EL SOL A TAURE




 

EL SOL A TAURE

          *

     30-4-21

          *

Aquesta primavera em porta una curiosa i estimada coincidència: arribo als 85 anys i estreno el llibre que en fa 85, "Una bomba al jardí", poemes editats per Stonberg. Un doble aniversari que agraeixo a la vida. Un onze de maig venia al món, a la casa davant del mar.

          Aquesta mateixa vida que em porta la soledat, em fa apreciar més tots aquells que m'han ajudat i que m'acompanyen, els que conec i els que no, o encara no. A tots, el meu agraïment i estimació. Això és una constatació, no pas un adéu.

          Entre sant Jordi, i l'aniversari, hi ha la Mare de Déu de Montserrat i el dia de la Mare. Aquest últim celebrat universalment, i també rebutjat pels que veuen el seu sentit comercial. Tinc fills i em celebren el dia de la Mare.

          Però avui ha vingut Andrea, la noia que m'ajuda i fa anys que és a casa, i ha portat un ram de roses. Ella té la família a Colòmbia, enllà dels mars. Les flors eren per a mi, però jo representava la seva mare, i en aquest convenciment ens hem retratat. Si ens queixem d'enyorament pels tancaments a causa del virus, molt més aquells que tenen la família tan lluny. Les roses han fet de pont.

          Sóc mare de fills i de llibres en un país on es pateixen enyoraments diversos a causa de les grans injustícies contra el poble. On també la llengua és amenaçada i substituïda sense miraments. Aquests dies he parlat per a moltes escoles: "parleu i conserveu la llengua que a nosaltres i a moltes generacions més ens va ser prohibida." Poble on cada acte en català és un gest de resistència. Mares, roses i llibres per molts anys de llibertat.

                                           ============

1 - Postal-collage d'aniversari.

2 - Pòster de presentació.

3 - Andrea i jo.

 



 

 

*

26-3-21

*

Doncs sí, aquest temps que fa més d'un any que arrosseguem és avorrit i decebedor per a molts. Tràgic per a molts altres. Parlo des del meu punt de vista dels 84 anys, sola i sense vacuna.  Les últimes vacunes diu que s'han perdut, les han robat o han caigut a mar. Us recordeu d'en Higgins? No, és clar que no, perquè sou joves. Doncs quan Magnum feia alguna malifeta ell exclamava: Marededéusenyor! Una exclamació llarga sempre esbrava millor. Com la que toca el dia d'avui: Marededéusantíssimadelssetdolors! És avui, Dolors, Doloretes, Loletes, Loles. La van passar a l'estiu, però poca gent vol recordar dolors, a les vacances.

          Entrem a la Setmana Santa. Ui, la d'aquí Tarragona era lluïda, amb una processó llarguíssima, amb una corrua de tambors que et deixava el cap estabornit. I alguns dels que toquen es fan sang a les mans i van esquitxant el tambor, que fa mascle. Es veu que això és importat de les Espanyes.

          Enguany no apareixeran misteris, no sentirem bandes ni veurem confrares disfressats, com no vam veure comparses, i ja fa dos carnavals. Confrares i comparses. Comares i compares, diverteix, això d'escriure i combinar paraules. I ja sé que em contradic quan penso que és un temps avorridot.

          Però no sóc desagraïda, això no. He treballat força. Ara surt un llibre meu de poemes que enceta una col·lecció d'Editorial Stonberg. Es titula "Una bomba al jardí". Sí, casa meva era la casa de la dinamita, deia la gent. No em vull allargar més i deixo aquí el text de contraportada del llibre, tot desitjant-vos molt bones vacances:

          "La bomba era autèntica i els tres germans no sabíem que podia fer por. Hi vam créixer al voltant. Moltes fotografies de record van ser en blanc i negre. L'escriptor hi posa color quan les descriu, i així es tornen vives.  La infantesa i la maduresa es donen la mà en molts d'aquests poemes.

          Els psicòlegs més actuals contemplen el record, ells en diuen nostàlgia, com una teràpia que pot "abrigar" una estona dels temps inhòspits que patim. Pel·lícules vistes, música ballada, trobades amables, viatges,  muntanya. Els poemes del llibre descriuen aquestes sensacions viscudes.

          No és un llibre d'enyoraments sinó d'actualitats. No és un refugi, sinó un desig de força per tirar endavant. Teníem un oncle capità, sí, però ara els capitans som nosaltres."

                                               *****

 

 


TOT SÓN DONES


  TOT SÓN DONES

                *

           7-3-21

                *

 

La dona que cobra pensió de viudetat i viu sola obre les finestres del diumenge, vigília del dia de la Dona. Hi pensa mentre es va preparant l'esmorzar, es fa el llit, es baixa a buscar el diari, esmorza i es posa a l'ordinador a treballar.

          Té una bona amiga a qui agrada fer pans i assajar farines i textures. Una altra amiga de noranta-tres anys escriu haikús. La dona que cobra pensió de viudetat i viu sola es troba de tant en tant amb quatre viudes més que compren, cuinen, es comuniquen contínuament pel mòbil i fan treballs manuals a casa seva. Totes passen dels vuitanta. Potser demà se sentiran més dones. I feministes.

          La dona que cobra... etc. no en té, de mòbil, no està per destorbs. El que necessita ho fa a l'ordinador, i és molt. Llegirà una estona mentre dina, per no dinar tant de cara a la paret, també els diumenges. Abans de la migdiada llegirà un llibre diferent. I abans d'anar a dormir, un altre. Cal variació, com en la dieta mediterrània feminista.

          Llegeix les cartes de dues dones que llueixen la seva erudició esmentant tres o quatre personatges cultes a cada paràgraf, de manera que en llegir s'entrebanca com en un camí de pedres. També ha llegit un premi mooolt discutible a la millor novel·la del país; no perquè sigui premi sinó perquè de tot el país no pot ser. I ara la dona que cobra...etc. ha de rellegir fins que proveeixi de nous llibres. Recomana dues dones Nobel de Literatura, la del 18, Olga Tokarczuk; i la del 20, Louise Glük.

          Demà, dilluns, la dona que cobra...etc. farà el mateix que avui. Potser serà més dona perquè es celebra el dia de la Dona. I més feminista. No ho sap.

                                                           ***

Il·lustració: Santa Úrsula i les 1.000 verges. Hans Memling. (1435-1494)

VIURE DUES VEGADES


VIURE DUES VEGADES

*

7 - 2 - 21

*

 

L'escriptora Virginia Woolf va destacar la necessitat de la dona de tenir una cambra pròpia. ¿Per fer què? El que a la dona li vingués de gust. Com ara escriure  en privat sense haver-ho de fer a la punta de la taula del menjador.

          El que en realitat vol dir "habitació pròpia" és la llibertat i la independència de la dona. Ara em trobo que tinc tot el pis propi. És a dir, el meu pis és buit i puc escriure on em sembli. Aquesta buidor no l'he volguda, no m'agrada. Però n'hi ha una altra.

          Remenava papers per buscar un arxiu ja molt vell, que em feia falta. Algunes carpetes contenien escrits que vaig voler llegir; els anava repassant i em queien les llàgrimes: semblaven fets d'ahir mateix... i entremig s'hi havien escolat 20 i 30 anys! El meu temps s'havia encongit, i de quina manera. Ahir lligava amb ara mateix. ¿Què se n'havia fet, d'aquells anys?

          Fa pocs dies, al "Punt/Avui", l'escriptora Teresa Juvé declarava que ella no comptava el anys. Continua escrivint a prop dels 100. Jo sóc dels que sí que els compto. I, si puc, els rescato, i aconsello que es faci així. Ja sé que hi ha gent que odia Proust, però jo seria del seu club, i del de Tolstoi, Truman Capote, Giorgio Bassani, Fellini, Bergman i altres excel·lents escriptors i cineastes que així ho han fet. D'aquesta manera viuria dues vegades. L'inconvenient és que cal arribar a vell per  recrear aquesta segona vida.

=================================

Il·lustració: Dona escrivint - Carl Larsson - 1906

 

BRINDIS A LA VIDA



 

BRINDIS A LA VIDA

 

Brindaré amb tots vosaltres en pensament, perquè us tinc presents, amics del blog i de la lectura.

          Hem començat un nou hivern, començarem un any, tirarem endavant els nostres projectes i brindaré perquè avanci la vida contra tots aquells que ens la volen prendre.

          Entre els genets de l'Apocalipsi hi ha els mals polítics. Paradoxes de la vida: els qui s'oposen a l'eutanàsia, finalment i costosament aconseguida -pensem que el prefix grec 'eu' vol dir bé, cosa bona -, els polítics que s'hi oposen, dic, són els que ens volien matar bombardejant 26 milions de persones i sense eutanàsia.

          Sobre les servituds que ja tenim, ho dic jo per la meva edat; altres per les lamentables situacions que viuen; també i, sobretot, per l'amenaça del virus; i, pels que estimem el país, aquest continu fiblar contra la llengua catalana, contra la parla, contra les escoles que l'ensenyen, però tot això no ens ha de fer doblegar.

          Sí que ens entristeix tot plegat, perquè compartim penes i alegries, però més que mai hem de brindar per conjurar tanta maldat que ens volta. Sí, maldat que vol arribar fins la nostra arrel i eliminar-nos.

          El món és impressionant en la seva grandesa i també en les coses minúscules, que no es veuen, o poc. Patim la pandèmia, estesa a tot arreu. Per altra banda, Espanya importa d'Europa insectes per valor de 7,1 milions d'euros: abelles, abellots, marietes i àcars. Pol·linitzen, ataquen altres espècies que malmeten la fruita. Per 150 euros podem comprar 250 marietes que netegen 130 metres de pugons. Brindis pels insectes, que els nostres es moren pels insecticides i pesticides.

          Molt bon Nadal en el racó més íntim i en el més compartit. Molt bon any que, entre tots, aconseguirem.

             ===============================

         Il·lustració 1 - Interior de Nadal - Collage OX

              "          2 - Sí, bwana - Collage OX

EL RITME DEL SILENCI


 

EL RITME DEL SILENCI

*

6-12-20

*

 Ahir em vaig adormir recordant l'himne "Ave Maris Stella", de Venantius Fortunatus a el s. IX, en llatí i gairebé fins al final: les frases anaven arribant a poc a poc, de no sé quin fons atàvic. Des del col·legi fins ara, és va quedar gravat d'alguna manera. A vegades en recordo de ben recargolats i em fan gràcia.

          Avui m'he llevat cantant "Tintarella di luna", de Bruno de Filippi, cosa que m'ha permès fer la feina amb una mica de ritme.

          Però ahir al vespre havia escoltat l'extraordinària Cesária Évora per primera vegada. No sé el nom d'una cançó que va fer remenar i envolar d'un racó del meu cervell la joventut groga i blava com ara un tel quan és pon el sol ... Ho vaig escriure febrilment, i allà és, al  dietari. A la terra de la memòria encara hi ha racons o països per descobrir. I la música té el poder d'evocar-los.

          Diuen que és dia de la Constitució. Fa sol i mestral. Estic sola. I encara hi estaré més, si això és possible, pensant que els dies de Nadal i altres festes és probable que TAMBÉ estigui sola.

          Nomes les meves humils postals m'acosten els amics, als que un dia vaig veure, o ens vam trucar, o teníem pensaments coincidents, i als que un dia a l'any m'agrada recordar. Tot ve d'un altre atavisme: Nadal Blanc, de d'Irving Berlin, en la versión eterna de Bing Crosby a "Les campanes de Santa Maria" (1945):

          "... I'm dreaming at the White Christmas / with every Christmas card I write ..."

          Sí, i demà passat serà la Puríssima. Fa poc vaig escriure que la senzillesa de Maria devia quedar esclafada a terra a causa de profecies primer, i després, de milers d'estudis, dogmes, discussions, inquisicions, vaticanismes, excomunions, trons, corones i coronacions, estendards, joies i mantells d'or i de seda ... I que els estudis diuen que com que su cos no va ser trobat, van creure que havia pujat al cel ajudat d'àngels ... "Marededéusenyor!", que deia en Higgins ( Magnum).

          Però tot això en silenci. Que sóc sola a casa CADA DIA de la setmana, i dino de cara a la paret, i ... prou.

                                        ===================

 Fotografia sobreposada: tarda al balcó.

 

EL PASSEIG DE LA VELLA ESCRIPTORA

EL PASSEIG DE LA VELLA ESCRIPTORA

 

NOVEMBRE.   Diumenge. Surto quan toquen les 10 al campanar de la catedral.

La ciutat m'ha vetat a els dos passeigs que més m'agradava fer: la muralla, o Passeig Arqueològic, i el jardí del claustre de la catedral. El nostre pare ja ens portava de petits a tots dos llocs.

          La muralla presenta a l'entrada escales impossibles de salvar quan és necessita un estri caminador, en el meu cas un carret de compra. L'ajuntament no ha previst mai que una persona gran pugui entrar al recinte amb rampes. Així priva els seus majors de visitar un dels monuments més interessants de la ciutat. No hi ha voluntat.

          El jardinet del claustre de la catedral el van tancar a l'estiu perque l'empresa que ven estampetes i medalles va voler "ocupar" al vestíbul d'entrada al recinte, impedint el pas per una rampa molt ben posada. Diners compren voluntats.

          Per tant, vaig per la Rambla Vella cap als jardins de Saavedra. Un remot "avi" meu asturià que es deia Faustino i portava barret, capa i esclavina, ja m'havia portat a aquells jardins, jo molt petita. Dir que les voreres de les dues Rambles són un seguit de rajoles mal posades i obstacles, és dir una obvietat, i també que les rampes de pas de vianants fan ensopegar qui no va amb l'ull viu. És una ciutat antiga. Els jaios moderns no hi tenim res a fer.

          Ahir havia plogut, un llevantada amb força, i  la sorra de terra és molla. A cada banc, un home sol, algun amb cervesa a la mà. Recorregut el petit jardí, on comencen a florir a els viburns, traspasso l'avinguda que continua al parc amb més extensió, sota muralla i amb l'auditori d'estiu, les veles tibades com ales esteses.

          He fet aquest camí amb els ulls entelats: em calia buscar nous recintes pel passeig obligat de cada dia. Ara pel passeig d'hivern, perquè els dos llocs estimats em són prohibits. Diuen que caminar és salut, però jo sortiria poques vegades. Passejar sola és anar contra marea.

          Les fulles caigudes el vent les havia arrecerat a les vorades de pedra. Fulles d'auró, com les dels boscos que tant enyoro. Recullo fulles de diverses tonalitats: grogues, rosades, verd apagat. Les enganxaré en una cartolina i tindré el record a la vista.

          El simple fet de recollir-les i donar-hi una destinació m'ha confortat, poca cosa com és. He sortit del parc amb una mica més d'ànim. Al vespre ja havia fet el muntatge per acompanyar la meva soledat.

=============================================

          Olga - 8-11-20

Noteta: si algú sap com es pot incorporar el text propi sense que Blogger posi una falta a cada línia (majúscules, accents, canvi de significat...) sisplau que m'ho digui. Gràcies.

===========================