CONTE DEL NÚVOL NEGRE

*
Mont-ral, 22-9-10
*
Una vegada hi havia un núvol espès i fosc. Havia començat petit com una ala de mosca, en fredes terres siberianes. El vent el feia córrer i córrer. Per allà on passava s’anava engreixant de tant beure en llacs, rius de tots colors, mars petits i grans i encara en petits estanys on pasturaven rens, vaques, iaks, brúfols i nyus; en pantans on s’enfangaven els hipopòtams i lliscaven els cocodrils; en maresmes remogudes per flamencs i martinets blancs. Un migdia, quan ja portava tots els colors i tots els fangs de mig món, es va sentir cansat i es va ajeure sobre Mont-ral.

Se’l podia veure com es deixava anar a la Dent de Llevant, i semblava que pins rojalencs i xiprers l’havien de punxar, de tan baix com s’arrossegava. La gent es va tancar a les cases, on encenien llums i llars de foc. Els nens es ficaven al llit de por que tenien, perquè la panxa del núvol havia començat a bramular amb trons i semblava que movia tota la muntanya.

Serena, de vint-i-vuit anys, vivia amb la seva filla Aura, que en tenia deu, i somreia mirant el núvol com s’aclofava a les teulades. Totes dues hi estaven bé, a la casa, revestida de fusta d’avet, amb coixins flonjos i una llar de foc on cremaven ginebrons ben perfumats i l’espígol vell que guardaven. “No tinguis por, Aura, que jo sé parlar amb els núvols. Ara sortirem a tocar-li la panxa”. Dit i fet: van sortir al jardí, on el núvol ja arribava a terra i humitejava les petúnies. “Mira, el deixarem entrar, només una mica”. El núvol, en forma de boira espessa i humida, es va estrènyer per poder passar i es va aturar davant de la llar de foc. Se sentia calentó com un gatot satisfet a qui graten la panxa.

De núvol ja no n’hi cabia més, a la casa, però Serena no tancava la porta. “ Estic tan cansat... Si em deixeu reposar una mica aquí dins, marxaré sense fer trons, ni calamarsa.”, va prometre el núvol negre. “I tant, que sí, però ens has d’explicar històries d’allà on has passat”. El núvol explicava, explicava, no acabava, i s’anava adormint vora la llar. A mesura que entrava, el foc l’anava eixugant, i Serena crema que cremaràs llenya de ginebró i d’alzina, que és forta. Fins que, passada una bona estona, tot el núvol negre s’havia desfet per efecte de les flames, i el vapor fugia xemeneia amunt, blanc i lleuger com una ala de gavina, fins al mar. Ja no hi havia núvol negre, i Serena i Aura se’n van anar a dormir, havent gravat les històries del núvol, que n’anava ple.
*
Original i foto d’OX.