IMMERSIONS

IMMERSIONS

         *

     29-7-21

         *

 

Torno de Caldes de Boí. La vall estreta on, si estires els dos braços, pots tocar el faldar de les muntanyes. Figurat, es clar, però imaginable.

          Fa uns anys que l'establiment ofereix als estadants activitats diverses. Una de les que em fa somriure és la dels "Banys de bosc". Si ja hi som, dins, dels boscos! Fa molts anys que l'observació m'ho ha ensenyat: immersa en exuberant vegetació, respirant vapors de pins humits que el primer sol extreu de les soques; però els "banys" els fan de tarda o vespre. Aspiració verda del vent a les fulles, o de terra molla sota el calçat, amb herbes aromàtiques al pas. Es necessita mestre per a aquestes delicioses immersions?

          Però enguany encara més ens hem trobat amb immersió lingüística en castellà. I tan nostra com vivim la Vall... Els companys ens hem sentit ferits quan no hem pogut parlar en català a casa, amb el personal. Visita mèdica obligada a l'inici: "hábleme en castellano, por favor". El company surt a buscar un intèrpret, i un noi interpreta. Cert personal de l'administració demana el mateix. Al servei de restaurant, igual. Menús exclusivament en castellà, quan ens consta que a Benasc els tenen en les dues llengües.

          A la direcció em parlen de la dificultat o impossibilitat que personal de Catalunya vulgui treballar al lloc, malgrat tenir el sou net, perquè s'inclou manutenció i estada. Fa anys que hi puja una colla de Jaén que, naturalment, poc català aprèn a l'estiu, perquè no els cal, a causa dels catalans que immediatament canviem d'idioma, impossibilitant així l'aprenentatge.

          Mentrestant els amics de la colla intenten ensenyar alguna paraula, un gir, al personal, que ho entoma amb amabilitat i somriure.

          Dibuixo, faig alguns collages, passejo amb el carret amb certa dificultat per les pedres poc cimentades del recinte. Millor a la carretera, talús de flors precioses i la Noguera de Tor acompanyant el pas. Amb el manual, una amiga i jo identifiquem les flors diminutes de les herbes, una preciositat que ella reproduirà en quadre amb algun haikú per acompanyar. Immersió en l'entorn, comprensió botànica, perquè de les muntanyes ja en sabem els noms, però no de les herbes, que Albert Dürer immortalitzà en una embosta de prat.

          Al proper us explicaré el recital de poemes al Balneari.

          Felices vacances, amics bloguers.

                           ============

       1- arbre 

       2 - escabioses   

       3 - font de l'avellaner

       4 - l'avet 

===================================================

  

 

ESTIU

 

 

ESTIU

9 - 7 - 21

=====

 

Només tinc una vida però em sembla haver-ne viscut algunes altres.

          A les guerres antigues, quan el rei també batallava al front del seu exèrcit, i no s'amagava a la reraguarda, si el bàndol contrari capturava aquell rei, el mantenia en penyora i en demanava un rescat, sovint en or.

          Aquests dies nostres acabem de rescatar en or uns empresonats que

havia fet el rei contrari, en una batalla per la llibertat del poble. Si no en paguem el rescat, tancaran innocents a la presó sense ni haver anat a la batalla.

          Per si no us n'havíeu adonat, encara funcionem com en temps medievals.

                                         ===========

          En una entrevista que Carina Filella em va fer a El Punt/Avui, hi ha una resposta que va triar per títol: "Cada llibre en català és un acte de resistència".

          L'embastardiment de l'idioma va a més. Fa pocs dies, d'un establiment conegut i d'on sóc client, em respon la noia (anys que és al local) quan jo feia una comanda: "Hábleme en castellano, por favor". Dard de foc. Responc: "si no m'entens, ves a buscar X, que ell sí que m'entendrà". X és marroquí i ja ho crec, que em va entendre i atendre. Ho vaig posar en coneixement de la direcció. Tristor de fons, quan així s'atreveixen amb els coneguts.

                              ======================

          Diumenge marxo per uns quants dies a Caldes de Boí, amb uns bons amics que em porten des que falta Vicenç. En tenim alegria. No podré fer grans caminades perquè m'ajudo del carretó. La gent em mirarà, perquè el18 de juny en van aixecar mitja cara, la galta esquerra, per un carcinoma benigne però extens i ara vaig cosida com el monstre de Frankenstein. M'és igual: la vida ens presenta batalles, i aquestes i altres són les ferides que entomem. Com diu Beauvoir, mai més serem (fa un seguit de comparacions de joventut i força). Em conformo amb tocar la muntanya amb les mans i circular per aquella carretera exuberant de flors.

          Us desitjo unes vacances belles i amables, disteses, i sempre pensant que estimem la Terra gran i la petita, on som, d'on som i serem.

                                   =====================

1 - Riu d'or.

2 - Cap.     Records mínims de passeigs de tarda. Amb carretó.

ANIVERSARI ASCENDENT

 

          ANIVERSARI ASCENDENT

                *

            16-5 21

                 *

          He celebrat i m'han celebrat l'aniversari 85. I els 85 llibres. Juntament amb la presentació del llibre "Una bomba al jardí" (Stonberg).

          Aquesta vegada ho hem fet a l'ampli vestíbul del Teatre Tarragona, per qüestió d'aforament. A la paret frontal del  recinte hi ha unes magnífiques pintures de Josep Maria Rosselló, un fons ideal per totes les fotografies que es van fer aquell vespre. Temps de belles paraules - Pitu Rovira (Llibreria La Capona); Jordi Castelló, editor; Francesc Roig, filòleg i poeta; Rosa Maria Codines, president d'Òmnium Cultural a la demarcació; Pau Ricomà, alcalde de la ciutat; i l'autora. Vespre de somriures, de flaixos, de signatures, de sentir-se estimat, que és la força més efectiva que pot esperar una persona.

          Molt més valorada aquesta força ara, als 85 anys en solitud i, com dic, ascendents. No ho comento perquè avui sigui el dia de l'Ascensió, sinó perquè he sobreviscut els de la família: ningú havia viscut fins aquesta edat, cosa que em porta a afinar el pas, perquè el precipici ja deu ser a la vora. Posats a pensar... una ascensió sobre un suau celatge dels que de tarda es tornen rosats, m'agradaria força.

           Posats a somiar... casa meva ja sembla el paradís, de les flors que ornen el menjador. Només hi falta la pomera. La pomera la deixo per a un altre post, que hi ha molt tema a discutir. Ara contemplo les flors i els regals, les felicitacions amables i, el que deia, tot l'amor que contenen, la companyia que em fan. Encara he d'acabar de respondre correus, no us enfadeu, que tots seran atesos, però es que sóc velleta...        

                   *

          No em puc estar d'afegir dues cares d'un mateix individu que és en boca de tothom. Ara dirigeix el que als nostres dies joves en dèiem Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis... amb una llibreta i 25 pessetes per cada criatura que naixia... Què dieu? Què és la vellesa i l'estalvi?, es deu preguntar aquell que té nassos, blasmat a tort i a dret pels enfurits treballadors i per la gent a qui ha robat tants de diners... "Mal haja la cirereta, mal haja el cirerer..." que feia aquell conte de la iaia. Doncs això, mal haja.

          Però nosaltres sí que ens estimarem, oi?

                                  ***

1 - Taula d'estimacions.

2 - Duo de nassos. Composició d'Olga Xirinacs, que podeu utilitzar sempre que n'esmenteu l'autoria. L'havia feta feia uns anys, perquè ja el tenia clissat.

3 - Oposicions a sant.

EL SOL A TAURE

 

EL SOL A TAURE

          *

     30-4-21

          *

Aquesta primavera em porta una curiosa i estimada coincidència: arribo als 85 anys i estreno el llibre que en fa 85, "Una bomba al jardí", poemes editats per Stonberg. Un doble aniversari que agraeixo a la vida. Un onze de maig venia al món, a la casa davant del mar.

          Aquesta mateixa vida que em porta la soledat, em fa apreciar més tots aquells que m'han ajudat i que m'acompanyen, els que conec i els que no, o encara no. A tots, el meu agraïment i estimació. Això és una constatació, no pas un adéu.

          Entre sant Jordi, i l'aniversari, hi ha la Mare de Déu de Montserrat i el dia de la Mare. Aquest últim celebrat universalment, i també rebutjat pels que veuen el seu sentit comercial. Tinc fills i em celebren el dia de la Mare.

          Però avui ha vingut Andrea, la noia que m'ajuda i fa anys que és a casa, i ha portat un ram de roses. Ella té la família a Colòmbia, enllà dels mars. Les flors eren per a mi, però jo representava la seva mare, i en aquest convenciment ens hem retratat. Si ens queixem d'enyorament pels tancaments a causa del virus, molt més aquells que tenen la família tan lluny. Les roses han fet de pont.

          Sóc mare de fills i de llibres en un país on es pateixen enyoraments diversos a causa de les grans injustícies contra el poble. On també la llengua és amenaçada i substituïda sense miraments. Aquests dies he parlat per a moltes escoles: "parleu i conserveu la llengua que a nosaltres i a moltes generacions més ens va ser prohibida." Poble on cada acte en català és un gest de resistència. Mares, roses i llibres per molts anys de llibertat.

                                           ============

1 - Postal-collage d'aniversari.

2 - Pòster de presentació.

3 - Andrea i jo.

 

SÍ

 

 SÍ

*

26-3-21

*

Doncs sí, aquest temps que fa més d'un any que arrosseguem és avorrit i decebedor per a molts. Tràgic per a molts altres. Parlo des del meu punt de vista dels 84 anys, sola i sense vacuna.  Les últimes vacunes diu que s'han perdut, les han robat o han caigut a mar. Us recordeu d'en Higgins? No, és clar que no, perquè sou joves. Doncs quan Magnum feia alguna malifeta ell exclamava: Marededéusenyor! Una exclamació llarga sempre esbrava millor. Com la que toca el dia d'avui: Marededéusantíssimadelssetdolors! És avui, Dolors, Doloretes, Loletes, Loles. La van passar a l'estiu, però poca gent vol recordar dolors, a les vacances.

          Entrem a la Setmana Santa. Ui, la d'aquí Tarragona era lluïda, amb una processó llarguíssima, amb una corrua de tambors que et deixava el cap estabornit. I alguns dels que toquen es fan sang a les mans i van esquitxant el tambor, que fa mascle. Es veu que això és importat de les Espanyes.

          Enguany no apareixeran misteris, no sentirem bandes ni veurem confrares disfressats, com no vam veure comparses, i ja fa dos carnavals. Confrares i comparses. Comares i compares, diverteix, això d'escriure i combinar paraules. I ja sé que em contradic quan penso que és un temps avorridot.

          Però no sóc desagraïda, això no. He treballat força. Ara surt un llibre meu de poemes que enceta una col·lecció d'Editorial Stonberg. Es titula "Una bomba al jardí". Sí, casa meva era la casa de la dinamita, deia la gent. No em vull allargar més i deixo aquí el text de contraportada del llibre, tot desitjant-vos molt bones vacances:

          "La bomba era autèntica i els tres germans no sabíem que podia fer por. Hi vam créixer al voltant. Moltes fotografies de record van ser en blanc i negre. L'escriptor hi posa color quan les descriu, i així es tornen vives.  La infantesa i la maduresa es donen la mà en molts d'aquests poemes.

          Els psicòlegs més actuals contemplen el record, ells en diuen nostàlgia, com una teràpia que pot "abrigar" una estona dels temps inhòspits que patim. Pel·lícules vistes, música ballada, trobades amables, viatges,  muntanya. Els poemes del llibre descriuen aquestes sensacions viscudes.

          No és un llibre d'enyoraments sinó d'actualitats. No és un refugi, sinó un desig de força per tirar endavant. Teníem un oncle capità, sí, però ara els capitans som nosaltres."

                                               *****

 

 

TOT SÓN DONES

  TOT SÓN DONES

                *

           7-3-21

                *

 

La dona que cobra pensió de viudetat i viu sola obre les finestres del diumenge, vigília del dia de la Dona. Hi pensa mentre es va preparant l'esmorzar, es fa el llit, es baixa a buscar el diari, esmorza i es posa a l'ordinador a treballar.

          Té una bona amiga a qui agrada fer pans i assajar farines i textures. Una altra amiga de noranta-tres anys escriu haikús. La dona que cobra pensió de viudetat i viu sola es troba de tant en tant amb quatre viudes més que compren, cuinen, es comuniquen contínuament pel mòbil i fan treballs manuals a casa seva. Totes passen dels vuitanta. Potser demà se sentiran més dones. I feministes.

          La dona que cobra... etc. no en té, de mòbil, no està per destorbs. El que necessita ho fa a l'ordinador, i és molt. Llegirà una estona mentre dina, per no dinar tant de cara a la paret, també els diumenges. Abans de la migdiada llegirà un llibre diferent. I abans d'anar a dormir, un altre. Cal variació, com en la dieta mediterrània feminista.

          Llegeix les cartes de dues dones que llueixen la seva erudició esmentant tres o quatre personatges cultes a cada paràgraf, de manera que en llegir s'entrebanca com en un camí de pedres. També ha llegit un premi mooolt discutible a la millor novel·la del país; no perquè sigui premi sinó perquè de tot el país no pot ser. I ara la dona que cobra...etc. ha de rellegir fins que proveeixi de nous llibres. Recomana dues dones Nobel de Literatura, la del 18, Olga Tokarczuk; i la del 20, Louise Glük.

          Demà, dilluns, la dona que cobra...etc. farà el mateix que avui. Potser serà més dona perquè es celebra el dia de la Dona. I més feminista. No ho sap.

                                                           ***

Il·lustració: Santa Úrsula i les 1.000 verges. Hans Memling. (1435-1494)

VIURE DUES VEGADES

VIURE DUES VEGADES

*

7 - 2 - 21

*

 

L'escriptora Virginia Woolf va destacar la necessitat de la dona de tenir una cambra pròpia. ¿Per fer què? El que a la dona li vingués de gust. Com ara escriure  en privat sense haver-ho de fer a la punta de la taula del menjador.

          El que en realitat vol dir "habitació pròpia" és la llibertat i la independència de la dona. Ara em trobo que tinc tot el pis propi. És a dir, el meu pis és buit i puc escriure on em sembli. Aquesta buidor no l'he volguda, no m'agrada. Però n'hi ha una altra.

          Remenava papers per buscar un arxiu ja molt vell, que em feia falta. Algunes carpetes contenien escrits que vaig voler llegir; els anava repassant i em queien les llàgrimes: semblaven fets d'ahir mateix... i entremig s'hi havien escolat 20 i 30 anys! El meu temps s'havia encongit, i de quina manera. Ahir lligava amb ara mateix. ¿Què se n'havia fet, d'aquells anys?

          Fa pocs dies, al "Punt/Avui", l'escriptora Teresa Juvé declarava que ella no comptava el anys. Continua escrivint a prop dels 100. Jo sóc dels que sí que els compto. I, si puc, els rescato, i aconsello que es faci així. Ja sé que hi ha gent que odia Proust, però jo seria del seu club, i del de Tolstoi, Truman Capote, Giorgio Bassani, Fellini, Bergman i altres excel·lents escriptors i cineastes que així ho han fet. D'aquesta manera viuria dues vegades. L'inconvenient és que cal arribar a vell per  recrear aquesta segona vida.

=================================

Il·lustració: Dona escrivint - Carl Larsson - 1906