*
Diumenge, tot dinant, parlàvem de la mort. De la meva. Ja sabeu, per la saviesa popular i evangèlica, que s’ha d’estar preparat perquè la mort ve com un enemic, quan menys l’esperes. I per això ja fa molts anys que em vaig fer imprimir els recordatoris, poema i gravat, deixant l’espai per data i familiars. “¿Quants me’n faig?”, vaig preguntar a l’impressor, amic meu. “Se’n solen fer 300, però com que ets tu, fes-te’n 500”, em va aconsellar. I així va ser. Són al fons d’un armari.
En un dels primers posts d’aquest blog em vaig oferir a escriure poemes mortuoris gratuïtament a qui me’ls demanés. Per ara no ha respost ningú, deu ser perquè com que tots sou poetes, ja us feu el vostre. Diumenge, doncs, entre el fuet, la crema d’espinacs i els picantons amb cigrons fregits vam riure força perquè vaig dir que potser els recordatoris ja deuen estar rosegats pel peixet de plata, i així semblarà que el paper tingui barbes. Comentant més tard aquesta possibilitat amb l’editor Israel Clarà, d’Òmicron, em va proposar fer-me’n ell una reimpressió si tan fotuts estaven, i que me’ls deixaria bé de preu, que no patís per això, ni els meus hereus tampoc.
*
En un dels primers posts d’aquest blog em vaig oferir a escriure poemes mortuoris gratuïtament a qui me’ls demanés. Per ara no ha respost ningú, deu ser perquè com que tots sou poetes, ja us feu el vostre. Diumenge, doncs, entre el fuet, la crema d’espinacs i els picantons amb cigrons fregits vam riure força perquè vaig dir que potser els recordatoris ja deuen estar rosegats pel peixet de plata, i així semblarà que el paper tingui barbes. Comentant més tard aquesta possibilitat amb l’editor Israel Clarà, d’Òmicron, em va proposar fer-me’n ell una reimpressió si tan fotuts estaven, i que me’ls deixaria bé de preu, que no patís per això, ni els meus hereus tampoc.
*
*
*
Collage d'OX
8 comentaris:
Ostres Olga!
Ets boníssima!!!
Tinc una tieta que va cumplir 85 anys, fa més de 20 que de tant en tant se li passa pel cap de parlar amb cada un dels nebots (no te fills),i per separat, ens demana que li fem el favor d'encarregar-nos que el dia que es mori no es donarà cap tipus de recordatori.
Jo, com tots els altres li havia promès que ja me'n cuidaria que es faria com ella volia.
Un dia parlant amb els altres, ens vam fer un tip de riure, doncs a tots, per separat ens havia otorgat aquesta responsabilitat. Ara que ho sabem, fem conya quan estem tots junts, i li diem que potser si que en farem un de recordatori, però molt sensillet...per fer-la enfadar.
Olga, jo m'apunto amb molt de gust a inaugurar els teus poemes mortuoris. Si no t'ho he demanat fins ara era perquè pensava que hi hauria una gran demanda.
Només et demano que sigui senzill. Serà un gran honor!
És que no som massa de la cultura de la mort. Com és allò que digué Woody Allen: no és que tinga por a la mort, és que no m'agradaria hi ser quan ella vinguera. Doncs això.
SALUT i Teerra
Germana Mort, deia sant Francesc d'Assís. No la temia: l'estimava com estimava la Vida. Neixem amb ella, ens porta de la mà. Eros i Thànatos són amb nosaltres tothora, abans i després. O almenys així ho visc.
Jo te'l demanaria el recordatori no pas per a mi, sinó per una altra persona, però falta que jo visqui més!
Em sembla un costum molt saludable tenir present la pròpia mort. Això dels poemes ja és més a gustos. Pel que a mi fa, prefereixo un xeflis amb pa amb tomàquet i cervesa a la meva "salut". O seria a la meva memòria? :)
Com diuen, res hi ha de tan insegur com l'hora de la mort ni res tan segur com que morim. És clar que la primera afirmació no val per als suïcides.
Sobre poemes i músiques, a la funerària, avui tanatori, et treuen el mostruari convencional, tot està informatitzat com toca. Jo crec que avui, pel que fa a textos possibles, guanya en la tria Martí i Pol, no sé si a la família li paguen alguna cosa per la utlització dels seus poemes amb aquesta finalitat. Fa anys era habitual Verdaguer i també Maragall, amb fragments del Cant Espiritual, i fins i tot el text del Parenostre.
Pel que fa a música, em sap greu identificar-ne alguna amb aquest comiar darrer, però sembla, per la meva experiència, que a Barcelona domina la cosa 'La vall del riu vermell' i l'inevitable adagio d'Albinoni. Tot això també va a modes.
Els recordatoris, com les cerimònies que els acullen, mostren els canvis en els costums, en tinc d'antics que són molt artístics, ben editats, amb relleus. Els de postguerra, com els dels meus avis, són senzills, pero acostumen a portar una petita fotografia, cosa que em sembla molt bé.
Avui són molt senzills, austers, com volent dir que 'quan menys en parlem, millor'.
Els meus pares i avis guardaven molts recordatoris, no sé que n'acabaré fent, en tenim grans capses, de vegades les repassaven i parlaven dels records lligats al difunts, hi ha recordatoris que ja fa molts anys que ningú no sap ben bé de qui són. També guardaven esqueles del diari retallades.
Amb els anys acceptes tot això de forma natural, molt diferent de com ho fas de jove. La vida -i la mort- són sàvies.
ES MOLT EMOCIONANT EL VIDEO DE LA PEÇA DE BACH.
ES BELLESA...
gràcies
JO SOC AQUEST:
http://pinturesraven.blogspot.com
Publica un comentari a l'entrada