ENS ESTIMEM


ENS ESTIMEM


*

24/25-3-12

*

- Em caso el dia 23...

És una frase que porta alegria. És el seu segon casament, té 32 anys. ¿Vestit? Jo en tinc un de blanc cru, llarg, modern... Se l’emprova i li va bé. Doncs adjudicat. ¿I al coll? Busquem unes perletes. Amigues seves també n’hi porten. I arracades. Li compro un braçalet. Les sabates les hi deixen, a joc. Li escric un verset per a la tarja de record. ¿Et posaràs algun adorn al cap? Finalment, tinc un recollidet de perles minúscules que li va rebé amb el pentinat. És costum que cadascú es pagui el dinar, ens diuen. Regal en metàl·lic i dinar, doncs. Un vespre ve la parella a donar les gràcies. Jo al nuvi: “¿ja saps que has de fer portar el ram a la núvia per un amic teu? ¿i que t’has de posar una flor al trau?” Ell: “es que yo estoy acostumbrado a ir con chandal y deportivas... y eso de la flor... también he mirado una corbata, pero son caras...” El dia 23 l’home fa un goig que enamora i porta corbata i flor al trau.

La núvia vol sortir de casa nostra. Tota la seva família és a Colòmbia. Jo: “¿i qui t’acompanya?” Ella: “pues su marido...” Jo: “ah, bé.” Ella a mi: “¿quiere hacer de testigo?” Jo: “és clar, és clar...” Va sortint tot així, espontani, ves què hi farem. El 23 arriba la núvia a casa, ben pentinada i maquillada, amb les perletes al cap. Es vesteix. Li passo per la pell unes pólvores de l’Occitane, de peonia, amb tocs dauradets que brillen. Jo també me’n poso. Vénen una amiga seva i un eixerit fotògraf colombià i retraten els preparatius. Ah, el ram el va portar la núvia la nit abans i jo el vaig acabar de guarnir amb unes cintes de les que reciclo, boniques, i unes perletes a joc. A les primeres fotos ella porta el ram alt, com si fos la palma o la llança dels armats. Jo: “posa’t el ram a l’alçada de la cintura, que sembla que vagis a atacar...” Li costa, però finalment s’hi acostuma.

Dinar a l’Imperial Tarraco, sala Rotary’s, mirant el mar. Senzill, com havien demanat, xampany inclòs, 20 euros per cap. Reparteixen records, no hi ha xivarri. Vestits virolats, caps rinxolats, pells de tots colors. Som unes 20 persones. Després del pastís fet per un amic cuiner, es balla un vals lent i harmoniós. Jo batejo els nuvis amb xampany fent un rodolí. Volen que Vicenç balli amb la núvia i ell s’exclama: “ai, els genolls...” Però l’excusa no val i surt a ballar amb la núvia i després amb mi, que també vull ballar, tot mirant el mar i un vaixell blau. Marxem aviat i ens hem fet amics de colombians, brasilers i argentins. Estic convençuda que els estimem i que ens estimen.

*

Fotos d’OX

10 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Això de "mirant el mar" ho trobo sempre molt líric. Que el seu casament també ho sigui.

Montse ha dit...

Felicita els nuvis!

Aviat seré "àvia postissa" d'un nen (o nena) de l'Est... la mare sap que pot venir a casa amb el nadó... i ens l'estimem, ens l'estimem molt! pares, oncles i avis, tots a Romania. "Ets com una altra mare", em diu, amb un perfecte català, après a l'escola d'adults. Sense manies. "Som a Catalunya, no? doncs parlarem català.Estic encantada que el meu fill sigui català", em deia, mentre em donava la notícia...

i la vida continua, com el vaixell que navega davant del teu (nostre) mar.

Jeremias Soler ha dit...

La vida s'arrapa a l'existència com les herbes a la terra. Les petites imperfeccions es converteixen en el pa que augmenta la textura del formatge o del fuet, i cada casament, com cada amor, és únic; com més auster i més senzill, menys tòpic, més únic. Que s'estimin sempre!

Joan Josep Tamburini ha dit...

El meu record no és d'un casament, si no d'un funeral. La meva mare va morir estant jo a l'Àfrica. El meu germà no va voler enderrerir l'enterrament i al no trobar combinació d'avió, no vaig poder assistir-hi. Els del poblat on vivia es van assebentar i van fer un funeral no a l'esglèsia, sino amb el seu ritus tradicional. La meva mare va morir un 12 de febrer. Aquell any jo vaig tornar a Catalunya el mes d'agost. Cada día deien una missa per mamá Mercedés (així pronunciat en agut com els francesos). I era demanada per algú del poblat. Hi ha vegades en que realment tots som germans. una abraçada: Joan Josep

Galionar ha dit...

Aquesta senzillesa, aquesta cosa espontània, aquest sobre la marxa, m'han fet reflexionar sobre l'estupidesa humana de l'ostentació, en els diners que arriben a gastar-se algunes famílies (fins i tot havent de demanar prèstecs), per aparentar, per ser més que els altres, per... I només cal que hi hagi estimació, amistat i bona voluntat per fer feliç i per ser-ho. Magnífica crònica de l'esdeveniment, Olga.

GLÒRIA ha dit...

Olga,
Ells han estat un full en blanc sobre el que tu els has escrit un poema fet de paraules, detalls, gestos.
Els estimes. I ells, com no t'han d'estimar?

Jordi Dorca ha dit...

Devien tocar allò de "mirando al mar...", d'en Josep Guardiola. L'altre. O era d'en Bonet de Sanpedro?

helena arumi ha dit...

Que maco! Segur que és amor veritable. I la preparació de la boda em sembla una delícia, antagònica amb cap voraginé estressant, com acostumen a ser.
I aquest punt d'improvisació és el millor de tot. I surti com surti, de ben segur, que aleshores és genial, com ens contes.

M'encanta, gràcies per compartir-ho
;)

M. Roser ha dit...

Els casaments senzills, són els més bonics...Una vegada vaig fer el poema que l'amic del nuvi havia de llegir, quan li portés el ram a la núvia... Com que era una mica tímid, no se pas si li va dir, per si decàs el vaig fer enquadernar perquè ella el guardés de record...
Ballar un vals prop del mar sentint la remor de les onades, preciós!
Que siguin feliços.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Les coses que et passen a tu, gairebé a diari, poden ser la base per un proper llibre.