POESIA I NATURA


*

“Sovint la gran poesia està impregnada d’aquesta consciència de la història natural de l’home: Lucreci, Leopardi, els poetes xinesos que situaven l’individu i l’enyorança que sent per un amic llunyà, en la història mil·lenària del paisatge en el qual respira, en el teló de fons de les muntanyes i el llac. Les grans religions també tenen en compte la matèria de la qual estem fets; el que les distingeix de les postisses i supersticioses, deia Chesterton, és el seu materialisme genuí.” (El Danubi, de Claudio Magris)
Per això avui, el fet extraordinari de la boira a Tarragona, em porta a evocar mariners absents i escoltar la sirena de les embarcacions com un eco d'aventures desitjades.
*
*
*
Foto O.X.

1 comentari:

Israel Clarà ha dit...

Bellíssimes paraules de Magris, estimada Olga, i bellíssim el teu comentari. Et deixo dues reflexions meves sobre la vellesa i el fet inexorable d'envellir, quan es van cobrint de boires les imatges. A sota hi trobaràs la traducció. Un petó ben fort del teu amic que saps que t'estima.


I VECCHI

Gli orologi dei vecchi hanno piú ore
di quelli dei fanciulli e degli uomini
perché i vecchi si stancano se contano
le gocce che la pioggia lascia a loro
sopra gli occhi noiosi di guardare.
Le nuvole dei vecchi sono fragili
ed svaniscono da tutti i cieli
mentre l’immensità, il sole dei giovani,
macchia la loro carne con le rughe
dell’inumanità dell’abbandono.


IL VIAGGIO

La vecchiezza è un bagaglio troppo triste
che riempe le valige del perdono.
I vecchi già non portano rancore,
ma la pietà di andare per la strada
con l’unico successo di arrivare
all’ombra che gli attende sotto un albero,
quello che mette radici nei morti.
Ancora il loro corpo è il nutrimento
dell’anima e la terra, della vita
che tornerà a fiorire quando i vecchi
arrivino alla fine del viaggio
che li porta da un cielo che è infinito
al riposo che aspetta in fondo al mare.


ELS VELLS

Els rellotges dels vells tenen més hores
que els dels nens i els dels homes
perquè els vells es cansen si compten
les gotes que la pluja els deixa
sobre els ulls avorrits de mirar.
i s’esvaeixen de tots els cels
mentre la immensitat, el sol dels joves,
taca la seva carn amb les arrugues
de la inhumanitat de l’abandó.


EL VIATGE

La vellesa és un equipatge massa trist
que omple les maletes del perdó.
Els vells ja no senten rancúnia,
sinó la pietat de caminar pel carrer
amb l’únic èxit d’arribar
a l’ombra que els espera sota un arbre,
el que enfonsa les arrels en els difunts.
Altre cop el seu cos és l’aliment
de l’ànima i la terra, de la vida
que tornarà a florir quan els vells
arribin al final del viatge
que els porta des d’un cel que és infinit
al repòs que espera al fons del mar.