EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

 



EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

1-3-23

Amb voracitat segons els uns i amb lentitud segons els altres, el nou any 24 se’ns ha empassat dos mesos.

En aquest temps de la meva vida, arrencar fulls de calendari és tan habitual com treure les escombraries. Comparació poc digna? Juntament amb el diari, també cada dia llenço les notícies de guerra i la ineptitud flagrant dels nostres polítics. Ja no dic la mala entranya dels «altres» polítics. I la bestialitat dels de més enllà. Al començament, al mig i al final, tots xuclen la sang dels pobres.

Amb els anys que tinc, no confio veure cap final feliç. Els grans oracles mundials només ens porten amenaces de mort.

Els meus oracles més propers són tres i fan prediccions per al dia, màxim per tres dies. Un és el baròmetre: fa molt temps que ha oblidat la pluja i l’agulla només es decanta cap al vent. L’altre és el mar, quan mostra el moment que el mestral intens empeny l’aigua de través. I un tercer i modestíssim és el record de la sardana de Morera i Guimerà: «Les fulles seques». És així: «Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant...». La diferència entre els dies dels autors i els meus dies, és que ara, en comptes de fulles seques, la sardana la formen plàstics i tovallonets de paper dels bars.

*****

Olga Xirinacs






HOSPITAL


27 - 1 - 24

Estimats amics del Bloc,

                              d'imprevist es va fer una pausa forçada a la meva vida. Ni temps vaig tenir de respondre tots els missatges de Nadal.

    El 27 de desembre ingressava a urgències de l'Hospital Joan XXIII. Hi he passat  un mes. Vaig perdre la noció dels primers dies i amb prou feines sé com he viscut els altres.

    La grip A es va conjurar amb un fet greu: l'efecte advers d'un canvi de medicament pel càncer, la lenalidomida, em va produir una trombosi a la cama dreta, amb gran dolor i perill. Tot plegat em va deixar feta un nyap. Segons em van descriure el TAC, la meva cama dreta és un camp de mines.

    Lenta recuperació. Hi ha hagut tots els tractaments necessaris a l'abast. He tingut una atenció perfecta.

    Però no explicaré com he exhaurit tots els meus recursos mentals per omplir les llargues, llarguíssimes hores del temps en soledat i incertitud que tan lentament passaven.

    A casa vaig deixar els meus petits pessebres i el trio de vells caganers encara es deu preguntar on soc. Guardo la llauneta de l'hospital amb els raïms del dia 31. Que lluny van quedar per a mi les sirenes dels vaixells del port, a les 12...

    Soc en un any nou i no el veig... Les parets desconegudes, els sèrums, les ombres, l'insomni. Del meu cervell van sortir totes les músiques possibles, tots els contes infantils i els artúrics, més els inventats, on jo em feia també de la colla per tal de passar uns minuts més de les nits inacabables.

    Ara em vaig curant i tinc por. Por de tot el que he vist al meu voltant. Tinc l'edat més que suficient per saber què m'espera. Ho torno a dir: tinc por.

    No obstant, treballo en dos nous llibres petits. Agraeixo la vida que em retorna a poc a poc, entre els plàtans amb color de rovell i el paisatge de la Serra de Prades que veia per la finestra.

    Ahir vaig arribar a casa. He perdut la llestesa i em canso de seguida. No obstant, voldria celebrar el meu 88 aniversari amb les dues publicacions. Viure, alhora agraïda i temorosa. I escriure.

    Us estimo, amics fidels. Us desitjo el millor.

    Olga

EN BLAU



  EN BLAU

*

7-12-23

*

Sento encara, al meu pas lent, el «Canticorum Jubilo», de Händel. De bracet amb la doctora Montserrat Palau, vestim el color blau que correspon a Lletres. Ella amb birret, jo encara no. Inclinem el cap davant del Rector Magnífic. Seiem. S’obre la solemne sessió.

He estat acollida amb tota generositat a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, en qualitat de doctora Honoris Causa. En la soledat dels últims anys – i són els últims en doble sentit-, em trobo ara amb tota una estimació d’arrel i obra literària que em confortarà en el camí. Escoltem i prenem paraules. Titulo el meu discurs «Starlink»: aquell trenet celeste vist una nit d’estiu al cel net de Mont-ral, com una aparició de fantasia i que va resultar ser la col·lecció de nanosatèl·lits de comunicació d’Elon Musk.

Pels anys, ja he fet també el recorregut vital i la meva memòria ha visitat algun dels meus satèl·lits per coordinar les paraules corresponents al discurs d’investidura. Aquest ha estat precedit d’una magistral «Laudatio» pronunciada per la doctora Montserrat Palau.

Quan el Magnífic (així cal dir-ho en tot moment) Rector dona l’acte per acabat, desfilem al compàs coral del «Gaudeamus igitur», l’himne dels estudiants, sembla que d’autor anònim, que entona, decidit, el Cor de la URV. Si, cal gaudir, que la joventut són quatre dies i ja ens ve la molesta vellesa fins que la terra se’ns empassi, diu la lletra.

Després, fotografies al sol de migdia amb molts amics, sobretot per alimentar el record en els dies àrids i freds de l’hivern vital.

Fins aquí la glòria del dia 30, que ha portat escalfor i alegria a la meva vida.

***

Perquè...

El dia de Tots Sants, 1 de novembre, va morir de sobte el meu estimat germà Sergi. De sobte i sense patir malaltia. L’esperaven a dinar i no arribava. Era mort amb el telèfon a la mà sense haver pogut demanar auxili. Costa creure el que veus. Cop dur. Reanimació inútil. Llàgrimes. Silenci. Vetlla. Era el petit de tres que som. Dol llarg. Molta gent l’estimava.

***

Perquè...

Ha tornat. Més sessions de químio. Temor en la soledat. Menys d’una setmana de la investidura i el sol s’amaga. El meu temps íntim de Nadal, el sentit profund de Nadal que visc amb tendresa i en solitud, s’ha trastocat. Reaccionaré, ho vull fer, però no sóc forta. Continuo escrivint cap a la vida. «La mar, la mar, que sempre recomença «, diu Paul Valéry a «El cementiri marí».

*****


Olga Xirinacs





MIQUEL, L'ARCÀNGEL QUE SABIA VÈNCER



        

A L’ARCÀNGEL QUE SABIA VÈNCER


Quin mal dimoni us molesta?,

ens demana el bell arcàngel.

Aparteu aquells que empesten

la nostra parla estimada,

tallada en pedra picada,

que es parlava en catedrals,

en les més altes ermites

que vigilen les muntanyes;

i als palaus de la ciutat

quan la Generalitat

governava bé aquest poble

en tota la integritat.


Veniu, sant Miquel arcàngel

i allunyeu la gent abjecta

que ens vol escanyar el país.

Veniu, feu de Catalunya

la porta d’un paradís.

***

Olga Xirinacs --

Dia de sant Miquel - 23


FESTA MAJOR

 









FESTA MAJOR

*

24-9-23

*


Som en plena Festa Major. El compàs de dia i nit ha estat el dels bombos de vibració perillosa, capaços d’ensorrar una casa començant per petar els vidres. El cervell va repetint els bom-bom-bom

i et sents com el ruc al que van arriant. Es podria dir que la ciutat neda en estridències i en fum. Des dels petards als trabucaires, la densitat de l’aire es torna sòlida i es mastega. I no solament al carrer, que fa calor i tenim les finestres obertes. Encara falta la cirereta, que és la gran traca d’aquesta nit, amb una explosió final just davant de casa que cal posar el cap sota el matalàs.

Tota la ciutat és al carrer, com l’olla que sobreix.

Som mediterranis.

Tot ens és permès, mentre la gent xali.

Això passarà. El que es mantindrà és la música amb amplificador que cada matí i tarda promou l’Ajuntament per als músics ambulants que ho sol·liciten. Hi ha diversos punts permesos a la ciutat i dos són molt a prop de casa. Tant, que quan intento obrir una mica la finestra per respirar la briseta, m’arriben esgarips diversos de les dones que canten Al·leluies o Beatles a crits pels micros. Tot l’any. Am-pli-fi-cats.

Cosa que m’obliga a gastar electricitat quan vull treballar i he de tancar i posar l’aire condicionat. I sort d’això. A mi l’Ajuntament no em paga i l’Elèctrica em cobra. «Fot-li gastos», que encara diu algú.

Llegir i escriure s’han tornat fets impossibles i incòmodes. Marxar? Malauradament, ara ja no puc. I mira que fa anys que pago el rebut a l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica. Encara tinc fe? Soc romàntica? Més aviat lluito al bàndol de les causes perdudes.

**************

Olga Xirinacs

Dibuixos OX


ABANS DE DINAR I PENSANT L'11-S

 









ABANS DE DINAR I PENSANT L’11-S


Com que em passo força estones a l’hospital, m’hi quedo a dinar algunes vegades. Agafes la safata amb el panet, l’aigua i les postres i al taulell et posen els plats del dia. Passes per caixa i a la taula.

Sempre porto paper i boli i a vegades em poso a escriure, com avui. Perquè com que encara és aviat, les noies freguen i jo faig l’apunt.

Vaig ferida i no de cos sinó d’esperit: «Fulminat el català a Mallorca», he llegit al diari. «Primer és la salut que l’idioma» diu la responsable. I jo escric:

*

Vaig a buscar la safata.

Les noies encara freguen,

«ja em posaré aquí al costat», els dic.

Mentre espero el dinar penso amb tristesa

la greu mutilació del català

en terres de Mallorca.

Estem tocats de mort, és cert

i no hi posem remei...

La mar blava que ens volta,

mar de conquesta i particions,

gran Palma, brillants Pitiüses...

ET CURARAN EN CASTELLÀ, NINETA,

AMB EL PUNYAL DE MATAR.

******************************

Que passeu bona Diada

*

Olga Xirinacs

ANGELICA ARCHANGELICA



 

 ANGÈLICA (ANGELICA ARCHANGELICA)

*

30-7-23

*


     He arribat de la Vall amb rams de flors i els ulls plens de preciosos paisatges. El refugi que fan els dos vessants de muntanya, des de la severitat dels avets fins la tendresa de les flors a les vores de la carretera porta a admirar aquesta terra. L’aigua, que no se sap si riu o plora, tot ho omple amb la seva veu que en porta milers d’altres: quan sec a la vora del riu escolto les veus antigues que un dia es van dir i que s’han quedat entre pedres i marges en una conversa eterna.

    Les velles pedres del claustre, que tant he dibuixat, somriuen a l’estiu perquè s’omplen de roses i de l’admiració dels que hi entren. Les petites botigues de conte de fades ofereixen a la imaginació tot d’objectes acolorits, suaus, llaminers: llibres, llana, joguines, artesania, animalons de peluix, xocolates amb pètals de rosa i cremes remeieres i de bellesa.

    Al seu santuari en soledat, la Mare de Déu de Caldes sempre espera que li adrecem alguna paraula o pregària; que li expliquem la vida de l’any que ha passat. I la contemplem amb dolcesa, esperant tornar-hi algun dia malgrat les nostres dificultats.

    Els amics, com cada any, m'organitzen una lectura de poemes i participen com lectors. La Direcció ofereix un bonic ram de flors, però jo els n'havia demanat un de silvestre, i per això arribo a casa tan ben acompanyada.

    Entre els molts al·licients, aquest any hem parlat amb un savi herbolari de la preciosa umbel·lífera angèlica (Angelica Archangelica) que, entre moltes virtuts, té la de ser component del licor xartrès, abans fabricat a Tarragona i ara a Grenoble. Brindem, doncs, també amb el xartrès que ens porta un altre amic a la taula.

    Dibuixo a la vora de la Noguera de Tor i els avellaners encara són verds, les fonts ragen i el sol dona els tons a les meves pintures. M’emporto el paisatge, les flors i un llarg i enyorat record.

    OX.