LA VIDA ÉS UNA PETITA COMÈDIA


*
BIBLIOTEQUES I ARMARIS
*
Resulta molt noble referir-se a una biblioteca. L'escriptor Walter Benjamin té un escrit memorable amb el títol "Desembalando mi biblioteca". Moltes vegades l'he posat d'exemple. L'autor recorda, amb els canvis de domicili, les vivències que li ha aportat cada llibre que desa, derrere del qual hi ha una història que acompanya la seva vida.
Resulta mols més prosaic i material referir-se a armaris de roba i, no obstant, això faig avui, dia de sant Felip Neri, que no sé si desava la roba d'hivern o li desava alguna dona pietosa de les que solen voltar els homes inefables.
Cada casa és un renou que solen suportar les dones. Peces que ja no recordem, ens aporten aquell moment viscut, la bona o mala temporada que ens va acompanyar. A vegades ens freguen un jersei per la cara i deixem anar els ulls enllà, potser enyorats d'un temps que ens va plaure i que la peça acosta. Els ulls se'ns humitegen de tocar el vestit que ens neguem a retirar, perquè va ser la nostra segona pell tant de temps.
Els vestits dels nens són els petits fantasmes de l'armari: ells, els nens, eren allà dins i han crescut; queda aquella imatge estimada, una vida desada, desitjada, acariciada, passada. Les nostres mans acaricien sempre els cossos que ja no seran mai més iguals però que la roba ens retorna.
En el cas que decidim fer-ne draps -jo encara faig draps- d'una camisa vella, sabem que ens acompanyaran temps. Tinc draps d'una tapisseria dels meus avis, i em porten els dolços dies de la meva infantesa -dolços per a mi, durs per a ells en postguerra-. Quan passo les mans per aquella roba retrobo la música, el llum de peu, els meus primers escrits. ¿L'esperit en un drap? ¿Per què no?
*
*
*
La vida és una petita comèdia. Collage d'O.X.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Jo també faig draps :D, amb vora i tot a vegades. M'agrada com expliques el que se sent amb la roba d'infant, ens alimentem d'imatges pretèrites. Gràcies :)

mpons ha dit...

Admir a les dones -crec que més que no pas homes- capaces de conviure amb el significat dels objectes... A mi amb tanta nostàlgia acumulada se'm faria un nus a l'ànima i la tindria tot el dia encongida... Així i tot, fer draps de la nostra vida passada deu seu com una manera d'orejar-la, de reciclar-la, com qui té un bloc i de tant en tant hi sent la necessitat de contar històries i experiències personals pretèrites...

Olga Xirinacs ha dit...

gràcies a persones tan sensibles com les que heu fet els dos primers comentaris.
Olga

Montse/Arare ha dit...

Jo també en faig, de draps!´Els draps fets de llençols dels de cotó o de vestits o camises, van molt millor que qualsevol drap comprat!

Com diu mpons, fer draps de la vida passada deu ser una manera d'orejar-la, però en aquest tema si que em nego a fer-ne draps, de la meva vida passada... com diu la cançó, tot i que em penedeixo de moltes coses, "rien de rien, je ne regrette rien"