QUE S'ESTIMIN

QUE S’ESTIMIN
*
17-6-16-
*
És del tot natural que la Moreneta i la Xeperudeta s’estimin i es facin un petó, segons es mostra en un cartell valencià aquests dies.
            Els que fan servir llenguatge ridículament polític, que són molts, per dir: ells i elles, dones i homes, companys i companyes, nens i nenes, pilots i pilotes, per força han de dir, també: “estimeu-vos els uns als altres, estimeu-vos les unes a les altres”, i aquesta és la intenció del cartell. Naturalíssima. ¿Per a què tant d’enrenou? Jo procuro des de sempre no desdoblar el gènere.  Seguiu Carme Junyent, que n’explica sàviament les raons.
            *
            Dit això, m’acomiado per un temps dels blogs amics. Marxem cap a les muntanyes, primer les de prats més suaus, després les més eixutes, on no hi ha cobertura d’Internet. Tinc ganes de veure ploure. Fa mesos que no plou, aquí on som, i se m’eixuga l’esperit. En la propera reencarnació proposaré que m’enviïn a Astúries, terra dels meus avantpassats per línia materna.
            Continuarem les converses de blog a blog, estimada família. Cadascú explicarà les seves experiències gràfiques i escrites, i desitjo que les vostres siguin ben felices, resultat d’allò que us agradi. Si no es pot fer tot el que es vol, almenys que la realitat a l'abast sigui del tot amable.
            *

            El vals. Collage d’OX.

ANIMALS DE DIUMENGE



ANIMALS DE DIUMENGE
*
13-6-16
*
Camí del claustre ja en veiem un: el gat ros que ens observa, encuriosit, des d’un balcó entre flors.
            Al jardí del claustre hi ha moviment de peixos, merles, tórtores, coloms, algun tudó, pardals, falcies i, més amunt, gavines que vigilen.
            Sovint seiem als pedrissos a reposar una estona en el silenci, que convé tant en una ciutat de sorolls salvatges com la nostra.
            Llavors t’adones que unes altres bèsties arrapades al marbre de les columnes que sostenen els arcs t’espien amb un posat d’amenaça viperina. Les amansim, els passem la mà pel llom i mantenim una conversa que ens porta als escultors medievals que les van esculpir allà no sabem amb quines intencions. Penso que, amb els segles, els seus ullals i llengües ja no porten verí, i les acariciem per la seva impertorbable companyia.
*




POEMA PROGRAMAT (1)
O
CULTURA DE CIUTAT
*
 16-6-16
*
Metropol, vespre serè, el teatre serà ple.
Vorera amb autoritats mudades i culturals:
saluden els principals
que arriben de Barcelona,
molts homes i alguna dona,
s’esperava Puigdemont,
però no ve, com hi ha món.

Comença en Carles Duarte:
“celebrem, doncs, la cultura”, exhorta, sempre elegant.
Són els Premis Nacionals, això conforta.
L’escenari és traspassat per TV3 de costat,
una orquestra ha repuntat les paraules d’obertura
i els gràcils  giravolts d’Oriol Grau.

Sumen, sumen, i sumats
surten Antònia Vicens, Joan Guillem
i ninots a gratcient fan moixaines a la gent.
Clara Segura, gentil figura,
i els músics ara retronen
mentre baixa, celestial,  la bella presentadora
suspesa en l’aire vermell
d’un vestit roig i cenyit.
Apareixen Los Galindos, ¡mira qué lindos!
quin rebombori, fillets, fan castells d’aquells tan drets.
El del premi en castellà diuen que es diu Vila-Matas,
escriptor en llengua forana, però, ¿allò del Nacional,
resulta que ja no cal?

Atenció, mira què fan, ara és la Caputxinada
no pas per tots recordada.
Llatinistes, que ve el Llull i les bèsties obren l’ull,
quanta finesa, Badia, de sempre que et coneixia.
Ara una veu metàl·lica ens ataca,
però ve el Quartet Casals i ens apaivaga.
Filmats per Antaviana,
la il·lusió encén el programa,
La Carrutxa, ¡són de Reus!, la cultura popular
es fa un lloc al món de l’art.
Karavan i Benjamin, mar de Portbou, vells camins.

Santi Vila ja ens fa adéu i parla de resiliència,
paciència, ¿tornareu?
¡I la foto de família, oh quanta glòria inaudita!
¡visca Catalunya!, ha dit el Santi,
però ningú ha respost ¡lliure!:
són els Premis Nacionals
i Tarragona els acull,
vet aquí l’olla que bull.
*
Lo Gayter del Balcó

(1) Poema escrit en el programa durant l’acte, segons costum del Gayter.

POETES EN PRIMAVERA


POETES  EN  PRIMAVERA
*
2-6-16
*
1 – El respirar del pa;
2 -  l’ombra dels codonyers a dins la bassa:
3 – recorda que l’enyor és un núvol trencat.
4 – El teu antic perfum cavalca sobre el mar,
5 – les corbes de la mar són plecs de memòria:
6 – les certeses sempre arriben tard.
* * *
Jugar amb les paraules en primavera és propi dels poetes i dels infants. Jugo amb sis versos de poetes diferents, els llibres dels quals han entrat aquests dies a casa. Puc imaginar-me olors, colors i tactes; petites orquídies al sotabosc, ginesta als vorals de la carretera, mar de tots els colors del blau (el verd ja va ser dit) i, sobretot, enyorar el fosc profund del codonyer dins la bassa, a l’hort de la meva infantesa, tot només amb una línia.
Els autors:
1 – Antoni Canu – L’Alguer.
2 – Josep Fàbrega – Lleida.
3 – Jesús Giron  Araque – Calles (València).
4 – Josep Vallverdú – Lleida.
5 – Lurdes Malgrat – Lleida.
6 – Lluís Figuerola i Ortiga – Valls.
* * *
Els Països Catalans són vius: mar i muntanya, farigola i sàlvia, pa i codonyat són una certesa, perquè si jo en tinc una mostra a casa, ¿què deu ser tota la poesia aplegada aquesta primavera? Endavant, poetes, el país és vostre.
* * *

Núvia en repòs. Collage d’OX.

EL BALL


EL BALL

Riuen les cireres al voltant de l’ou.
L’ou, per més que balli, sempre balla sol.
*
29-5-16
*
La primavera vessa de belleses i afectes al meu voltant. No tinc paraules, ara mateix –potser més endavant les enfilaré- per agrair com cal aquests mesos d’intensitat. Els meus arxius s’omplen de fotografies i de preciosos lipdubs de totes les escoles i instituts, treballats amb tendresa i elegància.
            Avui l’ou com balla pujava lleuger al claustre de la catedral i les roses florien amb exuberància. No hem tingut pluges de maig, cosa que m’ha decebut, perquè sempre espero una mica d’aigua que amoroseixi aquest clima tan eixut i calorós que patim.
            A les escales de la catedral trobo l’home que parla xiulant amb la gola, com un autòmat. Li demano que em faci alguna frase, i me la diu gentilment. “Des dels 11 anys que faig això”, m’explica. Fa molts anys que el veia passar amb una moto fent el seu xiulet, que ningú sabia d’on havia sortit. Ens donem la mà.
            A les escales del Balcó hi ha el noi de la guitarra, anglès que parla català. “¿I el teu company?”, li pregunto: “es va suïcidar fa pocs mesos. Al tren. Va dir el maquinista que l’havia vist sortir a la via a les quatre de la nit, braços en creu.”
            Em ve a trobar amb la seva rialla Nelson, el bomboller, i li pregunto pels rastes amb el gos que bombollejaven fa mesos. “Es van veure embolicats en l’assassinat d’una noia amiga nostra que vivia en un campament al camí del Nàstic...”
            Són el meu exèrcit d’irregulars, com tenia Holmes al seu carrer. L’ou balla en senyal de vida. Però la mort jove s’arrapa a les ombres, i aquest és el ball de viure i morir.
            *


AQUESTA PRIMAVERA


AQUESTA PRIMAVERA
*
21-5-16
*
Aquesta primavera ha estat una de les millors de la meva vida. Ho dic tot i ser jo una jaia de vuitanta anys, amb el cos molt diferent del de les primaveres joves. Això del cos té molta importància, i un dels motius és que costa trobar talles boniques i a mida i deixes a l’armari vestits impossibles. Oh, coqueteria immortal, que encara ens conserves l’espurna de la vitalitat.
            La persona, ara ja estimada i inoblidable de la psicooncòloga, escoltava les meves pegues: “ és que potser no tornaré a escriure”; “és que potser ja no escriuré més com abans...” . Ella em mirava, ferma: “doncs si no escrius millor, escriu pitjor; si no escrius del dret, escriu de l’inrevés; i si no, escriu rient-te de tu mateixa.”
            I ara he trobat un filet que podria (no, ella no vol que  digui ‘podria’ sinó ‘puc’), dic que estiro per començar unes proses que em penso que m’agradaran. De fet ja he començat, però aquesta primavera, ¡quina primavera!, tan plena i alegre com no hauria somiat, m’ha fet fer una pausa per respondre com cal a tots aquells que m’estimen, i m’he convençut que són molts. ¡ Mil flors i mil gràcies!
            *         

ANIVERSARI




ANIVERSARI
*
11-5-16
*
(...)
“Vaig néixer un dia clar, a meitat de maig,
a les sis de la tarda. Les finestres
miraven a ponent. Tot m’esperava.
La casa encara hi és, de cara a mar,
i la façana és blanca.
Hi he tornat i s’havien perdut
aquells que un dia m’esperaven.
Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.”
*
“La pluja sobre els palaus”. Edicions Proa.
*
L’aniversari d’avui és tan especial que he necessitat un llibre per explicar-lo: “La crisi dels 80”. Un petit llibre editat bellament per Meteora, que presentem el dia 18 a la Universitat de Tarragona.
            Jo anava escrivint i feinejant tranquil·lament quan em trobo la xifra 80 al meu davant. ¿80? Quin vertigen. Si eren tan lluny que jo no hi havia d’arribar mai... El llibre el vaig escriure l’estiu passat, abans de la malaltia que em va fer pensar que realment els 80 feien una paret al meu davant difícil de penetrar. O un corrent impossible de creuar. I que ja res no seria igual si arribava a l’altra vora.
            Però la ciutat es va prendre els meus 80 com un esdeveniment a celebrar de tota manera: homenatges, lectures, representacions, amb tota la comarca i els seus col·legis implicats, que eren i són multituds d’infants, adolescents, mestres, escriptors, funcionaris municipals, actors, músics, esbart, en unes demostracions que repassaré un dia i un altre: vídeos, fotografies, àlbums que m’ompliran el que em queda de vida. Energia pura.
            Quin aniversari, aquest: em menjaré amb plaer els números de xocolata negra. Bufaré espelmes. Brindarem. Cantarem. Perquè com diem a la terra: qui canta els seus mals espanta. I desitjaré que tothom tingui salut i força per vèncer els dies adversos i saber trobar les petites felicitats que ens ronden.

            *
1 - Bust meu de pedra als 11 anys, que adorno segons les circumstàncies.
2 - La de la portada és Judy Garland al Mag d'Oz.
3 - Plafó a la Rambla.
4 - Banderoles a la Rambla.