VIURE EN PAU ÉS POSSIBLE?

VIURE EN PAU ÉS POSSIBLE?

*

8-3-1

*

Pel que llegeixo, a tot arreu passa més o menys igual. O potser no.

Les mares d’un important col·legi de la Part Alta de Tarragona fan guàrdia per protegir els alumnes dels grups d’adolescents que ronden per prendre’ls els mòbils.

No gaire lluny, en el passeig que va a la Diputació, ahir uns d’aquests adolescents, per prendre la motxilla d’una dona embarassada i li van pegar puntades de peu al ventre, ens diu el diari.

A l’Amfiteatre, una organització de joves i nens munten guàrdia en tropa organitzada per okupar un bloc de pisos davant d’un col·legi: els uns vigilen, el altres hi entren, etc. Com que al bloc hi viu gent, els veïns estan atemorits i ni dormen.

Els dels mòbils els han identificat i, és clar, tothom dedueix que l’enviament massiu a Tarragona d’adolescents estrangers sols, sense mitjans d’allotjament i d’aprenentatge, porta aquestes conseqüències. ¿Per a quan, les informacions clares? ¿Per a quan, els mitjans?
Ja tenim prou pena amb el miserable muntatge del judici que ens pesa a l’ànima, perquè ara s’hi afegeixi el temor de no poder viure ni circular en pau.

******************************

Collage d'OX: Nocturn sense acordió.

LA RÀDIO I ELS FUSELLS

LA RÀDIO I ELS FUSELLS

*

18-2-19

*

Dia Mundial de la Ràdio. Josep Sunyer, de Tarragona Ràdio, em ve a fer una entrevista. ¿La ràdio en la meva vida? Li responc en dues reflexions: una d’elogi i agraïment per l’atenció que sempre han tingut les diverses emissores fent-se eco quan he rebut premis o he presentat obres.

            L’altra la vull aprofundir ara. Sóc del 36. La duríssima postguerra la vaig saber bastant després. I ara la conec més a mesura que els documents confiscats van sortint a la llum, i encara no hi són pas tots. A les cases es callava i els franquistes manaven callar.

            A casa s’escoltava “El disco solicitado”, futbol i òperes. Del “Disco solicitado· en sabíem les cançons, per repetició. “Madrecita del alma querida”, “La casita de papel”, “Tengo una vaca lechera”, “Cerezo rosa”. Manolo Caracol, Irma Vila, Concha Piquer, Jorge Negrete, Jorge Sepúlveda...

            Mentre escoltàvem la ràdio en la calma de la casa, al país afusellaven gent. 100.000 persones més 140.000 desapareguts. 30.000 bebès sostrets entre 1939 i 1944. Morts a les tàpies dels cementiris, morts a les cunetes, “Silencio en la noche...”

            És ara, que dono profunditat als fets. Els grans de casa bé ho devien saber, però callaven, això que el meu pare havia lluitat al front, a la batalla de Segre, tan cruenta com la de l’Ebre. Més endavant, la meva sogra, una bona dona, anava dient amb posat compungit: “sols no vingui una guerra...”

            L’entrevista m’ha fet adonar que els meus records de nena gravitaven sobre el dolor extrem que encara no ha acabat. No ho podré deslligar mai.

            ***

            Fonts: Hugh Thomas, historiador.

                       Anthony Beevor      “

                       Ricard Vinyes         "

                       Euskonews

OSTENTACIÓ AGRESSIVA

EL BESTIAR, EL DRAC I EL CEL

EL BESTIAR, EL DRAC I EL CEL

*

9-2-19

*

Un vagó de trasllat de bestiar per als empresonats. Viacrucis d’hivern. Un drac de tres caps que treu foc pels queixals brama lliure i rabiós sobre la terra que ens aguanta i sobre els cels que estimàvem. El que no sabem és si els cels ens estimen a nosaltres.

*

Imatge: Internet

L'ESPIADIMONIS

L'ESPIADIMONIS

*

31-1-19

*

L’art modernista de finals de segle XIX va tenir un símbol: l’espiadimonis, la libèl·lula, l’estiracabells, el cavallet del diable. Alat, acolorit, transparent, vel·leïtós, company de les dones d’aigua, de les papallones i de les orenetes. El van adoptar els orfebres, els pintors i dibuixants, els vidriers, els arquitectes, els músics i els poetes.      

   La libèl·lula voreja els estanys on les nimfes s’emmirallen, i reposa en un jonc per aparellar-se i perquè el sol es reflecteixi al cos amb qualitats metàl·liques. El brunzit és el so que li escau, el senyal de la màquina de guerra que s’acosta. Li agrada alçar la verda caputxa dels elfs, que tenen mal caràcter i els amenacen amb el puny enlaire.

    La societat modernista va mostrar una imaginació potent, de bella natura desfermada. Va ser desplaçada per la fredor incòmoda dels cubs rígids, que no oferien el refugi ni la llibertat de la gràcia ornamental.

***

Olga Xirinacs- Fragment de llibre inèdit.

*

1 - Gravat de P. Golonikoff.

2 - Ornaments.

3 - Fragment de portada del llibre "Fortuny", de Josep Yxart.

NO FUNCIONA...

CONVERSES

CONVERSES    

*

8-1-19

*     

 “¿Per què em deixes penjat a la clau? S’han acabat les festes, ja em pots desar, que a la capsa hi dormo millor. Per cert, aquest Nadal no he sentit gens de xivarri...”

          Això em diu l’àngelet vigilant de la vitrina, jo que l’havia guarnit amb la seva cinta de seda blava i tot.

          Té raó, no ha sentit xivarri. A casa no hi ha hagut gaires converses, ni hem fet música, com altres Nadals. Hi ha massa silenci, ara, a casa: les parets i jo. La meva mare ens ensenyava nadales alegres i ens feia un pessebre amb aigua corrent i tot.

          Jo també faig el pessebre, amb aquelles figures de quan era noia. De tant en tant els passo la mà per sobre, acaronant-les. Alguns familiars han deixat de fer el pessebre a casa seva; “¿per a què?”, diuen. Jo no el faig pas per als altres, el pessebre: el munto per a mi, sobre l’arca antiga, en homenatge a unes persones que potser ni són verges ni tenien àngels pel voltant ni havien vist mai un rei. Però vull creure que hi va haver un fet a partir del qual va canviar la vida de molta gent.

          Que més endavant molta d’aquesta gent s’ha muntat un estil de vida que oblida aquelles primeres ensenyances i les tergiversa, també. Però la humil doneta amb el seu nen m’ha fet molta companyia, i jo a ella. Enraonàvem llargues hores, quan he estat malalta al llit. Per això la vull posar entre el seu home, pastorets, caganers i animalons.

          “Ja has escrit prou, ara despenja’m”, rondina l’angelet de la vitrina. Són sis, repartits per la casa. Per no sentir-los més, ara els desaré. 

                                                       ***