NATURA


NATURA
     *
14-11-19
     *
Tarda de novembre d’un dia que ha començat plujós i amb un sol tro, potent. Després el sol.
            I de tarda, el nou sol que m’ha portat Eduard Boada, l’editor de NATURA, el llibre de poemes. Ha quedat preciós, lletra llegible, el paper de color mantega mat, propi per anar desgranant els poemes al capvespre vora una pantalla de color d’albercoc.
            Estic molt contenta Hi he posat natura i altres paisatges que no són sols de muntanya, perquè els meus territoris fan collites diverses que intenten arribar als lectors en una conversa pausada.
            de: CARTA AL POETA   –A Ventura Gassol, en memòria-              
           
            Ara, a la primavera, l’avellaner verdeja
            i al setembre collirem les avellanes rosses:
            som de Camp, on vas néixer, poeta,
            amb el vent de mestral i la mirada encesa.
                       
            Volies un vaixell que s’enlairés
            per un cel que mai més seria esclau;
            però el teu poble agonitzava, deies,
            i ens vas deixar insepults, només amb una estrella 
            sobre el front adormit.
            (...)
            ==================================                                                        
            Nota: A Porrera i a Pradell en diuen gitana de la boira plana o teranyí del vent.

EN COMPANYIA DE MUSSOLS


EN COMPANYIA DE MUSSOLS
*
3-11-19
*
Massa dies sense llegir-vos ni escriure, estimats blogaires. Un dels estats de vida és aquell que et fa notar la lentitud i tristor de segons quines hores, i la rapidesa que arriben i marxen els mesos. Una bona paradoxa. És la meva, ara. La soledat, la malaltia, els dies de festa buits.
            Sort que els mussols m’ajuden. Van arribant a la meva taula i conversem. Aquests, tots de la mateixa colla, són mussols comuns, i potser algun banyut, si té la banya més alta. Però ens avenim molt.
            Són ocells savis, això ho sap tothom. Surten de nit, que és quan el bosc deixa anar més misteris. M’expliquen històries que a vegades em fan riure. Ja em convé, perquè l’ambient fa plorar. Altres vegades es tiren en picat contra la gent que fa feixos, dient que són feixistes, i tenen raó, perquè de feix ve la paraula. Però és pobra gent que recull branques per al foc i que pren un ensurt en veure aquell desplegament d’ales i urpes. Ara m’aconsellen quin partit cal votar perquè no tallin més arbres i els deixin sense boscos per viure.
            Seran amb mi fins per Nadal. M’acompanyaran a la presentació del meu llibres de poemes “NATURA”, els ha agradat, el títol, perquè parla molt de muntanya. La fem el dia 25 d’aquest mes de les ànimes que és novembre, on els esperits ens envolten demanant llum i record. L’edita un noi molt eixerit que es diu Eduard Boada, de l’editorial Ganzell.
            La gent em sol preguntar: “¿Encara escrius?”. Aquest “encara” m’entristeix una mica. Vol dir moltes coses. ¿Sabeu quants llibres m’han publicat? Aquest “NATURA” fa el 81. Comptats per la periodista Carina Filella, que em porta el registre. I abans de sant Jordi sortirà el 82, “EL REC” (Cossetània), un llibre de narrativa que recorda els meus 25 estius llargs a Rubí. Ja en parlaré. I si “encara” sóc viva, penso presentar-lo també a Rubí, on tinc família i bons amics. “Encara”.
            Rebeu un suau refrec d’ala dels meus mussols.
========================================================================

ANDALUSIA ENGEGA...


ANDALUSIA ENGEGA...
***
5-9-19
***
... ELS AJUTS ALS CASTELLANOPARLANTS “AFECTATS” PER LA IMMERSIÓ. (El Punt/Avui/5-9-19)
            Ho sabíem, perquè ja ho havíem llegit als diaris.
            Quants andalusos hi ha a Catalunya?
            S’han pogut guanyar la vida, aquí?
            S’hi han casat, ells o els seus fills i nets?
            Han pogut tenir estudis, els seus fills?
            Per què van haver de marxar de la seva bella terra?
            Com és que no hi havia feina, allà?
            Qui manava, a Espanya, quan van haver de marxar?
            Estan agraïts als que els van obligar a marxar, al seu temps?
            Es veu que sí, perquè ara ens ataquen i escarneixen.
            Tan desagraïts són amb la terra que els va acollir el seu dia?
            Quan arribaven amb una mà davant i l’altra darrere?
            Ara són tan rics que es venen el pa dels fills par anar contra Catalunya?
            Que Déu els perdoni, perquè no saben què es fan.
            ===================================
           Imatge Diari de Tarragona-Internet


OSTIXEC



OSTIXEC
*
17-8-19
*
Quina sorpresa... Quan anàvem a engegar el cotxe per pujar a Caldes de Boí, se’ns presenta Ostixec, que em volia acompanyar de totes passades.
“Però home, ¿que no ho veus que camines a poc a poc...?
“¿I tu, com et penses que camines?”
Té raó. Jo, amb un o dos bastons, depèn del lloc, faig via amb més pena que glòria.
El vaig acomodar a l’habitació i anava menjant del bufet lliure. Peix però també altres coses, perquè és sabut que aquests animals s’aferren a tot allò que sura o que baixa a mar.
Reconec que m’ha ajudat.
Els animals que parlen són savis, tothom ho sap. Tinc el costum d’anar per boscos o camins inventant versets en veu alta; ell, que em sentia, m’anava fent les rimes.
Quan ens assèiem en alguna pedra o escala a escriure, em portava alguna flor a la mordassa per veure si jo en sabia el nom. Si no el sabia, me’l deia ell.
La seva satisfacció enorme va ser quan el vaig prendre pel Camí de l’Aigua cap a l’estany de les granotes. Quin aperitiu de granotes tendres que es va fer...
- Són massa dolces, tenen poc gust...- m’anava dient.
Quan els amics em van oferir un recital dels meus poemes, un vespre gloriós, vaig posar Ostixec a la taula i tothom va saber que m’havia ajudat, en les rimes i amb el nom de les flors. Va ser admirat i felicitat, i jo diria que encara es va posar més vermell del que ja és de natural.
===========================
1- Ostixec
2- Majestat- Escut heràldic que em representa.
- Dels meus collages-

ROMANÇO DE LA PLOMA A L'ESTIU










ROMANÇO DE LA PLOMA
           A L’ESTIU
                    *
Diuen que la ploma
se’n va de camí,
s’emporta els seus llibres
perquè vol llegir.
Un home invisible
li fa de bastaix,
no se sap si és alt,
no se sap si és baix.

Visiten París,
visiten Milà,
repassen models,
ella vol comprar,
li ensenyen les pells,
vestits de ‘soirée,
com que ella és tan fina,
tot li anirà bé.

“¿Vol el te, senyora?
jo li serviré”,
s’acosta una ploma,
un marquès deu ser,
es diu Montegrappa
i porta corona
d’un or que enlluerna
la ploma, sorpresa.
Diu l’home invisible:
“¿no n’hi ha per mi?”,
“perdoni, no el veia,
ja aviso el cambrer”,
“vostè no pateixi,
jo no sóc tan fi,
un platet d’anxoves
ja farà per mi”.
La ploma ha comprat,
‘souvenir’ d’estiu,
un gerro eslovac
i l’home invisible
tragina els regals.
        *****
Adéu, blogairons,
marxo un mes o així.
Vaig cap a Boí
a veure si plou,
que aquí no cau gota
ni per ballar l’ou.
Que sigueu feliços
la calor és aquí,
no us feu cap cabòria,
visqueu a la glòria
a l’ombra d’un pi.
          *****
Lo Gayter del Balcó
24-6-19




CREURE O NO CREURE





CREURE O NO CREURE
*
8-6-19
*

            La festa de l’Esperit m’ha agradat sempre: la saviesa intenta penetrar els nostres cervells per veure si pot rebaixar el grau d’estupidesa que demostrem els humans.
            No sol ser així, pels resultats que veiem al món, però m’agrada creure que un dia o altre podria ser cert. N’hi ha que treballen en aquest sentit, però normalment la seva veu no se sent a les xarxes.
            Al n. 488 de la revista Foc Nou (març/maig 19), on col·laboro fa una colla d’anys, Jordi Valls ha resumit en un article  algunes de les opinions del bisbe episcopalià John Shelby Spong, que figuren al llibre “Increïble. Per què ni els credos antics ni la Reforma poden construir avui una fe viva” (Harper One, San Francisco, 2018). Vet aquí uns petits fragments de l’extracte:
            “Tot allò que recitem en el  Credo o en què creiem no serveix per al món d’avui, ja que està basat en una concepció del món, un esquema mental i religiós ancorats en l’Edat Mitja com a molt tard.”
            “(...) Els relats de la creació són d’abans de Darwin i per a nosaltres, que som post-darwinians, no tenen cap sentit.”
            “ El naixement virginal entès literalment i biològicament no té sentit. En lloc de defensar la divinitat del Crist més aviat la distorsiona.”
            “Els miracles com a invasions sobrenaturals de l’ordre natural, fets per Déu o per un “Jesús encarnat”, no caben al món després de Newton.”
            “La teologia de l’expiació en què algú fa de víctima “substituta”, ens presenta un Déu bàrbar, un Jesús víctima i els éssers humans com a poc més que criatures marcades per la culpa. La frase “Jesús va morir pels meus pecats” no és només perillosa, sinó absurda. Cal fugir d’aquesta teologia.”
            “(...) Hauríem de situar l’experiència del “Crist” en paraules que tinguin sentit avui.”
            Etc., etc.
            L’Esperit ajuda a respirar. Us desitjo saviesa per continuar vivint.
           
                                             *****





¿COMPLICACIONS?


¿COMPLICACIONS?
*
23-5-19
*
Em disposo a fer un comentari en un blog amic i ha canviat de configuració. Ara no m’hi deixa entrar. ¿Per què se’ns tornen tan difícils, les coses?
            Llegia fa poc al quadern d’economia que ja s’haurien de notar els efectes industrials que han d’afavorir la gent gran. En la lletra adequada, ara que els editors tiren per la lletra microscòpica. En la impressió fosc sobre clar, i ja fa temps que no podem llegir revistes impreses en clar sobre clar, o sobre negre. Una, el National Geographic, ara en format puça. Etiquetes llegibles als paquets d’aliments. Supermercats amb prestatges accessibles: sempre he de demanar algú que em baixi alguna cosa que no puc heure. ¿Sona antic, això d’heure? És que ens movem amb molt poc vocabulari i sempre repetit. Pots d’obrir fàcil, estris manejables sense prendre mal, voreres llises amb rampetes de pas...
            La meva ciutat no és per a vells, els seniors, que som cada vegada més, i d’això ja en parlaré un altre dia. Jo diria que ni per a mitjanets tampoc és ciutat. Amb tanta pujada i amb fatals comunicacions, et limites al centre, amunt i avall com una fera engabiada. Tanta campanya d’insults com pluja torrencial que ens ofega, i encara no he sentit ningú que faci atenció a la necessitat, benestar, seguretat del ciutadà. Només obscenitats.
            Una veïna de l’escala em deia ahir: “¿Insultos, dices? ¿Qué insultos?” És que ells ni els senten, o ja és el seu parlar i bramar normal. I continuava: “Qué desgracia de arzobispo nos ha caído encima...” Vox, que la ciutat és vox populi.
            Li hauria respost el mateix que el nou arquebisbe, quan encara era rector als pobles de Girona, va dir a Boadella i &: “Si no us agrada aquest poble, us n’aneu i en paus...” Jo hauria afegit: “Ancha es Castilla”, ben veritat. Serà un bon arquebisbe, i tindrà feina, perquè som una ciutat “ocupada”.
=====================================
 Collage d'OX