LACRE


*
LACRE

Lacre. Records d’infantesa. A l’oficina d’Explosius, que portava el meu pare com a Delegat, i que era en un pis de casa nostra, es lacrava. L’olor, el color i l’olor que no s’obliden; el material de resines i goma laca amb el colorant vermell atenuat, tenia el seu ritual: massa flama l’encenia i el conjunt es fumava. S’havia d’escalfar en la mesura justa, i llavors, procurant que caigués al lloc precís que convenia tancar, s’hi aplicava el segell amb precisió i pressió acurades. Un art.

En el quadre, la senyora pintada per Chardin en una penombra amable, silenciosa i còmoda, lacra una carta ajudada pel que sembla un servent. El color de la barra de lacre concorda amb el granat del ric tapet de taula i amb l’ombra de la cara a contrallum. La influència de Vermeer es nota en la disposició dels cortinatges, l’elegància del vestit i la voluntat del lleu i harmoniós moviment domèstic: veiem l’acció del gos tafaner, la disposició de l’ajudant i, al fons, la porta entreoberta. De cap manera estàtica, l’escena ens convida a explorar les intimitats d’una casa i les activitats de la dama que envia una carta. A partir d’aquí, el narrador pot imaginar els destinataris que vulgui i començar una història. Hem comprat segells per lacrar als antiquaris, perquè cada un porta l’empremta d’una mà i una intenció que proposa: endevina’m.

Jo només volia dir que la barra de lacre fa un pont visual i olfactiu a través dels segles, perquè les estructures interiors es mantenen, s’hereten i així es tornen eternes.
*
*
*
J. S. Chardin (1699 - 1779). Dama lacrant una carta.