BRINDIS A LA VIDA

 

BRINDIS A LA VIDA

 

Brindaré amb tots vosaltres en pensament, perquè us tinc presents, amics del blog i de la lectura.

          Hem començat un nou hivern, començarem un any, tirarem endavant els nostres projectes i brindaré perquè avanci la vida contra tots aquells que ens la volen prendre.

          Entre els genets de l'Apocalipsi hi ha els mals polítics. Paradoxes de la vida: els qui s'oposen a l'eutanàsia, finalment i costosament aconseguida -pensem que el prefix grec 'eu' vol dir bé, cosa bona -, els polítics que s'hi oposen, dic, són els que ens volien matar bombardejant 26 milions de persones i sense eutanàsia.

          Sobre les servituds que ja tenim, ho dic jo per la meva edat; altres per les lamentables situacions que viuen; també i, sobretot, per l'amenaça del virus; i, pels que estimem el país, aquest continu fiblar contra la llengua catalana, contra la parla, contra les escoles que l'ensenyen, però tot això no ens ha de fer doblegar.

          Sí que ens entristeix tot plegat, perquè compartim penes i alegries, però més que mai hem de brindar per conjurar tanta maldat que ens volta. Sí, maldat que vol arribar fins la nostra arrel i eliminar-nos.

          El món és impressionant en la seva grandesa i també en les coses minúscules, que no es veuen, o poc. Patim la pandèmia, estesa a tot arreu. Per altra banda, Espanya importa d'Europa insectes per valor de 7,1 milions d'euros: abelles, abellots, marietes i àcars. Pol·linitzen, ataquen altres espècies que malmeten la fruita. Per 150 euros podem comprar 250 marietes que netegen 130 metres de pugons. Brindis pels insectes, que els nostres es moren pels insecticides i pesticides.

          Molt bon Nadal en el racó més íntim i en el més compartit. Molt bon any que, entre tots, aconseguirem.

             ===============================

         Il·lustració 1 - Interior de Nadal - Collage OX

              "          2 - Sí, bwana - Collage OX

EL RITME DEL SILENCI

 

EL RITME DEL SILENCI

*

6-12-20

*

 Ahir em vaig adormir recordant l'himne "Ave Maris Stella", de Venantius Fortunatus a el s. IX, en llatí i gairebé fins al final: les frases anaven arribant a poc a poc, de no sé quin fons atàvic. Des del col·legi fins ara, és va quedar gravat d'alguna manera. A vegades en recordo de ben recargolats i em fan gràcia.

          Avui m'he llevat cantant "Tintarella di luna", de Bruno de Filippi, cosa que m'ha permès fer la feina amb una mica de ritme.

          Però ahir al vespre havia escoltat l'extraordinària Cesária Évora per primera vegada. No sé el nom d'una cançó que va fer remenar i envolar d'un racó del meu cervell la joventut groga i blava com ara un tel quan és pon el sol ... Ho vaig escriure febrilment, i allà és, al  dietari. A la terra de la memòria encara hi ha racons o països per descobrir. I la música té el poder d'evocar-los.

          Diuen que és dia de la Constitució. Fa sol i mestral. Estic sola. I encara hi estaré més, si això és possible, pensant que els dies de Nadal i altres festes és probable que TAMBÉ estigui sola.

          Nomes les meves humils postals m'acosten els amics, als que un dia vaig veure, o ens vam trucar, o teníem pensaments coincidents, i als que un dia a l'any m'agrada recordar. Tot ve d'un altre atavisme: Nadal Blanc, de d'Irving Berlin, en la versión eterna de Bing Crosby a "Les campanes de Santa Maria" (1945):

          "... I'm dreaming at the White Christmas / with every Christmas card I write ..."

          Sí, i demà passat serà la Puríssima. Fa poc vaig escriure que la senzillesa de Maria devia quedar esclafada a terra a causa de profecies primer, i després, de milers d'estudis, dogmes, discussions, inquisicions, vaticanismes, excomunions, trons, corones i coronacions, estendards, joies i mantells d'or i de seda ... I que els estudis diuen que com que su cos no va ser trobat, van creure que havia pujat al cel ajudat d'àngels ... "Marededéusenyor!", que deia en Higgins ( Magnum).

          Però tot això en silenci. Que sóc sola a casa CADA DIA de la setmana, i dino de cara a la paret, i ... prou.

                                        ===================

 Fotografia sobreposada: tarda al balcó.

 

EL PASSEIG DE LA VELLA ESCRIPTORA

EL PASSEIG DE LA VELLA ESCRIPTORA

 

NOVEMBRE.   Diumenge. Surto quan toquen les 10 al campanar de la catedral.

La ciutat m'ha vetat a els dos passeigs que més m'agradava fer: la muralla, o Passeig Arqueològic, i el jardí del claustre de la catedral. El nostre pare ja ens portava de petits a tots dos llocs.

          La muralla presenta a l'entrada escales impossibles de salvar quan és necessita un estri caminador, en el meu cas un carret de compra. L'ajuntament no ha previst mai que una persona gran pugui entrar al recinte amb rampes. Així priva els seus majors de visitar un dels monuments més interessants de la ciutat. No hi ha voluntat.

          El jardinet del claustre de la catedral el van tancar a l'estiu perque l'empresa que ven estampetes i medalles va voler "ocupar" al vestíbul d'entrada al recinte, impedint el pas per una rampa molt ben posada. Diners compren voluntats.

          Per tant, vaig per la Rambla Vella cap als jardins de Saavedra. Un remot "avi" meu asturià que es deia Faustino i portava barret, capa i esclavina, ja m'havia portat a aquells jardins, jo molt petita. Dir que les voreres de les dues Rambles són un seguit de rajoles mal posades i obstacles, és dir una obvietat, i també que les rampes de pas de vianants fan ensopegar qui no va amb l'ull viu. És una ciutat antiga. Els jaios moderns no hi tenim res a fer.

          Ahir havia plogut, un llevantada amb força, i  la sorra de terra és molla. A cada banc, un home sol, algun amb cervesa a la mà. Recorregut el petit jardí, on comencen a florir a els viburns, traspasso l'avinguda que continua al parc amb més extensió, sota muralla i amb l'auditori d'estiu, les veles tibades com ales esteses.

          He fet aquest camí amb els ulls entelats: em calia buscar nous recintes pel passeig obligat de cada dia. Ara pel passeig d'hivern, perquè els dos llocs estimats em són prohibits. Diuen que caminar és salut, però jo sortiria poques vegades. Passejar sola és anar contra marea.

          Les fulles caigudes el vent les havia arrecerat a les vorades de pedra. Fulles d'auró, com les dels boscos que tant enyoro. Recullo fulles de diverses tonalitats: grogues, rosades, verd apagat. Les enganxaré en una cartolina i tindré el record a la vista.

          El simple fet de recollir-les i donar-hi una destinació m'ha confortat, poca cosa com és. He sortit del parc amb una mica més d'ànim. Al vespre ja havia fet el muntatge per acompanyar la meva soledat.

=============================================

          Olga - 8-11-20

Noteta: si algú sap com es pot incorporar el text propi sense que Blogger posi una falta a cada línia (majúscules, accents, canvi de significat...) sisplau que m'ho digui. Gràcies.

===========================

 

          

 

BORINOTS I FINESTRES

 

                          BORINOTS  I  FINESTRES

                                            ***

                                        5-11-20  

                                             ***

 

Cada dia les notícies dels diaris aboquin un seguit d'amenaces que el lector voraç acumula. En acabar la lectura, s'ha format un cúmul de boira al nostre cervell. O una remor de borinots si és l'estiu.

          En tot cas, ens solem aturar a posar en ordre el que hem llegit i valorem quina de les amenaces ens toca de més a prop. De moment, l'hospital de la Ayuso ens queda lluny. La saturació de llits d'urgència a les nostres comarques ens apropa l'amenaça. Les eleccions americanes, a la pobra majoria de poble ens la porta fluixa. El tancament de pobles ens fot molt. Veure desnonaments i ruïna de petits negocios ens enfonsa, són propers i nosaltres som empàtics.         

          Per això aquesta blogaire, sense connexió presencial que la conforti, és dedica, com cada any per aquestes dates, a retallar paperets per muntar collages. Sóc dels casos rars que encara fan felicitacions en paper i les envia per correu, cosa que significa comprar segells però también donar feina als carters ... ¿Enviar postals és o no consum de proximitat? Des de Bing Crosby, que n'escrivia i en rebia, que jo faig el mateix mentre l'escolto a ell.

          Mentre enganxo paper desapareixen a els borinots, els Ayuso (n'hi ha més d'una, per desgràcia), el virus i la nul·la projecció de la cultura catalana. Faig finestres de paper on, dins, hi hagi una llar càlida, s'hi estigui bé, un refugi. El secret és que el refugi en cartolina el faig per a mi mateixa, perque estic sola i  em faig raconets amables. Que m'agrada compartir con los amics.

                                        ==================

Collage 1- finestra alegre.

Collage 2 - sala de lectura.

                                          ==================

 

CATALUNYA ( I ALTRES ) - CINISME-

 

 

 

                                                                                                                               

                                                                                                                                   CATALUNYA (I ALTRES)

 

                                                                 

CINISME CENTRAL

                                                                                                                                18 -     18 - 10 - 20

                                                                  

 Catalunya (i altres) els paguem  els impostos que ells ens carreguen a  les costelles.

Catalunya (i altres) aspirem a rebre

els diners que Madrid ens deu i que ells en

diuen subvencions, generós regal de la 

Meseta.

Catalunya (i altres) tenim molts menors 

(MENA), la majoria marroquins

tutelats i sense possibilitats de feina 

després dels 18 anys. Mengen, van a 

escola i tenen assegurança mèdica.

Madrid disposa que vinguin aquí.

Per això nosaltres som els vençuts, els 

dèbils, els dominats, els maltractats, 

insultats i humiliats.

Som el pitjor.

Perquè si hi hagués entre nosaltres alguna cosa bona i de mèrit, ja seria a Madrid, on no es paguen impostos, subvencions 

ni es tutela ningú. On campa el cinisme a

cara  descoberta.

===========================

                                                                 ==               

EL DOL I LA TENDRESA

                                               EL DOL I LA TENDRESA

                                                          *

                                                  29 - 9 - 20

                            *

DOL. Com que no he parlat mai amb el president Torra ni tinc pretensions de fer-ho, li expresso aquí el meu sentiment perque ha estat víctima de la injustícia per part de les altes institucions espanyoles. Vergonya.

          Deu ser fort, aquest home. Ha exercit fins a la fi su mandat sense focs d'artifici ni terrabastalls. Ha fet la seva feina i ara el sotrac ha de ser ben gros. Ara i fins ara, perquè la confabulació de les forces obscures ja corria de temps. Dia de dol per ell i per tants brots escapçats de la terra estimada. No ens deixen créixer.

                     =================   

         

TENDRESA. "OLOR DE TIÓ".   Dijous a mitja tarda sóc a la Rambla. En passar per davant de quiosc de flors, un dona porta de la mà d'un nen d'uns cinc o sis anys; el nen mira la parada i diu: "aquí fa olor de tió". La mare li respon: "no, que són flors".

          Quedo impressionada i em repeteixo la frase:   "... olor de tió". Som a finals de setembre i el nen "ha vist i olorat ara" els tions que solen poblar el terra de la Rambla a les parades pels volts de Nadal. Aquest nen és un Proust reencarnat que desa a su cervell la impressió dels tions de la seva  curta vida, i els atribueix una olor: la de verd, bosc i plantes.

          Els tions fan olor de pins. El nen no n'ha vist, avui, però hi ha la il·lusió, el desig, l'esperança que aviat hi seran. Si la parada fa olor de tió, és que alguna cosa conserva a l'ambient: els colors, el verd. El nen a els ha figurat perquè els porta dins. I jo conservaré sempre aquest nou significat: "olor de tió".

                              ==========================

 Tions del Vendrell.

                              ==========================      

 

ESTUPIDESA POLÍTICA

ESTUPIDESA POLÍTICA

*

10-9-20

*

Amb el temps i els circumstàncies he arribat a una certesa: l'espinada vertebral  d'una gran majoria d polítics en exercici és l'estupidesa. Suposo que quan aspiren a un lloc   en la política activa passen proves de rectitud i de fidelitat al poble. Com les que passen a els reis, segons hem pogut comprovar pel seu pes insuportable a les nostres espatlles en forma de robar pensions, sanitat, ensenyament i habitatge.

            Acabo de llegir 1'article on, en un diari local català, qui l'escriu ho fa en castellà perquè l'entenguin. Dispara directament contra els independentistes. Des del seu partit convida els correligionaris a votar (¿on, quan?). Perquè si no ho fan, assegura, hi haura més talls de carreteres. Afinadíssima destil·lació d'una vida dedicada a la bona harmonia, a la cortesia i a la polidesa. ¿Coneixeu algun polític que demostri ser digne d'aquests 3 adjectius?

            Avui, 10 de setembre, algú ja m'ha desitjat bona Diada. Algú que és fidel, constant i servidor del poble. És la meva metgessa. Però en conec d'altres. I no fan vida a la carretera.

================================================== ==========

 Figura del rei: grup Al Tall (València) inserida en un collage meu.