LLÀGRIMES PELS ROIGS

LLÀGRIMES PELS ROIGS

*

12-3-14

*

A Altafulla ha estat detingut un home de Barcelona per delicte contra la fauna; caçava espècies protegides i havia mort 2 pit-roig i 3 cua-roja.

La barbàrie, de sempre, atempta contra allò més delicat i desprotegit. La variació de fauna i flora és motiu d’admiració per a qui la sap contemplar. I objecte de desig per als brètols destructors.

Ara bé, informa Nació Digital que els ocells caçats en ratera eren morts. No eren per vendre empresonats. Segurament havien de servir per menjar. “Pajaritos fritos”, encara subsisteixen a segons quines taules. Què hi fa si són els preciosos i confiats pit-roig. Aquells que a l’estiu se’ns acosten, ens miren i ben segur que si els parlem ens visiten cada dia. Pel bosc ens segueixen, pel jardí, ens observen, familiars. ¿Heu parlat mai amb un pit-roig? Nosaltres sí, i diria que ens busquen i tot.

Bombes allà. Rateres i trets d’escopeta aquí. Avui també cal una llàgrima per la delicadesa assassinada.

*

Punts de llibre d’OX.

CALAR FOC A LA TAULA

CALAR FOC A  LA TAULA

*

9-3-14

*

De tant sentir a parlar de la taula ja n’estic fins als nassos. No hi ha tertulià, polític, presentador, entrevistador o entrevistat que no digui el tòpic: “ho poso damunt la taula”. Hi hauria d’haver una convenció per evitar repetició tan suada, frase coixí, frase crossa, que surt de la boca com un ruixat de capellans.

La taula aquesta deu ser resistent, pel que es veu. Ara bé, tant posar de tot i variat, gruixut i pesant damunt la taula, ¿serveix per a alguna cosa? ¡No! Al contrari: la pols s’hi acumula, ningú no ho recull i els temes exposats i deixats es corquen, es saliven, s’hi caga la mosca i acaben per embussar l’orella i el cervell del sofert oïdor fins que el pacient es col·lapsa i pren el determini de calar foc a la taula aquesta, carai.

*

Dibuixet d’ox

SOTA ELS NÚVOLS

SOTA ELS NÚVOLS

*

4-3-14

*

Als núvols no s’hi por estar per molta frase feta que ho digui. El núvol és vapor humit i desagradable i ens hi trobem quan hi ha boira espessa perquè el núvol baixa a tocar de pell.

“Els núvols d’aquell dia van acollir la teva arribada quan tot el món era nostre. Teulada d’un espai en el que vam ser feliços. Estrany en la distància, el sentiment de felicitat hi persisteix sense esvair-se, com els camps silvestres contenen l’olor intensa de la farigola i de la ginesta. Perdura i em ve a trobar quan miro la fotografia.”

O bé:

“S’costava tempesta i vam encendre foc. La pluja des de les teules. Els arbres diluïts. El vent contra parets que contenien pa torrat a la llar i un edredó tebi per tot refugi.”

*

Fotografies de Miquel Vinya.

OSTIXEC

OSTIXEC

*

4-3-14
            *

Uns amics m’han preguntat pel nostre llamàntol Ostixec, que fa mesos que no treu el cap per aquesta finestra. Viu amb molta salut, gràcies. Ja sabeu que Ostixec té una fixació que el porta a atacar tots els toreros que troba, i que és per aquesta causa que s’han suprimit algunes curses al territori.  Els toreros prenien mal, me’ls deixava destrossats, perquè les mordasses d’Ostixec són poderoses i el mantenim en bona forma.

Des de fa un temps, Ostixec ha experimentat una mutació que primer ens va deixar perplexos: se li anava transformant el cap en àguila, sense perdre la potència de les pinces, i ara hi afegeix el atacs amb el bec.

Ens vam adonar que deixava els toreros de banda i tirava més cap a les gavines. Ja se sap, en port de mar, la gavina és abundosa, i en rius també. Però a banda d’estirar les gavines per sota l’aigua, Ostixec s’enfilava per parets i terrats i les atacava allà on fossin, fins i tot en cartells als balcons. Cal tenir en compte que la gavina és predadora i carronyaire –“Oh, gavina predadora...” que deia la cantant-, i sol dominar tot el panorama al seu abast sense trobar resistència: contra ella no hi val res. Doncs sí, contra la gavina va el nostre Ostixec decidit com un cavaller defensant causa justa. Ens agrada, aquest gir d’Ostixec, animalet de companyia que no té preu. Aquí el teniu.

*

ARRIBEN ELS ALIATS

ARRIBEN ELS ALIATS

*

1-3-14

*

Avui han arribat els aliats i s’han quedat de vigilància davant de casa. ¿Esperen algun atac? Com que els militars han dit que Catalunya serà Espanya ni que sigui per les armes, aquestes miniforces espero que vetllin per mantenir l’equilibri al territori. Estan encarats al Balcó, per si els sublevats ataquen des de mar.

Continuo apuntant uns quants titulars de primera i segona plana dels diaris locals, per afegir als que han que vaig anotar dies enrere i que ens presenten com els més miserables de Catalunya:

“Tarragona sortirà de la crisi més tard que la resta de Catalunya. Un estudi de Cepta conclou que la demarcació tarragonina arrossega el pitjor mercat laboral del país (...)” Notícies tgn, 12-2-14.

“Tarragona perd habitants per primer cop des de la guerra civil.” Notícies tgn, 12-2-14.

“Continua el col·lapse als jutjats de Tarragona tot i l’arribada de reforços.” Diari Més, 26-2-14.

“Els estudis de Filologia Catalana es veuen amenaçats per falta d’alumnes, informa la URV.” Diari Més, 26-2-14.

“Tarragona perd l’equilibri socieconòmic.” Notícies tgn, 9-2-14.

“Tarragona és un dels deu millors llocs del món per gaudir del Carnaval.” Notícies tgn, 19-2-14.

*

Reconec que l’últim titular xoca, però referma l’actitud dels tarragonins d’encarar el mal temps amb bona cara, com vol el refrany. ¿Que no hi ha feina? Doncs a riure i ballar pel carrer, cosa que fa bona la coneguda cançoneta popular: ”Quan el pare no té pa, / la canalla, la canalla, / quan el pare no té pa, / la canalla fa ballar. / Tres per’qui, tres per’llà, / quatre quartos, quatre quartos, / tres per’qui, tres per’llà, / quatre quartos per sopar.”

*

CONTRA L'AMARGURA

CONTRA L’AMARGURA

*

Nota preliminar, amb perdó: quan he llegit el sant del dia al Calendari del Pagès, com tinc per costum, en la penombra del racó on escric i a causa de la lletra petita m’ha semblat llegir: “Sant Gabriel de la Dolorosa, pessimista”. Jo, perplexa, he rellegit i allà hi deia: passionista. Si el bon home era de la dolorosa (que en llenguatge d’un antic lampista nostre volia dir la factura), no és estrany que el meu pensament hagi traspassat a pessimista, ja que acabava de posar el títol d’amargura. Jocs mentals.

Pel que volia anar: contra l’amargura de les declaracions i actituds enverinades que cal suportar de la política ingrata, a vegades faig una petita estada a l’habitació blava, on hi ha la biblioteca dels nens. Tot de llibres de contes, fins i tot de meus, i em remeto a l’any 1936. Més endavant me n’he comprat i me n’han regalat dels que s’obren i formen cases, victorianes o no; granges; tallers del pare Noel; un arbre de Nadal que brilla a la nit si el deixes al sol de dia. Un llit on havien dormit els meus fills. Al capçal, emmarcada, una coixinera velleta plena de puntes i passacintes d’algun infant que aneu a saber com es deia i on para. A la primera lleixa petita, tots els ossets de fusta portats de viatges a Rússia; són ossets que fan accions gràcies a un pèndol mentre els gronxes suaument. Vigilant, sobre el costurer, la gran mare russa que és un guardasamovars, folrada de guata. Em vetlla el son quan faig la migdiada. Uns angelets de fusta polonesos, que després vam imitar en fullola, ben pintadets i amb trenetes de cordill.

            A la paret, els dibuixos que m’han regalat nens i nenes d’escoles diverses que han treballat el llibre “Marina/cavall de mar”. I alguna de les belles nadales que enviava l’inoblidable Miquel Plana, d’Olot. Hi ha la capsa blava amb els secrets dels enamorats. I una casa de nines gran, de les que fa Vicenç a Mont-ral, una per cada criatura. Em miren des de dalt de l’armari les tres nines antigues heretades de la viuda de Joan Llacuna. No m’agraden les nines ni m’han agradat mai, però no m’atreveixo a retirar-les en memòria de la difunta... Hi ha un fantasma de ceràmica grandet, per posar-hi espelma dins i que rigui i mogui els ulls en dia de tempesta. Un mirall ovalat de la casa vella, la que van aterrar per construir aquesta, i que ara fa els 100 anys. He de celebrar aquests cent anys d’alguna manera, i ho aniré explicant aquí. Era tan bonica, la casa modernista...

*

RESURRECCIÓ

RESURRECCIÓ

*

23-2-14

*

De camí a Mont-roig del Camp diumenge al matí. Observo una resurrecció floral encapçalada pels ametllers, de floració esperada, delicada i bellíssima, contrast entre escorça fosca i pètals delicats en blanc i rosa. Però tot, en el territori, és un jardí sense interrupció. Aquest és lloc de jardineria, planter, arboricultura, tota l’extensió de terreny amb grans contenidors de palmeres variades, oliveres, fruiters, exemplars decoratius destinats a jardins i ornamentació en general. Tarongers i mimoses brillant al sol, i els esplèndids garrofers propis del Camp, de fruit tan apreciat en la indústria alimentària.

            Però cal fer atenció als talussos i marges de carretera: arbustos florits també en blanc i rosa, els petits geranis silvestres humils i temorosos, les menudes i brillants calèndules i lletsons, cobrint de groc gloriós tot el llarg del camí banda i banda, juntament amb els caps blancs i bosses de pastor. I als camps, extensions de ravenissa blanca que fan la il·lusió d’una intensa nevada, amb l’esclat ocasional d’un verd detonant que correspon a les lleteresses més tendres.

            S’acaba febrer, però les flors no ens han abandonat: hi són sempre si les sabem veure, per a goig nostre. I avui algun senyal de resurrecció s’alçava de la terra cap a l’aire més blau que el de Miró. Potser sigui la quinta essència, aquell esperit que diuen que s’eleva per sobre de terra, foc, mar i aire. I tot a causa de les flors.

*

La Masia (Mont-roig), de Joan Miró.