23-6-11
*
Em dic Serena i et porto flors, perquè tenies vuit anys i els teus pares t'han matat d'un cop al cap; també sé que t'han maltractat molt durant els pocs anys que t'han deixat viure. Quina por devies passar, quin mal i quantes llàgrimes, ¿oi, nineta? Veig els teus ulls grans i brillants que em miren des de la innocència. ¿Saps? Podríem haver jugat; jo t'hauria portat a passeig, a gronxar-te al parc; potser ens hauríem comprat un gelat de iogurt d'aquells que hi posen tantes cosetes per sobre i te'ls menges amb cullereta llarga. T'hauria explicat algun conte de fades, o potser d'esquirols que viuen als arbres. Però et feia mal un braç; més endavant una cama; i el canell, perquè t'estiraven de males maneres. Tenien el cosset menut ple de blaus, pels cops. ¿Què feies quan et pegaven? ¿T'amagaves? ¿Ploraves?
¿T'havien fet algun petó o una abraçada abans d'anar a dormir? ¿Somiaves àngels o el teu àngel mai et va consolar? No, el teu àngel t'havia oblidat. ¿Tenies vestits bonics? Has patit molt, petita, i per això et porto roses blanques per curar la teva pell tendra. I grogues perquè les oloris, mira, són precioses, totes per a tu. Podríem prendre xocolata desfeta, i demà coca de Sant Joan, i tu posaries el ditet dins de la crema, per llepar-lo. Però ets morta, i tinc llàgrimes, petonets i flors per a tu, ¿que em sents, bonica?
*
Collage d'OX sobre un model de costura infantil.
11 comentaris:
És trist, tristíssim i incomprensible.
No he arribat fins al final. Se m'ha remogut tot, malgrat que he trobat bellesa en les paraules.
Potser un altre dia...
Un fet molt trist, tot i que ja l'havia sentit, he sentit un calfred...Jo quan sento parlar de l'estimació dels pares per la veu de la sang, penso que hi ha persones que no en deuen tenir...afegeixo unes quantes flors silvestres al teu ram.
Petons,
M. Roser
La maldat sempre és incomprensible però quan s'exerceix contra xiquets encara més.
Salut.
Malauradament sovint ens ensopeguem amb un nou cas d'aquests, quan ja és massa tard, generalment.
Hi ha coses que no tenen perdó de Déu. No arribo a comprendre mai com es pot fer mal a una criatura.
Ah, sí, et sento... Sento com em fas petons, Serena, com m'abraces. És la primera vegada que m'abracen, que em diuen coses boniques. Això deu ser el cel, oi?
Els maltractaments a persones, especialment a dones i a infants, és una constants en la nostra societat en massa espectes massa embrutida.
ufff, Olga, què podem dir?
però, sobre tot, què podem fer?
La infantesa, qe sol ser l'època més feliç de la vida, convertida en un infern...
No pot ser més eloqüent i dur. Amb permís, poso un enllaç al meu bloc perquè crec que aquest text paga la pena que es difongui i que convidi a reflexionar cap on anem tots plegats...
Publica un comentari a l'entrada