CONTRA L'AMARGURA



CONTRA L’AMARGURA
*
Nota preliminar, amb perdó: quan he llegit el sant del dia al Calendari del Pagès, com tinc per costum, en la penombra del racó on escric i a causa de la lletra petita m’ha semblat llegir: “Sant Gabriel de la Dolorosa, pessimista”. Jo, perplexa, he rellegit i allà hi deia: passionista. Si el bon home era de la dolorosa (que en llenguatge d’un antic lampista nostre volia dir la factura), no és estrany que el meu pensament hagi traspassat a pessimista, ja que acabava de posar el títol d’amargura. Jocs mentals.
Pel que volia anar: contra l’amargura de les declaracions i actituds enverinades que cal suportar de la política ingrata, a vegades faig una petita estada a l’habitació blava, on hi ha la biblioteca dels nens. Tot de llibres de contes, fins i tot de meus, i em remeto a l’any 1936. Més endavant me n’he comprat i me n’han regalat dels que s’obren i formen cases, victorianes o no; granges; tallers del pare Noel; un arbre de Nadal que brilla a la nit si el deixes al sol de dia. Un llit on havien dormit els meus fills. Al capçal, emmarcada, una coixinera velleta plena de puntes i passacintes d’algun infant que aneu a saber com es deia i on para. A la primera lleixa petita, tots els ossets de fusta portats de viatges a Rússia; són ossets que fan accions gràcies a un pèndol mentre els gronxes suaument. Vigilant, sobre el costurer, la gran mare russa que és un guardasamovars, folrada de guata. Em vetlla el son quan faig la migdiada. Uns angelets de fusta polonesos, que després vam imitar en fullola, ben pintadets i amb trenetes de cordill.
            A la paret, els dibuixos que m’han regalat nens i nenes d’escoles diverses que han treballat el llibre “Marina/cavall de mar”. I alguna de les belles nadales que enviava l’inoblidable Miquel Plana, d’Olot. Hi ha la capsa blava amb els secrets dels enamorats. I una casa de nines gran, de les que fa Vicenç a Mont-ral, una per cada criatura. Em miren des de dalt de l’armari les tres nines antigues heretades de la viuda de Joan Llacuna. No m’agraden les nines ni m’han agradat mai, però no m’atreveixo a retirar-les en memòria de la difunta... Hi ha un fantasma de ceràmica grandet, per posar-hi espelma dins i que rigui i mogui els ulls en dia de tempesta. Un mirall ovalat de la casa vella, la que van aterrar per construir aquesta, i que ara fa els 100 anys. He de celebrar aquests cent anys d’alguna manera, i ho aniré explicant aquí. Era tan bonica, la casa modernista...
*

RESURRECCIÓ

RESURRECCIÓ
*
23-2-14
*
De camí a Mont-roig del Camp diumenge al matí. Observo una resurrecció floral encapçalada pels ametllers, de floració esperada, delicada i bellíssima, contrast entre escorça fosca i pètals delicats en blanc i rosa. Però tot, en el territori, és un jardí sense interrupció. Aquest és lloc de jardineria, planter, arboricultura, tota l’extensió de terreny amb grans contenidors de palmeres variades, oliveres, fruiters, exemplars decoratius destinats a jardins i ornamentació en general. Tarongers i mimoses brillant al sol, i els esplèndids garrofers propis del Camp, de fruit tan apreciat en la indústria alimentària.
            Però cal fer atenció als talussos i marges de carretera: arbustos florits també en blanc i rosa, els petits geranis silvestres humils i temorosos, les menudes i brillants calèndules i lletsons, cobrint de groc gloriós tot el llarg del camí banda i banda, juntament amb els caps blancs i bosses de pastor. I als camps, extensions de ravenissa blanca que fan la il·lusió d’una intensa nevada, amb l’esclat ocasional d’un verd detonant que correspon a les lleteresses més tendres.
            S’acaba febrer, però les flors no ens han abandonat: hi són sempre si les sabem veure, per a goig nostre. I avui algun senyal de resurrecció s’alçava de la terra cap a l’aire més blau que el de Miró. Potser sigui la quinta essència, aquell esperit que diuen que s’eleva per sobre de terra, foc, mar i aire. I tot a causa de les flors.
*

La Masia (Mont-roig), de Joan Miró.

DIES AMABLES

DIES AMABLES
*
21-2-14
*
Quan la realitat és tan agressiva com la que vivim ja fa un temps llarg, i quan s’anuncia encara més dura, m’agrada evocar alguns dels moments amables i senzills que he viscut i que ara recordo com a privilegi.
A més dels cursos de piano, aquests l’espinada vertebral en la meva formació, estudiava pintura en un taller i també costura en un altre taller, no gaire allunyats l’un de l’altre. El professor de pintura, Antoni, ens feia sortir a pintar ‘del natural’, que se’n deia. Recordo en concret un petit llenç on s’hi veia una caseta blanca a prop del mar, sobre les roques, amb una finestra amb geranis: m’hi imaginava la vida senzilla i amable i potser pecava d’ingènua.
A costura cantàvem vora el celobert mentre cosíem delicadeses ‘de blanc’, o sigui camises fines, roba de llit, nuviatges. La professora Rosa ens ensenyava cançons tradicionals catalanes. Rèiem i especulàvem sobre quina camisa devia portar la princesa Grace, que llavors es casava amb Rainer de Mónaco. La fornereta del Serrallo ens parlava d’en Ricardet llumaire*, el fill de la Teclona, i del mariuner de Civitavecchia, i els vaig escriure en el primer libre de poemes, que va guanyar la Flor Natural a Lausana.
A Rubí, els llargs estius, també pintava i tocava el piano, i m’enviaven a un taller de modistes, que m’ensenyaven a fer malla, la qüestió era que m’entretingués d’una o altra manera; les noies cosien els seus vestits d’estiu i de festa major, preciosos, que era costum anar de llarg a migdia pel carrer principal lluint el resultat de la costura. Les preparacions eren alegres i em sentia bé entre les noies més grans.
La vida senzilla, la finestra i les noies, la costura, la pintura i la música. Tanta vida, tants records amables, són carícies evocades per amortir les ferides i l’amargor de la política dels nostres dies. Tota.
*****
*Llumaires: els pescadors que porten barques sardineres amb llum. “La barqueta sardinera/porta la llum al darrera (...)”, de “Marina/Cavall de mar”, d’OX.
*


ELS ACOMPANYANTS (i 3)

ELS ACOMPANYANTS ( i 3)
*
19-2-14
*
Displicents, cortesos i sense gaire interès pel concert, com si els haguessin forçat a assistir a l’acte quan ells parlarien tranquil·lament de negocis i dones. Galants, un dels tres actua de protector o mecenes del noi pianista. El de la casaca color d’or vell es mira amb bons ulls l’enamorada de l’artista. Potser també la festeja i ella es deixa estimar, que la vida és curta. Però els diners els té el més vell, el de la casaca morada, això ja es veu d’una hora lluny. I qui té els diners domina totes les situacions, fins i tot la noieta consentiria, només per ajudar el xicot, no pas per altra cosa, no penséssim mal. El de la casaca blava m’observa amb desconfiança: “Tants anys aquí a l’ombra i ara ens exhibeixes per Internet?”, em renya.

*

CONVERSA (2)

CONVERSA (2)
*
18-2-14
*
Dues dones conversen. Les mans en repòs, només un gest lleu de qui parla i l’atenció de qui escolta. Una conversa pausada, aire lleu del vespre que amb prou feines mou les fulles. No riuen i això pot fer pensar que la conversa no és frívola. Potser admiren i comenten la música i el benestar. Són privilegiades, se les veu plàcides, d’acord amb l’ambient que les volta. Dues amigues i un escenari com només algunes persones i pocs déus saben preparar.
            Fa molts anys que em miro aquestes cares que contenen tots els meus passos, tota la meva vida. No em miren, no em parlen, però jo les sento. Són molts els fragments literaris que ens descriuen personatges a qui les pintures han parlat. Teilhard de Chardin, per exemple, que arribà a conversar amb un quadre. Però, sobretot, va ser Lorenzo Lotto qui ens va posar en contacte amb el retrat interrogant per excel·lència: el del gentilhome venecià Pier Francesco Orsini. Aquest personatge escriu i alça el cap per mirar el que s’acosta a contemplar-lo, com dient: ¿qui ets? ¿necessites alguna cosa? Es veu clarament que el visitant l’ha interromput en la seva feina i ell espera resposta, decidit.
            La de la fotografia és la part central del tapís del rebedor. Ara cal fer silenci, que així que la noia segui començarà el concert.

*

LA MIRADA (1)

BLOG 10
*
LA MIRADA (1)
*
16-2-14
*
Blau i rosa. Vellut i seda. En un jardí fastuós amb columnates, glorieta i exquisida companyia, un jove toca el piano. Potser, en aquesta hora de vespre, canta la merla en el seu variat llenguatge. No farà nosa al pianista, sinó eco. Hi ha dues mirades que es troben i no els caldria música, però és la música el que els uneix i els parla.
            Pintar el rosa és un goig per a l’artista. Seda en aquest cas perquè és una escena galant, romàntica abans del romanticisme, però aquest corrent l’entén tothom passin els anys que passin i encara que alguns s’entestin a enterrar-lo.
            Aquí és seda, però en el cas d’Andrew Wyeth, en el seu “Christine’s World”, del 1948, era cotó rosa pàl·lid. Wyeth ens explica, en la seva celebrada interpretació, avui al MOMA, que va sentir una emoció intensa en posar el rosa enmig del seu paisatge. Christine i el seu món limitat però el camp immens i una taca rosa.
            El tapís que conté la mirada entre els dos joves el va pintar Antonio Ramos el 1922. En aquella època van ser moda els tapissos pintats. Aquest va ser un encàrrec dels meus avis al pintor valencià. Volien que el jove representés el meu pare, llavors un avantatjat estudiant de piano, fill únic, educat al Lycée du Parc, a Lyon. L’escena la tenim a l’entrada de casa i sota hi ha l’arca de núvia on poso el meu pessebre. Com que el rebedor no té llum natural, l’obra no ha perdut color, i quan entro em sembla que encara sento el frec de la seda rosa al moment que la noia és a punt de seure. El piano, si jo no el toco fa silenci: cap esperit m’interpreta les cançons estimades.

*

AI, COR MADRILENY...

AI, COR MADRILENY...
*
14-2-14
*
Deu ser perquè és sant Valentí, que m’acaba de trucar una noia gentil per dir-me: “sóc de l’editorial (x) i venim a Tarragona a fer una enquesta sobre ensenyament i lectura”. La noia és molt amable, però m’agafa informada. Parlem de l’escola pública (...) “¿Ah, sí?, doncs a mi tothom em diu que les escoles concertades són millors que la pública...” “Nena, vas molt errada i abans de trucar als llocs cal que sàpigues què dius.” Continuem la xerrada, que si biblioteques, que si llibres, que si quants anys té, etc.. A la noia, que parla en català correcte, la sorprèn que jo estigui tan activa a la meva edat. No et fot... Com que l’entrevista ha resultat satisfactòria, em diu que l’editorial, agraïda, em farà arribar un preciós contacontes (sic) bilingüe. “¿Bilingüe en què?” “Doncs en anglès i castellà”. “I el català, nena?” “És que l’editorial és de Madrid”. “¿I què? Jo col·laboro amb editorials que publiquen a Madrid i a Catalunya. ¿Vosaltres veniu a Catalunya a fer publicitat i no teniu cap atenció amb la llengua del país?.... vaja. No vull el llibre, gràcies. Almenys els catàlegs d’art i moltes revistes tradueixen a tres llengües.”
Així s’acaba la història de la tarda de sant Valentí. Ai, cor madrileny desenamorat del català, ens podries almenys estimar una mica...
*

Dibuix d’OX

CINTURONS DE CASTEDAT

CINTURONS DE CASTEDAT
*
12-2-14
*
“IRAQ. UN INSTRUCOR DE SUÏCIDES MATA 21 ALUMNES PER ERROR.”
“EL CAP D’UN CAMP D’ENTRENAMENT DE GIHADISTES SUÏCIDES, situat a Samarra, al nord de Bagdad, va fer servir un cinturó carregat d’explosius mentre ensenyava 21 alumnes i els va acabar fent saltar pels aires. Sembla que l’instructor desconeixia que el cinturó estava carregat i el va detonar per error. Segons l’exèrcit iraquià, el cap del grup del camp de gihadistes està vinculat a Al-Qaida.” Redacció. El Punt Avui 12-2-14.
Ja és llarg el títol que posseeix aquest home: “Cap d’un camp d’entrenament de gihadistes suïcides”. Noble feina, per cert. I llarg l’efecte d’un sol cinturó, que pot preservar la castedat de 21 homes. Suposo que, com tots els exèrcits del món, actuen acatant les voluntats celestials, que els manen matar per preservar castes les essències pàtries i el sant nom de Déu. Per cert, ¿encara existeixen els capellans castrenses?
Però els esmentats suïcides no sols volen preservar la seva, de castedat, sinó la de totes les persones a qui pugui abastar el seu cinturó, com més millor. Multituds. Sants barons, a fe. ¿Ens els trobarem al metro algun dia? ¿O al camp del Barça?
*

Collage d’OX

EL SUD

EL SUD
*
10-2-14
*
A la porta de la nevera ja no hi caben més titulars de diari, de manera que em trec del davant els recordatoris perennes de la nostra misèria de ‘donasses’ i ‘homenots’ del sud, com ens defineixen alguns escriptors. Però abans d’arxivar-los us les passo. Ja ho vaig fer anys enrere en un llibre que es diu “La Via Augusta” (Flor del Vent Edicions). Llavors n’hi vaig posar 40.

TITULARS:
“Tarragona tiene la renta familiar más escasa de toda Catalunya”, Diari de Tarragona, novembre 2010.
“Tarragona, la segunda zona con más contaminación  de Catalunya”, Diari de Tarragona, octubre 2013.
“Tarragona es la única demarcación donde caen las exportaciones”, Diari de Tarragona, octubre 2013.
“Tarragona cierra 2013 con un 27’03% de paro, superior a la media estatal”, Diari de Tarragona, gener 2014.
“Las mujeres cobran un 27 % menos que los hombres en Tarragona”, Diari de Tarragona, gener 2014.
“Tres de cada diez tarraconenses no perciben ni el salario mínimo”, Diari de Tarragona, gener 2014.
”Les comarques de Tarragona, la segona regió amb la taxa més alta de delictes de Catalunya”, Notícies TGN, febrer 2014.
“Tarragona lidera la destrucció de llocs de treball durant el gener”, Notícies TGN, febrer 2014.
*
Sense comentaris.
*
Collage d'OX.


PLÀNOL DEL SECTOR

PLÀNOL DEL SECTOR
*
9-2-14
*
Són cinc illes de cases. L’amplitud és poca, aquí no és Barcelona; i els carrers més aviat estrets. Rambla de Tarragona, des del mercat fins al carrer d’Adrià, ja prop del Balcó. Al meu pas trobo els joves de diverses ONG o Creu Roja, carpeta en mà adreçant-se a cada vianant. La parella amb dos gossos i flauta, asseguda a terra, que pidola. El romanès de l’acordió. Un africà, criatura penjada a l’esquena, que ven collarets pels bars. Una dona de mitjana edat que demana, sola. Les noies de la perfumeria, que reparteixen els papers amb l’oferta temptadora.
Al passeig hi trobaré Enrico, el que fa anys que toca el salteri. Ahir el vaig saludar perquè feia temps que no el veia ni sentia: “fa fred i no hi ha gaire gent”, em va dir. I Edgar, el noiet de les bombolles, que ja he retratat alguna vegada. Tots es coneixen. Et poden dir la fitxa l’un de l’altre i del de més enllà. Un mapa de la ciutat amb els punts estratègics necessaris per obtenir el petit rendiment de cada dia. Un sector curt, aquest, amb una densitat espectacular de captaires. Periòdicament hi acudeixen també els de la cama tolida, asseguts a terra. O, al cantó més transitat, s’hi instal·la alguna taula petitòria, o un inflable turístic, o els castanyers quan n’és el temps. No és en aquest curt sector, però val la pena esmentar que la romanesa de la porta de la catedral fa anys que ocupa el mateix lloc. La vaig veure arribar i allà va créixer fins tornar-se una dona secardina. Deu ser bona plaça, aquesta, penso.
En fi, el meu recorregut habitual és aquest. Habitual en tots sentits: ells em miren però ja no em veuen. Jo els veig però no els miro gaire. Alguns es renoven, jo no.

*
Collage postal d'OX

AQUELLA SANG...

AQUELLA SANG...
(Regalo el títol als innombrables escriptors aprenents de novel·la negra)
*
5-2-14
*
A banda de política agressiva, al món hi ha petites coses que fan relaxar el cervell i alhora proposen amables entreteniments. Com aquesta notícia breu. “ITALIA. ROBAN UNA RELIQUIA CON SANGRE DE JUAN PABLO II” (28-1-14).
            Caram, em dic, perplexa. ¿Per a què deu voler algú una relíquia així? ¿Un devot? ¿Un fetitxista? ¿Algú que la vendrà per uns dinerons? ¿Un petit David que ataca el Goliat vaticà?
            Però la vertadera intriga consisteix a saber d’on provenia la sang del difunt il·lustre, sabent que dels morts no en raja. Devia ser extreta en viu, doncs. ¿Cotonets d’injecció que algú desava amb reverència? ¿Sang del nas? ¿Morenes? ¿Pelades al genoll de quan era nen? ¿Esquitxos de l’atemptat que va sofrir? ¿Devia acudir allà la gent emportant-se retalls de roba, o expressament sucant els mocadors per obtenir una relíquia venerada? Aquí deixo el misteri, per si algú, ara que s’ha posat tan de moda la novel·la negra entre tot quisqui i tothom s’hi atreveix, en vol escriure una de ben emocionant.
*

Relíquia de torero en gòndola. Collage d’OX.

CANÇONS VENÇUDES

2-2-14
*
L'últim dia de gener vaig rescatar aquest poema que no porta data. Aquest hivern és lluny del glaç i patim dies calorosos; el passem sense pena ni glòria i temo els dies càlids que s'anuncien. Ni la Candelera hi val. Sé que no canviarem res a força de versos, però els versos sí que són indicatius dels canvis en una vida.
*  
CANÇONS VENÇUDES

Silenci de gener: les paraules hivernen a les mans translúcides.
Arriba un corrent gèlid de memòries de vidre, dels confins del món,
d’allà on encara no es teixia llana ni els amants es besaven entre sedes.
Em feia por trobar-lo. Potser la mort reclama els dies massa llargs,
gelosa de la vida en els corrents més càlids, em dic en la incertesa.

Ara els bells palaus dormen un son de letargia, però el dolor degota
com un lent desglaçar de sang ferida que es perd al fons de l’univers.
Havíem acordat els colors del migdia, sabíem les dreceres del sol, entre els dits
giraven, suaus, els fulls de cada dia. L’agonia era lluny, no amenaçava;
conjuràvem les ombres només amb un somriure, i ja bastava.

Tantes cançons vençudes, tants carrers inútils, tant dolor d’absència.
Les històries s’adormen al paper, les mans no m’obeeixen, enyorades.
Miro amb recança l’horitzó marí d’on venia la llum, ara buit d’esperances,
i els meus ulls hi descansen d’immenses, desolades, ermes soledats.
*
OLGA XIRINACS
Sense data.
*
Collage d'OX amb escriptora prerafaelita de Millais, cansada pel que es veu. Sèrie 'Últimes llums'.