CONTRAST

CONTRAST
*
23-4-14
*
Vuit del vespre i a la Rambla no cap ni una agulla des de tot el dia; final de festa amb castells i sardanes. És un dels Sant Jordi més lluïts que hem tingut. L’amo del xinès on solem anar a dinar un dia la setmana, jove que parla un català perfecte, ens diu que les parades de llibres, que ell ja ha anat a visitar de bon matí, són més reduïdes que altres anys. Pel cafè ens obsequia amb un tall de pastís sant Jordi. Es venen pocs llibres, però altres parades omplen la Rambla i la gent sembla contenta. Ara copio un escrit de contrast,  publicat pel DiariMés aquest 17 d’abril:
            “SOCIETAT CIVIL CATALANA TRIA TARRAGONA PER MOBILITZAR L’ESPANYOLISME L’11-S.   Fa una crida a rebutjar la independència.  ACN. La Societat Civil Catalana proposa la ciutat de Tarragona com a centre per desenvolupar una mobilització multitudinària el proper 11 de setembre, per tal d’animar la ciutadania a ‘sortir de l’armari’ i rebutjar la independència. L’acte principal tindrà lloc a les 18.08 h. a Tarragona per reivindicar l’espanyolitat de Catalunya. A diferència d’altres associacions similars, Societat Civil Catalana acceptaria una consulta sobiranista sempre que fos legal i acordada. ‘Si els partits polítics acorden el que sigui en el marc del respecte democràtic i de dret, no tenim res a dir’, ha afirmat un dels promotors, Joaquim Coll. En el moment qu la consulta sigui convocada – si finalment ho és-, Societat Civil Catalana ‘es pronunciarà’. De moment, el repte que s’han marcat els 60 fundadors de l’associació és el de ‘donar veu i mobilitzar’ els catalans que estan en contra de la independència. Segons el manifest amb què es van presentar fa algunes setmanes, Societat Civil Catalana vol representar el sentiment ‘majoritari’ de la societat catalana.”
*
Collage enviat a Òmnium Cultural per col·laborar a un dels 200 dies que falten per al 9-n.





UNA GOTA EN L'OCEÀ

UNA GOTA EN L’OCEÀ
*
19-4-14
*
Sóc la mare d’un llibre de poemes que emprén camí sense promoció ni padrins. Tot sol, com va marxar Blanquerna a l’aventura i sa mare l’encomanava a la Verge Maria perquè també era mare d’un fill. Per això el poso al blog, perquè els amics l’acompanyeu pel camí.
Parla aquest petit volum de poemes de les impressions d’una estada al balneari de Zestoa (Guipúscoa). De com al final de les vides tots ens igualem en l’aigua. SPA. Salut per l’aigua, com en van dir els romans vells. En copio un dels poemes:

14       UNA PRIMERA HORA

Vam saber que naixíem en pecat,
despullats i en pecat, que ja és pobresa;
tendra imatge desvalguda,
¿qui ens l’havia  destinat?

Ara tornem aquí, després dels anys,
a porgar la impuresa del camí.
Tampoc sé si el camí ens embruta o ens treballa.
Entrem sense dubtar a l’aigua termal,
verd de maragda opaca,
hi juguem com quan érem infants
i en sortim nets.
Fa temps ja vam saber que ens enganyaven;
¿qui hi guanyava
volent privar un nadó de la innocència?

*
Coberta d’OX






ESTATS DE VIDA

ESTATS DE VIDA
*
13.4.14
*
Una ànima sempre viu a cegues i no hi veu només que pels ulls d’una cara.

L’ànima només ha estat pensada per habitar la Terra. Cap reencarnat ha trobat mai ànimes procedents d’altres cossos estel·lars.

            La natura, amb la seva abundor, destina els uns a la misèria incial i els altres al benestar des del començament.

            Si un reencarnat mascle passa a ser dona, ¿aquest fet pot ser considerat un càstig?

            ¿Com s’elimina una ànima?

            Els llibres són la vertadera reencarnació dels homes.


            *
            Postal collage d'OX

UNA XARXA DE CORS


UNA XARXA DE CORS
*
11-4-14
*
El dia 23, a les 6 de la tarda i a la Plaça dels Àngels de Barcelona, hi ha un acte molt emotiu, curiós i original. La Plataforma per la Llengua, amb 26 entitats de nouvinguts (sic), recolliran de tothom qui hi vulgui anar i portar-lo, un cor amb un desig per la llengua. El lema és “El català ben amunt”. Això de ben amunt té raó de ser, perquè es llançaran els cors amb un canó, i així el desig volarà. Llavors els cors es recolliran en una xarxa.
Com que l’acte m’ha resultat simpàtic i no puc anar a Barcelona, els he fet un cor de collage amb doble cara. Espero que el meu desig sigui recollit per algun colom, núvol, àngel o mans amoroses.
(Nota:  no he aconseguit que la foto al blog surti de la mateixa mida cara i creu. Males mans que tinc)
Collage d’OX

¿ABANS O DESPRÉS?

¿ABANS O DESPRÉS?
*
7-4-14
*
Tarragona recupera amb càntics, benediccions i alegria una relíquia de sant Llàtzer, que consisteix en un bocí d’os que ha passat totes les vicissituds de la llarga història des del temps de Jesús fins avui. És a l’església de Sant Llorenç, del Gremi de Pagesos, i ahir diumenge la va beneir de nou l’arquebisbe Pujol.
¡Sant Llàtzer! ¡Marededéu senyor! L’home que va morir i ser enterrat dues vegades, i a qui la gent defugia després de la primera. L’amic de Jesús, germà cèlebre de Marta i Maria, en qui es va obrar gran miracle de resurrecció. Sembla que la relíquia és autentificada per documents diversos, i que va ser amagada dins d’un bagul.
Pobre Llàtzer... dues vegades enterrat i després sepultat en un bagul... Ja ho diu la dita popular: “sembles un pobre Llàtzer”, quan algú fa pena. I en fa, de veritat, seguir la trajectòria de l’os. És clar que aquí també tenim el braç de santa Tecla, però ja fa molts anys i tothom el té assumit. Ara cal renovar la fe i encomanar-se a sant Llàtzer, que arriba victoriós al segle XXI.
Només em queda un dubte que m’agradaria que algú m’ajudés a resoldre: l’os, la relíquia aquesta de nou apareguda, ¿és d’abans del primer enterrament de Llàtzer o bé del segon?

*
"Esfericitat perfecta". Collage d'OX

SENYALS DEL TEMPS

SENYALS DEL TEMPS
*
4-4-14
*
Les 50.000 tones de fang caigudes en pluja sobre Catalunya són un senyal del cel per advertir-nos que som pecadors. El fang ve de l’Àfrica per l’aire saltant fronteres. Dimecres de cendra tocava cendra, un altre advertiment. Dimecres d’abril toca fang i ara el senyal ja és més notable.
Se’ns recorda que som pols i que provenim de l’Àfrica, on encara fan excavacions per trobar el primer os perquè l’os, recordem-ho, és immortal, molt més que els nostres cossos de carn cent vegades pecadora.
També se’ns recorda que som pastats de fang. A col·legi ens ensenyaven que Adam volia dir “hecho de tierra roja”, i allò vam creure. També vam creure que mentre la figura de l’home era fresca, un mico se li va asseure al cap, hi va deixar el pèl i per això els homes tenen cabells i les mones el cul pelat.
Excepció: la dona no té el cabell de mico perquè va sortir del costellam de l’home. L’origen del cabell de la dona és incert, perquè no és segur que les freixures de l’home siguin peludes.
Ara entra el mestral, vent del noroest segons la rosa dels vents. L’he vist formar-se cap al sud en punts blancs a l’horitzó, que es van espessint i avancen cap a l’est. A migdia el vent farà verd el mar. Verd opac. I empenyerà l’aigua cap endins, oposant-se a les ones. Les barques de pesca tornaran després de migdia vorejant la costa, arrecerades.
Encara hi ha un altre vent de record infantil que no és a la rosa, i que us deixo completar: “Viento futuro, / que entra por la boca / y sale por el ... “
*
Foto d’OX

ABRIL, EL MÉS CRUEL DELS MESOS

ABRIL, EL MÉS CRUEL DELS MESOS
*
1-4-14
*
“(...) És tèrbol, atziac, sentir que xisclen
falziots en la tarda, mala tarda
d’abril, el més cruel dels mesos (...)
*
“(...) Pregunto si no és
 un gran consol dir la paraula “pluges”
i fer que plogui tot un llarg
matí d’abril, on a recer d’una ala
de plom prenyada de tempesta
puja en espira el cant d’un rossinyol (...)”
*
Joan Vinyoli: Versos molls / Tot és ara i res. Del llibre “Tot és ara i res”. 1970.
*
L’enyorança, la tristesa, l’amargura que desprenen la majoria de poemes de Joan Vinyoli sembla que es condensin al mes d’abril. Avui s’estrena un nou abril. ¿Quins abrils degué patir el poeta que tals paraules li dictaren?
La pluja com a consol. S’adiu amb la boirosa quietud interior, quan el poeta, amb la vida viscuda, recorda els anys d’infant, els més clars i lleugers de la vida, aquell paradís que potser no va tenir, perquè escriu: “No puc pas dir que fóssim / feliços, no, però la meva / germana i jo pensàvem, inventàvem jocs.” (A hores petites”, 1981)
 Subscric la pluja com a consol i catarsi, llàgrima i vidre, mar bromosa, que fa lliscar les paraules perquè els anys són de mal suportar, com reconeixia Vinyoli. Com ho expressa sensiblement Núria Candela quan recita aquests poemes a “Diu Joan Vinyoli”, amb música i cant d’Eduard Iniesta.
*

Collage d’OX.