LA MAR, L'OBLIT I EL VENT

LA MAR, L’OBLIT I EL VENT

*

1-3-15

*

Acabo de girar el full del Calendari del Pagesos i em presenta març, amb un gravat de bens i pastors. “Març ventós...” diu el refrany: fos dos hiverns que tenim vent sense parar, des de la tardor. Els refranys també són víctimes del canvi climàtic. “El temps se’n va, el temps se’n va, senyora... / no és pas el temps, nosaltres ens n’anem”, constata el lúcid Ronsard, perquè els poetes som precisament els notaris dels dies.

“Olga Xirinacs, oblidada”, fa un titular de Presència avui dia 1, p.29, signat per la periodista Carina Filella, i destaca: “no pot desprendre’s de la manta d’oblit que la cobreix en el circuits culturals del país”. Benvolguda Carina, gràcies. Tu m’has acompanyat sempre i saps potser millor que jo què va passant en aquest temps que avui constato, perquè entrem al primer de març, i potser alguns no volien deixar febrer i altres ja voldrien ser al maig. Carina, que vas comptar els libres que realment he escrit, mentre eren exposats al pati de la Diputació perquè t’ho vaig demanar. Carina, testimoni fidel, atent, discret i precís, gràcies. El temps ha fet possible aquest article.

Però entrem al mes de la primavera, el caminem, o en cos o en esperit, i per això vaig fent postals collage, unes que parlen del temps que fuig i altres dels paisatges caminats, dues sèries que m’agraden. Mentrestant contemplo el mar, que no fuig mai sinó que torna, com deia aquell altre poeta, Valèry: “La mar, la mar que sempre recomença...” Nosaltres no recomencem, però la mar sí, i ens ho ve a dir de cara. Poetes... ¿què en farem, d’aquesta raça?

*

Postal collage sèries Tempus Fugit

"BRAGAS DE LAS SOMBRAS..."

“BRAGAS DE LAS SOMBRAS ....”

*

25-2-15

*

Em passejo pel mercadet ambulant dels dimarts i dijous, que ocupa mitja Rambla, a banda i banda. Quan passo per la secció de calces, calçotets i mitjons sento aquesta conversa entre venedors:

“ - Oye, ¿y por qué no pones bragas de esas de las sombras de Grey?

 “ - Y cuáles son esas?

“ – Pues las de tirachinas...

“ – Yo no he leído el libro todavia...

“ – Bah, yo sí, y es una mieeerda...”

*

Imatge: venus de Badalona.

EL BOSC CREATIU

EL BOSC CREATIU

*

22-2-15

*

Llegeixo amb satisfacció que entre els blogaires i altres xarxes socials es formen nombrosíssims grups de poesia i narrativa. S’organitzen, es coneixen, munten els seus recitals, decideixen escriure un llibre col·lectiu o individual, i acudeixen a Verkami o altres entitats per finançar-lo. ¿Quants cartells de recitals poètics no veiem a la xarxa? Penso que és un bon moment per felicitar-se que la poesia i la narrativa en català creixin com un bosc de bona fusta i ombra agradable. Endavant, doncs.

Acabo de llegir un encertat article de Miquel Berga que porta per títol “Selfies”, al Punt/Avui d’aquest diumenge. Parla d’autoretrats, insignes o no (de Van Dyck en avall), i de per què a la gent li agrada tant admirar la seva pròpia figura. Jo li manllevo la idea per aplicar-la a segons quins blogaires. Arriba un punt que només s’anuncien ells mateixos en exclusiva; no se sap què respondre, o potser  no hi ha resposta possible. “Selfie” per sempre. Potser són l’escorrialla del que en un principi van ser apunts de la vida quotidiana o reflexions del pensament, i se’ls ha assecat la inspiració. No ho sé, dic el que veig.

Cal no confondre amb els deliciosos posts que ens expliquen, mentre corre el temps, aspectes de la pròpia vida viscuda: la infantesa, la joventut, els diferents avatars i experiències, sempre enriquidores i molt agraïdes de llegir. Més n’hi hauria d’haver, d’aquests.

*

Postal collage d'OX (paisatges caminats)

GLAÇ CÀLID

GLAÇ CÀLID

*

16-2-15

*

Sobre el piano càlid, de fusta antiga, poso la preciosa copa que un artista ha glaçat per a satisfacció de qui la contempli. La copa ens la van portar Valentí Xirinacs i la seva dona Montserrat, que llavors vivien al Prat. Valentí és mort, però la copa conté algun matís de la seva conversa, ara ja glaçada.

Dissabte hi vam servir un esplèndid raïm, amb una veladura que el fa semblar glaçat. He buscat informació sobre raïms per donar-hi nom, i el que més s’hi assembla és la varietat Queen.

La contemplació de les petites coses fa allò que Rilke en diu felicitats menudes. ¿Ens agrada contemplar una pintura, la composició d’una natura morta amb la disposició harmoniosa dels objectes? Ens la podem fer a casa mateix.

La fotògrafa Maria Teresa Fonoll ha retratat unes natures mortes dignes de ser admirades i recordades: una sèrie en blanc i una sèrie en foscos. La blanca excel·leix: teixits, copes, fruita, peix, vaixella. Un goig per als ulls. Si les felicitats són menudes, podem tenir una certa seguretat que es conservin senceres. Les grans solen esquerdar-se fàcilment.

*

Foto d’OX  

LLUNA ADORMIDA

LLUNA ADORMIDA

*

13-2-15

*

Lluna adormida entre plomes, entre màscares. La Lluna dorm de dia, per això les nits s’assemblen a la mort. Tant, que la mateixa Lluna s’entristeix.

La Lluna de Carnaval és encara més trista perquè sap que tanta alegria és una farsa. Veu que la gent ho sap, això, i que precisament es disfressa per aconseguir una feble llum a la foscor de tantes vides.

*

Foto d’OX

FULLES SEQUES, PARAULES MORTES

FULLES SEQUES, PARAULES MORTES

*

7-2-15

*            

Els dies de mestral es formen rotllanes de plàstics, fulles seques i tovallonets de bar sota de les nostres finestres. “Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant”, va apuntar Àngel Guimerà, i és ben cert, les veig molt sovint. Són un remolí, un petit tornado que a vegades s’enfila en espiral, segons la força del vent.

Cada matí a quarts de vuit passa la tanqueta aspiradora-regadora fent voltes a la basseta del nen i l’oca, cosa que multiplica el soroll amb la seva parsimònia, pròpia de papamòbil

Cada matí, també, les escombradores aprofiten el recer de les nostres parets i fan petar la xerrada mentre omplen el cabàs, canvien les bosses de les papereres i s’esforcen a recollir les fulles dansants. Les merdes de gos dels parterres no els corresponia a elles treure-les, em van dir. Sí senyores, tenen tota la raó. Ahir mateix, que vam voler anar a prendre el sol al coquetó jardí romà que hi ha sota de casa, davant de l’amfiteatre, i allò encara és més arrecerat, les grans tifes destacaven com pilastres romanes, també. Ulls municipals que no miren... ja se sap.

Però les converses sota la finestra només em tenen a mi per testimoni, i jo no escolto. És a dir, ahir sí. Ahir uns xicotots, també sense ulls municipals pel davant (no hi són mai) xutaven amb força una pilota: “¡A ver si dais a los palomos!”; ¡Y a la cabeza de la estatua!”. Llavors surto jo: “Nois, aneu Passeig amunt, que hi ha molt tros”. Ells: “Si no hacemos nada...!”. Jo: “¡a los palomos, a la cabeza del nene, a tus cojones...!” (Llavors el llenguatge va canviar a català: “Ai, Senyor, quines coses diu aquesta dona...¿què s’ha pres?”

Però, ¿que potser em paga l’ajuntament per vigilar el territori? I després aquelles bones dones vinga voler fixar la bossa a les papereres i el vent que les prenia (les bosses). Fulles seques i paraules mortes.

*

Foto OX.

LITERATURA D'OLGA XIRINACS

LA LITERATURA D’OLGA XIRINACS

*

4-2-15

*

Presento als lectors el volum que porta per títol LA LITERATURA D’OLGA XIRINACS.  És una iniciativa de la Diputació de Tarragona i l’ha editat Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb el nº. 475 de la Biblioteca Serra d’Or. És el resultat d’una sèrie de conferències i una exposició d’obra, literària i gràfica (no itinerant).

          La presentació és  càrrec del president de la Diputació de Tarragona, senyor Josep Poblet i Tous.

          Continua amb el parlament del senyor Francesc Xavier Grau, rector de la Universitat Rovira i Virgili.

          Per ordre d’índex els segueixen:

          “Per fer comprendre, per fer engrescar”, de Magí Sunyer.

          “Pols d’una glòria adormida. Sobre la poètica d’Olga Xirinacs. Pere Ballart.

          “Els paisatges en l’obra poètica d’Olga Xirinacs”. Eugeni Perea i Simon.

          “El viatge reals o imaginat en l’obra d’Olga Xirinacs: una lectura”. Llorenç Soldevila i Balart.

          “La litúrgia dels dies: els dietaris d’Olga Xirinacs”. Anna Esteve.

          “Olga Xirinacs, una escriptora també dels lectors joves”. Carme Bernal Creus.

          “Viure i desviure. Un assaig a l’entorn de l’obra ‘al meu cap una llosa’, Virginia Woolf i el final de la vida”. Xavier Allué.

          “Olga Xirinacs, una obra de combat”. Joan Maria Pujals.

          “Relats gòtics d’Olga Xirinacs: un terror exquisit”. Margarida Aritzeta.         

Aquest llibre és també el final feliç de la idea primera d’un bon amic escriptor, Josep Gironès, ara deu fer tres anys. Gràcies a tothom. Els ponents que amb el seu estudi, saviesa i afecte han col·laborat amb el seu treball, i la Institució que l’ha fet possible, que pensin que enguany l’autora farà 79 anys, frontera dels 80 que no sé si veuré. Aquest llibre pot ser final d’etapa o benvinguda d’una altra. En tot cas, la bona companyia em conforta.

*

Coberta del llibre.