AL VOLTANT DEL DRAMA

AL VOLTANT DEL DRAMA
*
9-9-17
*
                    1- El senyor fa una mirada  de mala hòstia que no vaticina res de bo.


                                             2- La tropa de la gavina conspira.

   3 – Contra el soroll i la càrrega, taps de suro, de cera, de silicona, de goma o de plastilina.


                 4 – Impassible la cúpula roja. L’acord impossible. Quina  creu. Cares d’estaquirot (cadascú que reconegui els seus). Santa paciència. La vigilància va de verd.

                                         5 - ¡Marededéusenyor!, diu en Higgins.

                                                                 ***


FE DE VIDA

FE DE VIDA
*
25-8-17
*
Una amiga vídua de poc em diu que plora molt, i una de les seves filles li pregunta: “¿Plores per tu o pel papa?” Ella se’n queda estranyada.
He pensat molt i la resposta és complexa.
Plorem per enyorament; per la separació després de molts anys; per compassió; per un cert instint de tenir cura d’aquell que ja no tenim a les mans.
No hauríem de plorar pels nostres difunts, perquè ells sembla que no poden ja sentir cap mal. ¿I el bé? ¿Com podem saber si senten? Raó i sentiment tenen arrels profundes.
Moltes vegades hem dit, i és comprovable, que ningú es pot pensar mort: tu sempre ets allà present. Com si penses un desert: tu ets allà pensant-lo. És impossible fer un tall mental i imaginar el no-res. Impossible físicament, que és l’única manera de pensar.
Potser per aquesta mateixa raó pensem vius els nostres difunts, malgrat saber del cert que són morts. I com a vius que els pensem, així els parlem i enyorem.
De cap manera hem de creure que plorem per compassió pròpia, ni per mantenir un estat de tristesa volguda.
*
En un cert contrasentit, estic contenta: he passat revisió (les temudes revisions) i m’han dit que estic molt bé, amb anàlisis perfectes. Per celebrar-ho he anat al banc a signar una Fe de Vida que em demanaven: aquí sóc, sí senyor.
*
Imatge cedida per l’escriptor Josep Gironès.

DIES DE DOL

DIES DE DOL
*
18-8-17
*
Els de Tarragona ja ho sabem, que la nostra costa és plena de projectes mortals. Des dels remots xalets d’Alcanar, amagats entre vegetació, passant alguns termes també propicis a l’amagatall, fins l’hotel de la Via Augusta a Tarragona, on es va prendre la decisió d’aterrar les Torres Bessones de Nova York: aquí va ser Mohamed Atta.
Ara ens toca a Catalunya. Segons veus autoritzades, la nostra és la cèl·lula terrorista més gran d’Europa, preparada per actuar. La frase és antiga i sàvia: “vigileu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.” Mateu 25:13. Atenció, doncs.
Al dol de tanta gent també hi afegeixo el meu, com un riu afluent. I la fotografia feta un dia de difunts, quan el mar també s’endolava.
*


   
                                                          
     







BE S'HA DE PIXAR EN ALGUN LLOC


BÉ S’HA DE PIXAR EN ALGUN LLOC
*
17-8-17
*
Tal com preveia, aquest primer estiu a ciutat després de fugir-ne molts anys com de la pesta, se’m presenta molt dur. No parlo de la calor, que tots hem de resistir sense poder-hi fer res. No. Parlo de l’organització de festes.
Aquest matí em trobo dos pixadors, la ventilació dels quals apunta la meva modesta finestra, que és la primera. Aquests pixadors són l’avançada del  que es prepara per tres dies de festa sencers al Passeig, al Balcó del Mediterrani: orquestres, menjars, jocs, i una gran variació d’espectacles. Bé. Però m’estimaria més sense la pudor inevitable.
De la botiga Ale-hop, en podeu veure la vela. Tenen una vaca de mida natural a l’entrada, amb una esquella que els vianants, grans i petits, fan sonar sense fre fins a l’hora de tancar, que és la 1 de la nit. Posen multes a la botiga per horari prohibit. No hi fa res: paguen i hi tornen. Visc just al damunt i l’esquellotada forada els meus timpans, sense que la petició amable de parar-ho almenys a la nit faci cap efecte. Ciutat sense llei, o amb llei i sense que ningú la respecti.
Passen dues hores de les protestes que he fet a l’Ajuntament i “¡Vejats miracle!”, que exclamava el clàssic: dos homes aparten les pixadors de manera que no ens arribi la bafarada als nassos. Ja ho veurem, perquè fa vent de llevant i tira cap a casa. Però sembla que les pregàries particulars i veïnals a l’Ajuntament han estat escoltades.
¿Voleu festa ? Sant Magí us espera a la seva capella encastada a la muralla, ple el sostre d’exvots en forma de barques i vaixells de tota mena que els pescadors hi portaven. Bon patró, sant Maginet.


   
                                                          
     







L'OFEGAT

L’OFEGAT
  *
  8-8-17
 *
Assisteixo a la recerca incansable i massiva d’un banyista perdut a mar. Un noi rus de 25 anys, diuen, que suposadament ha desaparegut a la Platja del Miracle. Són quarts de quatre de la tarda.
L’accident és lamentable però els comentaris coincideixen: “la gent espera que hi hagi bandera vermella per allunyar-se endins”. “Imprudents”. “Es necessita ser ruc”. ”Posen en greu perill la vida dels socorristes”.  Mals epitafis pel noi rus, si el troben.
Fa hores que llanxes vermelles de Socors Marítim i Creu Roja, verda i blanca de la guàrdia civil, altres més petites d’operacions subaquàtiques, i helicòpters dels bombers remenen i rebaten el mar embravit pel llevant, amb mar de fons. Ni rastre.
La gent s’ha agrupat al Balcó i a la platja, que és la més propera a la ciutat. Avui hi ha espectacle. Esperen, potser, veure hissar un cadàver amb escorrialles d’aigua. El cos l’han trobat a tres quarts de vuit del vespre en un espigó del port esportiu. La mar ja se l’enduia.
Mentrestant les gavines, dominants, impertorbables, sobrevolen l’espectacle amb sàvia majestat.
*

   
                                                          
     

LES VÍDUES VOTEN "NO"

LES VIUDES VOTEN “NO”
*
2-8-17
*
      Asseguren els del CEO que un 56,5 % de vídues rebutja la independència (DdeT-31-7-17), i que el % més important d’independentistes correspon als solters. I dels casats, doncs, ¿què en fem?
      ¿Tenen por les vídues de perdre les pensions? Com que sóc vídua molt recent, aconsello a la resta que s’ho prengui de la manera més amable i escolti La Vídua Alegre, de Franz Lehár, a veure si se’ls encomana aquella vitalitat i canvien de parer.



      Tot seguit, el CEO ofereix el perfil de l’independentista i de l’altre. Ja estem retratats, doncs, i els catalans sembla que en sortim ben parats, afedelisto.



      Per al final deixo  la fotografia de l’higròmetre de casa. La humitat ha arribat al 100, fet que no havia vist mai, o que no recordo. Xops d’aigua, vivim en un medi líquid, cosa que ens fa la vida ben desagradable i el passeig gairebé impossible. Enyoro els estius de cada any a Mont-ral. Amb Vicenç he perdut la meitat de la meva vida. Mont-ral també.
                                                                  *