PEL SAC
AL VOLTANT DEL DRAMA
AL
VOLTANT DEL DRAMA
*
9-9-17
*
1-
El senyor fa una mirada de mala hòstia
que no vaticina res de bo.
2-
La tropa de la gavina conspira.
3
– Contra el soroll i la càrrega, taps de suro, de cera, de silicona, de goma o
de plastilina.
4
– Impassible la cúpula roja. L’acord impossible. Quina creu. Cares d’estaquirot (cadascú que
reconegui els seus). Santa paciència. La vigilància va de verd.
5
- ¡Marededéusenyor!, diu en Higgins.
***
FE DE VIDA
FE DE VIDA
*
25-8-17
*
Una
amiga vídua de poc em diu que plora molt, i una de les seves filles li pregunta:
“¿Plores per tu o pel papa?” Ella se’n queda estranyada.
He
pensat molt i la resposta és complexa.
Plorem
per enyorament; per la separació després de molts anys; per compassió; per un
cert instint de tenir cura d’aquell que ja no tenim a les mans.
No
hauríem de plorar pels nostres difunts, perquè ells sembla que no poden ja
sentir cap mal. ¿I el bé? ¿Com podem saber si senten? Raó i sentiment tenen
arrels profundes.
Moltes
vegades hem dit, i és comprovable, que ningú es pot pensar mort: tu sempre ets
allà present. Com si penses un desert: tu ets allà pensant-lo. És impossible
fer un tall mental i imaginar el no-res. Impossible físicament, que és l’única
manera de pensar.
Potser
per aquesta mateixa raó pensem vius els nostres difunts, malgrat saber del cert
que són morts. I com a vius que els pensem, així els parlem i enyorem.
De
cap manera hem de creure que plorem per compassió pròpia, ni per mantenir un
estat de tristesa volguda.
*
En
un cert contrasentit, estic contenta: he passat revisió (les temudes revisions)
i m’han dit que estic molt bé, amb anàlisis perfectes. Per celebrar-ho he anat
al banc a signar una Fe de Vida que em demanaven: aquí sóc, sí senyor.
*
Imatge
cedida per l’escriptor Josep Gironès.
DIES DE DOL
DIES DE DOL
*
18-8-17
*
Els de Tarragona ja ho sabem, que la nostra costa és plena de projectes
mortals. Des dels remots xalets d’Alcanar, amagats entre vegetació, passant
alguns termes també propicis a l’amagatall, fins l’hotel de la Via Augusta a
Tarragona, on es va prendre la decisió d’aterrar les Torres Bessones de Nova
York: aquí va ser Mohamed Atta.
Ara ens toca a Catalunya. Segons veus autoritzades, la nostra és la cèl·lula
terrorista més gran d’Europa, preparada per actuar. La frase és antiga i sàvia:
“vigileu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.” Mateu 25:13. Atenció, doncs.
Al dol de tanta gent també hi afegeixo el meu, com un riu afluent. I la
fotografia feta un dia de difunts, quan el mar també s’endolava.
*
BE S'HA DE PIXAR EN ALGUN LLOC
BÉ S’HA DE PIXAR EN ALGUN LLOC
*
17-8-17
*
Tal com preveia, aquest primer estiu a ciutat després de fugir-ne molts
anys com de la pesta, se’m presenta molt dur. No parlo de la calor, que tots
hem de resistir sense poder-hi fer res. No. Parlo de l’organització de festes.
Aquest matí em trobo dos pixadors, la ventilació dels quals apunta la
meva modesta finestra, que és la primera. Aquests pixadors són l’avançada del que es prepara per tres dies de festa sencers al
Passeig, al Balcó del Mediterrani: orquestres, menjars, jocs, i una gran
variació d’espectacles. Bé. Però m’estimaria més sense la pudor inevitable.
De la botiga Ale-hop, en podeu veure la vela. Tenen una vaca de mida
natural a l’entrada, amb una esquella que els vianants, grans i petits, fan
sonar sense fre fins a l’hora de tancar, que és la 1 de la nit. Posen multes a
la botiga per horari prohibit. No hi fa res: paguen i hi tornen. Visc just al
damunt i l’esquellotada forada els meus timpans, sense que la petició amable de
parar-ho almenys a la nit faci cap efecte. Ciutat sense llei, o amb llei i
sense que ningú la respecti.
Passen dues hores de les protestes que he fet a l’Ajuntament i “¡Vejats
miracle!”, que exclamava el clàssic: dos homes aparten les pixadors de manera
que no ens arribi la bafarada als nassos. Ja ho veurem, perquè fa vent de
llevant i tira cap a casa. Però sembla que les pregàries particulars i veïnals a
l’Ajuntament han estat escoltades.
¿Voleu festa ? Sant Magí us espera a la seva capella encastada a la
muralla, ple el sostre d’exvots en forma de barques i vaixells de tota mena que
els pescadors hi portaven. Bon patró, sant Maginet.
L'OFEGAT
L’OFEGAT
*
8-8-17
*
Assisteixo a la recerca incansable i massiva d’un banyista perdut a mar.
Un noi rus de 25 anys, diuen, que suposadament ha desaparegut a la Platja del
Miracle. Són quarts de quatre de la tarda.
L’accident és lamentable però els comentaris coincideixen: “la gent
espera que hi hagi bandera vermella per allunyar-se endins”. “Imprudents”. “Es
necessita ser ruc”. ”Posen en greu perill la vida dels socorristes”. Mals epitafis pel noi rus, si el troben.
Fa hores que llanxes vermelles de Socors Marítim i Creu Roja, verda i
blanca de la guàrdia civil, altres més petites d’operacions subaquàtiques, i
helicòpters dels bombers remenen i rebaten el mar embravit pel llevant, amb mar
de fons. Ni rastre.
La gent s’ha agrupat al Balcó i a la platja, que és la més propera a la ciutat.
Avui hi ha espectacle. Esperen, potser, veure hissar un cadàver amb
escorrialles d’aigua. El cos l’han trobat a tres quarts de vuit del vespre en
un espigó del port esportiu. La mar ja se l’enduia.
Mentrestant les gavines, dominants, impertorbables, sobrevolen l’espectacle
amb sàvia majestat.
*
LES VÍDUES VOTEN "NO"
LES VIUDES VOTEN “NO”
*
2-8-17
*
Asseguren els del CEO que un 56,5 % de vídues
rebutja la independència (DdeT-31-7-17), i que el % més important d’independentistes
correspon als solters. I dels casats, doncs, ¿què en fem?
¿Tenen por les vídues de perdre les
pensions? Com que sóc vídua molt recent, aconsello a la resta que s’ho prengui
de la manera més amable i escolti La Vídua Alegre, de Franz Lehár, a veure si
se’ls encomana aquella vitalitat i canvien de parer.
Tot seguit, el CEO ofereix
el perfil de l’independentista i de l’altre. Ja estem retratats, doncs, i els
catalans sembla que en sortim ben parats, afedelisto.
Per al final deixo la fotografia de l’higròmetre de casa. La
humitat ha arribat al 100, fet que no havia vist mai, o que no recordo. Xops d’aigua,
vivim en un medi líquid, cosa que ens fa la vida ben desagradable i el passeig
gairebé impossible. Enyoro els estius de cada any a Mont-ral. Amb Vicenç he
perdut la meitat de la meva vida. Mont-ral també.
*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
