*
"De ploure prou plou, però plou poc", fa la dita. És el que passa a Tarragona tantes vegades: quatre gotes fines que no mullen ni una rajola i s'eixuguen.
Quan plou escric millor. És una catarsi: em purifico, m'afino, flueixen les paraules, l'aigua les transporta.
Amb la pluja de paraules he arribat a la mítica pàgina 150 de la meva novel·la. Ara he de portar el protagonista a la seva última aventura, sigui viu o mort, cosa que jo sé però no puc revelar.
No serà, jugant amb la paraula, cap revelació. No serà la típica "la novel·la tan esperada", que solen dir dels seus amics els periodistes a sou. Problema de comunicació: la nostra pluja fina no arriba al riu ni al mar de la publicitat.
Els Senadors de Tarragona, reunits dissabte passat a la Casa Canals, reflexionàvem sota una pluja d'idees, precisament. Una de les idees, llargament desitjada, és la comunicació: fer 'saber' que Tarragona existeix no només com a monument, sinó viva, amb els seus creadors artistes, amb escoles, trens, universitat i cuina. Però, tret de la ciutat estricta, no arribem més enllà. O els periodistes no traspassen el cercle on no plou mai.
M'agradaria que avui plogués, perquè ho ha fet al Baix Camp, però aquí el sol ja s'insinua. Cal paciència. Molta.
*
*
*
Amenaça. Fotografia d'O. X. (Aquell dia tampoc va ploure, malgrat l'amenaça).
1 comentari:
costa donar a conèixer tota la tasca que s'està fent. A les terres de l'Ebre coneixem perfectament aquesta sensació.
Publica un comentari a l'entrada