CAVALL BLANC


*
Somiava un cavall des de petita. No m’agradaven les nines sinó els cavalls. No hi he pujat mai però encara penso en una passejada plàcida i m’agrada veure’ls. Blancs en desfilades, rossos i poderosos al Pirineu, dòcils i forts a pagès.

Jo seria la princesa petiteta, dins d’un cistellet i, ¿on aniríem, tatanet? Potser, tu tan blanc i jo mirant-te amb els ulls de la nena que guardo dins, ¿seràs l’àngel que m’esperarà al final de la meva vida per portar-me als nous paisatges?
*
*
*
De AUTOBIOGRAFIA EN COLLAGES, d'OX.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Difícilment es pot trobar res més plaent, complet i feliç que cavalcar dalt d'un cavall :)

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Sortosament, Olga, no necessites cavalls pels teus viatges, i sola pots anar molt lluny sense mouret del teu balco a sobre del Balcó.

Arare ha dit...

jo discrepo del totamb la Clidice... anar a cavall em fa una por horrorosa (hi he anat un parell de vegades i no seria "lo" meu)gairebé m'espanta tant com fer esquí alpí...

Un collage preciós, Olga. malgrat la por que em fan (no la bèstia en sí, sinó pujar-hi) trobo que són uns animals preciosos i nobles.

Mercè ha dit...

Jo tampoc he pujat mai, potser de petita només per fer-me una foto a un lloc anomenat Parc West o alguna cosa així.
Però em transmet -des de la imaginació- una sensació immensa de pau i de llibertat. En la realitat, em pense que també em faria por, especialment amb el vertigen que tinc.
Una abraçada.