Mont-ral, 25-9-10
*
Tres mesos justos per Nadal i acabem d’encendre el primer foc a la llar. Ja enyorava aquesta carícia lateral de les brases a l’esquena quan em giro al sofà. Com que ha entrat mestral fort, al menjador teníem 18 graus, i era poc. Aquesta casa d’estiu no aïlla, encara que fa molts anys hi havíem passat hiverns durs, al temps de les bosses d’aigua calenta als llits i alguna estufa elèctrica i de butà. Ara no hi pujo en tot l’hivern. No tinc tanta predisposició al sacrifici.
L’ideal pels focs a terra és un escó. L’escó, si és alt, protegeix del vent d’escletxes a finestres, portes i balcons. Perquè allà on no hi ha calefacció, si t’escalfes les cames i la panxa se’t glacen el nas i les orelles. Primer hem cremat els poms d’espígol sec de l’estiu passat, per encendre amb les pinyes, que fan bona flama. Després les branques primes i, de fons, els troncs gruixuts, que mantenen el caliu. La cuina de les brases és tota una altra història afegida: des de l’aparell de ferro giratori per les torrades, passant per graelles i estris diversos fins a les patates, carxofes i moniatos a la cendra. I la pell de taronges al foc, olorosa.
Aquest caliu i aquesta cendra també són símbols perquè, com predeia Ventura Gassol, de La Selva del Camp a la seva Elegia Tardoral: “(...) sota de les cendres hi ha el caliu / que ha d’abrandar la Pàtria banda a banda” (...) Així sia pels que ens costa perdre del tot la fe malgrat els mítings.
*
Foto de V. Roca
*
Tres mesos justos per Nadal i acabem d’encendre el primer foc a la llar. Ja enyorava aquesta carícia lateral de les brases a l’esquena quan em giro al sofà. Com que ha entrat mestral fort, al menjador teníem 18 graus, i era poc. Aquesta casa d’estiu no aïlla, encara que fa molts anys hi havíem passat hiverns durs, al temps de les bosses d’aigua calenta als llits i alguna estufa elèctrica i de butà. Ara no hi pujo en tot l’hivern. No tinc tanta predisposició al sacrifici.
L’ideal pels focs a terra és un escó. L’escó, si és alt, protegeix del vent d’escletxes a finestres, portes i balcons. Perquè allà on no hi ha calefacció, si t’escalfes les cames i la panxa se’t glacen el nas i les orelles. Primer hem cremat els poms d’espígol sec de l’estiu passat, per encendre amb les pinyes, que fan bona flama. Després les branques primes i, de fons, els troncs gruixuts, que mantenen el caliu. La cuina de les brases és tota una altra història afegida: des de l’aparell de ferro giratori per les torrades, passant per graelles i estris diversos fins a les patates, carxofes i moniatos a la cendra. I la pell de taronges al foc, olorosa.
Aquest caliu i aquesta cendra també són símbols perquè, com predeia Ventura Gassol, de La Selva del Camp a la seva Elegia Tardoral: “(...) sota de les cendres hi ha el caliu / que ha d’abrandar la Pàtria banda a banda” (...) Així sia pels que ens costa perdre del tot la fe malgrat els mítings.
*
Foto de V. Roca
7 comentaris:
Un foc a terra molt maco. I esperem que sota les cendres resti el caliu. Una abraçada: Joan Josep
Quanta serenor aquest racó de la llar. I jo espero que sí, sota la cendra hi ha caliu que només espera que algú el bufi fort per que prengui de nou.
la brasa, protegim la brasa!
El foc té una màgia estranya. Pel que fa al fred 'de veritat' em passa com a tu, que ja em costa més d'entomar, però també m'agrada percebre en algun moment la sensació de 'passar-ne'.
La llar encesa és una imatge del foc que guardaven les vestals...
Vestals modernes som, guardem flama i cendra!
En tota activitat cal guardar uns principis cerimonials; també per encendre el foc.
Com diu Jesús, "la brasa, protegim la brasa!"
Publica un comentari a l'entrada