A LES POSTRES

Que em perdonin els visitants, però no sé què ha passat que avui el post es nega a sortir de la manera habitual. No en sé més.
*



Continuant el tema encetat ahir, el complemento dient que als anys 80 i 90 hi va haver un moviment que procedia principalment d’Alemanya i Suïssa, però també de Nord-Amèrica, i que afrontava el tema de la mort amb serenes reflexions. La principal impulsora va ser la doctora Kübler-Ross, tanatòloga suïssa resident als Estats Units. Diverses institucions van tractar el tema, també amb filmacions de voluntaris que explicaven les seves preparacions. Un llibre interessantíssim, “Palabras sobre el morir” (Destino-Áncora y Delfín, 1990), és digne de ser comentat per la nostra amiga Helena Bonals als seus Anticànons. Part de l’explicació de contraportada diu: “Peter Noll –eminent professor de Dret Penal a la Universitat de Zuric, membre del Tribunal de Cassació del Cantó-, descobreix que té càncer.(...) Durant els mesos que s’allarga la seva malaltia, dicta diàriament les seves reflexions sobre el morir i sobre la mort, sobre el món i sobre ell mateix.(...) “Palabras sobre el morir” se’ns revela, en suma, com l’excepcional testimoni d’un home lúcid, on lucidesa no equival a seriositat o a tristesa, sinó a una conscient, animosa i esperançada actitud vital.” El llibre conté també l’oració fúnebre composta per Max Frisch.

Sé que és difícil mantenir debats d’aquesta qualitat i temàtica entre nosaltres. Els caràcters mediterranis i els germànics són completament oposats. Com que és així, acabo dient que la música triada per al meu funeral voldria que fos “Vine, dolça mort”, de J. S. Bach (BWV 478). Es troba en MP3 a la xarxa, interpretada per Lluís Claret al violoncel, i tant lletra com música són d’una gran dolcesa. També existeix cantada per dues veus i n’hi ha una versió coral.

5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

la tecnologia sovint se'ns revolta!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La cançó que has escollit transmet serenitat, cosa que ens farà falta davant del darrer pas, on no s’hi valdrà a fer el ridícul després de tota una vida plantejada de forma metòdica, activa, creativa i lluïda.
Pel meu costat, he demanat que al tanatori m’acompanyi un grup musical que interpreti alguns blues. Posteriorment a la cremació del meu cos, les persones que ens facin costat podran assaborir uns canapès i una copa de cava.

Clidice ha dit...

una música preciosa :)

Arare ha dit...

veig que els bons també us heu de barallar amb la informàtica, hehehe... i és que això no respecta edat ni condició!

La música jo no la sento, potser perquè sóc al cole i m'he connectat amb "l'ordinadoret"... dec tenir l'altaveu desactivat o qualsevol altra tonterieta.

Bon dimecres! ara no tinc temps de llegir tot el que em queda per posar-me al dia, però ho faré al vespre.

Manel Aljama ha dit...

Diuen que la vida és un camí i no pas una finalitat, però també, vida i mort poden ser dos pols oposats del mateix trajecte.



PS: El text t'ha sortir com si fos un enllaç. En l'editor del blog en tens 2 pestanyes, una en "xino" (HTML) i l'altre, més o menys com vols que sorti.

Quan et passa això, el més ràpid és, "tallar" tot el text, enganxar-lo en el bloc de notes, i tornar-lo a tallar i enganxar en el bloc. Haurem perdut totes les marques HTML i el text estarà net.