ÉS AIXÍ


*
Per agrair respostes i aclarir conceptes, cal dir que l’Escoltisme no és en absolut un moviment carca ni paramilitar. Als anys que en vaig ser cap, amb responsabilitat per a tota la demarcació - corresponent a l’Arquebisbat, per tant més ampla que la província -, l’Escoltisme era un espai de llibertat sota el franquisme. Sort en vam tenir que l’Església ens emparava i ens cedia els locals. Locals que, per cert, aquí a Tarragona, al carrer d’August, compartíem amb Comissions Obreres en bona harmonia, cal tenir-ho en compte.

Érem suspectes d’activitats subversives i sovint es presentava la policia a casa d’algú o altre, i a casa nostra també, demanant explicacions d’actes que eren educatius i de lleure, com vaig dir ahir. Fins i tot per una xocolatada en un mas ens van venir amb raons. Fèiem nosa a la Falange, que educava els seus joves amb idearis oposats.

A la valuosa publicació breu “Escoltisme als anys 70”, s’exposaven ben clares les directrius d’actuació i l’esperit que ens animava. Per això de l’Escoltisme en van sortir la majoria de persones que van tenir i tenen significació positiva al país i el van fer gran i amb personalitat: polítics, actors, directius, escriptors...

No ens avergonyim de dir que vam ser escoltes, al servei de la terra que ens acull.
*
*
*
Foto d'arxiu familiar. 1972

3 comentaris:

fandestéphane ha dit...

coutalHola Olga, jo no he oblidat pas els meus anys d'escolta ni les reunions que feiem al "cau" que l'Esglesia de Sant Antoni de Padua
de Bcn ens deixava.
No várem fer mai activitats subversives i sí moltes excursions
per conèixer el país i la natura.
Várem plantar molts arbres i escurar la brossa de molts castells enderrocats.
Erem un grup escolta fantástic, i ho recordo com si fos ara i han passat més de quaranta anys.

Ha sigut un plaer el trobament del seu blog.
Salutacions

Israel Clarà ha dit...

Estimada Olga,

Avui et vull deixar un nou poema meu com a comentari. Espero que t'agradi. Te l'envio amb un petó ben fort.


EL PAÍÑO BOREAL
(OCEANODROMA LEVCORHOA)

En los pozos del cielo la luna ha naufragado
invisible a los ojos. Sueña. Renace el niño
de esta agua plateada de la luna
sumergida en los mares del deseo.
Se revuelven los días contra el mundo,
y hay en tus manos tristes un boreal olvido.
Los pájaros te invocan sobre el mar
mientras, igual que un sueño, persiste en su naufragio
esta luna invisible de Nisán.
Yo fui feliz. Lo sé. Lo he sabido esta noche
de estrellas que se ausentan en lo oscuro
y brillan más allá de tu regreso
que es ansia de tu nombre. Beso. La intemporal
medida del amor con que me amaste siempre.

Manel Aljama ha dit...

Benvolguda Olga.

Aprofito aquest petit espai d'expressió per agrair-te la lectura i comentari ple de saviesa sobre els meus contes. El tindré en compte. Necessito treballar-los molt més i igualar-los als que faig en castellà. Mes ben dit, normalitzar-los.

Mai he identificat l'escoltisme català amb una organització paramilitar. Això passa quan generalitzem. Ara, com havia dit, trobo a faltar molts dels valors com són el respecte, la solidaritat, la voluntat i un llarg etcètera que ni l'escola (dir sistema educatiu em sembla pornogràfic) i ni els pares faciliten.

Generalitzant s'ha escampat aquesta idea de ficar tots els moviments associatius en el sac. Per una cosa o altra. Per “carcas” o perquè no són de disseny o perquè “això no toca”. Crec que va ser a mitjan els vuitanta quan es va arraconar, per dir-lo finament, entre d'altres, la nova cançó, els “xirucaires”, l'escoltisme, etcètera etcètera. Fins i tot a Catalunya Ràdio la sardana es programa en un horari de màxima audiència: 6 del matí, el mateix que fan les emissores de la competència. Llavors el “fet diferencial” es deu referir a anar a votar cada cert temps...

No voldria creure, encara que els fets demostren tristament el contrari, el que es diu en "Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets": cada poble té el que es mereix...

Manel