MUNTANYES I MOLINS DE VENT

MUNTANYES I MOLINS DE VENT

*

21-1-15

*

Som al cafè Metropol per escoltar el String Quartet Tarraco, on toquen quatre components de l’Orquestra de Cambra de Tarragona, entre ells Dasio Castro, violí solista. No comento les interpretacions, excel·lents, sinó les reflexions que van fer aflorar a la meva memòria profunda: la memòria viva heretada, influïda per l’educació rebuda i l’experiència clarificadora.

            Primera peça: Don Quixot, de Telemann.

           ¿Per què no he acabat de fer meu el llibre de Cervantes? ¿Per què el miro amb recel? No pas per la narració, prou entretinguda, llegida i comentada en moltes cultures, sinó perquè sempre ha estat objecte de culte castellà. Se’n feien cursos de lectura, i qui els feia era sempre militant castellà. Ideologia castellana. És a dir, s’ha enarborat El Quixot com a militància castellana-espanyola. Com a símbol. I potser ho és, literari. Però utilitzat com  arma política.

            Penso que he anat entenent aquesta actitud com una imposició, tota vegada que des de la més tendra infantesa era prohibida la llengua catalana a l’escola. No s’ensenyaven poetes catalans sinó castellans. Ni mai ens van fer conèixer la nostra literatura. Per ordre expressa dels governants des del 1714. “Sin que se note”, deien amb tota malícia. De petit no en tens consciència, naturalment. Ara, amb l’experiència i la memòria, quan escolto “El Quixot”, veig que aquestes reflexions responen a la realitat. Respecto aquesta obra, dic. No la seva utilització ideològica.

            *

            Com a peça final, els concertistes ens ofereixen la sardana de Pau Casals “Sant Martí del Canigó”, tan estimada per mi. Em deixo envoltar per la música, sense prejudicis.

            Des de la primera nota sento que aquella música és casa meva. Potser de quan  els meus avantpassats habitaven a les coves. Però segur quan construïen el romànic en les esforçades valls pirinenques. Muntanya agrest, pintura ingènua i ferma, cant gregorià que ressona en voltes, contraforts, absis i campanars. Habitatge i afermament ancestral. Com diu Jacques Brel a “El pla país”: “Tot de cares de sants / pintades amb traç fort / que lluiten contra el temps / a cavall de la mort...” Ben cert. Com nosaltres.

            Els meus avis catalans tenien tirada a viatjar a les muntanyes del Pirineu, el català i el francès, que són un mateix país: el nostre. Els Xirinacs (Serinyacs, Surinyac, provenim d'Occitània). Les velles cançons que cantava la iaia, i les partitures heretades: nostàlgia a “Muntanyes del Canigó”, tan sentida i adolorida. A “El rossinyol”, a “Muntanyes regalades”... quan el país era un de sol i els amors, distants. Tinc àlbums de cançons populars del 1910 il·lustrats per Utrillo, que em van equilibrar, suposo, neutralitzant les influències de fora. Arrel indiscutible que, naturalment sento viva ara que escolto “Sant Martí del Canigó”.

            *

            Il·lustració d'Utrillo.

            Il·lustració de Cobos.

           

SANG

SANG

*

18-1-15

*

Deu ser perquè avui, matí de diumenge, sento de nou com assagen els tambors de la Passió. Passat Nadal, els portants dels misteris de Setmana Santa s’entrenen pels camins del port i de la Part Alta. Això recorda i continua un llarg culte a la mort cruel.

          Cert que la mort de l’Innocent compendia totes les morts cruels arreu del món. I que si ens deixéssim impressionar per cadascun d’aquests fets en particular, arribaríem al límit de la bogeria.

          Guerres contínues, atemptats i accidents. Des d’ahir que només penso en el noiet ciclista de 17 anys que moria atropellat en una carretera de les nostres comarques, cap a les 12 del migdia radiant. Sang a l’asfalt i dolor immens a casa. No en sé ni el nom, però tinc el fet clavat al cor com si fos únic a tot el món. Obsessió. Potser sí. Proximitat, potser també. Compassió, tota. Mentrestant,

sento els tambors de la mort

que assagen camí del port.

*

Esbarzer. Dibuix d’OX

" FOU UNA PÀTRIA..."

“FOU UNA PÀTRIA...”

*

14-1-15

*

“Fou una pàtria, va morir tan bella/

que mai ningú no la gosà enterrar./

Sobre de cada tomba, un raig d’estrella;/

sota de cada estrella, un català (...) “

*

Ventura Gassol : “Les tombes flamejants”.

*

Aquest és el camí per on ens porten ara els miserables pares de la pàtria nostra. Continuarem com a morts vivents amb el raig d’estrella per fer bonic.

          La dona que poso al post, correspon a una de les mortes que s’haurien d’haver despertat a toc de 9-n. Però veu el panorama trist al seu voltant i no alça el cap. ¿Per què hauria d’alçar-lo, si cada vegada que ho prova li cau garrotada?

          Mentrestant continuo alimentant de sol la llantieta del balcó, en memòria de les voluntats perdudes.

          *

          Collage d’OX: ‘Pensament’.

          Foto V. Roca

RADIANT, JOVE, EMPRENEDOR DASIO

RADIANT, JOVE, EMPRENEDOR DASIO

*

11-1-15

*

Dasio Castro ha vingut a casa un dissabte radiant com ell mateix. 23 anys, de Tarragona, ànima de la tot just estrenada ORQUESTA DE CAMBRA DE TARRAGONA, amb 22 músics. Violí solista amb una mestria que va admirar tots els assistents al concert de presentació.

          Quan em va anunciar la seva visita vaig témer per un moment que la conversa llanguís per falta de motivacions, diferències d’edat, etc. Anava ben equivocada. L’energia de Dasio (nom que prové de la llunyana Dàcia romana-romanesa) és contagiosa. Projectes, realitats, afinitats –he escrit molt sobre música-, entusiasmes, interessos, tot va afluir i convergir fins que es va fer hora de dinar. Vam voltar tota la casa que a ell li va agradar tant, i vaig haver de mostrar els meus tangos antics sobre la taula de la cuina perquè ja no hi havia més espai. Tangos del també tarragoní Josep Sentís, editats per Francis Salabert, de París, i que el meu pare havia anat comprant perquè eren amics de família. Sempre la música a casa.

          El lúcid Dasio té un cervell brillant i ben organitzat: el seu projecte reeixirà, no cal dir-ho, però ell, a més, s’interessa pel seu voltant, la seva ciutat, la posició de la ciutat pel que fa a qualitat i irradiació musical, i la història dels que l’han precedit treballant per la música. Avui no diré res del caràcter de la nostra ciutat. El vaig aconsellar per traspassar fronteres, que des del sud costa molt que els del nord es dignin escoltar-te. No vull posar núvol ni boira a la llum de l’esplèndida realitat de l’OCTa.

          *

Foto d'OX

 Programa del concert de presentació.

L'ARROGÀNCIA FAGOCITADORA

L’ARROGÀNCIA FAGOCITADORA.

*

9-1-15

*

Em ve de gust explicar un fet antic, que mostra com als “mandarins” se’ls comporta tot allò petit i gran. El fet és petit, però la primera exclamació en veure l’article on sortia, va ser: “¡quina cara, aquest paio!”.

          Era el 6 de juny del 1989. La Fundació Miró va convidar un grup format per les persones següents: mn. Josep M. Aragonès; Eduard Castellet; Narcís Comadira; Lluís Duch; Xavier Folch; Joan Guinjoan; Manel Ingla; David Jou; pare Cassià M. Just; Jaume Lorés; Rosa M. Malet; Antoni Marí; Raimon Pànikar; Albert Ràfols-Casamada; Raimon Ribera; Joan Rigol; Montserrat Roig; mn. Josep M. Rovira Belloso; Antoni Tàpies; Eugenio Trias; José M. Valverde; Olga Xirinacs. El motiu: debatre un article d’Antoni Tàpies a La Vanguardia del 14-2-89, amb títol “ En defensa de la recuperació de les capacitats cognitives i ètiques de l’art. ¿PINTURA COM A SAVIESA?”

          Em vaig preparar tota una argumentació ben estudiada, que conservo juntament amb les observacions dels altres assistents. Gran tema, grans valors.

          Dimarts 11 de juliol de 1989 surt a La Vanguardia un llarg article d’Antoni Tàpies amb el títol “ART I RELIGIÓ. ¿L’exhibició (en torn de l’exposició Millenum) és conseqüència dels vents d’una política regressiva que bufen actualment en l’Església?”

          Aquí el gran home, sense encomanar-se a Déu ni al diable, exposa com a seves, fil per randa, totes les nostres argumentacions obtingudes a la Fundació Miró. No esmenta la Fundació, ni la reunió, ni la gent que va parir les idees: tot és ell i només ell, i als altres, que els bombin, com solen dir a Vila-seca. Tots al seu servei i puntada de peu al cul.

*

Collage d’OX, sèrie Manic.

LA MARIANA AL PORTAL DE LA SANTA CATEDRAL O DES DE LA DÀCIA ROMANA A LA ROMA CATALANA

LA MARIANA AL PORTAL

DE LA SANTA CATEDRAL,

O

DES DE LA DÀCIA ROMANA

A LA ROMA CATALANA

*

5-1-15

*

Com que ahir era diumenge, vam pujar a la catedral a retratar la Mariana.

          Menuda, prima, assegudeta a l’esglaó d’entrada del solemne i sagrat recinte, oferia el somriure humil de qui vol inspirar compassió per obtenir una moneda. Va somriure en veure’m. Permís per la foto. “Sí, però no em posi a Internet, que després em veuen...” ¿Qui veu Mariana? ¿Quants retrats li han fet, que pugui saber que la veuen per la xarxa? No n’he de fer res, jo, que li pregunto quants anys té: “trenta-sis, i vaig arribar a aquesta porta als setze, pocs dies enrere va fer els vint anys que hi sóc”. Fred i calor, somriure pàl·lid, vint anys de Mariana guardant com un àngel aquesta porta coronada pels apòstols, dels que en cau un cada cent anys, diuen. Que no li caigui sobre a la Mariana, només li faltaria aquesta. Bon titular: “Una mendicant romanesa que guardava aquesta porta catedralícia durant més de vint anys, mor aixafada per un apòstol de pedra, que l’hi tenia jurada perquè ell la pretenia i ella no en feia cas.”

          Mariana és de la bella, important i culta ciutat de Kluj Napoca, de l’antiga Dàcia Romana. Va ser capital històrica de la regió independent de la Transsilvània el s. XVI. Actualment segona ciutat de Romania, amb bona universitat i una memòria molt interessant de la història, a cavall de romans i hongaresos. Els pobles dominants en armes s’alimenten de les invasions, tant abans com ara. Preguntar a Mariana per què va emigrar i per què té quatre fills des del portal de la catedral metropolitana i primada de les Espanyes seria un tema llarg.

          Avui, dia d’un altre sant estrany, Simeó l’Estilita, que ho feia tot dalt d’una pedra, he retratat un sol de través. El mateix sol que il·luminava romans, dacis, romanesos i estilites, ara ens fa llum a nosaltres mateixos.

          *

NELSON I COMPANYIA

NELSON I COMPANYIA

*

2-1-15

*

Fa una setmana, uns tribu de trinxeraires amb rastes, manta, ampolles de litre suposo que de vi,  dos gossos grans i guitarres va que s’instal·len repenjadets a “l’emblemàtic Balcó del Mediterrani” de la “Smart City”, sobre la manta i amb els gossos, davant mateix de la finestra del meu estudi, i comencen la serenata. Migdia, l’hora dels déus, que recitava el poeta.

          Ja em van pujar les sangs al cap i els vaig fer el meu típic senyal: amunt o avall, però no aquí. Naturalment, se’n fotien. Vet aquí que llavors va en Nelson, hi parla, i els fa fora. Nelson fa les seves bombolles sota de casa. Sovint parlem i en català, que el sap bé. “És que l’he vist molt nerviosa a la finestra, i a mi també em fan nosa perquè m’espanten les famílies que vénen a retratar-se amb les bombolles”. Tot seguit li tiro al Nelson (no al cap) una bona capsa de galetes, d’aquelles dels germans Trias.

            Pugem a la catedral i allà a la porta, asseguda a terra, hi ha la Mariana. La trobo molt prima i pàl·lida. “Caram, Mariana, ¿que no et trobes bé?” “No, senyora, tinc mal d’estómac. Per cert, feia dies que no la veia, a vostè...” “És que em costa molt pujar, per les cames” Anem enraonant, del seu poble a Romania, de la seva família. No dono diners ni a la Mariana ni al Nelson, tret d’aquest dia que la Mariana, romanesa prima, d’ulls tristos, cansada, i que porta vint anys asseguda a la pedra de la porta de la catedral, em diu que m’ha trobat a faltar. (¡I no és pels diners...!)

          Em sento con Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars de Baker Street. Aquesta gent meva em veu, em coneix, enraonem, i estarien disposats a fer favors... que jo pagaria, és clar.

      Us deixo amb el primer sol del 2015, retratat per Vicenç, que matina més. Continuarem enraonant, perquè ahir, al meu també clàssic dinar de Cap d’Any es va suscitar la qüestió gramatical de ‘seguir’ i ‘continuar’, i també la de ‘ser’ i ‘estar’, que van donar molt de joc.

          A la Mariana ja la retrataré un altre dia.

          *