MALALTES D'AMOR



MALALTES D’AMOR
*
5-5-18
*
Primer va ser Sulamita, la dona decidida, forta, enamorada, la que expressava els seus sentiments, l’única, diuen els estudiosos, entre les altres dones de la Bíblia. La dona estava sotmesa a l’home, gairebé era invisible, dona només reproductora. Sulamita no: ella decideix, va i ve i conta els seus amors amb tota llibertat.
            Hi ha un moment que invoca les seves donzelles per demanar: “Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes: estic malalta d’amor. Té l’esquerra sota el meu cap i amb la dreta m’abraça.” Durant una absència de l’estimat les convoca de nou: “Jo us conjuro, filles de Jerusalem, si trobeu el meu estimat, ¿què li contareu? Digueu-li que estic malalta d’amor”.
            Prenc la il·lustració d’un bell llibre del 1934 que hi ha a casa i que es diu “Estampas Bíblicas”, molt consultat per mi en la infantesa, per les seves precioses làmines amb terribles batalles, serps, diluvi, foc, sacrificis... Aquest gravat és de L. Obermann.
            *
            Una altra malalta d’amor és la que figura a la preciosa pintura de Jan Steen (Leiden 1626-1679), un dels meus admirats holandesos del XVII. Un metge amatent pren el pols a la noia que, asseguda, reposa el cap en un coixí flonjo. L’enamorada fa un posat tristoi, va ricament vestida amb seda i vellut i disposa d’una cambra ampla i còmoda. El metge li donarà algun consell, potser una estona de conversa, però sap que el mal no té remei. Aquí no sabem si l’estimat és lluny, potser en algun viatge comercial mar enllà, però sí que observem que la pena és llarga.
            Tant si l’enamorat és present com si no, comprovem que qui estima, més que qui és estimat, sovint pateix mal d’amor.
                                                               *
           

ROSES I AMORS


*
ROSES I AMORS
*
27-4-18
*          
Montserrat. Aquests dies hem parlat molt de roses: n’hem comprat, n’hem rebut, n’hem retratat. Hi haurà qui, en cerimònia privada, n’haurà escampat pel cos dels amants. ¿Qui no recorda “L’amant de lady Chatterley”, de D. H. Lawrence, en cinema? ¿I més recent, “Lady Chatterley”? M’agradava la versió anglesa on George Peppard feia de mosso d’estable, convincent, imaginatiu.
            Hi va haver el temps de portar roses a la mare de Déu a la catedral. Hi anàvem una cosina i jo amb els nostres fills quan eren petits. No sé si els fills en recordaran el costum; els hem ensenyat tantes coses ara perdudes...
            Aquesta princesa dels catalans i estrella d’Orient dels espanyols contempla els desficis del seu poble des de la immutable muntanya. Les pregàries a ella adreçades fan un oceà als seus peus i a vegades les aigües són amargues. Princesa, llança al vol unes quantes de les teves roses, que la nostra terra també vol carícies, no pas càstigs, i ara estem ferits, els botxins s’acarnissen i ens ofeguen. Deixa el nen un moment a mans dels monjos i allarga’ns roses de tija llarga, perquè ens hi agafem i ens salvem de morir d’asfíxia.
*

VIGÍLIA DE SANT JORDI



VIGÍLIA DE SANT JORDI
*
22-4-18
*
Sol. Mar com un mirall. Calor i calitja. L’amic escriptor Josep Gironès em ve a buscar a casa al matí i em porta un pa i una caixa de pastes de La Fatarella, del Forn de Baix. Anem al Catllar, on a les 12 li presentaré el seu llibre “Contalles de cafè –(que acaben més o menys bé)”, obra amena i enginyosa.
         Al Catllar hi trobo amics, coneguts i familiars. L’alcalde, Joan Morlà ens espera a l’Ajuntament, on em fa l’honor de presentar-me el llibre de la casa per signar. Després m’acompanya a visitar les parades de sant Jordi, que celebren avui. Mentre faig la presentació al Casal, hi ha sardanes a la plaça. Alegria, alfàbrega, somriures, roses. 
          Conec la bibliotecària Isabel i quedem que li portaré els llibres meus que li faltin, que avui és dia de comprar i regalar literatura. Amb l’escriptor i la seva família anem a dinar per celebrar la festa. S’acaba el meu sant Jordi. A l’aire ha quedat flotant una esperança groga: la de la ginesta que comença a florir pels camps i marges.  Ahir vam ser a Bràfim, i a la carretera, els arbres de les seves innombrables rotondes lluïen llaços grocs en abundor. L’argelaga, del color del sol, també ha florit, generosa: la natura ens regala groc i entremig les primeres roselles. Tot promet, en aquest temps. ¿Tot? Com en un extrem del mapa de la Gàl·lia, on els irredents bretons desafiaven els romans, Catalunya s’enforteix amb la nova primavera i amb les paraules dels seus escriptors.
            *
1-collage OX
2- Internet

MENTRE ES COU EL PA


MENTRE  ES  COU  EL  PA
- Seqüència des de la vigília d l’1-O-
*

Als obradors ja preparen el pa.
Hi ha molta gent que vetlla, la vigília aquesta:
són voluntaris d’una nit potent
i alhora silenciosa, blava i groga.
Segles enrere els temples custodiaven l’arca,
ara també les cases, al celler, al cementiri
o a les golfes: el secret enforteix aquest poble.
Mentre el veí vigila, couen el pa els forners.
*
La negra nit amaga exèrcits en silenci,
homes amb casc i escut preparen durs atacs
encerclant  cada poble quan el pa és mig cuit.
Sonen les nou en punt al moment de l’esclat,
quan el poble es fa tot un amb els que vetllen:
¡porteu les urnes, vigileu, que cada vot és d’or!
que no ens els prenguin, ¡resistiu-vos fort!
*
Les ombres emboscades ja ens ataquen,
trenquen vidres, reixats, assalten, peguen
cops a la bona gent, famílies, criatures, vells.
No hi valen veus de pau als carrers i a les places.
Quatre barres de pa s’han esquitxat de sang.
*
Ja es fa de nit i als obradors preparen el nou pa.
Les ombres es retiren i les ferides són memòria viva.
Poble d’herois, aquest. Per a vosaltres
tot el pa de la glòria, l’eterna i blanca llum de la victòria.
* * *

OLGA XIRINACS
Tarragona    4-2-18

Collage d'OX
________________________
Aquest poema ha estat publicat al llibre de recent aparició LA TERRA SAGNA - L'1 D'OCTUBRE DELS POETES - 106 POEMES PER LA LLIBERTAT -, d'Edicions L'Albí.





PASQUA FLORIDA



PASQUA FLORIDA
*
4-5-18
*
L’amo del restaurant és marroquí i ofereix mona per postres. Amb una ploma verda i tot. Ho agraeixo.
            Ser sola a casa fa que dies com els de Pasqua t’arribi aquella mena d’impuls migratori primaveral, acomplert tants anys, de preparar el cistell i pujar a muntanya a collir farigola, menjar el be pasqual i la mona.
            Ho vaig perdre demà fa un any. Com en el convit evangèlic, la meva casa és buida, sense ressò ni pels meus pensaments. Els de casa no hi eren. Vaig cridar els de fora i van venir.
            Em van portar ninotets de xocolata. No vam ser sota els pins sinó sota arcades romanes. Acabat el dinar no em vaig poder abraçar a cap arbre silvestre perquè a ciutat no n’hi ha.
            En arribar els que eren fora portaven l’olor de la llar de foc encesa i el color del vi a les velles copes de vidre gruixut. Feia fred, deien els uns. Plovia, feien els altres.
            Va ser un moment: després, la casa es va buidar de nou i el cistell feia el seu primer any oblidat al prestatge.
            *
            Collage: primera pàgina de l'àlbum per la meva mare.

EL PODER DEL "MÓN"


EL PODER DEL “MÓN”
*
18-3-18
*
“Quan els individus s’enfronten al món amb tant de valor, el món sols els pot doblegar matant-los. I, naturalment, els mata. El món trenca els individus i, a la majoria, se’ls forma calç al lloc de la fractura; però als que no es volen deixar doblegar, llavors el món, a aquests, els mata. Mata indistintament els molt bons, els molt dolços i els molt valents. Si vostè no es troba entre aquests, també el matarà, però en aquest cas trigarà més temps.”
Ernest Hemingway: “Adéu a les armes”.
*
Formem part del món i el món és creat per donar primer vida i després mort a tot allò que hi viu. També al pensament, a les idees, si pot.
L’impressionant Crist de Mijaran, a l’església de Sant Miquèu de Vielha, n’és un exemple i símbol. El món el va trencar i matar perquè era bo, dolç, valent.
Però el món no va poder matar el seu missatge. Com no matarà el nostre determini, tan ben expressat per Raimon, “de poble que no vol morir”.
*
Crist de Mijaran. Església de Sant Miquèu. Vielha.

JA TORNEN


JA  TORNEN...
*
8-3-18
*
Aquest matí del 8 de març he anat a Joan XXIII. El personal era a la plaça d’entrada amb pancartes, banderes, xiulets i consignes. M’hi he afegit, acompanyada de Nieves, una infermera navarresa, dona de caràcter, de somriure i decisió. He fet un bocí de vaga, com qui fa el camí de sant Jaume per etapes. No em puc fer moltes, perquè he recaigut, segons l’informe oncològic. Sorpresa. Indecisions. Nou tractament. Ara serem soles a casa, la malaltia i jo, tot el pis per a nosaltres dues. Però així, avui, abraçada als amics, semblava festa.
            Quan arribo a casa, trobo una sorpresa emocionant que m’ha omplert de llum, per no dir d’alegria, dins de les circumstàncies: una carta de Jordi Cuixart, que reprodueixo:
            “Estimadíssima Olga Xirinacs.
            Les meves germanes, Esther i Neus m’han fet arribar el teu poema “Els fills de casa” que et vull agrair enormement.
            Tornarem a casa més d’hora que tard amb el cor noble i sense ni un bri d’odi o de rancúnia i també serà gràcies a la vostra ferma lluita per la pau, l’amor, la justícia i la llibertat,
            Amb tota la tendresa,
                                             Jordi Cuixart

            Soto del Real, 24 de febrer 2018
===========================================================
            Avui, quan he obert la finestra a primera hora, una formació d’aus en migració seguia la línia marítima cap al nord: tornaven a casa.
            ¡Tornaran a casa! I tots nosaltres recomençarem, continuarem el llarg viatge com fan les aus, decidides i valentes, ¡lliures!
            *
            Carta autògrafa de Jordi Cuixart.
            Fotografia d’O.X.