FINESTRA A L'INFINIT


*
Mont-ral, 10-9-10
*
Algú es pensaria que poc món es pot veure des de tan petita finestra, a 850 metres d’alçada. Però domina tota la Serra del Pou espessa de bosc i, al fons, el mar, el port amb els seus vaixells diminuts i part de la petroquímica: les fumeres indiquen la direcció del vent si és que els pagesos no la sabessin abans que ningú. Saviesa antiga.

Si cap a fora es pot veure en infinit, com se sol dir quan es fa una fotografia, finestra endins es veu l’universal. La casa és acollidora, pulcra, endreçada, de bona conversa antiga; antiga perquè els amos són morts i les habitacions són buides. S’hi havia treballat i estudiat amb profit. Jo hi havia après els noms de moltes plantes, en conversa distesa i amable. Ara l’hort s’ha perdut, els avellaners llangueixen i la finestra enyora les reflexions interiors vora la llar de foc en els vespres ametista de ponent.
*
Foto V. Roca

4 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

Aquestes cases antigues estan plenes de records i, encara que semblin mortes, estan plenes de vida. Ahir vaig estar a Falgars, era el 8 de setembre, i en llocs així, et carregues d'energia. Una abraçada: Joan Josep

Israel Clarà ha dit...

Estimada Olga, de vegades, a la vida, hi ha coincidències meravelloses... Ara obro el teu blog i m'adono que acabes el post d'avui amb la imatge d'un ponent ametista, com en un dels poemes que vaig escriure ahir i que t'he enviat... És curiós, com de vegades les sensibilitats es troben i coincideixen quasi en dia i hora... Molts petons!

Clidice ha dit...

M'agrada fotografiar finestres de dins estant, perquè impliquen vida dins la casa. De fora estant la cosa es torna melancòlica. És una finestra reeixida aquesta, però.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En el meu arxiu "finestres" en tinc moltes, de tots els viatges, finestres diverses, vistes des de dins o des de fora... La finestra és una imatge ben real i simbòlica al mateix temps...