EL RIU FESTEJA LA PEDRA



Ginesta als cims



                                                      Angèlica arcangèlica (umbel·lífera)


                     
                                 Mallador 1



EL RIU FESTEJA LA PEDRA
*
10-7-16
*
Us saludo, amics: hem tornat de Boí. Amb dos bastons he pogut pujar les escales de pedra del Camí dels Enamorats i poc més. Hem retrobat l’amiga Consell, mestressa de dos bars privilegiats, el Mallador 1 i 2: un davant de sant Climent, dins d’un jardí antic; l’altre davant de santa Maria, al poble de Taüll, sota els arbres d’ombra amable. Ella prepara un racó encara més ombrós i li dic que el podria batejar com “El racó dels poetes”, perquè li llegeixo el poema que va a continuació i explica que li agrada això que “el riu festeja les pedres”.
            Aviat pujarem a Mont-ral i de nou sense cobertura. Necessito bastó per pujar els tres esglaons de casa, però no per escriure, tal com em van manar, i en tinc ganes. Us deixo el poema del Noguera de Tor i retrobo la vostra companyia, que fa la vida més amable.
*
Ens retrobem de nou a la muntanya,
vola algun corb lluent per sobre els àlbers
i als jardins hi ha groselles i roses antigues.

El Montardo, superb, ens mira amb ulls de neu,
indiferent, com ho són sempre les muntanyes
quan hi posem els ulls i, encara més
si intentem dominar-les.
                                       Però som aquí
i ens trobem entre els prats d’escabioses,
polígales, ginesta, carolina i margarides.
¿Sents el riu com festeja la pedra?
Baixa de la neu fosa i s’ha tornat escuma.

Ens hem trobat aquí un any més,
els anys s’escolen com les aigües,
ningú, tret de nosaltres, en recorda el pas.

*

QUE S'ESTIMIN

QUE S’ESTIMIN
*
17-6-16-
*
És del tot natural que la Moreneta i la Xeperudeta s’estimin i es facin un petó, segons es mostra en un cartell valencià aquests dies.
            Els que fan servir llenguatge ridículament polític, que són molts, per dir: ells i elles, dones i homes, companys i companyes, nens i nenes, pilots i pilotes, per força han de dir, també: “estimeu-vos els uns als altres, estimeu-vos les unes a les altres”, i aquesta és la intenció del cartell. Naturalíssima. ¿Per a què tant d’enrenou? Jo procuro des de sempre no desdoblar el gènere.  Seguiu Carme Junyent, que n’explica sàviament les raons.
            *
            Dit això, m’acomiado per un temps dels blogs amics. Marxem cap a les muntanyes, primer les de prats més suaus, després les més eixutes, on no hi ha cobertura d’Internet. Tinc ganes de veure ploure. Fa mesos que no plou, aquí on som, i se m’eixuga l’esperit. En la propera reencarnació proposaré que m’enviïn a Astúries, terra dels meus avantpassats per línia materna.
            Continuarem les converses de blog a blog, estimada família. Cadascú explicarà les seves experiències gràfiques i escrites, i desitjo que les vostres siguin ben felices, resultat d’allò que us agradi. Si no es pot fer tot el que es vol, almenys que la realitat a l'abast sigui del tot amable.
            *

            El vals. Collage d’OX.

ANIMALS DE DIUMENGE



ANIMALS DE DIUMENGE
*
13-6-16
*
Camí del claustre ja en veiem un: el gat ros que ens observa, encuriosit, des d’un balcó entre flors.
            Al jardí del claustre hi ha moviment de peixos, merles, tórtores, coloms, algun tudó, pardals, falcies i, més amunt, gavines que vigilen.
            Sovint seiem als pedrissos a reposar una estona en el silenci, que convé tant en una ciutat de sorolls salvatges com la nostra.
            Llavors t’adones que unes altres bèsties arrapades al marbre de les columnes que sostenen els arcs t’espien amb un posat d’amenaça viperina. Les amansim, els passem la mà pel llom i mantenim una conversa que ens porta als escultors medievals que les van esculpir allà no sabem amb quines intencions. Penso que, amb els segles, els seus ullals i llengües ja no porten verí, i les acariciem per la seva impertorbable companyia.
*




POEMA PROGRAMAT (1)
O
CULTURA DE CIUTAT
*
 16-6-16
*
Metropol, vespre serè, el teatre serà ple.
Vorera amb autoritats mudades i culturals:
saluden els principals
que arriben de Barcelona,
molts homes i alguna dona,
s’esperava Puigdemont,
però no ve, com hi ha món.

Comença en Carles Duarte:
“celebrem, doncs, la cultura”, exhorta, sempre elegant.
Són els Premis Nacionals, això conforta.
L’escenari és traspassat per TV3 de costat,
una orquestra ha repuntat les paraules d’obertura
i els gràcils  giravolts d’Oriol Grau.

Sumen, sumen, i sumats
surten Antònia Vicens, Joan Guillem
i ninots a gratcient fan moixaines a la gent.
Clara Segura, gentil figura,
i els músics ara retronen
mentre baixa, celestial,  la bella presentadora
suspesa en l’aire vermell
d’un vestit roig i cenyit.
Apareixen Los Galindos, ¡mira qué lindos!
quin rebombori, fillets, fan castells d’aquells tan drets.
El del premi en castellà diuen que es diu Vila-Matas,
escriptor en llengua forana, però, ¿allò del Nacional,
resulta que ja no cal?

Atenció, mira què fan, ara és la Caputxinada
no pas per tots recordada.
Llatinistes, que ve el Llull i les bèsties obren l’ull,
quanta finesa, Badia, de sempre que et coneixia.
Ara una veu metàl·lica ens ataca,
però ve el Quartet Casals i ens apaivaga.
Filmats per Antaviana,
la il·lusió encén el programa,
La Carrutxa, ¡són de Reus!, la cultura popular
es fa un lloc al món de l’art.
Karavan i Benjamin, mar de Portbou, vells camins.

Santi Vila ja ens fa adéu i parla de resiliència,
paciència, ¿tornareu?
¡I la foto de família, oh quanta glòria inaudita!
¡visca Catalunya!, ha dit el Santi,
però ningú ha respost ¡lliure!:
són els Premis Nacionals
i Tarragona els acull,
vet aquí l’olla que bull.
*
Lo Gayter del Balcó

(1) Poema escrit en el programa durant l’acte, segons costum del Gayter.

POETES EN PRIMAVERA


POETES  EN  PRIMAVERA
*
2-6-16
*
1 – El respirar del pa;
2 -  l’ombra dels codonyers a dins la bassa:
3 – recorda que l’enyor és un núvol trencat.
4 – El teu antic perfum cavalca sobre el mar,
5 – les corbes de la mar són plecs de memòria:
6 – les certeses sempre arriben tard.
* * *
Jugar amb les paraules en primavera és propi dels poetes i dels infants. Jugo amb sis versos de poetes diferents, els llibres dels quals han entrat aquests dies a casa. Puc imaginar-me olors, colors i tactes; petites orquídies al sotabosc, ginesta als vorals de la carretera, mar de tots els colors del blau (el verd ja va ser dit) i, sobretot, enyorar el fosc profund del codonyer dins la bassa, a l’hort de la meva infantesa, tot només amb una línia.
Els autors:
1 – Antoni Canu – L’Alguer.
2 – Josep Fàbrega – Lleida.
3 – Jesús Giron  Araque – Calles (València).
4 – Josep Vallverdú – Lleida.
5 – Lurdes Malgrat – Lleida.
6 – Lluís Figuerola i Ortiga – Valls.
* * *
Els Països Catalans són vius: mar i muntanya, farigola i sàlvia, pa i codonyat són una certesa, perquè si jo en tinc una mostra a casa, ¿què deu ser tota la poesia aplegada aquesta primavera? Endavant, poetes, el país és vostre.
* * *

Núvia en repòs. Collage d’OX.

EL BALL


EL BALL

Riuen les cireres al voltant de l’ou.
L’ou, per més que balli, sempre balla sol.
*
29-5-16
*
La primavera vessa de belleses i afectes al meu voltant. No tinc paraules, ara mateix –potser més endavant les enfilaré- per agrair com cal aquests mesos d’intensitat. Els meus arxius s’omplen de fotografies i de preciosos lipdubs de totes les escoles i instituts, treballats amb tendresa i elegància.
            Avui l’ou com balla pujava lleuger al claustre de la catedral i les roses florien amb exuberància. No hem tingut pluges de maig, cosa que m’ha decebut, perquè sempre espero una mica d’aigua que amoroseixi aquest clima tan eixut i calorós que patim.
            A les escales de la catedral trobo l’home que parla xiulant amb la gola, com un autòmat. Li demano que em faci alguna frase, i me la diu gentilment. “Des dels 11 anys que faig això”, m’explica. Fa molts anys que el veia passar amb una moto fent el seu xiulet, que ningú sabia d’on havia sortit. Ens donem la mà.
            A les escales del Balcó hi ha el noi de la guitarra, anglès que parla català. “¿I el teu company?”, li pregunto: “es va suïcidar fa pocs mesos. Al tren. Va dir el maquinista que l’havia vist sortir a la via a les quatre de la nit, braços en creu.”
            Em ve a trobar amb la seva rialla Nelson, el bomboller, i li pregunto pels rastes amb el gos que bombollejaven fa mesos. “Es van veure embolicats en l’assassinat d’una noia amiga nostra que vivia en un campament al camí del Nàstic...”
            Són el meu exèrcit d’irregulars, com tenia Holmes al seu carrer. L’ou balla en senyal de vida. Però la mort jove s’arrapa a les ombres, i aquest és el ball de viure i morir.
            *