CATALUNYA ( I ALTRES ) - CINISME-


 

 

 

                                                                                                                               

                                                                                                                                   CATALUNYA (I ALTRES)

 

                                                                 

CINISME CENTRAL

                                                                                                                                18 -     18 - 10 - 20

                                                                  

 Catalunya (i altres) els paguem  els impostos que ells ens carreguen a  les costelles.

Catalunya (i altres) aspirem a rebre

els diners que Madrid ens deu i que ells en

diuen subvencions, generós regal de la 

Meseta.

Catalunya (i altres) tenim molts menors 

(MENA), la majoria marroquins

tutelats i sense possibilitats de feina 

després dels 18 anys. Mengen, van a 

escola i tenen assegurança mèdica.

Madrid disposa que vinguin aquí.


Per això nosaltres som els vençuts, els 

dèbils, els dominats, els maltractats, 

insultats i humiliats.

Som el pitjor.

Perquè si hi hagués entre nosaltres alguna cosa bona i de mèrit, ja seria a Madrid, on no es paguen impostos, subvencions 

ni es tutela ningú. On campa el cinisme a

cara  descoberta.

===========================

                                                                 ==               

EL DOL I LA TENDRESA

                                               EL DOL I LA TENDRESA

                                                          *

                                                  29 - 9 - 20

                            *

DOL. Com que no he parlat mai amb el president Torra ni tinc pretensions de fer-ho, li expresso aquí el meu sentiment perque ha estat víctima de la injustícia per part de les altes institucions espanyoles. Vergonya.

          Deu ser fort, aquest home. Ha exercit fins a la fi su mandat sense focs d'artifici ni terrabastalls. Ha fet la seva feina i ara el sotrac ha de ser ben gros. Ara i fins ara, perquè la confabulació de les forces obscures ja corria de temps. Dia de dol per ell i per tants brots escapçats de la terra estimada. No ens deixen créixer.

                     =================   

         

TENDRESA. "OLOR DE TIÓ".   Dijous a mitja tarda sóc a la Rambla. En passar per davant de quiosc de flors, un dona porta de la mà d'un nen d'uns cinc o sis anys; el nen mira la parada i diu: "aquí fa olor de tió". La mare li respon: "no, que són flors".

          Quedo impressionada i em repeteixo la frase:   "... olor de tió". Som a finals de setembre i el nen "ha vist i olorat ara" els tions que solen poblar el terra de la Rambla a les parades pels volts de Nadal. Aquest nen és un Proust reencarnat que desa a su cervell la impressió dels tions de la seva  curta vida, i els atribueix una olor: la de verd, bosc i plantes.

          Els tions fan olor de pins. El nen no n'ha vist, avui, però hi ha la il·lusió, el desig, l'esperança que aviat hi seran. Si la parada fa olor de tió, és que alguna cosa conserva a l'ambient: els colors, el verd. El nen a els ha figurat perquè els porta dins. I jo conservaré sempre aquest nou significat: "olor de tió".

                              ==========================

 Tions del Vendrell.

                              ==========================      

 
Pujada en curs: 771.482 de 771.482 bytes enviats.

ESTUPIDESA POLÍTICA

ESTUPIDESA POLÍTICA

*

10-9-20

*

Amb el temps i els circumstàncies he arribat a una certesa: l'espinada vertebral  d'una gran majoria d polítics en exercici és l'estupidesa. Suposo que quan aspiren a un lloc   en la política activa passen proves de rectitud i de fidelitat al poble. Com les que passen a els reis, segons hem pogut comprovar pel seu pes insuportable a les nostres espatlles en forma de robar pensions, sanitat, ensenyament i habitatge.

            Acabo de llegir 1'article on, en un diari local català, qui l'escriu ho fa en castellà perquè l'entenguin. Dispara directament contra els independentistes. Des del seu partit convida els correligionaris a votar (¿on, quan?). Perquè si no ho fan, assegura, hi haura més talls de carreteres. Afinadíssima destil·lació d'una vida dedicada a la bona harmonia, a la cortesia i a la polidesa. ¿Coneixeu algun polític que demostri ser digne d'aquests 3 adjectius?

            Avui, 10 de setembre, algú ja m'ha desitjat bona Diada. Algú que és fidel, constant i servidor del poble. És la meva metgessa. Però en conec d'altres. I no fan vida a la carretera.

================================================== ==========

 Figura del rei: grup Al Tall (València) inserida en un collage meu.

 

ANUNCI DE TARDOR

ANUNCI  DE   TARDOR

*

8 - 9- 20

*

El brollador con los nenúfars i l 'espígol ben granat

les móres ja són madures,  els cireretes d'arboç

han pres a els primers colors. Al  lluny, en estampa grisa,

Podem ver Montserrat com una suau aquarel·la

i si el dia fos molt clar podriem veure el Cadí

com estampa japonesa perfilada amb pinzell fi.

 

La tardor fa a els primers passos, s'encenen els gavarreres,

als aurons de dins del bosc s'amaguen les caderneres.

Sé que arriben dies aspres, el fred glaçarà les mans

i aquí dalt, a la muntanya,  els ramats en marxaran,

Solament hi haurà el relleu de les muntanyes dormides.

Em vull quedar vora el foc amb llenya de ginebró

fins que s'acabi la vida.

========================================

 



QUINA VERGONYA!

 UINA VERGONYA...!

          *

    13-8-20      

          *

 

“La Conferencia Episcopal Española agradece al Rey Juan Carlos su contribución a España y reza por la Familia Real”. Ahir es va conèixer la notícia.

            Que els grans sacerdots són hipòcrites, ja ho denuncia Jesús a l’evangeli.

            Perquè un escàndol com la sagnia que  Juan Carlos ha  efectuat al poble espanyol, té els noms pitjors que se li puguin donar. Entre ells, espoliar els pobres.

Perquè les preferències del rei emèrit ja les sabem, encara que no totes, i no són pas el seu poble, sinó escandalitzar el poble amb tot el fariseisme possible.

            A la Conferència Episcopal hi ha algun bisbe català, però que jo sàpiga tots hi han estat d’acord. Quina diferència amb el mai prou reconegut Francesc Vidal i Barraquer, que es va jugar la vida en negar-se a signar per Franco.

            Això tenim. Anem de mal en pitjor.

            ==============================

            

TRISTESA

 

8 – 8 – 20

       *

TRISTESA

        *

He estat cinc dies a Viladrau amb un grup reduït d’amigues vìdues d’una edat semblant.

            A Viladrau hi havia estat molts anys enrere, a l’Hotel Santa Fe, una setmana santa, quan la neu impedia obrir les portes dels cotxes.

            Més endavant vam  ser a l’Hostal de la Glòria. Era un temps que Vicenç i jo encara podíem anar a descobrir els boscos i les fonts, exuberància i bellesa, frescor i plenitud.

            Ara... per força tinc present com un mirall el text de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, sobre la vellesa.

            L’edifici on hem estat, modernista de transició, és impressionant com una fortalesa. De la segona meitat del XIX, amb les estances de l’època, detalls notables,  tracte exquisit i menjar excel·lent. Però... jo ja hauria tornat amb el mateix taxi: no hi ha ascensor ni aire condicionat. La calor, intensa. 27 esglaons carretó amunt, 27 avall, tot i que alguna vegada el personal el pujava.

            Ens van dir que el fundador de la casa era un dentista de Barcelona que recomanava el clima als seus pacients, amb un autobús a disposició que els portava des de la capital. Em vaig fer amiga d’un grup local que prenia cafè a la terrassa i fins i tot Ramon Calm em va regalar la seva autobiografia, “Roses i bardisses”, interessantíssima. Aquesta gent em va aclarir que el pacients del metge eren tuberculosos que s’anaven a guarir al casalici de Viladrau. Així s’entén millor.

            Al poble hi ha altres cases modernistes, amb el cartell per vendre. Aquestes circumstàncies em van portar a escriure el poema que poso a continuació:

           

JARDINS TRISTOS PER A NOIES TRISTES

 

El nom encara es veu

al marc de la finestra en pedra.

Vidres tancats, polsosos.

Parets lleument escrostonades

1853

La noia trista ja no hi és;

les camises i les tovalloles

eren brodades per les monges.

Família benefactora,

fabricants enriquits,

nits de Liceu i torrons per als pobres.

 

La noia llegia,

ulls enfondits i pell groga;

sense força a les mans

deixava anar el llibre

sobre la vànova brodada.

Feia lliscar els ulls

pels vidres de colors,

ara blaus, ara grocs, ara vermells de sang,

cap al jardí de sota, ben retallat d’hortènsies,

boixos i troanes, amb el gran meliner,

l’auró amb el gronxador, encara,

de quan ella jugava, de nena.

Un brollador de pedra,

peixos japonesos, paraigüets.

 

Els ulls se li apagaven

i es perdien als núvols indolents.

Ella també es perdia.

I van tancar la casa.

=============================

                            

 

NOIES DE VIDRE


NOIES DE VIDRE
        *
12 – 6 – 20
         *
Dues noies en una galeria envidrada llegeixen atentament un mateix llibre amb punt de seda blava.
            ¿Què hi deu haver? Potser un premi dels Jocs Florals. O poemes de Verdaguer, que també els va guanyar. O unes cartes d’amor de l’àvia... però en un volum tan gran...No és la comptabilitat dels bancs del pare. Potser els morts de la pesta... No serien aquí tan ben relligats.
            És el llibre meravellós “El Profeta o l’explorador del futur”, d’Efraïm Alió, que han descobert regirant armaris.  Es posa el dit sobre el punt que interessa  i surt al marge l’any i la classe de tragèdies que vindran. Les noies no es poden avenir del que hi veuen. Hi haurà una guerra; no una, sinó tres. ¿Ens mataran a nosaltres? Quina por... Hi haurà epidèmies diverses, totes amb molts morts. Ai, mare...
            Ens envairà molta gent estrangera. No hi haurà feina i els pobres tallaran el coll als rics. ¿A nosaltres també? Hi haurà massa gent al món i els que sobrin cauran pels costats, condemnats a la foscor i al fred sense fi.
            Esgarrifades, les noies s’espanten i els cau alguna llàgrima.
            Prou. ¿Vols dir que és veritat, això? Jo em penso que sí, mira aquestes taques, semblen d’aigua, però diria que són de llàgrimes. ¿De qui, nena? ¿De l’àvia, de la mare? ¿Només hem de plorar les dones? Els homes ploren a la guerra. ¿Segur que hi moriran tots? Si no moren queden molt malferits. ¿Vols dir que no ens podrem casar? ¿Saps què? Amaguem el llibre que no el vull veure més. Que no el vulguis veure no vol dir que no passi. Les filles del banquer posen el punt de seda blau i se’n van a prendre la xocolata.
===========================================
            Vidriera del taller dels Rigalt, de Barcelona.