*
11-5-19
*
Una de les meves fades padrines que em voltaven quan vaig néixer tenia els cabells rossos com la del collage i li queien com rius d’or a la llum de migdia.
No sé si em va concedir el do d’escriure, però podria ser, i ara l’he volgut recordar, perquè va ser generosa: per sant Jordi vinent, Cossetània em publicarà un llibre que estimo i serà el que fa setanta dos.
M’he felicitat amb un collage que acabo de fer. Hi recordo la caseta de nines, els llibres, la música, les flors de tants poemes i els pètals escampats pel cos quan l’amor es troba. Alguns elements modernistes, els campanars de ciutats llunyanes visitades, els boscos i castells dels contes, un entranyable personatge del Nadal, un gall preciós, uns músics que toquen blues, una dona severa en representació de les amigues, el batut de maduixa, el bebè foca que vol viure, els ulls que em miren i el gat que vigila en silenci els moviments de l’esperit.
Faig 83 anys i sobrevisc els grans de casa, que no van durar tant. No sé si els meus gens donaran per més, però voldria veure el llibre publicat, la família estimada, els nostres empresonats lliures i un govern que portés l’esperança i la decisió tant de temps desitjades. Per demanar, que no quedi. Potser també hi ha fades velletes amb poders...
==============================================
