VIDA PRIVADA


*
Com podeu apreciar, sant Josep era de bona presència i tenia un fill tan boniquet com ell. S’avenien molt, tant, que el noi va passar trenta anys de la seva curta vida al costat dels seus pares, treballant a la fusteria de la casa. Mai no s’han tingut en compte aquests trenta anys de vida familiar, i per a mi són molt importants, perquè aquesta dedicació de Jesús a la vida privada i a l’ofici dóna valor a la feina anònima de tantes i tantes persones i dignifica la feina del dia a dia: la rutina, que és bona perquè és el camí conegut i recorregut sovint. Del francès “route, routine”, camí, caminet.

Hem tret el nostre sant Josep de la llibreria per retratar-lo i presentar-lo als amics blogaires. Ve de la casa dels meus sogres. El meu sogre era fuster i, per un accident de treball, va perdre dos dits. Els mateixos que també accidentalment li falten al nostre Josep amb el nen. Ara ens guarda els llibres i a nosaltres mateixos, que el saludem en passar i a vegades vestim amb adorns segons el temps. Aneu a saber quantes pregàries ha rebut amb els anys, i quantes confidències ... Felicitats a Joseps i Josefines. Que ell us encomani el gust per la feina artesana i tranquil·la.
*
*
*
Foto V. Roca.

5 comentaris:

Agnès S. ha dit...

Sempre m'he fet un embolic amb el tema, al nou testament crec recordar que deia que va ser pastor. I a l'avangeli segons Saramago, va tenir una vida molt intensa...
Gràcies per compartir la imatge i aquesta bonica història del Sant.

Saps? Jo (que sóc atea i anticlerical) a vegades penso que aquestes imatges mereixen respecte, no pel que representen, si no per les paraules, i tantes pregaries que han rebut de persones amb fe i esperança.

Olga Xirinacs ha dit...

Agnès, no es tracta de ser creient o no. És que Occident viu en una cultura cristiana, així com l'Islam viu en la seva cultura i no en la nostra ni nosaltres en la seva.

De manera que per poder interpretar des del quadre d'un museu fins qualsevol exclamació de cada dia, per exemple "això és un calvari", cal saber d'on prové.

Llegir la Bíblia és un exercici saludable culturalment parlant. Altra cosa és creure-hi. Des de l'Edat de Pedra que el Poble de Déu està en guerra: israelites contra cananeus (després palestins), i per això aquesta lluita no s'acabarà mai.

Cal comprendre, o s'és analfabet cultural, cosa que no desitjo per a ningú.

Clidice ha dit...

vaja! no recordava que Jesús ja era un exemple d'aquest jovent que no te'l treus de casa ni a fum de sabatots! 30 anys visquent dels pares! i en aquells temps devia ser MOLT de temps!

Joan Josep Tamburini ha dit...

És curiós. Tots els fusters que conec els hi falta un o més dits...
Els exègetas diuen que Josep era una barreja de fuster, manyà i paleta. Tallaba fusta per fer vigues, arades, rodes de carro i feia pedaços a les cases. Però el que és importants és que es tracta d'una figura entranyable. Vaig veure a la biblioteca un llibre sobre San Josep, gros com el llistat de la telefònica. Molta imaginació debia tenir l'autor. A l'evangeli surt al començament i no diu res. Quan Jesús els fa l'entremeliadura a Jerusalem, és la seva mare la que parla.
Josep és el model de l'home fosc, que ningú té en comte. Però l'evangeli diu: "era un home bo". Fosc y bo com tantes persones e la vida. M'imagino que es quedaria perplexa davant d'aquell fill quel devia desconcertar molts cops. Com ens segueix desconcertant ara a nosaltres.
Una abraçada: Joan Josep

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La nostra cultura és, en bona part, d'arrel cristiana, cosa que es nota en algunes de les frases que emprem en la nostra forma de parlar. I en la forma de ser.
Sant Josep, per humil, és un sant popular, i els que així ens anomenem celebrem l'onomàstica amb una certa joia, acompanyats pels amics i parents que ens feliciten la festa.
Gràcies a tots per recordar-vos de mi, sobre tot a qui a força de ser previsora i artista em va fer arribar el seu preciós regal uns dies abans.