DESPESA INÚTIL


*
¡ Cinc ! Cinc persones es necessiten per netejar l'oca de la basseta del Passeig de les Palmeres.
¡Oh meravella d'eficiència, oh estalvi de despesa pública! Cinc persones fan el que pot fer una de sola, i encara de la manera més impensable.
Perquè aquesta figura la sol netejar un sol treballador quan buiden la bassa, que és un cop la setmana. O bé, com he vist altres vegades, posar un tauló des de la vora a la figura.
Ara no, ara aquesta gent ha fet filigranes, s'han remullat, s'han contorsionat per poder-hi arribar i, naturalment, els racons no els han pogut fer.
A vegades saltava un noi magribí que per prpòpia iniciativa netejava l'oca. Un voluntari amant de la ciutat i de la neteja, es veu. Ara, cinc persones no poden fer el mateix.
¿Qui és el cervellet que els ha manat?
És clar que si són del Servei Municipal d'Ocupació, com m'han dit, no cinc, sinó cent persones podrien netejar l'oca. Però, ¿voleu dir que no es podrien repartir per altres llocs, aquesta bona gent? ¡TARRAGONA ÉS GRAN!
*
*
*
Foto: O. X.

3 comentaris:

Israel Clarà (La figa del Papiol) ha dit...

El que m'imagino, estimada Olga, és que un d'ells caigui de cap a dintre la bassa i tu hagis de fer-lo pujar a casa teva per a preparar-li un bon poniol calent i reconfortant. Ahir a Badalona també en vam veure una d'aquestes surrealistes. No entenc en mans de qui estem. I si això ja passa en l'àmbit municipal, imagina't pel que fa a l'àmbit estatal com deu anar la cosa... ¡Que proliferin les oques i les gallinàcies espanyoles! Petons.

M VICTORIA GIRONES PUÑET ha dit...

La veritat és que trobo una abrabritat també és que canviin cada dia l'aigua...

Israel Clarà (La figa del Papiol) ha dit...

I un sonet humorístic (no massa llarg) per a riure una miqueta...

EL SONETO NOCTURNO

Me despierto en la noche y me reclama
un soneto que surge de repente.
Sé que muchos me han dicho, sabiamente,
que me lleve un bolígrafo a la cama.

Y un trozo de papel, para que el drama
no sea retener, allí en la mente,
quizá el mejor soneto que uno invente
y se le trabe luego si declama

en voz alta los versos como un niño.
Se escucha en la mesilla, como un guiño,
la lámpara que funde las bombillas

y el poeta renuncia ya al soneto
porque se le ha olvidado por completo
al ponerse al revés las zapatillas.