FELICES VIGÍLIES, QUE EL TEMPS ARRIBA


FELICES VIGÍLIES, QUE EL TEMPS ARRIBA
*
10-9-14
*
Durant l’estiu preparo les targes que enviaré per Nadal. Ja sé que pocs n’envien tret d’algunes institucions. Però jo sí. Totes són variades, i algunes en sèrie. Una de les sèries la titulo “Tempus fugit”, i en poso una mostra. El temps arriba i marxa corre-cuita i avui ens porta les vigílies i després la festa i després...
            He retallat moltes cames i ara em faltaven rellotges. Aquí dalt no tinc gaires revistes per despedaçar i les que tinc no totes anuncien Rolex, etc. Buscant buscant, he trobat aquest fastuós rellotge de sobretaula que anava acompanyat de dos canelobres, que no he retallat. He pensat que per sostenir el temps de tanta magnificència almenys es necessitarien dos parells de cames, i aquí són, emportant-se, també, el temps dels potentats. Ara recordo l’estrofa d’una vella cançó que fa: “Deposuit potentes de sede et exaltavit humiles”. Quantes vegades no hem desitjat que aquests potents que se’ns imposen fossin desposseïts de la seva supèrbia, dels seus, palaus i setials des d’on exerceixen el despotisme. I que els humils, el poble, fossin reconeguts d’una vegada després de tants segles de lluites socials. Utopies. Però mentre el temps continua fugint, o arribant, desitjo felices vigílies.
*
Collages d’OX

DIES CREIXENTS

DIES CREIXENTS
*
4-9-14
*
Dies de pressions mantingudes i creixents. Últimes setmanes que el poble assaja el que volem que sigui la força de la pau. El poble camina cap a la llum perquè és ferma voluntat seva. Recordem Espriu: “Cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores”.
            Entre nosaltres s’acaben les hores lentes –tantes hores lentes i grises- i tenim el cim a l’abast. Per fi. El poble és representat per Farizada, que resisteix els atacs enemics mentre passa el camí del temor i arriba victoriosa al seu destí.
            Mentrestant, avui tenim un altre dia de boira espessa i pixanera, que en diuen els de Vic. Hem sortit a escoltar el degotall de l’aigua des dels arbres. Hem vist les precioses teranyines perlades, amb la seva aranya groga i negra al mig, pacient, a l’aguait. I les fràgils i minúscules teranyines entre fonolls i esbarzers. Silenci. Olors. L’aigua desprèn una olor distinta segons el tipus de fulla o planta que la recull: petites lliçons d’observació. La tensa espera esmola els sentits.
            *


SILENCI DE SETEMBRE

SILENCI DE SETEMBRE
*
1.9.14
*
Primer dia de setembre, soledat i silenci a muntanya. Sempre he esperat setembre amb certa complaença i per motius variats. Però ara que els motius s’esvaeixen amb el temps, em fa por decantar-me a nostàlgies perquè el futur em remet al collage que he posat i que en certa manera em defineix: sempre esperant una conversa que no arriba. Una comunicació que no es produirà. Unes frases que no es diran.
            ¿Que no tens prou paraules, prou llibres, prou amics, Olga? És cert i seria la primera reflexió. No obstant, ara es fa el silenci a muntanya, han marxat els amics, han tancat les cases i fins i tot, temporalment, fa vacances el forn de les manyagues magdalenes i les confortants coques d’espinacs i tonyina. S’ha fet una quietud com abans de la gran ona i de les onades que la seguiran. Tinc el vent, el tic-tac del rellotge i els cants de les mallerengues i els abellerols. N’hi ha prou. La cobertura per a l’ordinador em fa ser una de les figures de la cua que s’espera per enraonar. Tampoc ho faran, ja.
            Però ha arribat setembre i hem collit algun bolet. Potser plourà, perquè en tot l’estiu només ha plogut un sol dia. S’apagaran les amoïnoses festes a ciutat que ens martiritzen les orelles i l’esperit. I llavors, finals de mes, deixaré aquest silenci relatiu i aniré a trobar el refugi d’hivern. Des d’allà tornaré a enyorar setembre.
            *
            Fent cua per enraonar. Collage d’OX


FLORS QUE PREPAREN LA TARDOR

FLORS QUE PREPAREN LA TARDOR
*
28-8-14
*
El bosc va desant els fràgils colors d’estiu i es tanca en ell mateix. Ara apareixen les floracions robustes i els raïms, per exemple, de l’arítjol, que es penja de les branques amb filaments efectius i es protegeix amb nombroses punxes. Arítjol, també dit sarsaparrilla,  beguda amb història canviant i precursora de la cocacola.
            El bruc, de suaus coloracions del rosa al malva i fins tot blanc, de fusta proveïdora de pipes de qualitat. Les móres  maduren a poc a poc, i en alguns llocs del bosc alt els esbarzers encara són en flor. Les baies de ginebró encara no han madurat: són al seu primer any. ¿Les trobarem l’any que ve?
            Acabo el tercer llibre diari-memòries del capità de fragata W. Semenoff. Els havia llegit dues vegades abans, perquè eren de la biblioteca del meu avi Gustau. Fan olor de paper vell, guarden alguna cosa d’aquell temps. Narren la batalla de Tsushima, que l’armada russa va perdre contra els japonesos. Del tot interessants. En algun moment Semenoff es pregunta si un cristià pot sortir a matar els altres. Vella Rússia sota l’agulla de l’Almirallat, a  Sant Petersburg.
            Som a muntanya i no oblidem el mar.
            *
            Flors i raïm d’arítjol.


ROSETES DE COVA

ROSETES DE COVA
*
20-8-14
*
Sobretot al camí de les Ànimes de Pedra i al de les Guineus, trobem pedres singulars que solem prendre cap a casa. De tant mirar avall tornem amb el coll encarcarat.
D’aquestes de la fotografia en diem rosetes de cova; totes presenten el mateix color i fan pensar remotes formacions calcàries d’aigües subterrànies.
Si algun lector sap realment què són, estarem contents que ens ho digui.
*
Ahir i avui, dies de boira intensa, amb el silenci que l’acompanya. Tot un paisatge diferent, que ara es desvela i ara s’amaga. Pujàvem a la Mussara de tarda i ja no vam poder baixar del cotxe, per la mullena. A la carretera hi havia tifes de vaca, cosa que la boira no esborra. En un gran terreny ja terme de Vilaplana han instal·lat uns filats elèctrics on hi han posat vaques i cavalls, tallant els accessos al bosc i als antics camins. Però ahir les vaques corrien soltes per la carretera i ens vam haver d’aturar per evitar la topada. Altra cosa és quan el pastor porta el ramat de cabres i ovelles, ja ho sabem i ho respectem. He trucat a l’ajuntament de Vilaplana: “boira espessa i vaques soltes a la carretera que fa revolts, pot ser causa d’accidents”. Compte, si fa boira i aneu per aquests verals.
*

Foto d’OX

SEGON EPISODI (Deliri de febre)

SEGON EPISODI
(Deliris de febre)
*
17-8-14
*
“Pugem a Mont-ral per un camí estret i pedregós. De casa nostra surt una comitiva amb un capdavanter vestit amb una mena de casulla de seda blanca i un seguici d’homes joves al darrere. Els preguntem què hi fan, allà, i ens responen amb supèrbia renyant-nos per una suposada incredulitat nostra. Procurem justificar-nos, però ens exigeixen una documentació que no tenim.
“Anem al garatge d’uns amics a buscar els papers: allà hi ha una dona que coneixem i que ara té el cos de nena. El més inquietant és un vell conegut que s’acosta a saludar-nos, amable. És tan a prop que li puc veure la boca per dins amb detall, cavernosa i fosca. On hi hauria d’haver dents i queixals belluguen uns petits filaments fluorescents verdosos. Realment paorós si es considera que l’home ja és mort de fa temps; jo interpreto els petits filaments de la boca com l’energia que se li ha anat menjant el cos i que encara s’hi manté.
“Persisteix fins ara encara, dins meu, aquesta esgarrifor de la boca oberta amb els filaments reptants, que es va apartant a poc a poc fins a diluir-se.”
*
El seguici narrat en primer lloc podria ser la influència d’una secta que s’ha anat instal·lant a Mont-ral i que es diu “Camino Brillante” (v. Internet), amb arrels poderoses a Nord-Amèrica, Austràlia, Mèxic... i amb molta capacitat econòmica.
*

            Dibuix de El Persas
MEMÒRIA DEL DELIRI
*
5-8-14
*
Potser ja seria hora de començar a explicar els deliris de la febre passada els dies 7 al 17 de juny durant l’episodi de neumònia.
Amb el temps he anat perdent la memòria immediata dels somnis, cosa que no em preocupa. Però els d’aquelles nits es mantenen intactes i penetrants.
L’escena és viva de colors i les accions, compactes. Som a Mont-ral i és negra nit, la nit de Nadal. No fa fred i hi ha gent pels carrers que s’intercanvien petits regals acolorits. Algú diu que dalt de tot, darrere de l’església, al bosc, hi ha un incendi. En efecte, hi ha vermellor al cel negre i fumada espessa en remolins, però sembla que ningú en fa cas. Jo adverteixo algú: procureu que no entri foc en aquest carrer (com si això fos possible).
Aquest episodi vermell i negre, mogut, va acompanyat d’unes vibracions agudes i sinistres que envolten el lloc com un advertiment. Em fan por com una amenaça aèria, una veu que no puc controlar i que m’angoixa.
Les vibracions amb eco les he pogudes associar al frec, al contacte, dels tubs de plàstic del sèrum contra el tub niquelat d’on pengen i on es mouen a causa de la meva mà inquieta, amb les agulles clavades; vibracions que entren al somni i persisteixen en l’aire de l’incendi: foc i lament. Aquesta sensació em dura dies, encara la tinc viva i la percebo com un mal latent.
*
Nota: per poder passar aquest post necessito mitja hora  o tres quarts perquè surt via telefònica i hi ha imatge. Aquest és un dels pobles de Catalunya sense cobertura. Voldria respondre els vostres posts i no puc. Fer-vos un correu és més fàcil, i ja respondré a les adreces que tinc. Fins a últims de setembre hauré de tenir molta paciència, guardeu-me la memòria. Gràcies.
*

Foto d’OX – Mont-ral