PRETEXT - 1



*

Amb el pretext dels magnífics calendaris de Unión Española de Explosivos, revisito la meva infantesa i joventut i responc a una amable comentarista del blog. Com a ella, ni els petards ni la caça m’han agradat mai, però hi va haver anys que no en tenia consciència, i veureu per què.

Primer el meu avi, des de jove, i després el meu pare fins a la jubilació, havien estat delegats de “Unión Española de Explosivos” a la província de Tarragona. El despatx era a casa mateix, en un pis gran que comunicava amb el nostre, costat per costat, i s’hi podia accedir (i espiar) per una porta batent. En aquesta porta, folrada de gutaperxa, hi havia un vidre ovalat i esmerilat amb les inicials GX (Gustau Xirinacs) gravades. Hi tenien llibreries amb l’”Enciclopedia Espasa”, llibres d’art dels museus del món, la Geografia de Carreras Candi, volums diversos d’història i de literatura en general. Una gran butaca pels clients i un despatx contigu per l’administratiu. El pis era de l’avi però l’havia llogat a la “Compañía”. Quan plegaven de la feina, era el meu domini i després el dels meus germans. El gran armari on cabíem estirats; el moble premsa, amb dues boles de metall polides on es premien, a força de braços, llibres de comptabilitat amb papers de còpia humits i escrits amb llapis tinta; l'habitació dels arxius, on ens amagàvem; l'olor d'ametlles de la pega blanca; l'arca amb disfresses; l'escala de cargol que comunicava amb el pis de sobre. la sala del billar, al final del pis. Un regne.

Hi havia els calendaris emmarcats. No tots, però els que hi eren van viure dins dels meus ulls, tan familiars com els llibres o les cadires: n’havia interioritzat les imatges. A la casa de Rubí, on passàvem els estius, hi tenien aquest parell de Julio Romero de Torres. Un era a la meva habitació: aquells ulls que em miraven fixament em feien por. Encara me’n fan. Vaig demanar que el traguessin. I és que Julio Romero de Torres no va pintar, almenys pels Explosius, figures purament decoratives, com feien altres pintors. Les seves tenen una intenció, una càrrega de fons, sovint sinistra. El somriure de les dones sembla condicionat a un determini interior, a un doble sentit, i és això el que les fa dramàtiques.
*
*
*
Julio Romero de Torres. 1925
Julio Romero de Torres. 1924
Fundación Unión Española de Explosivos.

9 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

sigui com sigui, caledaris art

Teresa ha dit...

L'any passat vam visitar Còrdova, i vam veure el museu de Romero de Torres. Torres és un pintor més interessant del que sembla a primera vista. Va treballar molt el simbolisme. Per això els seus quadres dieun més del que sembla que diuen.

Clidice ha dit...

m'ha fet gràcia com descrius la vida d'infant al despatx. Amb el meu germà sempre ens esmunyíem al despatx del pare quan aquest no hi era, era tot un món misteriós i fantàstic :) No conec prou l'obra d'aquest autor, però si que n'és una mica d'inquietant.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

És ben cert que veure aquestes dues dones fa basarda, amb els ulls de boja que mostren i armades com van.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

M'ha alegrat molt veure aquest post. Perquè suposo que "l'amable comentarista del blog" sóc jo. Tanmateix, encara que fes referència a algú altre que també hagués comentat que no li agraden els petards, m'alegra igual que l'hagis escrit. Em fascinen aquest relats de memòria i nostàlgia. Espero que n'hi hagin més (l'1 ho fa pensar).

A mi també em fan por els ulls de la dona del calendari, no sé com podies dormir.

Arare ha dit...

Julio Romero de Torres pintó a la mujer morena...
Jo també recordo aquesta dona, la musa de JRdT, amb càntirs a la cintura, o agafant´se un mantón de manila amb la mà o ventant-se...

de menuts qualsevol despatx, habitació de mals endreços, taller... és tot un món!

M'ha agradat molt, aquest post!

Mon ha dit...

El meu pare va tenir un taller on feien marcs per quadres, recordo que haver vist aquestes làmines dels calendaris de la Unión Española de Explosivos.

Olga Xirinacs ha dit...

Sí que eres tu, Sílvia, i m'has donat el pretext.
Entre tots veig que anem recuperant la infantesa que encara portem dins, sinó, malament la recordaríem. I això que dius, Mon, dels quadres, n'hi havia a moltes cases, despatxos, etc. Ara els venen els antiquaris. Ai, Julio Romero de Torres...

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Moltes gràcies Olga, m'afalaga molt haver-te donat el pretext.