L'OFEGAT

L’OFEGAT
  *
  8-8-17
 *
Assisteixo a la recerca incansable i massiva d’un banyista perdut a mar. Un noi rus de 25 anys, diuen, que suposadament ha desaparegut a la Platja del Miracle. Són quarts de quatre de la tarda.
L’accident és lamentable però els comentaris coincideixen: “la gent espera que hi hagi bandera vermella per allunyar-se endins”. “Imprudents”. “Es necessita ser ruc”. ”Posen en greu perill la vida dels socorristes”.  Mals epitafis pel noi rus, si el troben.
Fa hores que llanxes vermelles de Socors Marítim i Creu Roja, verda i blanca de la guàrdia civil, altres més petites d’operacions subaquàtiques, i helicòpters dels bombers remenen i rebaten el mar embravit pel llevant, amb mar de fons. Ni rastre.
La gent s’ha agrupat al Balcó i a la platja, que és la més propera a la ciutat. Avui hi ha espectacle. Esperen, potser, veure hissar un cadàver amb escorrialles d’aigua. El cos l’han trobat a tres quarts de vuit del vespre en un espigó del port esportiu. La mar ja se l’enduia.
Mentrestant les gavines, dominants, impertorbables, sobrevolen l’espectacle amb sàvia majestat.
*

   
                                                          
     

LES VÍDUES VOTEN "NO"

LES VIUDES VOTEN “NO”
*
2-8-17
*
      Asseguren els del CEO que un 56,5 % de vídues rebutja la independència (DdeT-31-7-17), i que el % més important d’independentistes correspon als solters. I dels casats, doncs, ¿què en fem?
      ¿Tenen por les vídues de perdre les pensions? Com que sóc vídua molt recent, aconsello a la resta que s’ho prengui de la manera més amable i escolti La Vídua Alegre, de Franz Lehár, a veure si se’ls encomana aquella vitalitat i canvien de parer.



      Tot seguit, el CEO ofereix el perfil de l’independentista i de l’altre. Ja estem retratats, doncs, i els catalans sembla que en sortim ben parats, afedelisto.



      Per al final deixo  la fotografia de l’higròmetre de casa. La humitat ha arribat al 100, fet que no havia vist mai, o que no recordo. Xops d’aigua, vivim en un medi líquid, cosa que ens fa la vida ben desagradable i el passeig gairebé impossible. Enyoro els estius de cada any a Mont-ral. Amb Vicenç he perdut la meitat de la meva vida. Mont-ral també.
                                                                  *
     
                                                          
     





"¡ SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA!"

“¡SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA!”
*
25-7-17
*
 “¡Santiago y cierra España!”,
exclamen els castellans
per allà on claven la banya.
“¿Es que España estaba abierta?”,
li pregunta Sancho Panza
al seu mentor don Quixot.
“¡Santiago Matamoros!”,
tornen a dir els castellans
adreçant-se als seus germans.

Nosaltres som més polits,
al sant d’avui li diem:
“Jaume, pataume, cul de cirera,
totes les noies et van al darrera”.
“Jaume, pataume, cresta de gall,
¡puja’m a cavall!”

Diu que el cavall era blanc,
vull dir aquell de Santiago.
Que balli O Botafumeiro,
que per fum no ens guanyaran.
*
Lo Gayter del Balcó
*
Fumada del port, integrada en llamps, trons i tornados,
de diumenge passat dia 23, a Tarragona.

TORNAR DE MUNTANYA

TORNAR DE MUNTANYA
*
9-7-17
*


"Aquelles muntanyes que tan altes són
me priven de veure mos amors on són"*
A mi també me'n priven, comte.
Sóc a la Vall dels gegants que de petita somiava:
la neu, els llamps, l'escalada.
Sec als seus peus i els miro
i no puc abastar-los; 
sé que als seus cims hi ha aquells llacs
que contenen el cel i els colors de la tarda.
Els amors d'aquell comte van morir
i els meus també, i ara no puc fer el cim
perquè l'última pedra de la vida
se'm fa pesada i no la passaria.
Però, Montardo, Comoloformo*, Bessiberris,
si veieu l'altra banda de la Vall,
crideu els meus amors i els del comte també.
Mentrestant, aquest vent que puja la Noguera
m'eixuga les llàgrimes, les que són i les que eren.
______________________________________
* Gaston Febus, comte de Foix, s. XIV
* Foto panoràmica des de sant Quirc, a Boí/Taüll
* Comoloformo: 3.033 m.         
__________________________________



Des d’un pedrís a tocar de la font, he dibuixat. ¨És la capella del Rosari (sic) sobre la Garona, a Tredòs.



Dels prats en plena i aromàtica floració, el pom que no pot faltar.
_____________________







A REVEURE

21-6-17
    *

Marxo, no pas per gaire temps. M'agradarà que les flors dels prats eixuguin les meves llàgrimes.
Us desitjo bones vacances a tots els que en feu, i sinó, un estiu plàcid i còmode.
                                                  Olga
                                                     *
                              Imatge: Ofèlia, de Jonhn William Waterhouse

L'OU

L'OU
*
18-6-17

                                                      Mireu quin ou
                                                      que balla sol,
                                                      tothom somriu
                                                      i un raig el mou.


                                                    ¿I tu què vols?,
                                                     diu la tortuga:
                                                     vull un retrat
                                                     de cap a cua.


                                                       ¡Quines cireres!
                                                       L'àngel no es mou,
                                                       que si baixés
                                                       cauria l'ou.
                                                                *
                                                   Lo Gayter del Balcó           
                                                                *
                                      L’ou com balla a la catedral de Tarragona




DOBLEGA ALLÒ QUE ÉS RÍGID

DOBLEGA ALLÒ QUE ÉS RÍGID
*
11-6-17
*
Durant els bells dies de Pentecosta, canto amb íntima satisfacció l’himne “Veni Sancte Spiritus” (no confondre amb “Veni creator Spiritus”). Em van regalar un antic cantoral francès, gruixut i de notació quadrada típica del primer gregorià i m’agrada repassar-lo. Segueix l’escola de Solesmes. Poques coses hi ha més potents que escoltar un cant conventual sota imponents voltes de pedra, que no se sap si deturen el cant o es deixen traspassar cap al seu destí.
            A diferència d’altres himnes, les peticions i constatacions d’aquest  són lluny de l’ensucrament beat de molts cants religiosos. És curt, concentrat i efectiu.
            En la política tossuda dels nostres dies, trobem una rigidesa que ens causa estupefacció. Uns en diuen plasma, però seria massa tou. Rigidesa d’acer, de cervell encarcarat, enquilosat, devorador de tota raó. En el cant, i en tots el que el canten, es demana ‘doblegar allò que és rígid’.
            Ara que tenim pregunta i dia m’ha quedat el descans de viure fora del dubte i em sento alliberada. Hi ha seguretat. Hi ha una voluntat conjunta que doblegarà aquella rigidesa que ens ofega. I canto, confiant que la veu pugui traspassar la pedra.
 *

  Solesmes. Internet