ESPERNALLAC



15-6-11

*

Les dues pàgines senceres de lletra atapeïda que el savi Coromines dedica a l'estudi de la paraula espernallac ens han d'infondre respecte i temor. ¿Com pot ser que miserables afeccionats com jo pretenguem conèixer el nom de les nostres plantes? Perquè sembla que la "Santolina chamaecyparissus" no és gaire estesa fora dels nostres indrets. Aquests dies previs a ple estiu, l'espernallac creix i s'escampa amb tota la força solar, reflecteix el daurat a la terra aspra de camps i pedregars i ens regala les seves propietats guaridores, bé utilitzat com a camamilla, bé com a poderós desinfectant, i també, diuen, com a estimulant pels que pateixen aquella estranya malenconia dita "spleen", o melsa trista i, al contrari, per 'rebaixar les sangs', que deien uns antics porters de casa quan n'anaven a collir sacs per l'any.

A causa de tan bons efectes, Coromines viatja al cèltic, als llenguatges bàltics i centreuropeus, al francès, per tornar a casa i concloure: "Podem suposar, doncs, que els nostres vells guaridors i herbolaris vagin dir en llatí *SPLENALIS=splenicus, spleneticus, i que les plantes usades amb tal fi curatiu es diguessin en plural neutre *SPLENALIA: d'ací la gent vulgar feia *sprenalla>espernalla, en normals canvis per dissimilació i transposició, i ja tindríem la fórmula de Bofarull i Bartrina (esparnalla). D'altres usarien aquell "SPLENICUS" del metge Theodorus Priscianus, del s. IV d.C. i, coexistint les dues denominacions es combinarien en "espernall-ac."

Marededéusenyor, que deia en Higgins; ¿com m'atreviré a posar posts vegetals aquest estiu a Mont-ral, si el Coromines el tinc a casa?

*

Foto d'OX a Mont-ral.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

M'encanta el conjunt de les seves flors, desconeixia totes aquestes propietats i també l'origen de la paraula, mercès per la informació!!!

Quan no en sabia el nom els deia 'margarides sense fulles blanques'.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Profusa descripció d'aquesta planta amb tantes propietats. Quan se'n sap...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

I dius que l'espernallac cura la melanconia? És bo saber-ho...

Clidice ha dit...

Sense cap dubte, juntament amb el timó (farigola), la meva planta preferida, amb la seva olor d'olives farcides d'anxova, només s'ensuma ja dóna alegria :) A Montserrat n'hi ha en alguns racons triats, cap els pallers de pedra, també hi ha el barranc del clot de la sajolida, aquesta per les olives, i ara comença el millor temps per anar amunt i avall amb els narius prests :)

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Conec força bé aquesta planta, abans la gent, aprofitava les propietats naturals de les plantes per curar els mals del cos i de vegades de l'ànima...
Com a anècdota, abans, quan algú estava melancòlic o era de mena enyoradís, el feien anar a tirar pedretes al riu!!!
Petons,
M. Roser