PRETEXT - 2


*

Cerimònia d’apertura. L’apertura de la caixa de calendaris era solemne. Arribava dies abans de Nadal i per nosaltres ja era festa, i més en els primers temps obscurs de postguerra. Era una gran caixa de fusta, pesant, amb olor de pi, tinta i brea. El pare ens convocava tots al voltant, com en una aquarel·la de Larsson. Armat amb estenalles i martell procedia a obrir lentament la tapa, subjecta amb enormes claus. La fusta grinyolava i ell, expressament, retardava l’operació entre nyics-nyecs mentre ens impacientàvem. Tot entrava al guió. Quan finalment la tapa s’obria, ens abocàvem a mirar les imatges lluents i oloroses acabades d’imprimir que apareixien als nostres ulls. L’admiració era unànime i per a nosaltres, un esdeveniment. Acudien clients i gent diversa a demanar els grans calendaris, que després emmarcaven.

Vaig néixer el maig del 1936 i aquell any no hi havia calendari. Fins el 1940. Van ser temps difícils per a la gent de casa: administrar explosius en època de guerra exigia una responsabilitat que va costar la salut al meu avi Gustau. Jo era petita. La casa tremolava per les bombes a la Rambla i la mare em posava el dit a la boca perquè no la tanqués i em quedés sorda. Collia fulles de nap pels camps per poder menjar i em donava el pit mentre el meu pare, que era al front republicà, passava el tifus a l’hospital de Manresa. A casa hi va haver un hermetisme absolut sobre els fets de guerra i, quan els vaig voler conèixer en profunditat, ells ja no hi eren per explicar-m’ho.

El calendari que mostro no recordo en quina paret devia penjar, però era el més familiar: sempre el tenia davant dels ulls, com una peça més de la casa, com un senyal d’identitat. Com un record de l’avi i del sol que entrava per la finestra des d’on es veia el mar dels hiverns més freds.
*
*
Pintura de Adelardo Covarsi-1924- Fundación UEE.

5 comentaris:

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Quants sentiments i records dipositem en els objectes... quanta història. I llavors no som conscients de com trobarem a faltar tantes coses, per dures que hagin estat les circumstàncies. Bé, això darrer ho imagino perquè la meva infància no va ser gens dura, però pel que sentia explicar a la meva àvia (encara viu però no pot parlar i m'he quedat amb moltes preguntes, com tu)em donava aquesta sensació. Per cert, jo també vaig néixer al maig.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Amb l'emoció he oblidat afegir que m'ha encantat el post, em fascinen aquests de relats de vivències i de records.

Olga Xirinacs ha dit...

Gràcies per compartir lectura, Sílvia. Ja n'escriuré algun més, perquè aquell despatx donava per moltes històries.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Alguns dels millors records de la nostra infantesa tenen el suport d’objectes, i sovint és gràcies a ells que hi associem la resta de les vivències.
Un dels que perduren en la meva memòria és aquell missal de la mare que al llarg de molts anys va ser l’únic llibre que van tenir a casa.

Arare ha dit...

Tens el do de fer-nos desitjar que arribi demà per tornar a llegir-te.

i quan no podem venir a llegir-te perquè no hi ha temps material d'entrar a tots eels blogs que tenim enllaçats, el plaer s'acumula per l'endemà :)

Bon cap de setmana!!