CRÈME BRÛLÉE

CRÈME BRÛLÉE

*

18/19-3-12

*

En un petit poble jueu hi havia una caseta on vivia una família de menestrals amb un sol fill. El pare treballava al taller i la mare cosia. El nen a vegades ajudava a casa: portar llenya i aigua, vigilar el foc i el corral i portar els encàrrecs. Al nen li agradava agafar un pal encès per la punta i fer dibuixos als bocins de fusta que li donava son pare per jugar. Ja se sap que la majoria de criatures són piròmanes. Gravava ocellets i feia vores ondulades que mes endavant se’n dirien pirogravats, però al poble encara no.

Un dia de fort mestral, la mare havia fet una cassola amb llet i ous batuts amb una mica de farina. Quan el conjunt era fred hi tirava mel per sobre i els agradava: cadascú hi ficava cullera. Aquell dia va passar que al nen, d’un cop de vent, li van saltar les brases sobre la plata del bullit ja preparat per la mare. Encara que es va afanyar a treure-les, no va poder evitar que la mel se socarrimés i fes una mena de fum blanc molt escandalós. El conjunt va quedar d’un ros daurat tirant a cremat. La mare no sabia què fer. No aniria a llençar la llet ni els ous del ponedor que havia batut. Ni la mel, que era cara. “Ai, mare”, exclamava. Llavors va tastar una punteta d’aquells cremallots i va trobar que era bona. “¿Saps què, nen? Li direm al pare que avui hem provat unes postres especials; li explicarem que hi ha un poble on tenen el costum de cremar el rom, l’all, les postres com aquestes... A veure si s’ho creu.”

L’home, que era de bona pasta, va ficar cullera i després d’una ganyota se’n va menjar més, que gairebé s’acaba la cassola. L’home es deia Josep i va voler convidar els veïns al nou invent que havia fet la dona. El nen pensava: “si l’he fet jo, l’invent”, però callava per por que l’estovessin, perquè sabia que allò era una malesa. Des de llavors, en aquell poble jueu es menja el que se’n diu la sopa cremada de Josep, que ha arribat als nostres dies amb el nom de crema cremada, coneguda a tota la cristianitat com a ‘crème brûlée’. Si en mengeu, bon profit us faci.

*

La meva crema cremada.






10 comentaris:

Susi ha dit...

Carai Olga! quina història més maca! em venen ganes de menjar-ne! Per cert, la teva fotografia amb el mar de fons és preciosa.

Carme ha dit...

Ui! Quines ganes de menjar crema cremada! ja ho tinc tot a punt per fer-la. Un conte preciós! De tot se'n pot treure profit, no m'havia plantejat mai que fins i tot de les malifetes...

Lapsus calami ha dit...

Quina pinta! Per cert, jo també m'ho crec, tal i com ho contes, per suposat.

M. Roser ha dit...

Molt original aquesta història que ens explica l'origen de la crema cremada...
És clar, demà és Sant Josep i la crema n'és típica del dia, però em sembla que aquí es menja més sense cremar...
Bona nit Olga.

GLÒRIA ha dit...

I servida en plats, res de les modernes cassoletes d'argila.´És deliciosa i fa el paper d'un plat -vull dir que es pot fer plat únic i la crema de postres-que ja atipa.
Bon profit!

Joan ha dit...

Ostres, m'ha agafat un atac de salivera...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Preciosa, la teva història de la crema! Tot parteix, però, d'un mite encarnat... Massa sovint no hi fem atenció, i és una llàstima. Tu ens ho recordes d'una manera ben bonica: a través de la literatura.

Montse ha dit...

oichssssss, abans, a casa, mai no faltava la crema de Sant Josep. Ara, amb el qüentu que no és festa, ni ens en recordem!

Quina bona pinta fa la teva crema, per Déu!!!

Clidice ha dit...

A casa, amb tants Joseps i una àvia cuinera com poques, no faltava mai la crema de sant Josep. Ara, només hi ha el parer, i no tenim temps, ni àvia, per fer la crema. Un bon conte de la vora del foc aquest :)

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El món és ple de curioses i llamineres casualitats.