VA CARDAR


VA CARDAR
*
17-11-14
            *
Havia sentit dir l’acudit fa anys, però quan me l’he trobat de cara no he resistit la temptació de fer-li veure la llum del blog.
A La Vanguardia d’ahir, diumenge 16 de novembre, dins la secció Tendències, hi ha un reportatge que porta per títol “Paparazzis de la llunyania”. Es refereix als que fan les fotografies més llunyanes.
Com que nosaltres diem que des de Mont-ral es veu Mallorca, vaig voler resseguir el mapa. Pels voltants, trobo una estranya i divertida toponímia que diu “va cardar”,  escanejada aquí.
Fent memòria, he recordat que algun conyívol traduïa Cardó com ‘va cardar’. Cardó, la Serra de Cardó, amb l’antic balneari i l’aigua del seu nom.
Bonica troballa, aquesta toponímia. La resta de noms semblen ben traduïts, excepte Encanadé, a Castelló, que hauria de ser En Canadé, sembla. Peccata minuta.
Doncs bé, no sé si a Cardó hi deu haver un rètol en record d’algú significat que cardava per les muntanyes. O potser era un costum general del poble, massa incòmode entre vegetació aspra i pedregam. Sigui el que sigui, ens ve a recordar que el món s’acaba, i que qui ho va fer allà dalt, tot allò té.
*

Document extret de La Vanguardia. Dia 16-11-14. Tendències.

DESCENS DE LA VERGE NEGRA

DESCENS DE LA VERGE NEGRA
*
15-11-14
*
Fa pocs dies, amb motiu de la festa del 9 de novembre, l’alcaldessa de Madrid va demanar, en públic i en una plaça, que la Mare de Déu de l’Almudena tingués cura de vetllar per Espanya.
A imitació d’aquest fet, i trobant-lo assenyat, les autoritats catalanes han demanat a la Verge Negra que baixés del cel per posar ordre a l’orgue de gats polític.
A l’estampa es pot veure el moment que els angelets, també dits ”putti”, baixen la Verge, així com un any llunyà el 15 d’agost la van pujar als cels.
Ara tot sd’enllestirà aviat. I a Madrid també.
*

Postal collage d’OX

L'OCA QUE VOLIA VEURE AQUELL SOL

L’OCA QUE VOLIA VEURE AQUELL SOL
*
11.11.14
*
L’oca de la basseta de davant de casa cada dia veu sortir el sol, encarada a l’est. El dia 9 de novembre més que mai. Volia saludar el sol ixent d’un matí que no era com cap altre, però el nen de marbre, tossut, la retenia.
Molta gent volíem veure la claror d’aquell dia. Es van fer milions de fotografies a tot arreu de Catalunya. A la nostra no hi ha gent. El gest del nen i l’oca indiquen moviment detingut, en paradoxa de marbre. Hi ha un títol de Pemán, “El vol immòbil”, que representa aquest gest en aus dissecades. Aquest voler arrencar amb força i veure’s detingut per un artista, un caçador o un taxidermista.
Aquests dies de tardor m’emocionen les migracions d’aus en vol perfecte, rapidíssim, cap al sud amb destí que ignoro. Poderoses. Lliures, seguint el seu guia en formació geomètrica.
El nen de marbre porta el senyal groc al coll. Ell i l’oca ens recordaran sempre aquesta immensa volada que vam fer el gest d’emprendre.
*

Fotografia de Vicenç Roca

"LA LLUM I EL CIM"

“LA LLUM I EL CIM”
*
8-11-14
*
“Cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores”. “Com és llarg d’esperar / un alçament de llum en la tenebra”.
Aquests dos fragments de “Inici de Càntic en el Temple” han quedat dins meu, amb els anys, com la sang que hi circula o com record al cervell, que aquest retorna quan es fa necessari. Me’ls he recitat moltíssimes vegades, com una frase feta i certa.
Ara es fa necessari. Avui i demà veurem cim i llum encara que siguin prefigurats. Hem estat a les cisternes seques, i molts hi ha deixat la vida; hem viscut les tenebres sempre esperant la llum.
S’ha parlat molt aquests dies de la por de la gent gran, conservadora i temorosa, que aconsellarà la immobilitat.
Però, ¿i aquella gent gran que hem passat la nostra vida (he nascut al 1936) esperant la llum i el cim? El nostre cor saltava d’alegria, volia passar per damunt del cervell prudent. Però fins avui, que tenim a tocar el cim i la llum, no s’ho acabaven de creure. Demà, demà passat, tindrem el material que caldrà treballar molt de temps perquè prengui cos. I jo, confio, hauré vist que la llum i el cim, per fi,  poden ser reals.
*
Salvador Espriu: “Inici de Càntic en el Temple”.

Collage d’OX

A FER NETEJA, MINYONS

A FER NETEJA, MINYONS
*
4-11-14
*
Aquest matí les ones cargolades i enfurides fan la delícia dels surfistes, que es remullen de gust.
Nosaltres hen enviat Ostixec i els seus cosins i amics de la colla a retirar símbols ofensius, que en queden molts i hi haurà feina llarga.
Les nostres pubilles trobo que tenen més gràcia, tant si porten vestit com si no. Com que l’Estat veí (de ponent) manté revistes de caire populista on es veu que qui mana allà és una nissaga eterna de reis i toreros i alguna capitalista de nom bíblic que s’hi deixa veure, els proposem a canvi la noia de l’extrem esquerre superior. No dic que sigui  d’extrema esquerra, no em malinterpreteu. És que la dreta ho fa d’amagat i en helicòpter. En fi, que els camins del Senyor són envitricollats i no em vull entrebancar. Espero que al vespre Ostixec i els seus hagin fet bona campanya.
*

Collage d’OX

MORTS PER DECRET


MORTS PER DECRET
*
2-11-14
*
“Si la vida humana és governada per éssers superiors, en gran mesura el poder de les intel·ligències malignes sobrepassa el de les bones. L’intel·lecte de la bondat no ha aconseguit mai crear amb anterioritat un paradís com el que ell sembla que habiti, un cel remot i al que no faltaria res excepte una posició de poder per a convertir en cel fins i tot aquesta Terra estúpida i miserable. (...) Món de coses començades i no acabades, de promeses no realitzades i de provatures frustrades; un món que només té per regla i objecte la successió perpètua de fruits, dels quals gairebé cap no és destinat a madurar i, si madura, és només per durar un dia.” (John Stuart Mill, 1806-1873. Entrada del 14 de febrer del seu dietari de 1854.)
*
Mòmies inques (National Geographic). 2 Postals collages d’OX

FRANCESC ESPRIU ARTISTA COMBATIU


FRANCESC ESPRIU,
PINTOR COMBATIU
*
29-10-14
*
Val la pena recordar Francesc Espriu, un excel·lent pintor, gran activista polític, home de geni, ulls clars i gest enèrgic. Nascut a Esparreguera el 1916, va morir a Barcelona el 28 d’octubre del 2008, ahir feia els sis anys. Va estudiar a l’Escola de la Llotja; formava part de l’escamot d’Estat Català, va ser fundador del Front Nacional, perseguit, empresonat, exiliat a Argelers, exercint després de pintor a París, amb exposicions internacionals i una vida agitada. Tenia casa a Vila-verd, on havíem estat diverses vegades. La seva atentíssima dona, Maria, estampava sedes per a Dior. Francesc era cosí de Salvador Espriu.
            Discutíem de gust a la vora de la llar de foc. Maria treia una capsa de bombons: “el govern francès envia una capsa de bombons als jubilats”, ens convidava, somrient.
            Per Nadal ens enviava les nadales dibuixades a mà. També en algunes de les seves pintures de gran format, el tema recurrent era gent armada, sempre contraris, els del sí i els del no; els negres i els vermells, etc. Com que s’acosten dues dates que van més cap aquí i més cap allà del dia estricte, em permeto posar dos dels dibuixos de Francesc Espriu, de les seves nadales. Entrem amb Espriu al mes de les ànimes i dels fantasmes. De fantasmes, ara en veiem aparèixer per tot el territori messetari, llevantí i etc. Ja hi eren, però ara s’obren de braços per fer l’espantall. O els burxen perquè es ventili tota la podridura que porten.  Ànimes furioses i llóbregues, fugiu.
            Mentrestant, com encara és vigent als himnes religiosos i a l’esperit dels qui detenten (1) el comandament de la religió i influeixen fortament als amos de les armes, els exèrcits poleixen els instruments de mort i es preparen. Francesc Espriu ho havia viscut, ho dibuixava i ho encertava: tot encara és vigent.
            *
            (1) No sé si algú s’ha fixat com de malament es fa servir el verb detentar, sovint confós amb ostentar.
            *
Nadales de Francesc Espriu