CORREU, CORREU, NINETES

CORREU, CORREU, NINETES...
*
22-10-14
*
Correu, correu, ninetes,
que el dia es va acostant,
poseu-vos les mitgetes,
que allà us esperaran.

Mireu, mireu, ninetes,
que l’hora va arribant,
al poble volen festa,
i l’hem de fer ben gran.
*
(Tonada de la cançó popular “Coreu, correu ninetes / que el ruc està malalt...)”
*
Postal Collage d’OX – Sèrie “Tempus fugit”.




A LA TARDOR, FULLES MORTES

A LA TARDOR, FULLES MORTES
*
18-10-14
*
“Les fulles mortes” la tinc en repertori quan començo a tocar cançons que s’enllacen les unes amb les altres. La va escriure el poeta Jaques Prévert el 1945. La música és de Joseph Kosma. Immortal. El 1946 van fer una pel·lícula, “Les portes de la nit”, que recollia aquesta cançó a la seva banda sonora, cantada per un jove Yves Montand. Lamentablement, diuen que la pel·lícula va passar sense pena ni glòria. Fins que se’n va fer càrrec un nou director, va canviar el títol de la cançó, coneguda també com “Fulles de tardor”, i l’èxit li va somriure de seguida. Coses de l’estranya vida.
De ‘tardor’ a ‘mortes’ hi ha un pas definitiu: molta gent estima la tardor, els seus colors, recolliment i maduresa. No pensen la mort que hi ha darrere. Aquest director va disfressar la mort que Prévert havia pensat i va esmenar la intenció del poeta.
Vaig buscar fulles mortes al bosc. Eren alhora mortes i de tardor. Les buscava descompostes, senceres, colorides i amb nervis, cosa difícil de trobar. Es poden fer a casa si deixem bones fulles, potents i boniques, uns dies en un recipient perquè es descomponguin. Les aplanem, hi passem un pinzell per treure’n el que en diríem carn, i ens queda el nervi, amb el que podem fer fons de quadres de flors seques o el que en vulguem. Les fulles d’heura van bé i queden com tul. Però l’encant de les fulles vermelles o daurades les supera.
“(...) La vida separa aquells que s’estimen sense fer brogit,
i el mar esborra a l’arena el pas dels amants desunits (...)”
*
Trista. Sentida. Si la podeu cantar en francès, millor, i n’heu de dir fulles mortes, perquè el poeta així ho volia. Mortes i eternes.
*
Postal collage d’OX

TOTS BEN PLANXATS

TOTS BEN PLANXATS
*
16-10-14
*
La senyora Tecla dels Set Dolors ha quedat ben planxada,  a joc amb la roba de casa. Ningú, de moment, li ha pogut canviar aquests ulls de peneta que fa, i que no se sap si adreça al Senyor o a sa Mare, als àngels o a la divina providència, que no té cara. ¿Com retornarem la senyora Tecla dels Set Dolors? Em dol tant, veure-la amb aquest posat...
*
Postal-collage d’OX


PROMESA D'ESTIU -a Consell Bardají, de Taüll-



PROMESA D’ESTIU
- a Consell Bardají, de Taüll -
*
13-10-14
*
Asseguts a tocar la paret de sant Climent de Taüll, en un jardí acollidor, vell, rústic, amb ombra agradabilíssima de noguer i til·ler, arribo a la conclusió que és millor –per a mi- la contemplació d’aquest esvelt, antic i harmoniós campanar que, per exemple, la torre Eiffel.
            Aquesta construcció ha desafiat el temps amb una voluntat espiritual de pedra. Potser ja hi havia llavors una resolució ferma com la del nostre poble avui, ara tan amenaçada pels polítics.
            L’Eiffel, alçada amb mitjans moderns i intenció simbòlica distinta, es veu voltada de visitants universals, però no arrelada en la convicció primigènia i admirable del poble que va alçar sant Climent i que avui potser l’ignora.
            Alguns dies pugem aquí a prendre el cafè a l’ombra amorosa i calma, tan assossegada que sembla que el temps no compti. El recinte es diu El Mallador.
            Tinc per costum portar el meu quadern d’apunts. La mestressa vol saber què escric. Fem conversa. Li explico la meva reflexió sobre Taüll/Eiffel. Ella, de nom Consell Bardají, em diu que quan se sent estressada o vol pensar en calma, s’asseu a la mateixa taula on seiem nosaltres, a tocar de la paret de la casa, i amb el cap entre els punys es posa a meditar o esbravar-se, depèn del que calgui en aquell moment.
            Un dels dies, al jardí hi ha uns joves que preparen les torxes per celebrar la festa de nit baixant la muntanya, com és costum per aquells indrets: poleixen els troncs, tallen i claven.
            Un roser d’olor voreja el jardí, rosa primitiva amb tota la seva aroma. Consell n’està ufana i em regala un parell de roses, que encara tenim al cotxe. Li prometo que si escric alguna cosa sobre El Mallador l’avisaré. És avui, per tornar a respirar aquells aires balsàmics que em van curar i fugir de la tensió malsana que ens neguiteja aquests dies. Compleixo la promesa, Consell de les muntanyes estimades.
            *

            Fotografia de V. Roca. Dibuix en full de quadrícula.

PARTITS PEL MIG

PARTITS PEL MIG
*
11-10-14
*
¿Faran bona la creença general ( i ja anteriorment demostrada) que els partits són incapaços d’unir-se ni per les necessitats més greus?
*
           Postal collage d’OX

L'EXPOSICIÓ



            L’EXPOSICIÓ

            -Els objectes parlen- Autors diversos-
            *
            7-10-14
            *

Els elements de l’exposició m’han parlat, és a dir, l’ull me’ls ha presentat així: l’excés de vernís o la disposició de la llum posen llàgrimes o salives fictícies als personatges i fan dubtar de les vertaderes intencions dels autors. Curiós, irònic. Caldria adequar les condicions.
            La mà de la protagonista del catàleg sembla un cranc que s’enfili pel tors delicat de la dona que no es gosa moure, enfarfegada de brodats, joies i filigranes. I el cranc o l’aranya van pujant, ¡ai!
            La fosca severitat ascètica d’una família que pinta i fa música alhora, contrasta amb la pícara alegria d’una duquessa que llegeix música també, però amb una lleugeresa goiesca.
            La detallada descripció de cada natura morta delata – no a l’exposició present – la falta d’imaginació de molts autors moderns, que no tenen el talent de saber posar títols i han d’escriure: “sense títol” (sense pare, pobrets).
            A “Vista/Olfacte”, de Jan Brueghel el Vell, s’entén que hi hagi un bon braser encès, amb tanta gent nua com s’hi mou.
            Espanta una mica pensar en com deuen ser de fresques les ostres, llagostes i peixos oferts a les taules de cuina.
            Sobta que a l’últim sopar disposessin d’un be de la mida d’un gat. Tants homes ferms i robustos... sort de la salsa que explica l’evangeli. Sí, on Judes va sucar el pa perquè no li arribava el tall.
            Tots disposen dels seus objectes, que descriuen la posició social dels retratats i que és la idea de l’exposició, ben muntada. En general, personatges opulents que ens miren dient: “ja voldríeu arribar-nos a la sola de la fina sabata de pell, ¿eh?”.
*
Del catàleg.

AL FORN

AL FORN
*
5-10-14
*
Als forns particulars, col·lectius i polítics aquests dies s'hi couen moltes coses substancioses. Temps de tardor calorosa i eixuta encara (aquí), no obstant els bolets emergeixen amb generositat. No hem pogut anar al bosc, però a casa se’n troben de ben eixerits, tret de rovellons, aquests no. Ara bé, els altres, pobrets, en llauna al forn i polvoritzats d’herbes i bon oli d’oliva fan una olor que enamora.
Als forns col·lectius ciutadans i nacionals la tardor els atorga una vitalitat com mai no havíem vist ni potser veurem: decisions fermes, municipis units que donen una gran esperança, com els alcaldes, ahir, acudint en gran nombre a la Generalitat perquè ens representen i saben què volem. Un alcalde ha de saber interpretar la voluntat del poble. I encara en tenim de molt tebis que no s’adonen de la realitat que es viu.
I a les més altes instàncies, el forn treballa perquè la pasta no s’esberli i al final de la cocció la coca, el tortell o els panellets que en resultin ens facin la festa una mica més dolça. Les amargors que ens destinen des de fora i des de dins, requereixen almenys una ració saborosa, amorosa i confortable per a cos i ànima.
*

Postal collage d’OX