ROSES VERMELLES

ROSES VERMELLES
*
22-5-17
*
També a vosaltres, atentíssims i estimats blogaires, que tantes paraules amables i de bona companyia m’heu volgut escriure als comentaris, dedico aquest poema que he escrit per als veïns i amics de Mont-ral, que van portar les roses vermelles.
*
ROSES VERMELLES
*
Agraïment de les famílies Roca-Xirinacs; Peris-Roca; Roca-Gibert; Borràs-Roca; Xirinacs Díaz i Vergés-Xirinacs als veïns i amics de Mont-ral pel magnífic centre de flors que han volgut dedicar a la memòria de Vicenç Roca, que tant va estimar aquest poble.
*
Llargs i feliços dies de joventut i maduresa
entre muntanyes, valls, masies i aquest poble
van teixir d’amistat les nostres vides
i les vides dels fills que creixien: ara els néts i els besnéts.
Vida dels camps que brostaven i granaven,
sol i pedres, aixades i tractors, caminets dels boscos.
Avellaners, pomeres i algun hort, la boira,
les guineus i els senglars, les fonts,
els grèvols, les alzines, pins i roures,
àligues i corbs, pastorelles i merles.

De tots aquests amors n’heu fet una amistat
que ara, estimats veïns que ens retrobem de nou,
heu volgut que es tornessin roses roges
en ofrena a Vicenç, el Roca, com li deien,
que ha mort amb el cor acariciant la terra
per la qual va treballar des de tants anys
i que ara dorm amb ell al seu jardí de Sajolida.

Gràcies, amics que el coroneu de roses,
les vostres mans han estat piadoses;
gràcies per aquesta darrera companyia.
Quan sentiu un alè refrescant en la duresa
de l’estiu més ardent, o el cansament us venci,
serà ell que us somriu, serà el Vicenç.
*
Olga Xirinacs
21-5-17

Conversa amb el pastor al bosc de Mont-ral.

LO SALAMONET DE LES MATINES

LO SALAMONET DE LES MATINES
*
11-5-17
*
Avui és l’aniversari de l’aniversari: els 80, que l’any passat van ser tan celebrats, emotius i alegres. Tantes escoles, poemes, flors, música, teatre, homenatges, sopar, alegria i, finalment, el quadre a la “sala dels penjats” (vox populi).
            Aquest 11 de maig del 17 és de dol total. Però he trobat un Google amb espelmes de colors enceses que deien el meu nom. I el company, ara  invisible, sabent que m’agrada la pluja per escriure, ha fet ploure una mica amb dos o tres trons per adornar, que de seguida han parat, perquè la pluja a Tarragona sempre és minsa, i ja tenim el sol al damunt.
            Quan jo era petita, a col·legi repartíem caramels quan fèiem els anys. Ara, si ve algú a casa, solem donar pastes i vi o cafè. Als amics que veuen aquest blog, els ofereixo la llum que deixa passar el rosó de la nostra catedral, a la foto.
            En temps de llum escassa, generalment llums d’oli, la catedral deixava passar pel rosó una claror com ara aquesta, que provenia dels llums dits salamons o aranyes, que penjaven del sostre del temple. Els pescadors els podien veure des de mar i se’n guiaven. Deien: “ja es veu lo salamonet de les matines”. Ja entraven a port.
            Que tots tingueu bona entrada als ports respectius, perquè sou les estrelles que ara veig després d’haver perdut el sol.
*
Rosó obsequi d'Òmnium Cultural del Tarragonès

                                                                                                                                                                 

MALA PSICOLOGIA


MALA PSICOLOGIA
*
8-5-17
*
En morir Vicenç vaig anar a l’excel·lent psicooncòloga Agustina Sirgo, que m’aconsella a Joan XXIII.
Però uns amics em recomanen ferventment apuntar-me al Grup d’acompanyament al dol que organitza l’Hospital Sociosanitari Francolí, contigu a Joan XXIII. Truco una Psicòloga del centre i m’apunto pel 8 de maig, quan comença a funcionar el grup en primera trobada. Avui mateix. EAPS, GiPSS, Obra Social “La Caixa”, Fundació Vilaniu sembla que ho patrocinen.

Abans d’arribar-hi, a dos quarts de cinc, m’entretinc a recollir flors silvestres dels descampats propers: conillets, d’un rosa pujat que floreixen a munts. Escabioses grans.

Entro a la sala i posen les cadires en cercle. Som nou persones, tot dones menys un home.
Quan el jove presentador comença a enraonar, ho fa en castellà. Pregunto si la sessió ha de ser en castellà, perquè ningú ho va esmentar, res no ho indica i tothom xerrava en català. Ell requereix el grup, i una dona diu que ella “entiende poco el catalán”. Viu aquí, és clar, i no ha cedit. El noi diu que potser faríem bilingüe... I per una, paguem tots. Com sempre i per covardia del personal organitzador i assistent.

M’aixeco i dic que ho sento molt, però el meu dol no podria ser en una llengua de fora.
No m’han preguntat ni el nom. Marxo, i respiro quan em toca l’aire fresc de la tarda.
Mala psicologia, aquesta. ¿Per què sempre els catalans hem de ser humiliats i menystinguts a casa nostra i per part de gent “nostra”? Per ser una matèria tan íntima com era aquesta, m’he sentit molt ferida. Després he pensat que som a Tarragona, la població amb menys quota de català del Principat, i menys voluntat de tenir-la. I que els psicòlegs immadurs poden causar dolor.
*


NO SERÀ ELL

NO SERÀ ELL
*
30-4-17
*
“Anant amb tu / jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau. /Oh quin consol, / quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, / cloure els meus ulls ta mà suau. / Anant amb tu / jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau.” J. S. Bach. Ària  del llibre d’Anna Magdalena Bach. És possible que fos extreta d’una coral, ja que Bach incorporava fragments i petites peces als àlbums d’Anna Magdalena.
           L’any 10 ja vaig escriure un post amb aquest tema.
           El cinc d’abril passat vaig ser jo qui tancava els seus ulls amb mà suau. Abril que marxa em fa saber que no serà ell qui tanqui les meves parpelles.
       *
 Foto des del Balcó.
                                                    

XOCOLATA

           XOCOLATA
            *
            21-4-17
            *
            Ahir, dia 20, la llibreria La Capona va fer un berenar de sant Jordi amb autors i públic. Els llibres dels autors els van reproduir en xocolata i vaig prendre el meu per retratar-lo. És al costat d’una rosa de ganxet de donatiu benèfic que venien avui a l’hospital. Per l’hospital no hi ha festes ni celebracions que valguin: quan toca, hi has d’anar; aquests controls sí que els accepto amb gust.
            De tornada, Rambla amunt, passo pel mercadet dels divendres, que els diumenges fan al Pla de la Seu.
            Condols; converses amigables. “¿En qui em repenjaré ara, que sempre anava de bracet d’en Vicenç?”, li pregunto al pintor, que esbossa un vigorós paisatge urbà. “No estaràs mai sola, Olga: la Rambla és casa teva i nosaltres els teus amics.”
            ¿Ho has sentit, Vicenç?
            *

NOU LLIBRE


            NOU LLIBRE
*
17-4-17
*
Us el presento i espero que, potser molt a la vora, Vicenç també el vegi.
            El llibre narra la vida breu d’un noi de la ciutat, Eusebius Frank, germà bessó d’un altre. Eusebius és un reencarnat amb memòria, cosa important.
            Passa moltes hores a la Rambla, entre el carretó de les llaminadures i el banc on seuen els gitanos romanesos.
            Hi ha misteri i converses interessantíssimes. Quan l’escrivia anaven apareixent una sèrie de qüestions vitals i molt curioses, que he extret a banda per al dia de la presentació.
            Cal dir i entendre que la paraula ‘ànima’ és una convenció. N’hi ha que hi creuen i n’hi ha que no. Uns hi entendran esperit, altres força vital, altres energia i, el més aproximat, que és la consciència. Cal no oblidar l’inconscient col·lectiu ja descrit per Jung, on caben tots els misteris i rareses. Jo faig servir al llibre la paraula ànima.
            Fragment de diàleg dels bessons al ventre de la mare:
            ...
            “- ¿Calles?
            “-  Penso.
            “- En què...
            “- En la nostra resistència. Ens acaben d’expulsar i ja som en un altre cos entre sotracs i a cegues.
            “- No som res.
            “-  No encara.
            “- Serem bessons.
            “- Em temo que sí.
            “- ¿Tems, dius?
            “-  Jo tinc la meva personalitat i tu la teva. Haurem de cedir, si arribem a ser el que em penso.
            “Silenci llarg.
            “- Virgili, ¿per què calles?
            “- Per avorriment. Em fan servir de conillet d’índies. Sóc aquí en lloc estrany, i em deuen haver enviat per comprovar si sé sobreviure una mica més. Sort que ara et trobo a tu i no em sento tan sol.
            “- Em sap greu. Haurem de callar.
            “- ¿Per què?
            “- Perquè alguns crítics literaris sostenen que una obra on hi ha massa diàleg no val res.”

               ***
El llibre és publicat per Arola Editors, de Tarragona, i es presenta el dia 19 d'abril, dimecres, a les 8 del vespre, a la Llibreria La Capona. Presenta la mateixa autora.          

ABRAÇADES HUMILS

L’ABRAÇADA HUMIL
*
12-4-17
*
Ell va morir de sobte la matinada de dimecres 5 d’abril, sense que les meves mans el poguessin retornar.
            Diumenge el vaig pujar dins del meu cor a veure l’espectacle de les palmes a Les Coques, amb l’arquebisbe pontificant des d’una escalinata i el repic de les campanes majors. No podia resistir la gentada i em vaig refugiar a plorar al jardí del claustre de la catedral, d’esquena al xiprer i els peus repenjats al petit estanyol rodó d’aigua verda i peixos vermells.
            De pujada em trobo el mendicant de les tres motxilles: “¿Tot això porta vostè sol?”, “sí señora, yo solo”. Li comunico la mort. Em dóna una bosseta de poliol de les que ell fa servir, diu, per fer bona olor, humitejades i passades per la pell. Ens abracem.
            De baixada, al carrer de la Merceria entro a veure el noi que ven espelmes, sabons d’olor, ciris, llànties, en una tenda de somni: Casa Corderet. Ens fem una llarga abraçada i li dic que dediqui a Vicenç una de les pregàries que fa a la rebotiga, on llegeix mans i horòscops. “Ja ho crec, que ho faré”.
            Al carrer Major hi ha la venedora de cupons dels cecs, que conec fa anys. No és cega, però està molt malalta. Mare de la nena protagonista del meu llibre ”Patates fregides”. Una bona abraçada, també.
            Al Passeig hi ha el guitarrista. Quan detecto músiques prop de casa em poso nerviosa. “No vagis més enllà d’aquesta palmera, ¿eh?” “No, señora, ya me lo dijo el año pasado y aquí estoy muy bien.” Li dono unes monedes: “Canta una cançó per al meu home”, li demano. En toca i canta una de preciosa. Ens abracem.
            Ja davant de casa hi ha la tribu rasta dels bombollers, anglesos ells. Dono una moneda i li explico el cas al principal de la tribu, ros i alt, d’amples pantalons virolats, mentre ens abracem. “Fes una bombolla ben bonica per Vicenç”, demano. “No una, sino un millón, le voy a hacer.
            Vicenç, els humils, aquells que veiem des de casa, també t’estimen.
            *