HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS


*
L’antic capità de cavalleria Horatius Pedersen estava capficat, ja feia temps que ens n’adonàvem. Per això sempre que sortíem plegats preníem el nostre llamàntol Ostixec, que sabia resoldre situacions impensades.

Vam pujar a la barca panoràmica que fa excursions per la costa. Pedersen portava una bossa amb regnes i brida, però d’ell no ens estranyava res. Admiràvem el fons marí, enterbolit pels plàstics i el petroli, quan de sobte es va veure una extensa ombra fosca alhora que Horatius Pedersen es tirava a l’aigua exclamant: “¡Aquest!”. Havia passat un rap enorme i ell l’intentava cavalcar, per cert amb poc èxit, perquè la pell del rap és llefiscosa; però l’home persistia, agafat a les aletes espinoses. El personal va tirar el salvavides, però Pedersen anava evolucionant amb el rap, el vèiem pel vidre inferior.

Fins que hi vam fer anar Ostixec, a veure què podia fer. Aquest va emmordassar el rap per la cua, fent-lo retrocedir cap a babord. El rap ja es debatia, però era massa ample per girar-s’hi, i el llamàntol mossegava, de manera que es va quedar quiet, amb el capità arrapat a una aleta. Un mariner va tirar una corda per lligar el capità i pujar-lo a bord, mentre Ostixec s’agafava al salvavides. El capità Pedersen, aïrat, anava dient: “Havia de dominar aquella bocassa i posar-li una brida. Mai cap cavall ha tingut una boca tan gran.”

Del rap en vam fer una sopa excel·lent i la resta en cassola amb romesco; n’hi va haver per uns quants dies. Ostixec se’n va cruspir bona ració, i el capità ara el prenem a cada sortida marítima.
*
*
*
Petit collage d'OX.

3 comentaris:

poesiaula ha dit...

Tens molta sort, Olga. En tenir tan a prop el mar, pots viure i explicar-nos aquestes aventures amb una immersió que, en llegir-les, se'ns omple la gola de salabror. Diuen les males llengües que te les inventes; l'Ostixec i uns quants més, sabem que les expliques tal qual.
Enhorabona.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Pocs llamàntols hi ha al món com l’Ostixeic. Potser que les seves qualitats vinguin de la barreja de cristians i moros, com es pot deduir pel seu nom: osti, que deriva d’hòstia, i xeix, que era com es cridaven entre ells els àrabs establerts en aquestes terres.

Clidice ha dit...

ja esteu ben distrets ja amb aquesta penya d'amics. És clar que algú com en Pedersen cal dur-lo sempre al costat (anava a dir al damunt, però només de figurar-me'l amb la sella i la brida, m'ha agafat un cert cruiximent a la ronyonada). Entre Pedersen i Ostixec, qui necessita que la distreguin?

Moltes gràcies Olga :)