*
Marxo, no pas per gaire temps. M'agradarà que les flors dels prats eixuguin les meves llàgrimes.
Us desitjo bones vacances a tots els que en feu, i sinó, un estiu plàcid i còmode.
Olga
*
Imatge: Ofèlia, de Jonhn William Waterhouse
A REVEURE
*
Marxo, no pas per gaire temps. M'agradarà que les flors dels prats eixuguin les meves llàgrimes.
Us desitjo bones vacances a tots els que en feu, i sinó, un estiu plàcid i còmode.
Olga
*
Imatge: Ofèlia, de Jonhn William Waterhouse
L'OU
L'OU
*
18-6-17
Mireu quin ou
que balla sol,
tothom somriu
i un raig el mou.
¿I tu què vols?,
diu la tortuga:
vull un retrat
de cap a cua.
¡Quines cireres!
L'àngel no es mou,
que si baixés
cauria l'ou.
*
Lo Gayter del Balcó
*
L’ou com balla a la catedral de Tarragona
DOBLEGA ALLÒ QUE ÉS RÍGID
DOBLEGA ALLÒ
QUE ÉS RÍGID
*
11-6-17
*
Durant els bells
dies de Pentecosta, canto amb íntima satisfacció l’himne “Veni Sancte Spiritus”
(no confondre amb “Veni creator Spiritus”). Em van regalar un antic cantoral
francès, gruixut i de notació quadrada típica del primer gregorià i m’agrada
repassar-lo. Segueix l’escola de Solesmes. Poques coses hi ha més potents que
escoltar un cant conventual sota imponents voltes de pedra, que no se sap si
deturen el cant o es deixen traspassar cap al seu destí.
A diferència d’altres himnes, les
peticions i constatacions d’aquest són
lluny de l’ensucrament beat de molts cants religiosos. És curt, concentrat i
efectiu.
En la política tossuda dels nostres
dies, trobem una rigidesa que ens causa estupefacció. Uns en diuen plasma, però
seria massa tou. Rigidesa d’acer, de cervell encarcarat, enquilosat, devorador
de tota raó. En el cant, i en tots el que el canten, es demana ‘doblegar allò
que és rígid’.
Ara que tenim pregunta i dia m’ha
quedat el descans de viure fora del dubte i em sento alliberada. Hi ha
seguretat. Hi ha una voluntat conjunta que doblegarà aquella rigidesa que ens
ofega. I canto, confiant que la veu pugui traspassar la pedra.
*
Solesmes. Internet
DE GAIS I D'ARQUEBISBES
DE GAIS I D’ARQUEBISBES
*
31-5-17
*
Santa Tecla la
Vella (ss.XII/XIII) és una preciosa capella medieval que presideix el jardí de
l’antic fossar de la catedral, i forma part del recinte catedralici. Conté la sepultura dels Urrea, entre altres.
Pere (originalment Pero, nom de
procedència aragonesa) Ximénez d’Urrea i de Bardaixí (¿?-1489) va ser un arquebisbe
de Tarragona, famós per la seva vida agitada i batalladora, pels fills que
tenia i perquè feia el cors pels mars de la Mediterrània, sufragat per l’Església.
Ve a tomb perquè l’amic escriptor Josep Gironès publica avui un article titulat
“Corsaris, cacics i altres amics” (D. de T.) i m’hi ha fet pensar.
En una de les entrades referides a
Pere d’Urrea es pot llegir, en vermell, Pere d’Urea. Potser a l’home el
mortificava l’àcid úric, i d’aquí el caràcter. També en una pàgina referida a
la capella esmentada, es llegeix Santa Tecla la Bella. Fantàstic, que una Vella
sigui Bella, mèrit doblat.
El 2000 vaig escriure un llibre, “L’home
que mossegava les dones” (Columna), i les mossegava a la catedral. Hi surt la
capella esmentada, on alguns esquelets de gent notable es desentumeixen els
ossos i surten a beure una copeta del xartrès que desen en un armariet. Vet aquí
uns fragments del llibre: “De la sepultura de l’arquebisbe, primer va aparèixer
una mà ossuda, descarnada. Després una cama eixuta i tot seguit l’esquelet
sencer sense cap. Quan va ser fora, la mà va buscar el cap dins del sarcòfag i
se’l va col·locar amb moviments ràpids, com qui es posa la dentadura en
llevar-se.” “-Amadeu- l’arquebisbe llegí en veu alta-. Amadeu és enterrat al
jardí, aquí davant, a terra. El podríem convidar a conversar amb nosaltres, però
no goso./ - ¿Era el vostre... amic i amat?- demanava el cavaller Raïmat, amb
interès. / -El jove més tendre i amorós que heu vist mai. / Les roses d’aquest
món són per collir-les, per això les ofereix la natura i que sigui sempre amb
alegria (...)”
Estem en temps de bisbes contragais,
sí, els podríem aplicar aquest adjectiu. No solament a Solsona, sinó aquí,
on un 23-1-12 va ser dit pel nostre
titular: “Els gais no són adequats per a la societat”. En tot cas, tals
dignataris un dia seran ossos amargats, i des d’aquesta perspectiva ben segur que enyoraran les roses, però no
seran a temps de collir-les.
*
Fotografia presa
d’Internet.
ROSES VERMELLES
ROSES VERMELLES
*
22-5-17
*
També a
vosaltres, atentíssims i estimats blogaires, que tantes paraules amables i de
bona companyia m’heu volgut escriure als comentaris, dedico aquest poema que he
escrit per als veïns i amics de Mont-ral, que van portar les roses vermelles.
*
ROSES VERMELLES
*
Agraïment de les
famílies Roca-Xirinacs; Peris-Roca; Roca-Gibert; Borràs-Roca; Xirinacs Díaz i
Vergés-Xirinacs als veïns i amics de Mont-ral pel magnífic centre de flors que
han volgut dedicar a la memòria de Vicenç Roca, que tant va estimar aquest
poble.
*
Llargs i feliços
dies de joventut i maduresa
entre muntanyes,
valls, masies i aquest poble
van teixir
d’amistat les nostres vides
i les vides dels
fills que creixien: ara els néts i els besnéts.
Vida dels camps
que brostaven i granaven,
sol i pedres,
aixades i tractors, caminets dels boscos.
Avellaners,
pomeres i algun hort, la boira,
les guineus i
els senglars, les fonts,
els grèvols, les
alzines, pins i roures,
àligues i corbs,
pastorelles i merles.
De tots aquests
amors n’heu fet una amistat
que ara,
estimats veïns que ens retrobem de nou,
heu volgut que
es tornessin roses roges
en ofrena a
Vicenç, el Roca, com li deien,
que ha mort amb
el cor acariciant la terra
per la qual va
treballar des de tants anys
i que ara dorm
amb ell al seu jardí de Sajolida.
Gràcies, amics
que el coroneu de roses,
les vostres mans
han estat piadoses;
gràcies per
aquesta darrera companyia.
Quan sentiu un
alè refrescant en la duresa
de l’estiu més
ardent, o el cansament us venci,
serà ell que us
somriu, serà el Vicenç.
*
Olga Xirinacs
21-5-17
Conversa amb el
pastor al bosc de Mont-ral.
LO SALAMONET DE LES MATINES
LO SALAMONET DE
LES MATINES
*
11-5-17
*
Avui és l’aniversari
de l’aniversari: els 80, que l’any passat van ser tan celebrats, emotius i
alegres. Tantes escoles, poemes, flors, música, teatre, homenatges, sopar, alegria
i, finalment, el quadre a la “sala dels penjats” (vox populi).
Aquest 11 de maig del 17 és de dol
total. Però he trobat un Google amb espelmes de colors enceses que deien el meu
nom. I el company, ara invisible, sabent
que m’agrada la pluja per escriure, ha fet ploure una mica amb dos o tres trons
per adornar, que de seguida han parat, perquè la pluja a Tarragona sempre és
minsa, i ja tenim el sol al damunt.
Quan jo era petita, a col·legi
repartíem caramels quan fèiem els anys. Ara, si ve algú a casa, solem donar
pastes i vi o cafè. Als amics que veuen aquest blog, els ofereixo la llum que
deixa passar el rosó de la nostra catedral, a la foto.
En temps de llum escassa, generalment
llums d’oli, la catedral deixava passar pel rosó una claror com ara aquesta, que
provenia dels llums dits salamons o aranyes, que penjaven del sostre del
temple. Els pescadors els podien veure des de mar i se’n guiaven. Deien: “ja es
veu lo salamonet de les matines”. Ja entraven a port.
Que tots tingueu bona entrada als
ports respectius, perquè sou les estrelles que ara veig després d’haver perdut
el sol.
*
Rosó obsequi d'Òmnium Cultural del Tarragonès
MALA PSICOLOGIA
MALA PSICOLOGIA
*
8-5-17
*
En morir Vicenç
vaig anar a l’excel·lent psicooncòloga Agustina Sirgo, que m’aconsella a Joan
XXIII.
Però uns amics
em recomanen ferventment apuntar-me al Grup d’acompanyament al dol que
organitza l’Hospital Sociosanitari Francolí, contigu a Joan XXIII. Truco una
Psicòloga del centre i m’apunto pel 8 de maig, quan comença a funcionar el grup
en primera trobada. Avui mateix. EAPS, GiPSS,
Obra Social “La Caixa”, Fundació Vilaniu sembla que ho patrocinen.
Abans d’arribar-hi,
a dos quarts de cinc, m’entretinc a recollir flors silvestres dels descampats
propers: conillets, d’un rosa pujat que floreixen a munts. Escabioses grans.
Entro a la sala
i posen les cadires en cercle. Som nou persones, tot dones menys un home.
Quan el jove
presentador comença a enraonar, ho fa en castellà. Pregunto si la sessió ha de
ser en castellà, perquè ningú ho va esmentar, res no ho indica i tothom xerrava
en català. Ell requereix el grup, i una dona diu que ella “entiende poco el
catalán”. Viu aquí, és clar, i no ha cedit. El noi diu que potser faríem bilingüe... I per
una, paguem tots. Com sempre i per covardia del personal organitzador i
assistent.
M’aixeco i dic
que ho sento molt, però el meu dol no podria ser en una llengua de fora.
No m’han
preguntat ni el nom. Marxo, i respiro quan em toca l’aire fresc de la tarda.
Mala psicologia,
aquesta. ¿Per què sempre els catalans hem de ser humiliats i menystinguts a
casa nostra i per part de gent “nostra”? Per ser una matèria tan íntima com era
aquesta, m’he sentit molt ferida. Després he pensat que som a Tarragona, la
població amb menys quota de català del Principat, i menys voluntat de tenir-la.
I que els psicòlegs immadurs poden causar dolor.
*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
