PASTORET I PENJAT

PASTORETS I PENJATS

*

29-9-16

*

“Pastoret d’on véns...? / de la muntanya, de veure el temps (...)”

            Això mateix, venim de la muntanya, de Mont-ral, i jo que volia veure pluja, n’he vist ben poca. Un parell de tronades, i ja està. I encara el foc a la llar dels últims dies feia companyia però era innecessari. Llàstima de llenya de ginebró que s’ha quedat per cremar, ves.

            Tot l’estiu sense Internet. I ara que som a Tarragona, em trobo que el router havia petat per un llamp rabiós que va afectar moltes cases. Estreno Internet, doncs, i us saludo amb ganes.

            Festes. L’11-S vaig ingressar a Joan XXIII a les 17,40 en punt, per a una prova l’endemà. Veia la gent com passava, banderes amb ànima. I el dia de santa Tecla, patrona de Tarragona, me’l vaig passar a Bellvitge senceret. Una prova d’aquelles contaminants, de positrons, etc. Una alegria, vaja, perquè de moment sembla que tot va bé.

            Arribem i l’amo del frankfurt de sota de casa em diu: “Aquest estiu ha estat l’hòstia de soroll. Fins i tot hi havia un conjunt que es diu ‘Aula del soroll’; llegeixi, llegeixi el diari i veurà com protesten els de l’hotel veí, etc. etc. “ Era l’espai Barraques, situat al Passeig de les Palmeres amb música alternativa fins a les 6 de  la matinada, més els que es queden borratxets tombant vàters portàtils, etc. Capital del soroll, nosaltres. I de la brutícia, per la pudor d’orins, restes llefardoses,etc. Sembla que aquest ambient “europeu” creix per tot Catalunya amb permís de l’autoritat. I ens embastardeix tots.

            *         

            He escrit. Segueixo un fil d’aigua, el rec que teníem  al jardí i a l’hort de Rubí. 25 estius de la meva vida allà. Prescripció facultativa: “escriu, i no diguis que escriuràs, escriu; sinó és del dret, de l’inrevés, i si no ho fas tan bé, ho fas més malament, però fes-ho.” I jo seguint el fil d’aigua del paradís perdut. Ja en parlarem.

            El 27, celebrem un acte ple d’alegries: sóc tarragonina il·lustre i col·loquen un retrat meu fet per Joaquim Icart a la sala de personatges il·lustres de l’Ajuntament. Sóc entre Rovira i Virgili i Pin i Soler. Els amics somriuen, ens abracem, ens retratem, tindrem una tardor de visites dolces i xerrades amables.  Com que el poble en diu la Sala dels Penjats, doncs ja hi som... Riem perquè sóc la primera a qui pengen en vida, diuen. Tots els qui pengen pel coll són vius és clar, però els pintats il·lustres solen ser morts, i jo encara no. Vespre ple a vessar d’agraïments. Ara ja pot ploure.

*

1- Les meves animetes de pedra (no són retocades)

2- Ja ha fruitat l’arítjol (sarsaparrella) i moltes baies vermelles.

3- Bosc de tardor.

4- Els del retrat a la Sala dels... bé, deixem-ho córrer.

  

EL RIU FESTEJA LA PEDRA

Ginesta als cims

                                                      Angèlica arcangèlica (umbel·lífera)

                     

                                 Mallador 1

EL RIU FESTEJA LA PEDRA

*

10-7-16

*

Us saludo, amics: hem tornat de Boí. Amb dos bastons he pogut pujar les escales de pedra del Camí dels Enamorats i poc més. Hem retrobat l’amiga Consell, mestressa de dos bars privilegiats, el Mallador 1 i 2: un davant de sant Climent, dins d’un jardí antic; l’altre davant de santa Maria, al poble de Taüll, sota els arbres d’ombra amable. Ella prepara un racó encara més ombrós i li dic que el podria batejar com “El racó dels poetes”, perquè li llegeixo el poema que va a continuació i explica que li agrada això que “el riu festeja les pedres”.

            Aviat pujarem a Mont-ral i de nou sense cobertura. Necessito bastó per pujar els tres esglaons de casa, però no per escriure, tal com em van manar, i en tinc ganes. Us deixo el poema del Noguera de Tor i retrobo la vostra companyia, que fa la vida més amable.

*

Ens retrobem de nou a la muntanya,

vola algun corb lluent per sobre els àlbers

i als jardins hi ha groselles i roses antigues.

El Montardo, superb, ens mira amb ulls de neu,

indiferent, com ho són sempre les muntanyes

quan hi posem els ulls i, encara més

si intentem dominar-les.

                                       Però som aquí

i ens trobem entre els prats d’escabioses,

polígales, ginesta, carolina i margarides.

¿Sents el riu com festeja la pedra?

Baixa de la neu fosa i s’ha tornat escuma.

Ens hem trobat aquí un any més,

els anys s’escolen com les aigües,

ningú, tret de nosaltres, en recorda el pas.

*

QUE S'ESTIMIN

QUE S’ESTIMIN

*

17-6-16-

*

És del tot natural que la Moreneta i la Xeperudeta s’estimin i es facin un petó, segons es mostra en un cartell valencià aquests dies.

            Els que fan servir llenguatge ridículament polític, que són molts, per dir: ells i elles, dones i homes, companys i companyes, nens i nenes, pilots i pilotes, per força han de dir, també: “estimeu-vos els uns als altres, estimeu-vos les unes a les altres”, i aquesta és la intenció del cartell. Naturalíssima. ¿Per a què tant d’enrenou? Jo procuro des de sempre no desdoblar el gènere.  Seguiu Carme Junyent, que n’explica sàviament les raons.

            *

            Dit això, m’acomiado per un temps dels blogs amics. Marxem cap a les muntanyes, primer les de prats més suaus, després les més eixutes, on no hi ha cobertura d’Internet. Tinc ganes de veure ploure. Fa mesos que no plou, aquí on som, i se m’eixuga l’esperit. En la propera reencarnació proposaré que m’enviïn a Astúries, terra dels meus avantpassats per línia materna.

            Continuarem les converses de blog a blog, estimada família. Cadascú explicarà les seves experiències gràfiques i escrites, i desitjo que les vostres siguin ben felices, resultat d’allò que us agradi. Si no es pot fer tot el que es vol, almenys que la realitat a l'abast sigui del tot amable.

            *

            El vals. Collage d’OX.

ANIMALS DE DIUMENGE

ANIMALS DE DIUMENGE

*

13-6-16

*

Camí del claustre ja en veiem un: el gat ros que ens observa, encuriosit, des d’un balcó entre flors.

            Al jardí del claustre hi ha moviment de peixos, merles, tórtores, coloms, algun tudó, pardals, falcies i, més amunt, gavines que vigilen.

            Sovint seiem als pedrissos a reposar una estona en el silenci, que convé tant en una ciutat de sorolls salvatges com la nostra.

            Llavors t’adones que unes altres bèsties arrapades al marbre de les columnes que sostenen els arcs t’espien amb un posat d’amenaça viperina. Les amansim, els passem la mà pel llom i mantenim una conversa que ens porta als escultors medievals que les van esculpir allà no sabem amb quines intencions. Penso que, amb els segles, els seus ullals i llengües ja no porten verí, i les acariciem per la seva impertorbable companyia.

*

POEMA PROGRAMAT (1)

O

CULTURA DE CIUTAT

*

 16-6-16

*

Metropol, vespre serè, el teatre serà ple.

Vorera amb autoritats mudades i culturals:

saluden els principals

que arriben de Barcelona,

molts homes i alguna dona,

s’esperava Puigdemont,

però no ve, com hi ha món.

Comença en Carles Duarte:

“celebrem, doncs, la cultura”, exhorta, sempre elegant.

Són els Premis Nacionals, això conforta.

L’escenari és traspassat per TV3 de costat,

una orquestra ha repuntat les paraules d’obertura

i els gràcils  giravolts d’Oriol Grau.

Sumen, sumen, i sumats

surten Antònia Vicens, Joan Guillem

i ninots a gratcient fan moixaines a la gent.

Clara Segura, gentil figura,

i els músics ara retronen

mentre baixa, celestial,  la bella presentadora

suspesa en l’aire vermell

d’un vestit roig i cenyit.

Apareixen Los Galindos, ¡mira qué lindos!

quin rebombori, fillets, fan castells d’aquells tan drets.

El del premi en castellà diuen que es diu Vila-Matas,

escriptor en llengua forana, però, ¿allò del Nacional,

resulta que ja no cal?

Atenció, mira què fan, ara és la Caputxinada

no pas per tots recordada.

Llatinistes, que ve el Llull i les bèsties obren l’ull,

quanta finesa, Badia, de sempre que et coneixia.

Ara una veu metàl·lica ens ataca,

però ve el Quartet Casals i ens apaivaga.

Filmats per Antaviana,

la il·lusió encén el programa,

La Carrutxa, ¡són de Reus!, la cultura popular

es fa un lloc al món de l’art.

Karavan i Benjamin, mar de Portbou, vells camins.

Santi Vila ja ens fa adéu i parla de resiliència,

paciència, ¿tornareu?

¡I la foto de família, oh quanta glòria inaudita!

¡visca Catalunya!, ha dit el Santi,

però ningú ha respost ¡lliure!:

són els Premis Nacionals

i Tarragona els acull,

vet aquí l’olla que bull.

*

Lo Gayter del Balcó

(1) Poema escrit en el programa durant l’acte, segons costum del Gayter.

POETES EN PRIMAVERA

POETES  EN  PRIMAVERA

*

2-6-16

*

1 – El respirar del pa;

2 -  l’ombra dels codonyers a dins la bassa:

3 – recorda que l’enyor és un núvol trencat.

4 – El teu antic perfum cavalca sobre el mar,

5 – les corbes de la mar són plecs de memòria:

6 – les certeses sempre arriben tard.

* * *

Jugar amb les paraules en primavera és propi dels poetes i dels infants. Jugo amb sis versos de poetes diferents, els llibres dels quals han entrat aquests dies a casa. Puc imaginar-me olors, colors i tactes; petites orquídies al sotabosc, ginesta als vorals de la carretera, mar de tots els colors del blau (el verd ja va ser dit) i, sobretot, enyorar el fosc profund del codonyer dins la bassa, a l’hort de la meva infantesa, tot només amb una línia.

Els autors:

1 – Antoni Canu – L’Alguer.

2 – Josep Fàbrega – Lleida.

3 – Jesús Giron  Araque – Calles (València).

4 – Josep Vallverdú – Lleida.

5 – Lurdes Malgrat – Lleida.

6 – Lluís Figuerola i Ortiga – Valls.

* * *

Els Països Catalans són vius: mar i muntanya, farigola i sàlvia, pa i codonyat són una certesa, perquè si jo en tinc una mostra a casa, ¿què deu ser tota la poesia aplegada aquesta primavera? Endavant, poetes, el país és vostre.

* * *

Núvia en repòs. Collage d’OX.