EL FORASTER


*
El llamàntol el va portar a casa un pescador veí amb una galleda. “Teniu, per Nadal, i bon profit”. El llamàntol va recórrer la cuina, el passadís, els banys, i ja el vèiem que s’anava fent gros. Estàvem espantats i ningú gosava tocar-lo però el seguíem. Va observar tots els llibres de la casa i allò ja ens feia estrany per a una bestiassa com aquella, que havia pres dimensions gegantines. Llavors en va agafar un amb les mordasses i tot passant fulls es va ajeure al sofà. Llegia. Quan intentàvem mirar aquells ulls amenaçadors i implacables, ens deia: “No vull morir fins que hagi llegit tots els llibres”. Com que en tenim més de deu mil, hem hagut de comprar un altre sofà.
*
*
*
Collage OX.

5 comentaris:

l'agutzil de Rocaura ha dit...

He llegit al llibre Ciències de la Mar Etèria que aquesta mena de llamàntols, quan surten a la terra, s'alimenten de carn humana, i que saben escollir les seves víctimes entre les males persones del comtat. De ben segur que el vostre farà bona tria entre els qui passen per sota el vostre balcó; amb tot, cal evitar que begui gasosa o cervesa, ja que aleshores deixaria anar molestes ventositats.

Olga Xirinacs ha dit...

Sinyor Agutzil, vós sí que sou un pou de ciència.
Per si de cas, amagaré els pots de fesols, cigrons i llenties, no fos cas que, tot llegint, el llamàntol se les mengés com pipes...
Moltes gràcies per l'alerta.

Clidice ha dit...

ja és ben cert que alguns regals porten més maldecaps que una altra cosa. La propera vegada val més que barris la porta als pescadors, com a molt algun hortolà ^^ A mi em va passar amb un bou de mar, que va abduir els meus cadells fent-los creure que se la passarien jugant. La sang freda em va impedir caure en el parany i va anar a petar a l'olla, com s'escau ;P

Olga Xirinacs ha dit...

Hola, Clídice,; perquè no t'explico el cas de l'anguila que, en la meva inexperiència, vaig portar viva o mig viva a casa...
¡Encara m'esgarrifo ara! Al final va anar a parar al congelador, no sé com ni qui la va agafar...¡¡Mai més!!

poesiaula ha dit...

Aprofitant l'avinentesa, confesso que els únics assassinats que he comés a la meva vida han tingut com a víctimes, llamàntols (pobres!total, per fer arròs caldós...).
A partir d'ara, després de llegir aquesta inquietant història, els mataré amb més contundència i menys dramatisme...
Ho sento, la vida és dura. I a casa no hi entra un altre sofà.
Isabel