LA INESPERADA

LA INESPERADA

*

Podria ser una simfonia de Schubert però és la neumònia que m’ha abatut 10 dies,  clavada per sèrums diversos mentre delirava amb la febre alta.

            Fa dos dies que som a casa, però ¡xiquets!, he quedat com després d’un estomacat a consciència. Desagradable experiència que no voldria per a ningú. Dels deliris en parlaré en forma seriada quan pugui. He pensat en Sibelius i el seu Vals Trist; en la Dansa Macabra de Saint Saëns i en altres al·lucinacions similars.

            Quan vaig dir que aquest any seria notable, no havia previst la meva operació de genoll seguida de la neumònia. Es veu que desitjava massa coses bones. Però si són bones col·lectivament, les meves ja les dono per passades ( però trigaré a refer-me).

            Ahir havíem de marxar cap al balneari de Boí, on uns amics ens hi esperen, però, ¿quan seré capaç de funcionar? M'acomiado per uns quants dies, saludo tothom i us desitjo, per sobre de tot, molta, molta salut

            *

            Collage d’OX: ciutat de seda.

"HAN RETORNAT LES FOSQUES ORENETES..."

“HAN RETORNAT LES FOSQUES ORENETES...”

*

4-6-14

*

Des del meu balcó contemplo, més allunyades, les orenetes. Cap al vespre, els falciots fan el seu etern vol el·líptic al voltant de les iuques, al meu davant just, i cada any és el mateix encara que els ocells canviïn. Els coloms roquers que nien a la vertical del Balcó, s’acosten a beure aigua al bec del nen de l’oca, la blanca figura de la basseta, i els turistes els retraten com a cosa extraordinària. Per sobre, sempre vigilants, les serenes gavines dominen el territori i procuren prendre ous i pollets dels nius dels coloms. Les tórtores competeixen amb els coloms per l’aigua. Gralla alguna garsa amb veu esquerdada. Els pardals nien a les iuques i empaiten les papallones nocturnes que han quedat als fanals. Algunes merles encanten la nit amb delicades melodies que no ens mereixem, i ja a aquella hora han aparegut els rats penats buscant el sopar. Si hagués d’escriure com Bécquer, no sé quin ocell triaria per retornar als records.

            Els llibres en paper seran records, també, aquest estiu. Hem comprat quantitat d’obres a Amazon i ara són al Kindle: novel·les, biografies i dietaris. No pesarà la maleta. És clar que alguns llibres especials encara no seran al catàleg, però Déu n’hi do el que hi ha, i els que s’hi aniran afegint, espero, per a difusió dels autors interessants. Penso traduir-me jo mateixa “Cerimònia privada” i col·locar-la a Amazon, com ja vaig fer amb “La tarda a Venècia”. Com a escriptora, tinc feina per anys, si em vaig traduint. Ningú ho farà per mi i cal que m’espavili abans no sigui massa tard.

            *

Collage “Becqueriana”, d’OX

POBLE FESTIU

POBLE FESTIU

*

2-6-14

*

Des que a mig matí han posat la bandera al Balcó, un munt de gent s’hi ha retratat, turistes, locals i fins i tot policies, aquests només prenent nota. Sembla un dia festiu i el sol i la calor, ara encara, mantenen la gent amb una mena de petita eufòria blava i acolorida.

            A les notícies que arriben dels carrers de tot arreu es pot veure la multitud congregada de totes edats, sorpresa encomanadissa de resultats que, vist el que veig, llegit i escoltat el que es diu, la gent interpreta com a esperançadors.

            Aquest any havia de portar novetats, vaig escriure que no sabia quines. És clar que el 25-m ha somogut alguna cosa en la pètria península immobilista. La gent, el poble, ha reaccionat amb aclamacions pacífiques i expectants. Sembla que fins i tot el camí es faci lleuger. I tant, que hem de poder.

            *

            Foto de Vicenç Roca

           

ESPERIT DE L'ÍNDIA

ESPERIT DE L’ÍNDIA

*

31-5-14

*

A l’Índia espiritual i llunyana, mirall i refugi dels nostres creients, han estat terriblement assassinades dues nenes. Em respondreu: ¿només dues? Ja ho sé, són moltes més. I han estat violades. ¿I això significa alguna cosa, a l’Índia? És el pa de cada dia... També ho sé. Però aquest cas, en una de les llunyanes províncies, té alguna cosa de més repugnant i verinós, per a mi. Índia d’olor de foguera, de cel blau indi, de pudors d’orins, d’encens, de perfums penetrants i de bostes de vaca. De la vida de la dona, més insignificant que la defecació de la vaca.

            Dues nenes, a la nit blau d’indi, han estat sorpreses als patis de casa seva, violades i penjades. Roba blanca tacada de sang. Flors del mes de maig sense acabar-se d’obrir. ¿A quin déu han estat ofertes? ¿Per a quin déu han estat torturades? Esperit de l’Índia.

*

Dibuix d’OX

FIGA ADORMIDA A LA MURALLA

28-5-14

*

FIGA ADORMIDA A LA MURALLA

La noble pedra daurada

de banda del sol ixent,

sosté com pal de bandera

una esplèndida figuera

sobre un còmode alambor

dalt de tot de la muralla.

L’ombra verda, acollidora,

amagava aquella tarda

un jovencell adormit,

de pell molt fina, calçat

amb la sandàlia romana.

Duia una túnica breu

que el zèfir, jugant, alçava.

Amb el cabell arrissat

i al cap una cinta blava,

semblava tret d’un relleu

d’efebus amb flabiol

i sàtirs amb peu de cabra.

Deia que a la migdiada

el ventijol descobria

les riques figues de l’arbre

fetes de mel embriaga,

i alhora les del vailet

que dolçament somiava.

Papallones, pardalets,

vespes airoses, la merla,

les mosques i les formigues,

s’aturaven un moment

per admirar tantes figues,

sense atrevir-se  picar

les més verdes, adormides.

La font de teules rajava,

el sol tombava a ponent

Minerva tot s’ho mirava

amb posat condescendent.

*

Lo Gayter del Balcó

EL MACABRE

DEL MACABRE

*

25-5-14

*

Muntanyes de restes cadavèriques, senceres o esbocinades i en putrefacció s’amunteguen a la Complutense, provinents de la Facultat de Medicina. Un excés de cadàvers donats per a investigació esperaven el dia del judici en secret, fins que la pudor els ha delatat. Ara són classificats com a residus de classe 6. Descoberta la troballa macabra, ens informen que els mateixos treballadors han hagut de trossejar els cadàvers per tal d’allotjar-los en contenidors i portar la càrrega contaminant i infecciosa a la destinació final. I, ¿quina ha de ser la destinació final? Ni cel ni infern, sinó l’empresa Conseur d’eliminació de residus, de Constantí, a tocar de Tarragona. Alegre notícia, la que ens faltava, a fe. A partir d’aquí, els afeccionats a la novel·la negra ja tenen tema: un fill que demana el cos de son pare, les aparicions de Navamorcuende, que ja denunciaven el cas però que van ser exorcitzades, i un llarg etc.

            Per altra banda, contínuament són buscats per boscos, camins, rius i llacs difunts que no apareixen. S’excava per trobar fosses comunes dels temps de la guerra, i cossos de noies, nens i dones assassinats recentment, sense resultat. De manera que uns es fan fonedissos i els altres se’ns manifesten com en les danses de la mort, en tirereta. Sabem que jaios i jubilats sobrem, perquè el govern ens ho diu cruament a la cara. Però es veu que també sobren els morts. Demano un nou sistema d’assumpcions i ascensions, a fi d’alliberar-nos de tanta càrrega macabra.

            *

            Obra de  Marina  Abramovic.

SABER MIRAR

SABER MIRAR

*

23-5-14

*

“(...) El dietarisme d’Eugeni Perea i molt particularment aquest “Quadern d’interseccions” descansa més sobre l’interès de la mirada que no pas sobre l’excepcionalitat de les coses mirades (...)” Són paraules de Joan Maria Pujals en la presentació del llibre “Quadern d’interseccions”, d’Eugeni Perea, riudomenc il·lustre i, per tant, Escriptor del Camp.

            L’interès d’una mirada nova sobre qualsevol objecte o figuració, és sempre original: com diuen de l’aigua dels rius, no és mai la mateixa; després de nosaltres, qui miri no ho farà d’igual manera. I aquesta forma de mirar és la que fa únic un llibre. Pot explicar belleses monumentals o el pas d’una sargantana a la pedra calenta: el que l’escriptor digui –si és bon escriptor- adquireix nous matisos a cada obra i en cada autor.

            Els dietaris m’han interessat sempre, tenint present la censura pròpia que cada escriptor hi aplica i la nul·la preferència dels lectors actuals per aquest gènere. Però els dies no s’aturen i les paraules tampoc. Hi ha qui troba gust en el temps de mirar i pensar, i altres que es deixen atordir amb milers de tuits tan ràpids com un eixam d’estornells al cel de tarda.

*

Un dels brolladors del jardí del claustre de la catedral de Tarragona.