VERD ESPERANÇA


VERD ESPERANÇA
*
1-5-16
*
 A UN OLMO SECO   (fragment)
                                 Antonio Machado

(...)
“Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.”
*
Jo no sé si espero cap miracle de la primavera. Potser ja és miracle llevar-me cada dia amb el mar que em conté. Potser és miracle poder escriure aquestes paraules. Potser és casualitat i no miracle haver trobat aquest arbre a la carretera, amb el que sembla la figura escapçada d’una dona: d’això en dic art natural.
            Sí que potser és miracle que el cor esperi, i aconseguir que no es cansi. I desitjar veure de nou els arbres que estimo: l’alzina que abraço cada estiu; el teix que necessita més de dos braços per voltar-lo, de tan ample.
            Es poden fer moltes coses amb un arbre: les que diu Machado i més. Un bressol, per exemple, com volia Juana de Ibarbourou, “Mi cuna fue un árbol...”, i que tendre enyorar els dies de bressol. I els bells i vells poemes.
            *
            Al carrer veiem arbres terriblement esporgats, gairebé fins a la mort. I sí, Machado, tens raó: més avall, potser al final de la soca, un rebrot verd ens porta l’esperança, i no sé si el miracle.

*


MERAVELLA

MERAVELLA
*
24-4-16
*
Molts infants es van aplegar la tarda del dia 22 al teatre de l’escola Torreforta per oferir un espectacle massiu ple de tendresa: van cantar i recitar els petits poemes d’Olga Xirinacs, majorment del llibre “Marina / Cavall de mar”. Des d’aquí vull agrair l’esforçat i meritori treball de mestres i bibliotecaris que van preparar l’espectacle. I dels serveis d’Ensenyament i grups de reforç que hi van ajudar.
            Ho faig perquè educar els petits és cosa de molta vocació i paciència, i els mestres i bibliotecaris–tots en general- mereixen el nostre agraïment. No ho poso per exhibir el meu nom, perquè molts amics ja saben que no m’agrada parlar de mèrits propis en aquestes pàgines. Però penso que això calia dir-ho.
            Als nostres centres dels barris industrials de Ponent: Escoles Bonavista, Ponent, Campclar, Torreforta, Els Àngels, La Salle Torreforta, Riuclar, La Floresta, Joan XXIII, Mediterrani, moltíssimes gràcies i tot el meu afecte per la vostra estimació tan ben demostrada.
            El plafó amb el meu retrat, és fet amb 1.500 folis tots escrits, enganxats i treballats per fer la figura. El petits que van vestits de blau cantaven el poema “L’estrella de mar”.  Hi va haver moltes més actuacions: una meravella.
            Llarga vida i prosperitat a les escoles.
            *
            Fotografia de Remei Venrell

EL LLIBRE I LA ROSA


EL LLIBRE I LA ROSA
            *
      17-4-16
            *
            Estreno llibre: “La crisi dels 80”, publicat per Meteora.
            És un llibre curt però editat com una joieta. La noia de la portada és Judy Garland als 16 anys, protagonista de “El mag d’Oz”. La música, “Per sobre de l’arc iris”, és considerada per l’Acadèmia d’Arts de Hollywood com la millor de la història del cinema. Aquesta música acompanya les meves reflexions tal com acompanyava Judy, quan, al final de les seves actuacions teatrals, seia sempre a la vora de l’escenari, cantava la cançó i moltes vegades plorava, suposo que d’enyorament. Totes dues tenim ganes de veure què hi ha darrere de l’arc. Ella hi va arribar quan tenia 47 anys. Jo, no ho sé.
            *
            Rosa.
            Joan Llacuna, que moltes vegades he considerat el meu mestre de poesia, va escriure aquestes belles paraules:
            “Com una rosa solitària al sol,
            l’aura del teu somriure vol
            acompanyar la soledat del sol.”
            *

            Rosa del jardí del claustre de la catedral de Tarragona.

ULLS QUE VIGILEN




ULLS QUE VIGILEN
*
14-4-16
*
“Roben a la casa d’un cap dels Mossos”. El Punt/avui 8-4-16.
Aquesta notícia conté elements que m’han fet rumiar. Resulta que uns lladres van assaltar a mig matí la casa d’un alt comandament dels Mossos de Girona. Casa al costat de la del president Puigdemont. Es van emportar tot el que “feia de bon traginar”. La casa de Puigdemont té “durant totes les hores del dia” una patrulla dels Mossos fent vigilància estàtica al davant. Sé què vol dir vigilància estàtica, però al primer cop d’ull em vaig pensar que no fossin aquells guàrdies retallats en fusta que abans posaven a les carreteres per advertir els conductors. No deu ser aquest, el cas.
             Primera qüestió: ¿tenia alarma, aquesta casa?
            Segon punt per rumiar: el diari diu: “no van veure que sacsejaven la casa”. Caram, quins lladres amb la força de Samsó devien ser aquests, que en comptes de saquejar, sacsejaven una casa.
         Altre punt a tenir en compte és que els lladres fugien amb un Opel Corsa i es van aturar “per apedregar un mosso que estava fora de servei i que els havia vist mentre robaven i els havia seguit”.  ¿No quedem que els lladres no els va veure ningú?
            Finalment: ¿aquest mosso heroic, ¿seguia a peu l’Opel Corsa? Si seguia els lladres en cotxe, ¿aquests van tenir temps per aturar-se i agafar pedres de la carretera? ¿O duien les pedres al cotxe en vistes a una eventual apedregada?
            Una notícia tan curta m’ha plantejat tot d’interrogants. ¿Què en penseu?
            *
            Les cometes indiquen que els fragments són literals.

            Portada de Bocquet.

LA PUPUT I EL CARDENAL


LA PUPUT I EL CARDENAL
*
8-4-16
*
No tot ha de ser Panamà, Suïssa, Andorra, Caimán... No.  Allà, al tercer pis d’un palau d’una ciutat l’Estat de la qual no vull recordar, hi viu Tarsicio Bertone, cardenal que havia estat en altre temps Secretari de l’Estat aquell. L’home d’església, fidel als seus principis (¿quins, els seus o els de l’Església de qui se serveix?) s’ha fet remodelar el seu luxós habitatge de 700 m2. amb els fons de les donacions fetes a l’Hospital de Pediatria Bambino Gesù. Ja ho diu l’evangeli: no hi ha res secret. És clar que nosaltres ja sabíem d’un altre cardenal, Rouco, que amb fons públics té un fabulós àtic a lloc privilegiat de Madrid. Bertone  addueix que també hi viuen tres monges i un secretari. Rouco, que no és a Roma, només té dues monges i un secretari.
*
Les puputs, tan gracioses elles, anuncien el bon temps. Ara festegen, parrupegen i s’empaiten pels arbres. De petita tenia, i conservo, un joc de cartronets que ensenyava a conèixer els ocells en vers i en castellà. Un nen recitava: “put-put, canta la abubilla, / negrezuela y amarilla.” Tu havies de mostrar la carta corresponent.

M’agrada més la cançó que ens ensenyava la iaia Lola. Pregunta i resposta:
“Puput, ¿d’on véns?
“De Roma.
“¿Què portes?
“Corona.
“¿Què cerques?
“Muller.
“Fes tres salts i veste’n bé.”
I la persona gran feia fer tres saltets a la criatura.
La puput, com que ve de Roma, ha portat la notícia d’aquell Estat que no vull recordar.
*
Imatges d’Internet.

CRUYFF, CRUYFF, CRUYFF...


CRUYFF, CRUYFF, CRUYFF...
*
2-4-16
*
 El nom de Cruyff, des de la seva apoteosi gloriosa els anys setanta, ha estat per a nosaltres una onomatopeia de crit d’ocell. Ens el vam fer nostre.
       Els abellerols solen arribar a finals de juliol o primers d’agost a Mont-ral. Van en grups i grallen tot volant. A vegades se’n veu algun posat a la carretera, però més sovint es posen als fils del telèfon. Són preciosos i acolorits. “Cruyff, cruyff, cruyff “ és el seu crit, i així els ho dèiem a la nostra canalla quan eren minyons: ‘mireu, ja passen els cruyffs’. Quan sentiu els abellerols a l’estiu, fixeu-vos com repeteixen aquest nom en el seu to agut, és clar. Els abellerols sempre el tindran present, al futbolista, li faran corona.
       També tenim uns espiadimonis grans que a vegades s’enlluernen a migdia amb la carrosseria del cotxe i ronden per sobre. Ràpids, irisats, preciosos. Quan jo era petita els agafava suaument per les ales, me’ls  posava al nas perquè em fessin pessigolles amb les potes i els deixava anar.
       Les libèl·lules poden acompanyar amb els seus colors i la seva transparència l’ànima de Cruyff, ara ja lliure i lleugera, però em penso que no gaire lluny de terra, per tal de poder seguir les evolucions de la pilota i escoltar tantes paraules d’amor com li han adreçat aquests dies.

       *

21 DE MARÇ



21 DE MARÇ
*
22-3-16
*
Una tarda amb tants records que no cabrien a la Bíblia.
Barcelona: capital que no trepitjava feia anys. Destinació: Centre d’Art Santa Mònica. Motiu: Dia Mundial de la Poesia. Organització: Institució de les Lletres Catalanes-Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco. Dia Mundial de la Síndrome de Down.
Sorpresa: l’assistència en gran nombre d’amics blogaires, a qui no coneixia en persona, i que em porten obsequis entranyables i preciosos: un àlbum amb composicions seves que ha necessitat temps, dedicació i amor fins arribar aquest dia a les meves mans. Un preciós ram de roses de colors i un llibre.
Blogaires: quan m’ha correspost enraonar, en amable diàleg amb Laura Borràs, presidenta de l’ILC, he dit que caldria als experts en Internet tenir en compte aquests fenomen dels blogs. En els 9 anys que porto escrivint blog, tot ben destriat i garbellat, s’ha anat formant una família que valoro com si fos de la meva pròpia sang. Els estimo i ells a mi també. Sense exclusivitats ni prejudicis, han anat suplint totes aquelles meves amistats locals que per feina, edat i atzars de la vida no em poden visitar, ni jo a elles. I ara, 21 de març, la família virtual pren cos i ens veiem entre somriures i presentacions.
Poemes i música: Beatriz Ruiz (noia amb S. D.) llegeix a la perfecció el meu poema. A  banda del meu, traduït i recitat en diverses llengües, se’n reciten i canten d’altres poetes. Cant i guitarra: Mirna Vilasís i Xavi Múrcia, que han musicat bellament el meu.
Institució: Laura Borràs, amb gràcia i saber, desgrana el meu poema i la seva relació amb l’art fet música, pintura i, finalment, literatura.
Dol: l’acte va estar a un pas de ser suspès a causa del dol per les estudiants mortes en el terrible accident de Freginals. Però Laura, professora de la universitat, va actuar en qualitat de docent i tot va seguir el seu curs. Les noies mortes van ser recordades. En el meu petit parlament demanava vida per la natura i vida a la Terra oblidant les guerres: prou sang. Però hi havia aquesta sang tendra, nova, que ens rajava també del cor. Just acabo ara el punt, que m’assabenten dels atemptats a Brusel·les. La sang encara xopa més la Terra. Diu que ho fan en nom de Déu. Divendres trauran en processó el fill de Déu sagnant; no n’hi va haver prou, amb aquella sang.
Comiat: fotografies com en nit d’Oscars; abraçades sens fi; molts petons; infinits somriures; gratitud a mans plenes, a vessar, a recordar. Encara no sabíem les notícies nefastes.
*
Ram de colors: dels blogaires.
Ram blanc: de la Institució.
Àlbum i llibre: de la família blogaire.