PAUSA

PAUSA
*
7-5-15
*
Quan un blogaire fa una pausa indefinida en el seu blog, sento una mena de tristoreta perquè es trenca una conversa, sovintejada o espaiada, però conversa al cap i a la fi.
          Ara faig una pausa. Dimarts dia 9 marxem a muntanya, on les comunicacions –almenys per a mi- sempre són difícils. Caldes de Boí i Mont-ral. Escriuré a mà, ja m’he preparat els blocs. I llapis de diferents intensitats per dibuixar petites coses.
          Però al meu horitzó hi ha una operació tardoral que ja em volien practicar ara, però a la que m’he resistit per fugir a muntanya. En les meves vetlles, entre pensaments incerts, em consola i conforta pensar que passo la mà sobre l’herba d’un prat o d’un marge florit; només això ja em calma.
          Llegiré, prendré les aigües, potser intentaré pujar al Camí dels Enamorats per veure el riu de sant Nicolau com s’estimba brugent. L’estiu passat no podia, per l’operació del genoll i per la neumònia. Prendrem cafè al vell jardí, a l’ombra de Sant Climent de Taüll i olorarem les roses antigues que té la mestressa.
          No us oblideu de fer l’aigua de flors i fulles oloroses i posar-la a la serena la nit de sant Joan: al matí us hi renteu la cara i tot l’any sereu bonics.
          Adéu.

          * 
          Retaule de les dames de juny. Collage d'OX


CLIXÉS

CLIXÉS
          *
          Des de la meva més tendra adolescència un dels meus apartats de lectura d’entreteniment són les novel·les de misteri. En tinc una bona col·lecció. Cal distingir entre misteri, policies i altres derivacions de gènere. Excloc les excel·lents, que n’hi ha i honoren el gènere. He vist les evolucions i com uns autors copiaven els altres i, com la majoria dels nostres, també. No dic plagi sinó trets definits.
          1- Cal que el detectiu protagonista sigui gran bevedor i ell i algun altre col·lega s’emborratxin sovint fins a la cirrosi, també les dones. La paraula “borratxo/a” és imprescindible.
          2. Cal presentar una comissaria i el lector s’aprendrà cada vegada els noms dels equips, els seus costums i vides. Calcades a cada novel·la.
          3. Cal que el protagonista pensi que una cosa n’hi recorda una altra que serà decisiva, però que no li acaba de venir al cap. Aquesta desmemòria arriba fins al final revelador: ¡ ah, era allò!
          4. Cal que l’aparellament del protagonista sigui sempre dissortat, així un doble argument enllaça amb l’altre: lligar i investigar.
          5. Cal que sempre s’interrompin unes vacances o sortides d’oci, allò que se’n diu tocar la pera.
          6. Cal que l’investigador, sovint mal vestit perquè ni el sou ni el gust no donen per més, irrompi en sectors socials plens de supèrbia per poder ensenyar la placa, establir un enfrontament de mascles i finalment vèncer. Hi ha alguna femella que també surt vencedora.
          En fi, hereus de la novel·la de violència de carrer amb detectiu, d’ampla tradició nord-americana dels anys 30-40-50 i molt ben traduïda aquí, ara cal que els autors assimilin el gruix de novel·les de qualitat, les que et fan veure que, a més d’aventura, hi pot haver literatura.
          *

“El asesino del tiempo”, Lisardo Alonso.  Hachette 1953, Buenos Aires. A la coberta, manuscrit, hi diu ‘interessant’ (l’apunt és meu). 

FOC, FOC...



FOC, FOC...
*
28-5-15
*
Maig s’acaba i fa dos dies hem tingut dos incendis ben a prop de la ciutat i de Repsol. Dels piròmans no se sap res. Són invisibles.
¡Des de fa anys! ens hem cansat de dir, repetir, fotografiar i enviar als diaris imatge de les restes de poda i fogueres que hi ha pels preciosos boscos de la Serra de Prades, que algú ben segur cremarà abans no arribi a ser declarada Parc Natural. Criminals. Desídia de la gent, de les administracions, i mala fe dels propietaris de boscos que deixen les restes de poda a punt pels piròmans. Aquests, així que ensumen el vent, corren ràpids a calar el seu foc i bavegen de gust. La prevenció brilla per la seva absència, i això fa desesperar les persones que estimem els boscos.
De restes de foguera en trobem pel més profund del bosc. De restes de poda, des que és moda arrasar els boscos indiscriminadament per fer-ne estelles, n’hi ha la mare que...
És inútil que jo ara aporti dues fotos que no són res en comparació de les infraccions que es cometen per aquests boscos nostres tan amenaçats. Els breus del diari ja ho diuen, ja: “restos de poda”. Les restes de poda secs cremen com la pólvora, com aquests, com tants que ningú eliminarà, només el foc.
*
Fotos d’OX a la Serra de Prades.

Salsa-ficció: La CIUTAT

Salsa-ficció: La CIUTAT:                                                L’altre dia vaig estar a la Ciutat. Cal que en digui el nom? És la Ciutat de les concent...

POLS DE LLIRIS

POLS DE LLIRI
*
25-5-15
*
Al meu record llunyà, pols d’ermites visitades on les pregàries per la salut són tan grises com els exvots penjats amb seda  descolorida. Cera. Gent morta. Fotografies diluïdes.
‘La cançó del lliri d’aigua, / si la voleu escoltar, / és la cançó d’una noia / que el promès la va deixar ‘, ens diu Frederic Soler. No obstant, hi ha una altre versió que diu: ‘ és la cançó d’una noia / que el riu se la va emportar.’ Sigui com sigui, algunes noies han mort voltades de lliris, com Elaine, el Lliri d’Astolat, que va morir d’amor pel cavaller Lancelot i el riu de Camelot la baixava lentament.  I l’Ofèlia pintada per Millais, placidesa de la mort entre les flors de ribera i els sabaterets que filen l’aigua
“Adéu siau, Maria,/ estrella de l’amor...” Les flors , els lliris d’aigua collits als masos i jardins, porten a la pell la candidesa dels moments primers de la mort, quan encara no l’ha macat cap impuresa. Amb pol·len de lliri ens pintàvem el nas, de petits, i seguíem les núvies que anaven a les capelles a deixar la blanca simbologia, entre cants i felicitacions.
Veig a les botigues profusió de vestits blancs d’estil eivissenc, preciosos, vaporosos, propis per fondre’s tendrament per l’espai evitant la pols cerosa dels recintes mortals.
*

Collage d’OX

QUE ESTRANY...

QUE ESTRANY...
*
17-5-15
*
M’agrada contemplar la memòria de la meva ciutat. Aquest angle de porxo podria ser el de moltes poblacions de Catalunya. Però jo sé que aquest conté les meves mirades i els meus passos i, de tant en tant, una carícia a la pedra. Ell no en té consciència; jo, sí. Ara el necessito per afermar la meva rutina. Quan el cos o l’esperit trontollen, aquesta pedra em diu que sóc a lloc segur: a casa. La pedra diu que la ciutat és així i que és aquí. Que estrany, desitjar que algú guardi memòria que un dia vaig ser com sóc i que era aquí.
*
Fragment de porxo del carrer de la Merceria. Foto d’OX

"UNA LLUM QUE NO ÉS LLUM..."

“UNA LLUM QUE NO ÉS LLUM...”
*
12-5-15
*
Quan sóc a la catedral m’agrada posar la cara al punt on el sol disposa els reflexos dels alts vitralls. Ara groga, ara verda, blava o de color de cirera. Criatura que juga.
De seguida penso la cançó d’en Raimon: “ Som una llum que no és llum; / som una llum que se’n fuig; / som el gran fum de la terra.” La Terra gira i els colors s’apaguen. Vaig escriure “La taronja a terra”, però en realitat sóc un color a terra que es dilueix a poc a poc.
*

Interior de la catedral de Tarragona , foto d'OX