ESTATS DE VIDA

ESTATS DE VIDA

*

13.4.14

*

Una ànima sempre viu a cegues i no hi veu només que pels ulls d’una cara.

L’ànima només ha estat pensada per habitar la Terra. Cap reencarnat ha trobat mai ànimes procedents d’altres cossos estel·lars.

            La natura, amb la seva abundor, destina els uns a la misèria incial i els altres al benestar des del començament.

            Si un reencarnat mascle passa a ser dona, ¿aquest fet pot ser considerat un càstig?

            ¿Com s’elimina una ànima?

            Els llibres són la vertadera reencarnació dels homes.

            *

            Postal collage d'OX

UNA XARXA DE CORS

UNA XARXA DE CORS

*

11-4-14

*

El dia 23, a les 6 de la tarda i a la Plaça dels Àngels de Barcelona, hi ha un acte molt emotiu, curiós i original. La Plataforma per la Llengua, amb 26 entitats de nouvinguts (sic), recolliran de tothom qui hi vulgui anar i portar-lo, un cor amb un desig per la llengua. El lema és “El català ben amunt”. Això de ben amunt té raó de ser, perquè es llançaran els cors amb un canó, i així el desig volarà. Llavors els cors es recolliran en una xarxa.

Com que l’acte m’ha resultat simpàtic i no puc anar a Barcelona, els he fet un cor de collage amb doble cara. Espero que el meu desig sigui recollit per algun colom, núvol, àngel o mans amoroses.

(Nota:  no he aconseguit que la foto al blog surti de la mateixa mida cara i creu. Males mans que tinc)

Collage d’OX

¿ABANS O DESPRÉS?

¿ABANS O DESPRÉS?

*

7-4-14

*

Tarragona recupera amb càntics, benediccions i alegria una relíquia de sant Llàtzer, que consisteix en un bocí d’os que ha passat totes les vicissituds de la llarga història des del temps de Jesús fins avui. És a l’església de Sant Llorenç, del Gremi de Pagesos, i ahir diumenge la va beneir de nou l’arquebisbe Pujol.

¡Sant Llàtzer! ¡Marededéu senyor! L’home que va morir i ser enterrat dues vegades, i a qui la gent defugia després de la primera. L’amic de Jesús, germà cèlebre de Marta i Maria, en qui es va obrar gran miracle de resurrecció. Sembla que la relíquia és autentificada per documents diversos, i que va ser amagada dins d’un bagul.

Pobre Llàtzer... dues vegades enterrat i després sepultat en un bagul... Ja ho diu la dita popular: “sembles un pobre Llàtzer”, quan algú fa pena. I en fa, de veritat, seguir la trajectòria de l’os. És clar que aquí també tenim el braç de santa Tecla, però ja fa molts anys i tothom el té assumit. Ara cal renovar la fe i encomanar-se a sant Llàtzer, que arriba victoriós al segle XXI.

Només em queda un dubte que m’agradaria que algú m’ajudés a resoldre: l’os, la relíquia aquesta de nou apareguda, ¿és d’abans del primer enterrament de Llàtzer o bé del segon?

*

"Esfericitat perfecta". Collage d'OX

SENYALS DEL TEMPS

SENYALS DEL TEMPS

*

4-4-14

*

Les 50.000 tones de fang caigudes en pluja sobre Catalunya són un senyal del cel per advertir-nos que som pecadors. El fang ve de l’Àfrica per l’aire saltant fronteres. Dimecres de cendra tocava cendra, un altre advertiment. Dimecres d’abril toca fang i ara el senyal ja és més notable.

Se’ns recorda que som pols i que provenim de l’Àfrica, on encara fan excavacions per trobar el primer os perquè l’os, recordem-ho, és immortal, molt més que els nostres cossos de carn cent vegades pecadora.

També se’ns recorda que som pastats de fang. A col·legi ens ensenyaven que Adam volia dir “hecho de tierra roja”, i allò vam creure. També vam creure que mentre la figura de l’home era fresca, un mico se li va asseure al cap, hi va deixar el pèl i per això els homes tenen cabells i les mones el cul pelat.

Excepció: la dona no té el cabell de mico perquè va sortir del costellam de l’home. L’origen del cabell de la dona és incert, perquè no és segur que les freixures de l’home siguin peludes.

Ara entra el mestral, vent del noroest segons la rosa dels vents. L’he vist formar-se cap al sud en punts blancs a l’horitzó, que es van espessint i avancen cap a l’est. A migdia el vent farà verd el mar. Verd opac. I empenyerà l’aigua cap endins, oposant-se a les ones. Les barques de pesca tornaran després de migdia vorejant la costa, arrecerades.

Encara hi ha un altre vent de record infantil que no és a la rosa, i que us deixo completar: “Viento futuro, / que entra por la boca / y sale por el ... “

*

Foto d’OX

ABRIL, EL MÉS CRUEL DELS MESOS

ABRIL, EL MÉS CRUEL DELS MESOS

*

1-4-14

*

“(...) És tèrbol, atziac, sentir que xisclen

falziots en la tarda, mala tarda

d’abril, el més cruel dels mesos (...)
*

“(...) Pregunto si no és

 un gran consol dir la paraula “pluges”

i fer que plogui tot un llarg

matí d’abril, on a recer d’una ala

de plom prenyada de tempesta

puja en espira el cant d’un rossinyol (...)”

*

Joan Vinyoli: Versos molls / Tot és ara i res. Del llibre “Tot és ara i res”. 1970.

*

L’enyorança, la tristesa, l’amargura que desprenen la majoria de poemes de Joan Vinyoli sembla que es condensin al mes d’abril. Avui s’estrena un nou abril. ¿Quins abrils degué patir el poeta que tals paraules li dictaren?

La pluja com a consol. S’adiu amb la boirosa quietud interior, quan el poeta, amb la vida viscuda, recorda els anys d’infant, els més clars i lleugers de la vida, aquell paradís que potser no va tenir, perquè escriu: “No puc pas dir que fóssim / feliços, no, però la meva / germana i jo pensàvem, inventàvem jocs.” (A hores petites”, 1981)

 Subscric la pluja com a consol i catarsi, llàgrima i vidre, mar bromosa, que fa lliscar les paraules perquè els anys són de mal suportar, com reconeixia Vinyoli. Com ho expressa sensiblement Núria Candela quan recita aquests poemes a “Diu Joan Vinyoli”, amb música i cant d’Eduard Iniesta.

*

Collage d’OX. 

DUES ÀNIMES

DUES ÀNIMES

*

29-3-14

*

Vaig néixer en una casa modernista construïda el 1914. Casa nostra fa cent anys. ¡Felicitats, casa estimada! Encara hi vivim tres dels que hi vam néixer. La fotografia grisa la va fer Hermenegild Vallvé el 1920, durant una nevada considerable. La fotografia blava la va acolorir i enviar l’Ajuntament un Nadal com a felicitació als ciutadans, afegint l’estrella que mira l’est. S’hi pot veure el Passeig de les Palmeres quan hi havia les originals ben ordenades, amb els seus alambors i la seva ombra.

            Els anys setanta, per conveniència entre majoria de propietaris i constructora, la van fer enderrocar i s’hi va alçar la que es pot veure a l’altra fotografia: una mole de ciment com una casamata. La gràcia va ser vençuda per la prepotència. Hi continuem vivint perquè ens corresponien pisos per herència. Els avis els van comprar el 1917, en bona hora i els n’estic ben agraïda.

            La meva ànima és dividida. Em sembla que correspon més a la casa vella que a la nova, on encara no s’ha sabut acomodar, on tot és canviat. Quan somio casa, sempre és l’antiga, fenomen curiós: al meu cervell, a la meva memòria, sempre sóc allà, al jardí que ja no tenim; s’hi van construir pisos a canvi: eren dos per replà i ara són tres.

            2014. Ara la casa fa cent anys. Amb una mateixa arrel de roca viva, perquè no s’hi van poder fer soterranis i tenim un bocí enorme de roca a l’entrada. Sóc edificada sobre pedra ferma. Penso que la casa nova és deutora de la vella. Però això, els nouvinguts no ho arribaran a saber ni a sentir mai.

*

Foto antiga: Vallvé- Foto actual: V. Roca.

POEMES DE PROGRAMA

POEMES DE PROGRAMA

*

26-3-14

*

Mentre esperes el concert i mentre escoltes el concert. Els programes te’ls posen un a cada seient. Els agafes, els mires i hi escrius poesia automàtica: la que et suggereixen els dibuixos o fotos. I l’àlbum poesia de programa creix i s’enriqueix. ¿Algú podria objetar que s’embruta? Agafes un altre programa, però el primer te’l guardes.

*

Portada (esquerra)

L’herba tallada

s’enyora dels prats,

senyora dels prats,

senyora enyorada

de terra i de saba.

Del rou de la matinada,

del pas lleu d’alguna fada,

i de les mans de la lluna

entre la boira manyaga.

*

Portada (Dreta)

La flor de la prada

la sega la dalla

la mort perfumada,

la falç esmolada,

la forca polida,

flor groga, flor blanca

lliris i jonquills,

corones de l’alba.

*

Per un sí o per un no (de Nathalie Sarraute)

.

L’un diu que sí, l’altre que no,

era de dia i ja es fa fosc

passen el sol i la lluna,

no arriba l’acord:

si l’un encara és viu,

l’altre ja és mort.

*

 Poemes d'OX 22-3-14