TRES
LLÀGRIMES
*
5-6-18
*
Així
com, al final de la seva vida, la vella senyora sospesa a les mans aquelles
joies que un dia la van il·luminar, i en sent recança, he recordat tres
llàgrimes literàries que el cinema ens ha fet properes; joies, aquestes, que encara
ens il·luminen i que no tothom ha tingut el plaer de contemplar amb amor i
compassió.
*
1 – La
llàgrima del guepard. Fabrizio, príncep de Salina, en l’alta nit al saló on
s’havia celebrat el ball esplendorós, se sent fatigat per dues coses: per les
notícies polítiques sorgides en les converses; i per les parelles que, com
Angèlica i Tancredi, l’allunyen tant de la seva joventut i de l’amor ja
impossible. Lentament, es veu reflectit al gran mirall, es detura en els seus
ulls i li cau una llàgrima, abundosa, càlida.
*
2 – La
llàgrima de Totò. Quan torna Totò al poble de la seva infantesa, les màquines
són a punt d’aterrar el cinema Paradiso. Ja havia mort Alfredo, el vell company
que passava les pel·lícules i que havia acollit la insaciable curiositat del
nen; junts s’havien aventurat en la vida del cinema, on fantasia i realitat els
donaven una complicitat extrema. Quan torna Totò a Roma, entristit, examina el
llegat d’Alfredo: els bocins de pel·lícules censurades pel capellà del poble,
que Alfredo havia afegit per al seu amic. I plora.
*
3 – La
llàgrima d’Adrià. És de nit. L’emperador Adrià viatja pel Nil en exploració de
terres egípcies. Potser perquè els amants són dotats de gran intuïció, troba a
faltar Antínous. ¿On és? Ha sortit en una barca, li diuen. “ Chabrias va trobar
uns vestits plegats i unes sandàlies. Vaig baixar els esglaons relliscosos: era
ajagut al fons, cobert ja pel llot del riu. (...) Tot s’ensorrava, tot
s’apagava. S’aterrava el Zeus Olímpic, l’Amo del Tot, el Salvador del Món, i sols
va quedar un home de cabell gris plorant al pont d’una barca.” (M. Yourcenar:
“Memòries d’Adrià”)
*
Fotografies
d’Internet:
