EL REC

=================================

EL  REC

   *

18-1-20

    *

Tenir el llibre nou a les mans compensa d’algunes tristeses. Ahir vaig rebre EL REC, acabat d’editar per Cossetània, de llarga experiència editorial. Una alegria. Si recordeu allò de: “Encara escriu, vostè?”, ara puc ensenyar aquest llibre n. 82 i respondre que sí. I compartir aquest goig amb tots els amics lectors i els blogaires que sempre m’heu demostrat tant d’afecte. Encara que, diuen, els blogs vagin de baixa a favor dels telèfons. Jo aquí; més lenta, però aquí.

            Fragment de l’obra que explica els petits paradisos dels llargs estius de nena i noia a Rubí. “Ella pensava que al besavi Joan li anava bé llegir la Bíblia, si és que la llegia, cosa que no sap, però que la Bíblia era a casa seva sí que ho sap. Llegint la Bíblia s’hauria enardit, amb les guerres venjatives i cruels organitzades per Déu per al seu poble. Potser d’això li venien a Joan els afanys guerrillers. ¿De quin bàndol hauria estat Joan?

            “El poble de Déu emprenia matances esgarrifoses, com les de la ciutat de Jericó, una història de sang i d’espionatge que fa posar els pèls de punta. Si el poble escollit feia aquelles matances per posseir les terres de Canaan, després dites Palestina, ¿com podran perdonar mai els palestins aquella destrucció i crueltat per part del poble escollit per Déu? Per això al segle XXI aquella guerra antiga continua.  ¿S’haurien arrenglerat Joan i Josep Palet al costat dels cananeus?”

            Les petites fades continuaven fent la vida a la vora del rec. L’Olga petita n’havia après coses. I així discorre el llibre i les seves etapes, fins la destrucció final.

            “No has de viure al passat”, m’aconsellen. Dono gràcies al meu cervell que em conserva la memòria fins els més petits detalls i em permet recrear o crear nous mons. Us recomano que també ho feu.

            Gràcies per la vostra atenció lectora.

            ==============================

LA VIDA EN ROSA

LA VIDA EN ROSA

     ***

6-1-2020

     ***

L’any 1945 Edith Piaf va compondre aquesta cançó que encara tots recordem. ¿Tots? Això no ho sabria dir, però, ¿qui no desitja la vida en rosa, encara que el rosa no duri per sempre?

            ¿Què feia jo el dia de Reis del 1945? Sóc del 36, tenia 9 anys, postguerra nostra. Fi de la II Guerra Mundial, viscuda de lluny pel el gran mapa de darrere l’armari del despatx, amb les banderetes de colors que el pare i l’avi feien córrer segons els situacions. Jo les mirava.

            Fred i calefacció escassa, de braser i alguna estufa. Llum feble, amb bombetes de 25. Cartilles de racionament, menjar insuficient, mercat negre, més fred, neu i tot a Tarragona.  La vida en negatiu per a la població.

            La mare era la primera engrescada a muntar el pessebre a casa, amb paper d’embalar blau a la paret per fer el cel. Hi havia un sac de suros  per fer les muntanyes i la cova. Posava aigua corrent des del dipòsit d’una lavativa de llauna penjada a la paret, fins al riu de paper de plata. Cantava nadales que ara només sé jo i que moriran amb mi. Era creativa, la mare, ens  cosia nines de drap i llibrets amb tapes de retalls de roba.

            El Reis disposaven a casa de galetes, vi bo i aigua pels camells. Llavors a la nostra cavalcada hi havia un gran elefant i camells de cartó pedra, que feien un gran efecte a la canalla.

            Els Reis deixaven a les sabates del balcó regals modestos però molt ben rebuts.

Llavors jo  no plorava i m’atreviria dir que la meva petita vida potser sí que era en rosa, perquè la mare no ens la deixava veure d’altra manera. Ara, avui és dia de Reis i la meva vida no és en rosa. Però he trobat aquesta nineta, de casualitat, i he pensat que desitjo a tothom una vida en rosa. Fins i tot als cors verinosos que ens voldrien vençuts, abatuts i sense  horitzons. No és bo per a la salut tenir el cor d’escurçó i enverinar els altres, ni pensar a empresonar i portar al límit de la pena les persones que tots estimem i que fan l’espinada del país, perquè no defalleixi i s’ensorri.

            Que els bons Reis us portin una vida en rosa, encara que sigui un moment.

            Olga

FRÀGIL SEGURETAT

 FRÀGIL SEGURETAT

      * 

19-12-19

      *

Falten pocs dies per Nadal. Els que hem pujat en famílies de tradició afectiva fem pessebre, arbre i incorporem petites curiositats que els temps porten. Ens agrada sentir l’olor del verd que ens ofereix el bosc per uns dies. Celebració. Representació. Arrelament. Tendresa personal per un infant que no sabem si va néixer rebel o s’hi va tornar.

        

         Immersos en fets polítics greus, sentim empatia pels que sofreixen. Hi ha gent que vol ignorar que Jesús era un rebel desobedient a les autoritats religioses i polítiques. No interessa, perquè la veritat no ha interessat mai. Malgrat el nostre arrelament cristià a Europa, Amèrica i les Rússies. Dic cristians, no pas catòlics.

         

   Va néixer de família humil, però als nostres temples majors la celebració per a l’infant serà de magnificència barroca, així han evolucionat les coses. Avui hem sabut resolucions polítiques importants. Ens afecten, influeixen també en la salut. Contrastos massa evidents, que poden generar tristesa en força casos.

        

    Els psicòlegs recomanen per als fràgils tenir a mà, almenys algun recurs de seguretat. Busco i no el sé trobar. Però veig la safata de les nadales que rebo: algú m’estima, algú pensa en mi almenys un cop l’any. Jo que faig felicitacions a mà, escolto el Bing Crosby de sempre:  “I dreaming of a withe Christmas...”. Ell pensa en la seva infantesa quan escriu les nadales. Jo també, tants anys de fer-ne. Una vida enviant afectes. Rebent-ne. Fràgil, però em fa sentir una mica més segura.

                                              

            

                                                 MOLT BONES FESTES A TOTHOM

                                                                    =======

NATURA

NATURA

     *

14-11-19

     *

Tarda de novembre d’un dia que ha començat plujós i amb un sol tro, potent. Després el sol.

            I de tarda, el nou sol que m’ha portat Eduard Boada, l’editor de NATURA, el llibre de poemes. Ha quedat preciós, lletra llegible, el paper de color mantega mat, propi per anar desgranant els poemes al capvespre vora una pantalla de color d’albercoc.

            Estic molt contenta Hi he posat natura i altres paisatges que no són sols de muntanya, perquè els meus territoris fan collites diverses que intenten arribar als lectors en una conversa pausada.

            de: CARTA AL POETA   –A Ventura Gassol, en memòria-              

           

            Ara, a la primavera, l’avellaner verdeja

            i al setembre collirem les avellanes rosses:

            som de Camp, on vas néixer, poeta,

            amb el vent de mestral i la mirada encesa.

                       

            Volies un vaixell que s’enlairés

            per un cel que mai més seria esclau;

            però el teu poble agonitzava, deies,

            i ens vas deixar insepults, només amb una estrella 

            sobre el front adormit.

            (...)

            ==================================                                                        

            Nota: A Porrera i a Pradell en diuen gitana de la boira plana o teranyí del vent.

EN COMPANYIA DE MUSSOLS

EN COMPANYIA DE MUSSOLS

*

3-11-19

*

Massa dies sense llegir-vos ni escriure, estimats blogaires. Un dels estats de vida és aquell que et fa notar la lentitud i tristor de segons quines hores, i la rapidesa que arriben i marxen els mesos. Una bona paradoxa. És la meva, ara. La soledat, la malaltia, els dies de festa buits.

            Sort que els mussols m’ajuden. Van arribant a la meva taula i conversem. Aquests, tots de la mateixa colla, són mussols comuns, i potser algun banyut, si té la banya més alta. Però ens avenim molt.

            Són ocells savis, això ho sap tothom. Surten de nit, que és quan el bosc deixa anar més misteris. M’expliquen històries que a vegades em fan riure. Ja em convé, perquè l’ambient fa plorar. Altres vegades es tiren en picat contra la gent que fa feixos, dient que són feixistes, i tenen raó, perquè de feix ve la paraula. Però és pobra gent que recull branques per al foc i que pren un ensurt en veure aquell desplegament d’ales i urpes. Ara m’aconsellen quin partit cal votar perquè no tallin més arbres i els deixin sense boscos per viure.

            Seran amb mi fins per Nadal. M’acompanyaran a la presentació del meu llibres de poemes “NATURA”, els ha agradat, el títol, perquè parla molt de muntanya. La fem el dia 25 d’aquest mes de les ànimes que és novembre, on els esperits ens envolten demanant llum i record. L’edita un noi molt eixerit que es diu Eduard Boada, de l’editorial Ganzell.

            La gent em sol preguntar: “¿Encara escrius?”. Aquest “encara” m’entristeix una mica. Vol dir moltes coses. ¿Sabeu quants llibres m’han publicat? Aquest “NATURA” fa el 81. Comptats per la periodista Carina Filella, que em porta el registre. I abans de sant Jordi sortirà el 82, “EL REC” (Cossetània), un llibre de narrativa que recorda els meus 25 estius llargs a Rubí. Ja en parlaré. I si “encara” sóc viva, penso presentar-lo també a Rubí, on tinc família i bons amics. “Encara”.

            Rebeu un suau refrec d’ala dels meus mussols.

========================================================================

ANDALUSIA ENGEGA...

ANDALUSIA ENGEGA...

***

5-9-19

***

... ELS AJUTS ALS CASTELLANOPARLANTS “AFECTATS” PER LA IMMERSIÓ. (El Punt/Avui/5-9-19)

            Ho sabíem, perquè ja ho havíem llegit als diaris.

            Quants andalusos hi ha a Catalunya?

            S’han pogut guanyar la vida, aquí?

            S’hi han casat, ells o els seus fills i nets?

            Han pogut tenir estudis, els seus fills?

            Per què van haver de marxar de la seva bella terra?

            Com és que no hi havia feina, allà?

            Qui manava, a Espanya, quan van haver de marxar?

            Estan agraïts als que els van obligar a marxar, al seu temps?

            Es veu que sí, perquè ara ens ataquen i escarneixen.

            Tan desagraïts són amb la terra que els va acollir el seu dia?

            Quan arribaven amb una mà davant i l’altra darrere?

            Ara són tan rics que es venen el pa dels fills par anar contra Catalunya?

            Que Déu els perdoni, perquè no saben què es fan.

            ===================================

           Imatge Diari de Tarragona-Internet

OSTIXEC

OSTIXEC

*

17-8-19

*

Quina sorpresa... Quan anàvem a engegar el cotxe per pujar a Caldes de Boí, se’ns presenta Ostixec, que em volia acompanyar de totes passades.

“Però home, ¿que no ho veus que camines a poc a poc...?

“¿I tu, com et penses que camines?”

Té raó. Jo, amb un o dos bastons, depèn del lloc, faig via amb més pena que glòria.

El vaig acomodar a l’habitació i anava menjant del bufet lliure. Peix però també altres coses, perquè és sabut que aquests animals s’aferren a tot allò que sura o que baixa a mar.

Reconec que m’ha ajudat.

Els animals que parlen són savis, tothom ho sap. Tinc el costum d’anar per boscos o camins inventant versets en veu alta; ell, que em sentia, m’anava fent les rimes.

Quan ens assèiem en alguna pedra o escala a escriure, em portava alguna flor a la mordassa per veure si jo en sabia el nom. Si no el sabia, me’l deia ell.

La seva satisfacció enorme va ser quan el vaig prendre pel Camí de l’Aigua cap a l’estany de les granotes. Quin aperitiu de granotes tendres que es va fer...

- Són massa dolces, tenen poc gust...- m’anava dient.

Quan els amics em van oferir un recital dels meus poemes, un vespre gloriós, vaig posar Ostixec a la taula i tothom va saber que m’havia ajudat, en les rimes i amb el nom de les flors. Va ser admirat i felicitat, i jo diria que encara es va posar més vermell del que ja és de natural.

===========================

1- Ostixec

2- Majestat- Escut heràldic que em representa.

- Dels meus collages-