AMARRES


*
A vegades, amb la mar serena, m’agradaria poder marxar cap al viatge definitiu; l’aigua calma, l’ombra suau, un somriure infinit com l’horitzó que també imagino immens i plàcid.

Però alguna cosa em reté subjecta a la vida. Amarres diverses em volen significar: no encara, no encara. El norai és ferm i jo, fràgil, hi estic lligada. Un color i un altre; un motiu i un altre: no encara, no encara. Tendrament espero la mà compassiva que, per fi, deixi anar les amarres.
*
*
*
Fotografia de Vicenç Roca.

10 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

L’exercici de viure comporta un desgast important que només es pot superar a base d’il·lusions i estimació. També ens ajuda a viure el record de les vivències, bones o dolentes. Amb tot, allò que ens omple l’esperit són els lligams emocionals que tenim establerts amb les persones que estimem i ens estimen, les que cada dia esperen alguna cosa de nosaltres i que sovint ens obsequien amb detalls que ens omplen de satisfacció.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Som terra. Això ens té lligats a aquest món. Som aire, esperit, "ruah" que diuen els jueus. Això ens tira cap amunt. Un dia guanyarà el "ruah" i es deslligaran les amarres. Una abraçada: Joan Josep

Clidice ha dit...

i què en fas quan tota la vida has notat les amarres i has viscut amb el deler i la por a tallar-les? Potser el saber la vanitat d'un últim gest, que el somriure serè i la mirada clara només són una ganyota en una màquina trencada ...

Teresa ha dit...

Una anècdota: fa molts anys un amic em va fer la carta astral i em va dir que "només" tenia un punt d'amarre en l'ascendent Virgo. Aleshores em vaig explicar moltes coses sobre mi... Hi ha qui té molts punts d'amarre, n'hi ha que en tenen pocs. El dia que Virgo em deixi, adéu siau, ja que la meva tendència més forta és la del "ruah", com diu Tamburini. Però mentrestant...

Israel Clarà ha dit...

Tots tenim una tendència irrefrenable a la vida: és l'eina a través de la qual se serveix la natura per fer-nos perdurar i perdurar-se. Però la humana llibertat ens permet decidir de trencar voluntàriament aquesta tendència. Ja saps que comprenc aquesta necessitat de marxar, de deixar-se anar i sucumbir, de saber dir prou quan cal o un decideix que cal, i és perfectament legítima perquè és nostra. Només l'amor pot salvar-nos encara i sempre. Morir és una evidència. I ja saps que l'amor sempre pot més que l'evidència. T'estima, Israel.

Núria ha dit...

Sonen tristes , Olga, les teves paraules. I, alhora, que sublims...

Olga Xirinacs ha dit...

Que comprensives, que reconfortants, amics, les vostres respostes d'avui. Com les agraeixo...

Clídice, si t'he interpretat bé, planteges una veritat crua, una realitat que no sé si va per sobre o per sota del somni.

Quim Tubert ha dit...

Santa clídice que m'ha permès descobrir aquest blog. Felicitats

Neus ha dit...

Ja fa temps que no llegia res tan bonic i tant trist a la vegada. On té aquestes amarres per anar i posar Loctite? m´ha fet plorar la xiqueta...
Una abraçada per a que l´amarre ben fort

Arare ha dit...

Em fa l'efecte que ara no et va bé, deixar anar les amarres!

Que s'esperi, tu, que s'esperi, la mort!!!

escolta, m'encanta el Severià (el llegeixo a poc a poc, assaborint-lo)i ja saps que no llegeixo un sol llibre a l'hora!

:)