FLORS LAIQUES


*

Als replecs de la memòria, quan arriba el mes de maig, dit popularment el mes de les flors, ressonen les antigues paraules: “... amb flors a Maria”. La meva infantesa i adolescència conserva nítides les tendres i il·lusionades ofrenes florals, els cants i tot aquell cel tan ample per on havíem de passar per fer-nos grans.

La nostra néta Gisela ens ha portat un pom de flors del seu jardí d’El Catllar. No es pot deixar perdre, com no es van perdre els significats que són la nostra base personal. Per això el retrato i el comparteixo.

Però en bona part de la societat un pretès laïcisme fa els possibles per soterrar tota memòria col·lectiva. No cal que posi exemples, perquè tothom en trobarà. Només dir que nosaltres encara tenim Santa Tecla, però la Mercè ja no és santa. I que en els últims rebuts del nínxols familiars, s’ha suprimit el “sant” que donava nom al carrer del cementiri, i ara és Llàtzer sol, sense el sant. Extrems ridículs i inútils, com la substitució de Nadal, perquè hem crescut sobre una cultura sòlida des dels grecs passant pels llatins, i si pugem criatures sense referències aviat seran més rucs que un sabatot – ja en són ara- perquè hauran perdut els fonaments. No passa així amb la cultura anglosaxona, per exemple. I va resultar inútil en la cultura russa.

Però tinc un significatiu pom de flors portat des de la innocència. Hi he posat sota una dona lectora. ¿Què hi pot haver més plaent que llegir sota roses i margarides? I explicar a la nena, quan sigui capaç d’entendre-ho, que la seva àvia va ser feliç mentre volaven les orenetes com desigs celestes en el cel clar de la seva infantesa, i somreia pensant en la humil mareta que criava un nen al poble llunyà de Natzaret.

5 comentaris:

Montse/Arare ha dit...

Quan et llegia en algunes de les teves novel·les (ara no podria citar quina, potser la de la catedral... "L'home que mossegava les dones"... potser) pensava en mi mateixa, quan era petita, que llegia "Niñas santas", un llibre horrorós però ple de morbo, on sortien santes torturades i coses així... morbo a tope.

I ara recordo - amb nostàlgia- els rams de flors del jardí de casa que portava a l'escola, per a l'altar de la Verge. Maig = mes de Maria.

I tanmateix... ara som laics.I abans no ho érem (?)

Tondo Rotondo ha dit...

Els temps canvien, sortosament, però tinc por de què finalment ens condueixi tot plagat cap a la buidor.

Com amb l'autonomisme actual, cada cop de tons més grisosos...

Salut!

Olga Xirinacs ha dit...

Montse,
les nenes que vam ser les portem dins. Això no vol dir que fem regressions, perquè aquest temps d'ara també és el nostre.

Però pensar-hi de tant en tant és com una carícia a la memòria.

Olga

Olga Xirinacs ha dit...

Tondo,
no serem buits si nosaltres no ho volem, ni grisos, perquè encara no ens ha pres ningú la voluntat, i hi ha tanta aventura, encara, per fer...

Olga

Teresa ha dit...

La imatge de Maria (i les flors a Maria) ens l'han ben trinxada o convertida en cursi...
Però valdria la pena recuperar no tant la seva figura històrica com el seu símbol.
Els símbols parlen en tots els temps.