MANN / GOETHE




*
Mont-ral, 26-9-10
*
Si alguna vegada hi ha hagut un tracte més dissimuladament cruel d’un escriptor vers un altre, aquest el conté l’obra “Carlota a Weimar” (Edhasa), de Thomas Mann, sobre la persona de Goethe. Vaig començar a llegir l’obra amb precaució a causa de l’estil encarcarat i pompós: Mann reprodueix les formes dels dies de Goethe, amb una literatura expressament i completament artificiosa i uns tractaments temporals inversemblants. El traductor també hi posa la seva part i es nota. Acceptada ja aquesta condició, comprovo que la profunda perspicàcia, l’estudi minuciós de caràcters i la penetració fiblant de la societat que ha elevat Mann al lloc imprescindible de la literatura alemanya que ostenta, tota aquesta saviesa ja observada en les seves grans obres, aquí es vessa sobre la figura de Goethe, l’únic, el gran, el déu, l’intocable, l’adulat, el favorit. S’hi vessa amb el sarcasme i la malícia més refinats, més recargolats, més profunds i totals, amb un odi verinós que s’ha d’anar descobrint darrere de cada paraula florida, de cada discurs i actitud servils dels que acompanyen el geni, dels que li fan de coixí, o sigui, tothom. Admirador de Napoleó, com tants altres artistes i polítics, Goethe fa una befa sagnant dels jueus, alhora que intenta preservar la superioritat alemanya amb complicades justificacions científiques, perquè ja era sabut de tothom que ell dominava tota matèria celestial i terrenal. A fe que no havia llegit obra semblant que, ornant-lo, despulla un personatge llavors considerat intocable i el mostra al lector perspicaç en tota la seva cruesa, això sí, revestida de seda i plata. És d’aquesta manera que també se’ns revela Mann amb tots els seus complexos i les ambicions, amb les fílies i fòbies que, en el cas que tractem, ocupen la impecable erudició de l’autor a mostrar un negatiu monument literari del mite Goethe.
*
Il·lustracions gentilesa d'Israel Clarà

4 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

No hi ha déus humans... Els humans estem sotmesos al pes i volum de la matèria.
El "déu" Goethe, com el "déu" Mann,
estan interferits per l'ego.
Tot i així, quins grans escriptors!

Israel Clarà ha dit...

No em puc estar de referir aquí aquella anècdota que una vegada Hölderlin va anar a visitar Hegel a Jena i, un cop a casa, va semblar que distingia un personatge a contrallum a la finestra del menjador. Hegel li va comentar que en aquell moment no el podia atendre a causa d'una visita i Hölderlin va marxar. Anys després, en una trobada amb Goethe, Hölderlin va advertir que aquest no li parlava. Va demanar a Hegel què passava a Goethe que no li dirigia la paraula i Hegel li va recordar l'escena d'anys enrere mentre li assegurava que Goethe es va sentit tan profundament ofès perquè no el saludés que no volia saber res d'ell. Höldelrin va argumentar que només havia vist una figura a contrallum i que no l'havia poguda distingir. I Hegel li va replicar que Goethe s'havia sentit molest no perquè no l'hagués vist, sinó perquè ja l'hauria d'haver reconegut tan sols per la seva ombra...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Ja se sap que no hi ha millor falca que la bastida amb idèntica fusta.

Manel Aljama ha dit...

Viag començar a llegir Goethe d'adolescent, és clar, "Les penes". Quan vaig descobrir Mann quasi m'havia oblidat de Goethe.
Estic d'acord amb el que s'ha dit: Quins grans escriptors afectats per l'ego!
Una abraçada