LA NÚVIA - 3


*
Continuació.
*
Lolin veu entrar la noia pàl·lida al bar, que es busca les monedes i escura la butxaca estreta del pantalon, en compta quatre de vint i un de deu per demanar un tallat.
- És un euro-, li diu la mestressa.
La noia llavors demana un cafè i la mestressa fa un gest a Lolin com volent dir: misèria i companyia. La noia es trira els cabells enrere i es concentra en el cafè. Lolin l'espera a la sortida.
- No tens calers, ¿eh? ¿Has fugit de casa? *
La noia no respon, però tampoc es mou. És un bloc de pedra. Lolin ja es pensa que no li explicarà la seva vida a cop calent, però hi torna:
- ¿On vius? ¿Ets d'aquí?
- M'han fet fora; estic prenyada.
- Ja, i el tio ha pirat.
- No és del tio. És del pare.
La noia enraona amb els ulls perduts enllà, sense expressió.
- ¿I què penses fer?
- No ho sé.
Ja s'allunya i Lolin no sap si cridar-la o no, però ha de tornar a la parada, pel nen. Una altra dona sola, i el més estrany és que no li ha demanat calers; això li fa pensar que podria ser veritat. Misèries, cada dia més misèries, pensa, mentre dóna el biberó al nen i Rosi marxa. La tarda s'ha ennuvolat. Carregarà aviat la furgoneta, i a casa falta gent.
La noia pàl·lida torna a ser allà i Lolin té un ensurt, però l'altra només mira les tovalloles, abstreta, com si no la veiés. Deu tenir fred i les tovalloles paren l'aire, grans com llençols, gruixudes, alegres.
- Té, pren-les-. Lolin allarga a la noia la capsa amb tres tovalloles estampades a joc, la que s'ha mirat primer. La noia no fa cap gest, com si no l'hagués sentida, però la mira amb els ulls grossos, fixament.
_ M'havia de casar...-, diu per fi amb la veu trencada.
- Pren-les i marxa, que ja en tinc prou, de misèries, jo.
La noia agafa la capsa, l'obre i s'eixuga les llàgrimes amb la tovallola més petita. Fa olor de lavanda i la té una estona posada a la cara, sobre els ulls, com una carícia, mentre comença a ploure fort.
*
Final del conte.
*
* Nota per a puristes i puretes: tinc el costum, que mantindré, de posar signes d'interrogació i admiració també a l'inici de les frases. En facilita la comprensió.
*
*
*
El futur. Collage d'O. X.

2 comentaris:

Israel Clarà ha dit...

Fantàstic i contorbador el teu conte, amiga Olga. Contes com aquest ens els ofereixes de tant en tant en el teu blog i ens permets compartir així una mica de la teva més alta literatura. De mica en mica, entre tots anem confegint aquesta gran xarxa de la bellesa escrita. Un petó ben fort.

Teresa ha dit...

El principi i el final del conte són oberts. Així són també els episodis de la vida humana: retalls en la història global...
Preciós.