EL TEMPS RESCATAT



6-6-11

*

En la calma de mig matí de diumenge llegeixo poemes d'Eugénio Andrade, portugués (1923-2005). Un plaer que omple el cos fins al moll dels ossos, és a dir, total. Algú, des d'un blog, retreu la pressa; no s'ha de córrer tant ni fer córrer per a tot, cal donar repòs. Hi estic d'acord. Les màquines ens estalvien temps i escurcen distàncies. Ara bé, aquest temps rescatat, ¿el fem servir potser per llegir poesia?


Com que la resposta ja la sé, torno al poema d'Andrade. M'hi he trobat de dues maneres, com en un mirall de dues cares. Una podria ser considerant l'obra que he escrit fins ara. L'altra, un diàleg sempre desitjat però mantingut en la distància.


El poema és el n. 21 del llibre "Materia solar" i no porta títol.


*

"Ahora son ellas las que tienen tu rostro,/ las palabras, / y no sólo el rostro: / el sexo y la trémula alegría / que fue siempre el sentirlo despierto. / Sin palabras ya no somos nada; / están ahora de perfil, fíjate / cómo reflejan lo de juvenil / hubo siempre en ti, la misma sonrisa / sólo que un poco menos fatigada / y el andar menos lento."


*

Sense paraules ja no som res, diu el poeta. Certíssim. Per als que hem escrit i per als que hem estimat. Les paraules porten la nostra cara. I quin somriure juvenil que hi havia a les pàgines i als gestos. El somriure potser és el mateix però més cansat, i el pas, ara, més lent.

*

Traducció: Ángel Campos. Collage d'OX sobre foto de Inés Sastre

5 comentaris:

El porquet ha dit...

Bon diumenge poètic. Sempre és bo trobar refugi en paraules, pròpies o alienes.

Montse ha dit...

Sense paraules ja no som res.

Estic d'acord. I amb el llenguatge estructurem el pensament.

I val la pena estructurar-lo a poc a poc... sense presses.

I morir-se, quan toqui, amb la satisfacció de no haver xerrat massa ni massa poc. AAmb la satisfacció d'haver posat nom a les coses boniques i a les lletges, que també tenen nom.

I (ara m'he perdut, però tu ja m'entens)

Avui, el meu mar, també posa nom als sentiments. Està quiet, reposat, blau, transparent!!!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Conec Andrade... I llegir poesia dóna tant que sembla mentida que no ho vulgui fer tothom.

Joan ha dit...

El repòs que dona la distància ens permet omplir les paraules una mica més. I gaudir-ne a poc a poc.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Em sembla que el temps que ens deixen lliure els estris moderns no l'aprofitem gaire per culturitzar-nos...
I, és clar, sense les paraules no som res i és igual que ara siguin més tremoloses i el somriure més cansat, si continuem estimant!!!
Una abraçada,
M. Roser