VIOLETES EN DANSA


VIOLETES EN DANSA


*

22/23-3-12

*

A compàs de galop vuitcentista, la iaia Lola cantava amb alegria: “El meu promès / em darà un ram / de violetes, de violetes; / el meu promès / em darà un ram / de violetes del seu camp. / Me les darà, / jo les prendré / i dins del cor les posaré.” (Cançoner Popular de Catalunya, p 652).

La bloguista Teresa Costa, en un post preciós, avui ens parla de violetes i dels seus colors derivats; com que m’ha fet recordar, li he demanat permís per inspirar-me en ella. Perquè són moltes les violetes que ballen també per la meva memòria; i perquè per això serveixen els blogs, per enllaçar-se en bona harmonia.

He buscat a l’armari de música i de moment he trobat dues partitures per il·lustrar, que ja n’hi ha prou. Il·lustrar, cantar, tocar, ballar, vet aquí el resultat dels poms de violetes. Gent inspirada com Apel·les Mestres i Lamote de Grignon han triat violetes per al meu camp mental, encara que els amors siguin lluny, però això sí, eterns.

Entre els colors derivats del violeta, vull esmentar un color humil i preciós, olorós i saludable que s’escampa per camps i boscos precisament en aquesta època: el de la farigola. Per Divendres Sant, a collir farigoles i esmorzar a l’aire lliure, segons el costum. El color delicadíssim i matisat de la farigola és una delícia. Les violetes també tenen matisos, com els seus cosins els pensaments (viola tricolor). Tenim tresorets a l’abast de la mà. Per significar amors i per procurar remeis. Per ballar i per cantar. I si algú ens vol renyar, diguem, com aconsellava Sagarra amb música de Toldrà: “¡Noia, passa cantant!”.

*

Peces de l’arxiu familiar.

9 comentaris:

Carme ha dit...

M'ha fet molta gràcia retrobar l'expressió "Noia, passa cantant" feia molts anys que no la sentia...

Les violetes m'enamoren, a casa en tinc de salvatges que creixen on volen i "ocupen" fins i tot testos que ja estaven ocupats...

GLÒRIA ha dit...

Pocs plaers més grans que l'obtenció mansa d'una violeta que, exquisita, es deixa flairar. En recordo boscos entapissats però són molt lluny i fa molt temps.

Júlia ha dit...

Quines cobertes més boniques. M'agrada molt la versió de Vendrell del poema que menciones, un gran poema també.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Saps: acabo de recordar aquells caramels de color violeta que eren una violeta i tenien gust de violeta!
Abraçades

Clidice ha dit...

El violeta, el color de les dones ...

M. Roser ha dit...

Per Setmana Santa m'agrada anar al bosc i enfilar-me pels marges per veure les primeres violetes...
Collir-ne un parell fer-les assecar i guardar-les dins d'un llibre...
Són de les flors que més m'agraden, petites, humils, però d'una gran bellesa i dolç perfum...
Els colors no són de tothom???

Helena Bonals ha dit...

A mi aquestes flors em recorden un tros d'Una habitació amb bona vista, en què els Emerson cullen violetes al bosc, i crec que n'omplen una cambra.

El porquet ha dit...

Arriba l'època en que prendre les costeres amunt cap a la muntanya fa que, en les cotes altimètriques en que el bosc és el rei, les olors i aromes bressolin les teves passes i converteixin l'habitual experiència visual de fer ruta, en un afegit olfactiu digne de les millors menges principesques!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Violetes boscanes... quin perfum!