa. El dietari mostra l’autor viu, amb o sense  condicionants, però en plenitud. El dietari és el cervell de l’autor. El capità al pont de comandament quan encara pot dirigir la seva embarcació.

      Aquest cos meu –també en diuen corpus literari - ara va al desguàs i tindrà un dels tres destins on són abocats els llibres: guillotinats, cremats o bé ofegats per inundació, segons experiències viscudes. Com més llibres ha escrit, més l’obra de l’autor es va aprimant, aprimant, fins expirar com una llàntia indecisa. Queden, això sí, bocinets, estrips, andròmines del que és la vida d’un autor i que des d’ara formen l’esperit que vaga esperant una carbassa encesa que li assenyali el camí, o un panellet que li endolceixi l’amargura d’haver perdut la vida sense cap profit.

*

Descomposició en robins. OX

     

MESTRAL


MESTRAL

*

27-10-12

*

Entra el primer aire fresc des de la primavera passada. Salut. Quan s’anuncia mestral, només el temps de dir-lo ja és aquí, tot a l’inrevés de la pluja.

      Hauré d’escriure per curar. Fereix, i molt, el soroll polític. La repetició dels discurs. La duresa del buit electoral. La ira dels que ens insulten, somriuen i promouen, per exemple, boicot contra els productes catalans: l’acabo de sentir des de la nacionalcatòlica 13 dels bisbes, la mateixa que ja a l’estiu representava tot Espanya (¿o només Castella?) quan pronunciava amb l’amanerat parlar madrileny: “les tendremos que mandar nuestro dinero a los catalanes”; “tendremos que mandar los tanques a Cataluña” (documentat tot).

      Sí, estimat Joan Josep Tamburini, ja sé que em vas dir que no fos masoquista i no l’escoltés. I no en sóc, però és que no em sé avenir de la maldat quan arriba d’on arriba, que hauria de ser paraula balsàmica i és mortal.

      Hauré d’escriure dolç, de pastís de xocolata acabat de fer al meu vell forn; de les curioses i delicioses ”Cañitas” (sí, només en castellà) de fuet d’Olot Espuña que hem descobert al súper; del graner, on la filla ha comprat les ametlles mòltes, els pinyons, tot el necessari per fer els panellets a casa seva, on ens convidarà per Tots Sants perquè estem sols, i la companyia també cura; de la gran amabilitat de les bibliotecàries que han organitzat un acte pel 31 (i altres més endavant) on es llegiran textos meus, hi haurà música i portaran panellets i mistela pagats per elles; i somriurem, i oblidarem no els pobres, com escrivia Papasseit, sinó els polítics, que ens voldrien morts i que realment ens fan morir. Almenys, estimats amics, que la mort sigui dolça.

*

Un d’aquests dies. OX

DEL RIEGO I DELS SEUS HIMNES


DEL RIEGO I ELS SEUS HIMNES

*

25-10-12

*

Rafael Del Riego (1785-1832) va ser un polític i general asturià, que solem conèixer només pels himnes que se’n deriven, molt populars tots. L’original el trobareu a Internet, i diu en una de les estrofes: “(...) de nuestros acentos el orbe se admire / y en nosotros mire los ojos del Cid (...). Entesos, doncs. Com sempre.

      Una de les primeres versions populars va ser la més estesa: “Si los curas y frailes supieran / la paliza que les van a dar / subirían al coro cantando: / “Libertad, libertad, libertad.” – Variació: “Si los Reyes de España supieran / lo poco que van a durar, / a la calle saldrían gritando: “¡Libertad. libertad, libertad!”

      Més bast: “Un hombre estaba cagando / y no tenía papel, / pasó por allí Alfonso XIII / y se limpió el culo con él”. Se’n poden trobar a Internet, qui n’estigui interessat.

      A Catalunya es pot dir que cada població i cada família tenia el seu himne de Riego particular. He escoltat molt aquest, dit per una minyona de l'Albi que vivia a casa: “Si vols sopar no te’n vagis, / sardina pudenta tenim, / escarabats en vinagre / i tripes de guàrdia civil (es refereix a l’arengada dita així)”. Ve de les terres de Lleida i no és polititzat si és que no fa referència a la misèria. Potser amb la música ja n’hi havia prou.

      N’hi ha un  de bilingüe, que ja anticipa el bilingüisme del CONCA actual: “ Si el rei vol corona / que s’hi posi un orinal / perquè la corona d’Espanya / no serveix per cap animal.” /// “Si el rey quiere corona, / se la ponga de cartón, /porque la corona de España / no sirve para un ladrón.” (Enviats des de Rubí).

      Un de ciutat comtal: “Si el rei en vol corona, / corona li donarem: / que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem.” Dràstic, aquest, i determinat. Eren valents els nostres rebesavis...

      “Quatre capellans murris / prediquen a dalt de la trona / i diuen que n’és bona / la santa llibertat. / Vatúa redéu, vatúa redéu, / us fotrem fora, us fotrem fora./ Vatúa redéu, vatúa redéu, / us fotrem fora i mai més tornareu” Me l’han dit a Tarragona, aquest. ¿Deu ser una premonició dels dies que s’acosten? Alguna formació política l’hauria d’adoptar ràpidament, que sembla que vol ploure.

*
     Panorama d'avui. OX
 

"POLVO AFORTUNADO"

“POLVO AFORTUNADO”
*
22-10-12
*
L’antiga fórmula per aplicar la cendra al front els dimecres quaresmals dits precisament de cendra és: “Pulvis eris / et pulvis reverteris”.  Com que em van educar en religió franquista, la traducció era: “Polvo eres / y en polvo te convertirás.” (Advertim que la traducció ja no rima). Per tal de complir amb el Gènesi i aprofitar l’efusió de vida que corre pel món sense control ni mesura, després del Concili Vaticà II es va completar la fórmula, que fins al moment ha quedat així: “Polvo eres / y en polvo te convertirás: / si entretanto echas un polvo, / afortunado serás.”
      La fotografia adjunta mostra el meu avi Gustau Xirinachs Raymat (sic), indicat amb una creueta, amb alguns dels seus amics. Quan he volgut investigar els meus gens, inclinacions i aficions macabres, me les he pogut explicar gràcies a aquest retrat: ells ja es fotien del mort i de qui el vetlla. No sé els noms dels amics, i aquestes llacunes em desassosseguen, com a Pessoa. M’explicava la iaia Lola que un dels amics de l’avi, que era capellà, es treia la sotana per anar al cabaret. ¿Deu ser el de la foto o ara li atribueixo el que no era? Cara de pinxo sí que la fa, l’home. De saber-se-les totes, vaja. ¿Com devia distribuir el “polvo”, “pulvis”, cendra, o el que sigui el capellà aquest? M’hauria agradat tant haver-lo conegut... El somriure de Gustau és d’una sornegueria delicada. Ell era alhora delicat i ferm, fill de militar i delegat d’Explosius. ¡Quina herència paterna, la meva...! Ell és el més alt, el dominant, el senyoret de Barcelona. Queda per demostrar, també, de qui era la calavera mascota. Quan he escrit les històries de l’esquelet viu d’Horaci Vergés, almenys sempre l’he fet sencer. I savi. He millorat l’herència.
*
Fotografia d’arxiu familiar.

"VUELVO AL SUR..."

“VUELVO AL SUR...”
*
21-10-12
*
Com m’agrada, contemplar les ràpides formacions d’aus migratòries que segueixen la costa en direcció al sud... Ben organitzades, ben guiades, extenses, generalment fosques, tan alienes a la meva presència ínfima que les admira.
      “Vuelvo al sur, / como se vuelve siempre al amor ...”, fa el tango Piazzolla que també pren el cor en apassionades migracions.
      El sud austral de Piazzolla no és el meu. Jo, des d’aquí, aniria al nord, que no seria el seu. Per això quan, passades les calors i secades inclements i la mort dels boscos,  tornin les aus veloces i jo intenti mirar-les amb els prismàtics sense aconseguir saber mai quines són, s’emportaran un bocí del meu cor cap als nords abrigats de pell flonja i fusta olorosa.
      Però avui, mentre preníem cafè a la placeta de Sant Joan, també dita Mitja Lluna, a prop del port, de sobte en alçar els ulls he vist la migració entre la creu de l’espadanya i els núvols de tempesta trencats. I he somrigut amb nostàlgia.
*

LLEGIU, LLEGIU NINETES...


LLEGIU, LLEGIU NINETES...

*

21-10-12

*

Cal llegir per cobrir els sorolls de guerra. Som en temps de batalles doloroses, homes que es maleeixen entre ells perquè són castellans, bascos, catalans, hutus, germans musulmans, tutsis, salafistes, republicans, democristians i una llarga, llarga, llarguíssima llista que nega l’evolució pacífica de les espècies.

      Però ¿qui diu que l’evolució de les espècies ha de ser pacífica? Jo, no. Les espècies es devoren entre elles per alimentar-se, per obtenir territori i poder, per avançar fins a cobrir el món com ha estat manat des de l’inici dels temps. Nosaltres no en som excepció. ¿Per qui ha estat manat, això? N’hi ha que sostenen (com feia Pereira) que ja consta en el Gènesi. Altres diran el contrari. No hi fa res. Hem estat dissenyats a patacades sobre plaques tectòniques inestables: portem per herència la mort, la guerra, la pesta... Calla, calla, que esmentes l’Apocalipsi. No tenim pas altra opció...

      Mentrestant, llegiu, llegiu ninetes, que els vencedors menjaran recapte i ballaran al so de les castanyoles que, no us erreu, no són solament andaluses. I els vençuts, ¿què? Detritus a la mar, ja ho deia Manrique. La mar que sentireu al fons del gran corn marí.

*

La lectora ben proveïda. Collage d’OX

LENTA MARXA AL NO RES

 
LENTA MARXA AL NO RES
*
19-10-12
:::
De nit, vent de llevant i mar remorosa, bramulosa, avar el cel de pluja. Vull adormir-me amb pluja i no ho aconsegueixo.
Al fons, rodar de trens de càrrega, llargs, llargs, llargs...lents, lents, lents... centenars de contenidors xinesos cap al nord. M’estimo des de la infantesa aquest rodar somort que em vol induir el son. Que em porta a poc a poc a l’aventura onírica.
A la llum vetlladora de la pantalla de color d’albercoc, la pell del braç que alço per llegir al llit es plega en un també lent arrissat d’arrugues fines, fines, però tenaces i que contemplo amb sorpresa atemorida; són el tènue marejol que anuncia el naufragi.
*
Cavallet amb nuvis. Collage d’OX
 

LA FALLERA PETARDA

LA FALLERA PETARDA
*
16-10-12
*
Era una valenciana sulfurada,
tota de greix vermell i gran papada,
ninot de falla en pasta enverinada,
amb cara gladiadora i mal pastada.
 
Seia en piràmide, manant des de l’alçada,
era una gran Gorgona enfurismada
niu d’escurçons des de la gola  asclada,
ella mateixa llengua intoxicada;
 
perquè de valenciana és renegada
i contra Òmium Cultural pontificava:
no va dir pas ‘xiquets’, la malparlada,
sinó que els catalans pretenen ara
 
ensenyar els valencians la parla clara,
i ho escup amb llengua l’altra, mal dictada,
els ulls fugint de l’òrbita, llunàtica,
com Júpiter amb fletxes i tronada.
 
Ai xiquets valencians, ai quina falla
que tants d’anys aguanteu aquí plantada:
ja hauríeu de pensar en la petardada,
i en la cremà en feroç espetegada.
*
Lo Gayter del Francolí
(Amb permís de Quevedo i els seus nassos i dedicat als exabruptes –televisats- que ahir al vespre va proferir la falla.)
Imatge de Niki de Saint Phalle, al llibre editat per la Fundació Joan Miró.

PLAERS D'OCTUBRE


PLAERS D’OCTUBRE

*

16-10-12

*

Tant de plaer no el podrem abastar,
      i el que ens queda per tastar...

No volia començar amb un rodolí, però així surt. Han estat uns dies intensos d’amics, de visites a paisatges diferents tots dins de la demarcació, però tan diversos i gloriosos com ho és Tarragona de cap a cap.

Del carrer Mozart de Tarragona, a La Fatarella i a Tamarit. Dinars en jardins, restaurants i galeries obertes a un mar clàssic que ens fa sentir eterns.

La Terra Alta és realment alta, i dic obvietat, però veure l’immens panorama obert i les perspectives de planes i de muntanyes blaves fins a l’infinit ens recorda que som una pedra més entre les pedres. Vaig sentir pena fonda, en caure la tarda, veient les miserables trinxeres on lluitaven els nostres pares sense el conhort de la victòria. El meu pare va ser al front a la batalla del Segre, si fa no fa cruenta com la de l’Ebre. Si es rescaten els morts i se’n fa memòria a les Camposines, allà ni poden comptar els de Cervera, amuntegats en fossar immens.

Però els nostres amfitrions Gironès-Puñed, de La Fatarella, ells mateixos Fatarella sencera, porten la generositat fins a l’extrem: ja coneixíem el forn àrab, conservat com era i a ple rendiment de pans i coques, calius i olors inoblidables. Ens hi acompanyen de nou, però cal parlar-ne ‘in extenso’. També dels oliverars i ametllers ben margenats, lluita inicial de l’home sobre la terra i que ara encara es demostra utilíssima.

La mansió del carrer Mozart acull amics en un jardí com un paradís, i una conversa ‘in crescendo’ quan intento demostrar que la lluita humana no s’acabarà mai, ja que ve del neolític i que, ho reconec, dóna raó al nostre Indiana Jones,  Eudald Carbonell, quan sosté (com Pereira) que el cervell humà no s’ha desenvolupat i bon tros que n’hi falta: no reconeix encara ni el comunisme, diu ell, ni el cristianisme, dic jo, perquè acaparem pel nostre profit sense saber compartir amb els altres. Aquests mesos i anys en veiem els resultat crus i duríssims.

A Cala Tamarit, entre verdors immenses i abruptes, mediterranis com som dinem en una ampla galeria a casa d’uns cosins. Com que hi parlem en castellà, en un moment donat reconec que sóc ‘materia prima’, és dir, formo part material del meu cosí, el que toca el violoncel; a sobretaula encetem els rodolins de la figa. Aquests ja els posaré més endavant, que ara no és cosa d’enfarfegar el text. Es fa fosc sobre els espadats i el mar ens adverteix bramulant: no passeu d’aquí.

Portem magdalenes i pastes de la Terra Alta, pa del Forn de Baix, regit per Rosa Maria Balsebre. Recaptem palosantos (no en dic caquis), olives fetes pels de cal Garrit, una carbassa de cabell d’àngel que divendres serà confitura... i una conversa que els molins de vent allunyen cel enllà.

Per si tot això no fos prou, els amics Tous-Gomà-Camps ens ofereixen un cistell de palosantos del seu mas de La Riba. Xiquets, com hem xuclat amb delícia la polpa d’un preciós color encès, i ens l’hem sucada en el pa fatarellenc com si fos tomàquet. Ni els reis saben apreciar aquests tresors, mal els llavis se’ls vegin bavosos i envermellits de tanta paraula ofensiva sobre aquesta terra bellíssima que ens hem fet nostra pam a pam, somriure a somriure; i que encara no posseïm malgrat que els nostres pares hi deixessin la sang, com el del front de l’Ebre, el del Segre, els de... tanta geografia catalana. Amics, no defalliu: assaboriu productes de la terra i no temeu les boques maleïdes.

*

¡¡¡ ENDAVANT LES TRADUCCIONS !!!

¡¡¡ ENDAVANT LES TRADUCCIONS !!!
*
14-10-12
*
Tot cofoi, un professor de la UB sosté (com Pereira): “ La política de traduccions AL català és de les més potents d’Europa.” (El Punt/Avui-12-10-12).
      Escriptors del meu cor, gent de primera novel·leta d’Escola de Lletres, saltem i ballem d’alegria, que això ens donarà pa. El fet real és que les editorials estrangeres, doncs, es fan un fart de vendre literatura als nostres editors, i hi guanyen calerons, és clar, perquè així és el mercat: nosaltres a empassar-nos el que ells ens engalten, mal que sigui indigest. Importem, i això ens eixampla les freixures, pobrets de nosaltres, que solem combregar amb rodes de molí.
      Doncs és ben bé a l'inrevés: el dia bo, el temps gloriós, serà aquell que la literatura catalana pugui exportar a l’estranger. ¡¡¡ Que es venguin els nostres llibres fora, que siguem coneguts !!! Però ca, això no ho entenen ni que baixi el sant Esperit; no ho saben fer ni en tenen intenció, i així anem, que no ens coneix ni la mare. Potser un o dos d’aquí sí que els vendran i exhibiran com a feble testimoni que existim. Però els d’allà en saben més, de negocis: ens els engalten a centenars, bou per bèstia grossa, conills de teulada, merengues de raser, la qüestió és vendre i que ens ho cruspim tot, i al damunt, contentets perquè ens toca pagar. Ho diu un professor, santa paraula. 
*
Collage postal d’OX

LA NOSTRA ÉS LA MÉS LLARGA



LA NOSTRA ÉS LA MÉS LLARGA

*

11-10-12

*

Aquest indescriptible garbuix de banderes amenitza el balcó de casa. Per l’11-S no hi érem, i ara ens refem amb escreix. En aquesta mena de balcó fan de molt mal posar cap mena de banderes, i la catalana  que tenim és molt llarga, però mal que sigui recargolada, a entomar el sol i els llamps: Catalunya a Europa, veles endins de la mar i amb vent de popa.

      Sobre aquest mar, en aquesta hora ja daurat i rosa, enviem els nostres pensaments del que volem i podria ser. Molta gent em comenta que estem vivint un gran moment, i s’entusiasmen. Jo també ho penso, però la desconfiança de la realitat que toco, sobretot a la meva ciutat, em fa contenir. Així i tot m’agrada afirmar, com sostenia Pereira, que la nostra és la més llarga.

*

¡AIXÒ SÍ QUE ÉS TOP TRENDY!

¡AIXÒ SÍ QUE ÉS TOP TRENDY!
*
10-10-12
*
Els nostres (¿?) diaris en paper. La nostra tv (¿?) espai llibres, els ‘nostres’ editors, els ‘nostres’ comentaristes, els lectors en general, acullen a dobles pàgines i als seus espais escriptors que fins ara escrivien en català i ara ho fan en castellà. Com deia l’enyorada Barbara – cantant francesa-: “¡És que són tan bufons...!” Com repetia Elias Canetti: “La teva llengua és el teu país.”
      Som en un moment que els pobres escriptors castellans i en castellà a Catalunya (¿existeix Catalunya com a tal?) es troben abandonats, orfes, rebutjats, gairebé assistits per Càritas per poder menjar. Per aquest motiu i en solidaritat, d’aquí endavant a la merda Òmnium, la ILC, les institucions culturals catalanes, l’escola en català i els nostres inútils esforços des de la transició, estirant-nos la butxaca, i demanant sisplau: “Parleu català”. “Parleu millor el català”. Si m’adono que vam fer riure i encara es riuen de nosaltres... Si els polítics fan pena a la tv, fillets meus. Si els tertulians ens endinyen un llenguatge bastard ¡fins i tot aquella que admiràvem!, i ho fan amb un trendig que ens arriba a l’entranya i ens fa estremir de gust... Mai s’han molestat a estudiar i aprendre la llengua que ara ja no serveix per a res. ¿Per a què caldria l’esforç? Escriptors que teniu temptacions malignes: ¡mai més en català o no arribareu enlloc! Cal canviar de camisa i aquest és el millor moment, ara que es prepara no sé què. “És que són tan bufons...” Una gran abraçada, estimats.
*
Collage d’OX

AIXÒ NO ÉS 'TRENDY'


AIXÒ NO ÉS ‘TRENDY’

*

9-10-12

*

Aquesta és la inscripció que hi havia a la paret del davant del nostre hotel en un poble de la Ribera d'Ebre on vam dormir ja fa un quants anys.

La vam retratar perquè fins al moment només havíem vist escrit a tot arreu “hijo de puta”, i veure-ho en català ens confortava.

Si bé últimament, i per respecte a les putes evangèliques, elegides per preparar-nos el regne del cel, m’estimo més dir “fill de cabró”.

Pel que anava. L’ordinador em mata. Torno a estar sense els dos discos durs externs on desava els meus arxius per seguretat, com diuen que s’ha de fer. L’un feia pudor de socarrim ( no era gaire vell); a l’altre, de trinca i de reserva ben reservada, el nou ordinador no el reconeix. Tampoc em reconeix un lector de disquets que m’havia de conservar la feina feta fins ara, que és gairebé tota la meva obra. Tinc els llapis, sí, però només amb arxius ben parcials, compromisos del moment. ¡Jo ja tenia el que cal, caram!

Total, tot torna a ser en mans del tècnic, com quan vaig ser al poble sense cobertura. I jo en la més abjecta de les impotències, perquè d’això ja fa dies i no puc enviar treballs que em demanen.

Per acabar-ho d’adobar, aquests últims temps de xafogor fastigosa amb pestilència de productes químics que deixen anar de nit les indústries, m’han trobat una tensió baixíssima, a mi que sempre pecava d’alta. Ahir em va agafar ¡a casa! un cop de calor que el meu cap bullia i feina hi va haver a refrescar-me i evitar una caiguda per vertigen. Avui vaig a tomballons. Em vull esbravar. Repeteixo interiorment el que diu la pintura de la paret. Però, ¿contra qui? ¡Contra tot! Per ensorrar-me encara més, a migdia escolto a la tele la situació de Grècia i la de Portugal, i els comentaristes diuen que d’aquí un any estarem com ells, arrossegant-nos, amb la pressió per terra, menjant rosegons i sense ni poder anar a cap hotel, sigui del Priorat o de la requinta, com deia Rusiñol. Sí, estimats meus, ja sé que esmentar Rusiñol no és ‘trendy’, com diuen els del masclet, però és que de fills de puta n’és tan ple que no deixen veure la llum del sol.

*

PLOMES EN ESPLÈNDIDA CORONA


PLOMES EN ESPLÈNDIDA CORONA.

*

6-10-12

*

Alguns blogaires tenen com ensenya dels seus blogs delicioses i valuoses plomes: llances que refulgeixen al sol de les inspiracions vàries. En temps de picar tecla, escriure amb ploma, i si és d’or millor, té el valor reconegut dels blasons nobiliaris, almenys en la intenció.

      Ploma que traça l’impuls de la mà, aquesta guiada pel dictat del cervell: ploma obedient, doncs. Ploma que delata les nostres vacil·lacions i decisions. De traç elegant, dibuixa la lletra nítida sobre paper de qualitat adequada a l’acte que l’escriptor es disposa a realitzar.

      Ploma de poema o de signatura, però d’intenció ben clara. Per escriure amb ploma el pensament ja ha de ser madur i la frase definida; no es pot recular, malgrat que en escriptors nobles, quan no es disposava d’altra eina, veiem esmenes, correccions i afegits entre línies o a peu de pàgina. Tal és la diferència entre els escrits comparats de Schiller i Goethe: el primer amb esmenes abundoses i el segon gairebé net, com si el pensament fluís ja madur.

      A l’estiu vaig recollir aquesta corona de plomins que il·lumina l’escriptora clarivident. Pensava en un blogaire concret, ell ja ho sabrà. Però altres també exhibien plomes, respectaven plomes, les estimaven, les mostraven. I jo ara dedico aquest collage al gremi de la ploma antiga i moderna, encara que no hi escriguin i només teclegin. El conjunt em resultava irresistible, gairebé hipnòtic.

*

 

AQUELL "NOSALTRES"...


AQUELL “NOSALTRES...”
5-10-12
*

 
Els evangelistes Marc i Lluc volien que en el seu grup selecte de seguidors de Jesús no s’hi infiltrés
alguna persona indesitjada, és a dir, no coneguda, que anava repetint el que ells deien i feien. Ja coneixem la tendència humana al grup, penya, club, fraternitat, secta, etc. etc. Ens sentim protegits dins del grup; sovint orgullosos del grup i, encara més, superbs segons la categoria atribuïda al grup. De manera que van denunciar a Jesús uns individus que els imitaven i que no eren dels “seus”. M’imagino els amics de Jesús un tant molestos per tal fet.

En canvi, es troben que Jesús els diu que els deixin estar, que mentre no vagin “en contra d’ells”, vol dir que hi estan a favor. El grup de seleccionats va haver d’esborrar la ganyota i ampliar la capacitat dels seus cors per incloure els que actuaven com ells, d’acord amb ells.

 He hagut de repassar uns vells dietaris, dels anys 79 i 80, buscant una dada que no trobo. Sí que veig anotat, en canvi, que llavors el Papa feia un viatge al Japó i a diversos llocs nòrdics, repostant a Anchorage. Que viatjava en l’avió de l’emperador del Japó (¡cosa sí ben sacralitzada!) i que en el viatge, només al pas per Filipines ja havia costat al govern d'allà, no pas al Vaticà, 1.500.000 dòlars. Jo apuntava llavors que, és clar, no hi havia res més allunyat de l’exemple i prèdica de Jesús. Avui, tants anys després, veig al diari la cara de pomes agres de Rouco Varela i em pregunto si les seves denúncies i amenaces contra Catalunya (perquè la CEE es mou sota el paraigües polític integrista) actuen només a favor del Cèsar i en contra de la línia de Jesús. No hi veig imitació de conductes cristianes, en els exabruptes dels grans sacerdots. No jutjo per no ser jutjada, però, ¿què s’ha fet d’aquelles benaurades ensenyances que van durar només tres anys? ¿En saben alguna cosa, els bisbes i els nacionalcatòlics?
*
Article per a la revista Foc Nou.
Imatge de sant Magí al Passeig Marítim Rafael Casanova, a Tarragona.

 *

"CADA CASTELL UNA FLAMA" (i 5)


“CADA CASTELL UNA FLAMA” (i 5)

*

5-10-12

*

S’acaba el dia casteller: els esforços, les il·lusions, les decepcions, el viatge de tornada a casa. A cada costat de l’escenari, els castellers locals alcen un pilar, canten els cors alhora, també els adults, i tots fem adéu. Pleguen els músics i la partitura es tanca. ¿Per sempre?

 

ELS ADÉUS

 

La tarda és blava i és lila,

s’apaga el sol als castells,

i a les finestres més altes

volen mocadors vermells.

 

Els braços que els fan volar

pregunten si tornareu;

a les finestres més altes

hi ha unes mans que fan adéu.

Les colles s’han enlairat:

els cossos com una espiga

i els ulls de raïm morat.

 

Castellers de vora mar,

quan feu castells terra endins

recordeu-vos de tornar.

*

Del llibre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.

“CADA CASTELL UNA FLAMA” (4)

*

4-10-12

*

Una petita peça entremaliada després de la solemnitat i abans que el vespre ens faci dir adéu.

 

SEQÜÈNCIA DELS TIMBALS

 

Timbals, tabals, tabalers,

repiqueu perquè es preparin

els terços, que van lleugers.

 

Tabals, timbalers, timbals,

acompanyeu fins al cim

aquest peu que va descalç.

 

Tant si és de nit com de dia,

el timbaler ben trempat

un bon castell anuncia.

 

Sigui de dia o de nit,

els que toquen el timbal

fan fugir el mal esperit.

*

Imatge del llibre “Fem pinya” (Diàfora)

"CADA CASTELL UNA FLAMA" (3)


“CADA CASTELL UNA FLAMA” (3)

*

Ampla, majestuosa, escrita en to menor per donar més profunditat, la música avança lenta, com el sol que va escriure Valéry per ornar el migdia. Quan la vaig sentir per primera vegada, una emoció fonda m’envaïa, i m’admirava que Jordi Molina hagués pogut escriure una partitura tan bella. I ningú en guarda memòria...

*

LA GLÒRIA DE MIGDIA

 

El sol corona la plaça

i els mocadors són banderes.

Les mans més amunt del cap,

ales blanques i ales negres.

 

Creixen, al sol de migdia,

cúpules i catedrals:

cada castell, una pedra;

cada castell, el més alt.

 

Cada vegada que pugen

els castells en l’aire groc,

se sent un bategar d’ales

perquè el cel és més a prop.

 

Cada casteller, una flama;

cada castell, la foguera.

Quan crema la sang als braços

s’encén la terra sencera!

 

*

 Imatge del llibre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.

"CADA CASTELL UNA FLAMA" (2)

“CADA CASTELL UNA FLAMA”  (2)
*
2.10.12
*
Rectifico perquè m’ho va fer notar ahir un amic blogaire: el concurs de castells és els dies 6 i 7 d’aquest mes. Aclarit això, avui poso la segona peça de la Cantata,  la seqüència de la gralla. Cal dir que mentre cantaven, els infants feien voleiar cintes de colors, picaven de mans en certs moments o de peus en altres, segons indicava el director, Josep Prats. Aquesta cançó és en un to molt festiu, i encomanadissa, perquè el Jordi Molina en sap molt. Tota la Cantata va ser interpretada per la Cobla Mediterrània. Gairebé resultava una simfonia.
*
CANÇÓ DE LA GRALLA
 
Gralla, gralleta, gralló,
dóna la nota més forta,
que ens hi posem de debò.
 
Gralla, grallona, gralleta,
aguanta el nervi en tensió
quan la torre estigui dreta.
 
Gralleta, grallona, gralla,
refila com els ocells
perquè puja la canalla.
 
Gralla, gralleta, grallí,
sona amb la nota més fina,
que l’enxaneta és aquí.
*
Imatge del llibre “Fem pinya” (Diàfora)

CADA CASTELL UNA FLAMA

Aquest any, els dies 9 i 10, hi ha concurs de castells a la plaça de toros de Tarragona. Dos dies d'espectacle imponent, de masses, de color, de potència i voluntat, de totes generacions.

L'any 2004, per al concurs, que se celebra cada dos anys, l'Associació de Corals de Catalunya ens va demanar una Cantata relativa als castells. Jordi Molina escriuria la música i jo la lletra. La música va ser, com és la de Jordi Molina, potent, esplèndida, tendra o juganera quan calia fer de pont entre unes i altres peces solemnes que feien posar la pell de gallina per la seva bellesa. Hi participaven cinc corals infantils i juvenils, la gloriosa Cobla Mediterrània, un cor d'adults i la colla castellera de la localitat on se celebrava el concert, tot dirigit per Josep Prats, de brillant història.

Es va representar a 5 ciutats castelleres: Tarragona, Torredembarra, El Vendrell, Valls i Vilafranca del Penedès. L'espectacle era emocionant i va ser llargament aplaudit. La televisió de Vilafranca ho va gravar. Com és costum al país, que jo sàpiga la Cantata ha caigut sota la pols de l'oblit i cap coral ha cantat ni s'ha fet seu ni un dels bells fragments. Ni s'ha editat tampoc. El llibret només conté la lletra i la història dels participants.
Per recordar aquella gran festa que va ser, i afegint-me al nou concurs casteller, aniré escrivint cada dia un dels poemes de la Cantata.

CANÇÓ DE MATINADES

Desperteu-vos, que ja és festa
als carrers de la ciutat!
S'enlairen blanques gavines
que dormien sobre el mar.

Les barques, avui, reposen,
i els pescadors s'han vestit
aquelles camises fosques
com el mar quan és de nit.

Castellers de terra endins,
que vestiu colors encesos
com el del blat i els raïms.

La ciutat es torna d'or,
sonen gralles decidides,
i els forasters que ara arriben
porten les faixes cenyides.

Vidres blaus i vidres verds
s'obren per veure com passa
l'alegre gent castellera
que va camí de la plaça.

Castellers de vora mar,
si pesqueu a terra ferma
bon vent us ha de portar.

Els baixos, homes ferrenys,
així que apunta el gran dia
es miren les mans d'acer
que aguantaran la bastida.

Hi ha un mar de braços enlaire,
mestral, llevant, vol d'ocells:
Castellers, tibeu les veles!
Ja naveguen els castells!

Castellers de terra enllà,
quan sigueu a casa vostra
recordeu-vos de la mar.
*