ESTUPIDESA POLÍTICA

ESTUPIDESA POLÍTICA

*

10-9-20

*

Amb el temps i els circumstàncies he arribat a una certesa: l'espinada vertebral  d'una gran majoria d polítics en exercici és l'estupidesa. Suposo que quan aspiren a un lloc   en la política activa passen proves de rectitud i de fidelitat al poble. Com les que passen a els reis, segons hem pogut comprovar pel seu pes insuportable a les nostres espatlles en forma de robar pensions, sanitat, ensenyament i habitatge.

            Acabo de llegir 1'article on, en un diari local català, qui l'escriu ho fa en castellà perquè l'entenguin. Dispara directament contra els independentistes. Des del seu partit convida els correligionaris a votar (¿on, quan?). Perquè si no ho fan, assegura, hi haura més talls de carreteres. Afinadíssima destil·lació d'una vida dedicada a la bona harmonia, a la cortesia i a la polidesa. ¿Coneixeu algun polític que demostri ser digne d'aquests 3 adjectius?

            Avui, 10 de setembre, algú ja m'ha desitjat bona Diada. Algú que és fidel, constant i servidor del poble. És la meva metgessa. Però en conec d'altres. I no fan vida a la carretera.

================================================== ==========

 Figura del rei: grup Al Tall (València) inserida en un collage meu.

 

ANUNCI DE TARDOR

ANUNCI  DE   TARDOR

*

8 - 9- 20

*

El brollador con los nenúfars i l 'espígol ben granat

les móres ja són madures,  els cireretes d'arboç

han pres a els primers colors. Al  lluny, en estampa grisa,

Podem ver Montserrat com una suau aquarel·la

i si el dia fos molt clar podriem veure el Cadí

com estampa japonesa perfilada amb pinzell fi.

 

La tardor fa a els primers passos, s'encenen els gavarreres,

als aurons de dins del bosc s'amaguen les caderneres.

Sé que arriben dies aspres, el fred glaçarà les mans

i aquí dalt, a la muntanya,  els ramats en marxaran,

Solament hi haurà el relleu de les muntanyes dormides.

Em vull quedar vora el foc amb llenya de ginebró

fins que s'acabi la vida.

========================================

 



QUINA VERGONYA!

 UINA VERGONYA...!

          *

    13-8-20      

          *

 

“La Conferencia Episcopal Española agradece al Rey Juan Carlos su contribución a España y reza por la Familia Real”. Ahir es va conèixer la notícia.

            Que els grans sacerdots són hipòcrites, ja ho denuncia Jesús a l’evangeli.

            Perquè un escàndol com la sagnia que  Juan Carlos ha  efectuat al poble espanyol, té els noms pitjors que se li puguin donar. Entre ells, espoliar els pobres.

Perquè les preferències del rei emèrit ja les sabem, encara que no totes, i no són pas el seu poble, sinó escandalitzar el poble amb tot el fariseisme possible.

            A la Conferència Episcopal hi ha algun bisbe català, però que jo sàpiga tots hi han estat d’acord. Quina diferència amb el mai prou reconegut Francesc Vidal i Barraquer, que es va jugar la vida en negar-se a signar per Franco.

            Això tenim. Anem de mal en pitjor.

            ==============================

            

TRISTESA

 

8 – 8 – 20

       *

TRISTESA

        *

He estat cinc dies a Viladrau amb un grup reduït d’amigues vìdues d’una edat semblant.

            A Viladrau hi havia estat molts anys enrere, a l’Hotel Santa Fe, una setmana santa, quan la neu impedia obrir les portes dels cotxes.

            Més endavant vam  ser a l’Hostal de la Glòria. Era un temps que Vicenç i jo encara podíem anar a descobrir els boscos i les fonts, exuberància i bellesa, frescor i plenitud.

            Ara... per força tinc present com un mirall el text de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, sobre la vellesa.

            L’edifici on hem estat, modernista de transició, és impressionant com una fortalesa. De la segona meitat del XIX, amb les estances de l’època, detalls notables,  tracte exquisit i menjar excel·lent. Però... jo ja hauria tornat amb el mateix taxi: no hi ha ascensor ni aire condicionat. La calor, intensa. 27 esglaons carretó amunt, 27 avall, tot i que alguna vegada el personal el pujava.

            Ens van dir que el fundador de la casa era un dentista de Barcelona que recomanava el clima als seus pacients, amb un autobús a disposició que els portava des de la capital. Em vaig fer amiga d’un grup local que prenia cafè a la terrassa i fins i tot Ramon Calm em va regalar la seva autobiografia, “Roses i bardisses”, interessantíssima. Aquesta gent em va aclarir que el pacients del metge eren tuberculosos que s’anaven a guarir al casalici de Viladrau. Així s’entén millor.

            Al poble hi ha altres cases modernistes, amb el cartell per vendre. Aquestes circumstàncies em van portar a escriure el poema que poso a continuació:

           

JARDINS TRISTOS PER A NOIES TRISTES

 

El nom encara es veu

al marc de la finestra en pedra.

Vidres tancats, polsosos.

Parets lleument escrostonades

1853

La noia trista ja no hi és;

les camises i les tovalloles

eren brodades per les monges.

Família benefactora,

fabricants enriquits,

nits de Liceu i torrons per als pobres.

 

La noia llegia,

ulls enfondits i pell groga;

sense força a les mans

deixava anar el llibre

sobre la vànova brodada.

Feia lliscar els ulls

pels vidres de colors,

ara blaus, ara grocs, ara vermells de sang,

cap al jardí de sota, ben retallat d’hortènsies,

boixos i troanes, amb el gran meliner,

l’auró amb el gronxador, encara,

de quan ella jugava, de nena.

Un brollador de pedra,

peixos japonesos, paraigüets.

 

Els ulls se li apagaven

i es perdien als núvols indolents.

Ella també es perdia.

I van tancar la casa.

=============================

                            

 

NOIES DE VIDRE


NOIES DE VIDRE
        *
12 – 6 – 20
         *
Dues noies en una galeria envidrada llegeixen atentament un mateix llibre amb punt de seda blava.
            ¿Què hi deu haver? Potser un premi dels Jocs Florals. O poemes de Verdaguer, que també els va guanyar. O unes cartes d’amor de l’àvia... però en un volum tan gran...No és la comptabilitat dels bancs del pare. Potser els morts de la pesta... No serien aquí tan ben relligats.
            És el llibre meravellós “El Profeta o l’explorador del futur”, d’Efraïm Alió, que han descobert regirant armaris.  Es posa el dit sobre el punt que interessa  i surt al marge l’any i la classe de tragèdies que vindran. Les noies no es poden avenir del que hi veuen. Hi haurà una guerra; no una, sinó tres. ¿Ens mataran a nosaltres? Quina por... Hi haurà epidèmies diverses, totes amb molts morts. Ai, mare...
            Ens envairà molta gent estrangera. No hi haurà feina i els pobres tallaran el coll als rics. ¿A nosaltres també? Hi haurà massa gent al món i els que sobrin cauran pels costats, condemnats a la foscor i al fred sense fi.
            Esgarrifades, les noies s’espanten i els cau alguna llàgrima.
            Prou. ¿Vols dir que és veritat, això? Jo em penso que sí, mira aquestes taques, semblen d’aigua, però diria que són de llàgrimes. ¿De qui, nena? ¿De l’àvia, de la mare? ¿Només hem de plorar les dones? Els homes ploren a la guerra. ¿Segur que hi moriran tots? Si no moren queden molt malferits. ¿Vols dir que no ens podrem casar? ¿Saps què? Amaguem el llibre que no el vull veure més. Que no el vulguis veure no vol dir que no passi. Les filles del banquer posen el punt de seda blau i se’n van a prendre la xocolata.
===========================================
            Vidriera del taller dels Rigalt, de Barcelona.
           

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA
*
19-5-20
*
Quan s’ha pogut sortir a passeig, he fet cada dia la mateixa ruta. Vorejo casa meva, ressegueixo la paret de pedra que, tot seguit, és base de l’hotel i va fins la carretera (v. foto.)
            La meva contemplació de cada dia és comprovar el ràpid creixement dels lletsons, de l’heura i de la morella roquera entre les pedres.
            Al Passeig escolto la merla, que és territorial i fa concerts esplendorosos. Algunes vegades sec en un banc, a escoltar-la, i jugo a veure-la. Aquests dies hi ha les mèlies florides, de suau olor violeta.
            Aquest recorregut és ombrós: baixo pel Vial Bryant i entro al jardí romà de l’Amfiteatre, on les rampes fan de bon passejar, perquè el carret m’acompanya. S’agraeixen les rampes i més en una ciutat costeruda com la meva, però no es prodiguen gaire. Ja em veig tot l’estiu comptant els mateixos passos. A vegades sec en un banc i escric un petit poema quan un gat negre recorre el monument, amb el mar al fons.
            El que no podré constatar és el lent creixement de les fitolaques. Fa anys que són escultures afermades a terra, sòlides, robustes, amb una força samsònica dominant. Ara fan el seu delicat raïm verd clar amb filigrana de serrells. Però si compto els anys que tinc, vaig néixer quan era el Passeig de les Palmeres i n’hi havia, i les fitolaques les he vistes plantar.
            El meu passeig és solitari, però ja el primer dia m’hi vaig sentir bé. Sortia d’una opressió de tancament angoixosa en el silenci i soledat del pis. Veurem quan la calor avanci. Dels petits passeigs agradables els francesos en diuen “routine”, ruta petita. La rutina a vegades resulta convenient, et sustenta i et cura.
                                  ======================

ROMANÇO DEL PINTOR ANÒNIM


ROMANÇO DEL PINTOR DE ROSES

Les va pintar un noi anònim
una tarda que plovia
i el cel es va il·luminar
en un moment d'alegria.
El gerro és pintat per dins,
quina traça que hi tenia.
Ara el pobre noi ja és mort, 
però em va deixar la vida.
Pintor, s'acosta sant Jordi,
tu, que em vas portar la rosa,
des del cel ho pots fer tot:
pinta una ciutat florida,
una finestra, un balcó,
un terrat i alguna eixida,
una rosa en cada pit.
Necessitem moltes roses,
que les roses ja han florit
però estan empresonades
i no les deixen sortir.
Que Sant Jordi ens enamori,
que jo t'estimo, i tu a mi.
======================
OX

20 - 4 - 20