TU, DES DEL MAR...


*
TU, DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
"És un déu qui m'ha donat aquests lleures."
VIRGILI, 'Bucòliques', llibre I
SETEMBRE AVANÇA amb tu, amorós de boira,
s'anuncia amb un deix malenconiós
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l'estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d'imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d'arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l'aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l'estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l'amor que s'acosta:
tu, des del mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
com el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis,
es detura un moment a les flames
i reviu els color del desfici.
.
No el temps, sinó la pausa,
voldria, que ens fa eterns.
*
*
De: "Llavis que dansen", Premi Carles Riba. Ara dins "Óssa Major. Poesia Completa"(Òmicron)
*
*
Consells a nous i vells poetes:
1- Eviteu expressions com ara: "(...) una higuera con don de vida(...)/ i/ "(...)un cuerpo o beso(...)", perquè quan llegíssiu en veu alta o baixa, el 'condón' i el 'obeso' farien riure i ja us dirien sempre 'el del condón', etc. Heu de tenir sentit del ridícul i no copiar mai, perquè aquestes expressions són d'un poeta molt famós, aspirant a premi Nobel.
*
2- Un altre poeta de fama i adoració, ja mort, va escriure "(...)que lent que va l'home(...)", cosa que sempre fa dir al meu amic Josep Lluís Carod, polític culte - no us penseu que tots en són, de cultes- i amb un somriure foteta: "calent que va l'home..."
*
*
Collage d'O.X. - Hora post: 9 del matí.

3 comentaris:

Israel Clarà ha dit...

Estimada Olga, deixa'm regalar-te un poema de Vittoria Colonna, íntima amiga que fou de Michelangelo Buonarroti i poeta excelsa del Renaixement. Es tracta de la versió que estem preparant amb la Maria-Isabel sobre cinc poetes dones de l'època. Un petó ben fort!


3

Oh che tranquillo mar, che placide onde
solcavo un tempo in ben spalmata barca!
Di bei presidi e d’util merce carca
l’aer sereno avea, l’aure seconde;
il ciel, ch’or suoi benigni lumi asconde,
dava luce di nubi e d’ombre scarca;
non de’ creder alcun che sicur varca
mentre al principio il fin non corrisponde.
L’aversa stella mia, l’empia fortuna
scoverser poi l’irate inique fronti
dal cui furor cruda procella insorge;
venti piogge, saette il ciel aduna,
mostri d’intorno a divorarmi pronti,
ma l’alma ancor sua tramontana scorge.

3

Oh mar tranquil, tan plàcides onades
vaig solcar en un vaixell veloç un dia,
amb defenses i útil mercaderia!
Tenia aire serè, avinents ventades;
el cel, ara que amaga llums velades,
la llum, sense ombres, clara em concedia;
ningú no es cregui navegant ni guia
mentre no són les rutes acabades.
L’adversa estrella meva, la fortuna,
el rostre injust i odiós van desvelar-me
que duu al furor que a la tempesta val,
la pluja, els vents, mil fletxes una a una,
monstres arreu a punt de devorar-me,
però l’ànima retroba el temporal.

Israel Clarà ha dit...

I et deixo també el cèlebre i meravellós primer sonet del "Canzoniere" de Petrarca, en la també meravellosa traducció que va fer al castellà Ángel Crespo. Va traduir tot el cançoner sencer, més de 350 poemes. Petons!


1

Voi ch'ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond'io nudriva 'l core
in sul mio primo giovenile errore
quand'era in parte altr'uom da quel ch'i' sono,
del vario stile in ch'io piango et ragiono
fra le vane speranze e 'l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.
Ma ben veggio or sí come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me mesdesmo meco mi vergogno;
et del mio vaneggiar vergogna è 'l frutto,
e 'l pentersi, e 'l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.

I

Los que, en mis rimas sueltas, el sonido
oís del suspirar que alimentaba
al joven corazón que desvariaba
cuando era otro hombre del que luego he sido;

del vario estilo con que me he dolido
cuando a esperanzas vanas me entregaba,
si alguno de saber de amor se alaba,
tanta piedad como perdón le pido.

Que anduve en boca de la gente siento
mucho tiempo y, así, frecuentemente
me advierto avergonzado y me confundo;

y que es vergüenza, y loco sentimiento,
el fruto de mi amor es claramente,
y breve sueño cuanto place al mundo.

M VICTORIA GIRONES PUÑET ha dit...

Bon dia!
Crec que Lo Gayter del Gaia ha resolt el tema de l'hora.

Molta sort a la tornada