CEBALLONET MEU...

CEBALLONET MEU...
*
20-11-17
*
Quina tendresa, quan vaig saber que a l’estimat president Carles Puigdemont li deien Ceballonet... ¡I justament els russos!, que semblen d’una parla més aviat abrupta. És clar que sempre han destacat molt en la lírica, però aquest diminutiu, que fa plorar i tot, estova el cor dels qui l’escolten.
Com estimo els russos, ara que ens hem agermanat tots en la ceba. Perquè nosaltres fa molts anys que sabem què és ser de la ceba. I els russos, ¿com és que també ho sabien? Quina intuïció més fina. Amb raó deien anys enrere que ells ho havien inventat tot. Es veu que sí, i que a més ho saben tot, gràcies en gran part als espies.
Però la van encertar de ple, ai, Ceballonet meu. Estem molt arrelats a la terra, sempre serem de la ceba, això no ens ho treu ningú. I els de la Meseta, Cospedal en comandament, queden com uns miserables ignorants, al costat dels catalans i dels russos, que ara estem a partir una ceba.
*

Imatge obtinguda a Internet. 

DIES DURS


DIES DURS
*
14-11-17
*
Dies durs de novembre,
d’espines i amenaces,
de presons, d’ignomínia,
d’odis i de venjances.

Encara trobo roses
als jardins estimats,
que us ofereixo, amics,
mentre anem esperant
una llum victoriosa.
*
Olga Xirinacs



PRIMERA LLUM

PRIMERA LLUM
*
6-11-17
*
Veure la primera llum és néixer a algun moment nou. Pot ser repetit, pot ser minúscul,
pot resultar grandiós, però mai no serà igual. Sempre, alguna cosa dins nostre haurà canviat, com canvia l’aigua del riu que baixa de la muntanya.
Un dia em vaig fixar en aquesta primera llum del retrat, un rectangle sense importància aparent, però que en aquell moment va ser nova.
Països enllà, sota un cel sever i una llum grisa, també s’ha produït una escletxa de claror inèdita. Una petita resplendor que, quan creixi la volta del dia, pot ser que porti esperança.
*

EL PRIMER SOL DE LA REPÚBLICA

EL PRIMER SOL DE LA REPÚBLICA
*
28-10-17
*
Aquí el teniu. Aquí la tenim. Sol o núvol, els carrers i les places prenen un aire diferent, nou, perquè també els nostres ulls es desperten a una realitat nova.
            “Un nou cel i una nova terra”, diu Joan a l’Apocalipsi (21,1). Si ens ho proposem, els que estimem la terra en podem fer un cel, tot és qüestió de voluntat.
            Sempre hi ha els que es mengen el pa de la nova terra i escupen a la taula: desagraïts i indignes. No estimen la terra on viuen. Nosaltres sí, i per això celebrem el primer sol, la primera paraula, el primer somriure d’aquesta esperada i estimada realitat que tantíssims han aconseguit amb molt d’esforç. Gràcies.
            *

DIFUNTS

DIFUNTS
*
24-10-17
*
S’acosta el dia de Difunts. Dins d’aquest univers difús que conté éssers sense figura ni resposta se’m fa molt estrany situar-hi el meu difunt enyorat: no pot ser tan lluny, no el vull saber perdut sense guia ni estrella, sense escalf ni carícia.
            Per això quan uns editors providents m’han fet arribar a les mans un llibre que no coneixia, els ho he agraït profundament: “Cinc meditacions sobre la mort. (Altrament dit sobre la vida)”. L’autor és François Cheng, nascut a Nanchang el 1929, resident a París des del 1948 i membre de l’Acadèmia Francesa. Els seus editors en català són Maite Muns Cabot i Salvador Borràs, d’Edicions l’Art de la Memòria. Cal dir que el seu catàleg és molt interessant per a qui agrada assaborir peces de paladar fi.
            Com que estic  fent un àlbum per a la meva mare, en trobar aquest poema de Cheng he pensat que el podria incloure en el collage de primera pàgina i alhora dedicar-lo al meu difunt recent. Aquesta curta lectura m’ha fet plorar i m’ha confortat alhora: memòria, observació, profunditat, vida. ¿Existeix, aquest Déu de la recordança?
            *

ADOCTRINAR

ADOCTRINAR
*
17-10-17
*
DE BEN PETITS ENS VAN ADOCTRINAR EN CASTELLÀ. CADA DIA, AL PATI, ENS FEIEN CANTAR L’HIMNE D’ESPANYA (COL·LEGI DE MONGES). ALTRES COL·LEGIS CANTAVEN EL CARA AL SOL. L’ENSENYAMENT ERA DEL TOT EN CASTELLÀ.
SI ALGÚ ENCARA NO SAP ELS SEGADORS, QUE L’APRENGUI I REPETEIXI: “ENDARRERE AQUESTA GENT / TAN UFANA I TAN SUPERBA”.
*
Portades del diari El Punt/Avui.


FINAL DE FESTA


Aquests són uns nuvis desconeguts per a mi: es feien fotos davant de casa i els vaig retratar, per això els acompanyants em miren i em demanen que els guardi una foto. És l'última núvia de setembre. Ja en vaig retratar una altra, fa anys, i ens vam arribar a conèixer de manera molt curiosa, passat molt de temps. 
Però s'acabava setembre, el de les esperances. Hi ha hagut més festes i contratemps, fins avui, dia de la gran espera. Però diumenge vaig escriure aquest poema:

*

FINAL DE FESTA

La festa ja s'acaba, els timbalers són lluny,
al pla de la Seu la tenora retruny.
A terra, pètals i estrelles de paper:
ahir es casava una parella cap al tard.
S'ha post el sol a la cara dels gegants
i els geganters es treuen la carcassa.
La Verge del Roser ja s'ha adormit
al seu cambril guarnit del carrer Merceria.
Com que els gegants no han llegit el diari,
no saben que les empreses també marxen
i  els bancs s'espolsen l'espardenya
d'aquesta mala terra que no es mereix ni un euro.
Els diables ja desen els petards i, en canvi,
creix l'amenaça contra els baluards.
No jugueu amb l'esforç d'aquest poble,
no defallíssiu ara, tan cansats com aneu,
recordeu que David va guanyar i anava a peu.
*
OX
8-10-17