30 GRAUS A L'OMBRA


*
¿Què cal fer quan seus mirant l’angle de l’armari de música, sobre el qual hi ha llibres d’art, i la llum que mai declina no es dilueix en les ombres del vespre?

Penses: que s’acabi aquest sol inclement que talla l’horitzó amb un ganivet encès. Però no hi ha cap boira que temperi la cruesa nua, la carn exposada a l’evaporació.

Munts de turistes i estudiants volten com eixams de mosques sense rumb, amb la pell blanca tibant i cremada.

Veus el mar al davant, rotund, compacte en un blau sense fissures solcat per algunes gavines i vigilat pacientment pels vaixells a l’espera de descarregar. Un vaixell vermell brilla amb el pont blanc. Sis més de colors neutres el flanquegen. Aquesta vida és molt més lenta i pausada que la que ens imposa la ciutat agressiva. L’observo, quieta.

Per això el que puc fer és continuar mirant l’angle de l’armari de música fins el moment d’ombra, perquè llavors rebré les ordres interiors no escrites però sí inscrites: cal posar-se en moviment i preparar la nit.
*
*
*
Del meu estudi. O.X.

1 comentari:

Israel Clarà ha dit...

Potser per aquesta mateixa calor, estimada Olga, ahir vaig escriure un poema dedicat a Pompeia i a dos suposats amants que hi moren ofegats pel seu amor i la ira del Vesubi. Potser un d'ells podria ser jo. Et deixo el poema a sota i la traducció corresponent, amb molts petons. A mi, com a tu, també em plauen més la tardor, l'hivern i el fred, i el recolliment a què conviden.


STATUE DI CENERE

Mi hai detto vieni qui e non ti fermare,
abbracciami in quest’ora spaventosa
in cui la morte fa ben piú rumore
dell’assordante urlo della vita.
Mi hai detto moriremo insieme,
come tutti gli amanti pompeiani
affogati dal fuoco e dallo zolfo
in questa notte amara di tormento.
Mi hai detto vieni qui, il magma comincia
ad abattere i sogni e le promesse
e voglio che ci trovino allacciati
ed essere un inizio di canzone
quando cada tremante la tua testa
sul grembo mio d’amore.


ESTÀTUES DE CENDRA

M’has dit vine aquí i no t’aturis,
abraça’m en aquesta hora espantosa
en què la mort fa molt més soroll
que l’ensordidor crit de la vida.
M’has dit morirem plegats,
com tots els amants pompeians
ofegats pel foc i pel sofre
en aquesta nit amarga de turment.
M’has dit vine aquí, el magma comença
a enderrocar els somnis i les promeses
i vull que ens trobin enllaçats
i ser un inici de cançó
quan caigui tremolós el teu cap
sobre la meva falda d’amor.