ANIVERSARI


ANIVERSARI
*
11-5-19
*
Una de les meves fades padrines que em voltaven quan vaig néixer tenia els cabells rossos com la  del collage i li queien com rius d’or a la llum de migdia.
No sé si em va concedir el do d’escriure, però podria ser, i ara l’he volgut recordar, perquè va ser generosa: per sant Jordi vinent, Cossetània em publicarà un llibre que estimo i serà el que fa setanta dos.
M’he felicitat amb un collage que acabo de fer. Hi recordo la caseta de nines, els llibres, la música, les flors de tants poemes i els pètals escampats pel cos quan l’amor es troba. Alguns elements modernistes, els campanars de ciutats llunyanes visitades, els boscos i castells dels contes, un entranyable personatge del Nadal, un gall preciós, uns músics que toquen blues, una dona severa en representació de les amigues, el batut de maduixa, el bebè foca que vol viure, els ulls que em miren i el gat que vigila en silenci els moviments de l’esperit.
Faig 83 anys i sobrevisc els grans de casa, que no van durar tant. No sé si els meus gens donaran per més, però voldria veure el llibre publicat, la família estimada, els nostres empresonats lliures i un govern que portés l’esperança i la decisió tant de temps desitjades.  Per demanar, que no quedi. Potser també hi ha fades velletes amb poders...
==============================================

VIDA NOVA




RESURRECCIÓ

ALBA DE TOTES LES ALBES,
el vas veure espolsar-se la nit
arraconant el sudari, com qui es lleva
 d’un malson amb  els ulls atemorits.

Va sortir nu, la pell a l’aire prim,
que li donés una olor fresca
per esborrar els ungüents
que el van guardar tres dies.

L’aurora ja el vestia, primera aurora del misteri,
de totes, una sola el va veure sortir, enfredorit
i tornar per buscar-se un llençol
a manera de túnica: “han de venir les dones”,
pensava, “de moment no em veuran, és el dia primer
del meu temps sense temps, i encara veig l’estrella
del matí, que em saluda. ¿I després?”.

“Ens trobarem, courem peix a la platja, beurem vi,
em tocaran, em besaran, no s’ho creuran,
¡com me’ls estimo tots... !
Ja sento veus, em busquen, ¿qui s’ha endut el llençol?,
hi ha uns àngels que somriuen,
‘dones, el trobareu a l’hort’, els diuen.
Ja puja el sol d’aquest primer matí
sobre el món que reneix, verd i blau,
veniu, no tingueu por, farem junts el camí.”
================================

Olga
20 d’abril 19

ELS REVOLTATS I ELS NECIS


ELS REVOLTATS I ELS NECIS
*
7-4-19
*
Tenim dies clars i vent de mestral. Primavera revoltada, aquesta, en tots sentits. No saps per quin cantó has de tombar.
            A la primera pàgina de “Revolució”, de Lleó Tolstoi, escrita el 1899, l’autor ens descriu un temps com aquest: una sola pàgina, que és ben bé guia d’escriptors, lectors i pensadors. Ja pot ser primavera, ja, que els homes només pensen com es dominaran els uns als altres, en nom del cel o de les clavegueres. Es causa dolor, a vegades irreparable.
            Judici, votants, llibres. Subscric un títol de l’article de Josep Maria Uyà: “Pallassets literaris”. Assistim a una projecció impensable de “pallassos literaris”. Cal anar molt amb compte de no enganxar-s’hi els dits i els ulls, com m’ha passat a mi dues o tres vegades. ¡Compte, criteri!
            Deia Lope de Vega: “ El poble és neci i, com que ho paga, és just parlar-li en neci per donar-li gust.”
            Res a dir, doncs, si el poble paga.
            ============
            Collage d’OX

VIURE EN PAU ÉS POSSIBLE?


VIURE EN PAU ÉS POSSIBLE?
*
8-3-1
*
Pel que llegeixo, a tot arreu passa més o menys igual. O potser no.
Les mares d’un important col·legi de la Part Alta de Tarragona fan guàrdia per protegir els alumnes dels grups d’adolescents que ronden per prendre’ls els mòbils.
No gaire lluny, en el passeig que va a la Diputació, ahir uns d’aquests adolescents, per prendre la motxilla d’una dona embarassada i li van pegar puntades de peu al ventre, ens diu el diari.
A l’Amfiteatre, una organització de joves i nens munten guàrdia en tropa organitzada per okupar un bloc de pisos davant d’un col·legi: els uns vigilen, el altres hi entren, etc. Com que al bloc hi viu gent, els veïns estan atemorits i ni dormen.
Els dels mòbils els han identificat i, és clar, tothom dedueix que l’enviament massiu a Tarragona d’adolescents estrangers sols, sense mitjans d’allotjament i d’aprenentatge, porta aquestes conseqüències. ¿Per a quan, les informacions clares? ¿Per a quan, els mitjans?
Ja tenim prou pena amb el miserable muntatge del judici que ens pesa a l’ànima, perquè ara s’hi afegeixi el temor de no poder viure ni circular en pau.
******************************
Collage d'OX: Nocturn sense acordió.

LA RÀDIO I ELS FUSELLS

LA RÀDIO I ELS FUSELLS
*
18-2-19
*
Dia Mundial de la Ràdio. Josep Sunyer, de Tarragona Ràdio, em ve a fer una entrevista. ¿La ràdio en la meva vida? Li responc en dues reflexions: una d’elogi i agraïment per l’atenció que sempre han tingut les diverses emissores fent-se eco quan he rebut premis o he presentat obres.
            L’altra la vull aprofundir ara. Sóc del 36. La duríssima postguerra la vaig saber bastant després. I ara la conec més a mesura que els documents confiscats van sortint a la llum, i encara no hi són pas tots. A les cases es callava i els franquistes manaven callar.
            A casa s’escoltava “El disco solicitado”, futbol i òperes. Del “Disco solicitado· en sabíem les cançons, per repetició. “Madrecita del alma querida”, “La casita de papel”, “Tengo una vaca lechera”, “Cerezo rosa”. Manolo Caracol, Irma Vila, Concha Piquer, Jorge Negrete, Jorge Sepúlveda...
            Mentre escoltàvem la ràdio en la calma de la casa, al país afusellaven gent. 100.000 persones més 140.000 desapareguts. 30.000 bebès sostrets entre 1939 i 1944. Morts a les tàpies dels cementiris, morts a les cunetes, “Silencio en la noche...”
            És ara, que dono profunditat als fets. Els grans de casa bé ho devien saber, però callaven, això que el meu pare havia lluitat al front, a la batalla de Segre, tan cruenta com la de l’Ebre. Més endavant, la meva sogra, una bona dona, anava dient amb posat compungit: “sols no vingui una guerra...”
            L’entrevista m’ha fet adonar que els meus records de nena gravitaven sobre el dolor extrem que encara no ha acabat. No ho podré deslligar mai.
            ***
            Fonts: Hugh Thomas, historiador.
                       Anthony Beevor      “
                       Ricard Vinyes         "
                       Euskonews

EL BESTIAR, EL DRAC I EL CEL



EL BESTIAR, EL DRAC I EL CEL
*
9-2-19
*

Un vagó de trasllat de bestiar per als empresonats. Viacrucis d’hivern. Un drac de tres caps que treu foc pels queixals brama lliure i rabiós sobre la terra que ens aguanta i sobre els cels que estimàvem. El que no sabem és si els cels ens estimen a nosaltres.
*
Imatge: Internet